Text del 2003
Encara no s’ha aconseguit integrar les persones disminuïdes de forma plena dins de la nostra societat.
L’Escola Rosella, especialitzada en l’atenció personal i en la inserció laboral de persones amb disminució psíquica i trastorns de conducta, va decidir engegar l’any 1992 un important canvi en el seu model de gestió de la mà de Joan Carles Piquet: “L’Escola havia estat fundada l’any 1969 pel meu pare com una empresa privada. En el moment en què em vaig fer càrrec de la gestió, es va fer evident que el model privat de propietat no era el més adequat per a la nostra institució, atès que dificultava l’obtenció d’ajuts i subvencions per part de les administracions. Aquest va ser el motiu detonant que em va fer decidir a engegar la reconversió en societat cooperativa.”
La fórmula els ha proporcionat uns resultats idonis, tal com ho mostra el fet que hagi estat un dels pocs centres de Catalunya d’aquestes característiques capaç d’ampliar el nombre de places en disset durant l’any 2000 i en una durant el 2001. Actualment, són membres d’aquesta societat quatre cooperativistes, mentre que hi ha 27 treballadors col·laborant-hi dins del règim general de prestacions de la Seguretat Social, a més d’un servei extern de cuina i de neteja del centre. Totes aquestes persones “satisfan les necessitats quotidianes dels nostres usuaris, els quals es divideixen en dos serveis. D’una banda, els residents que viuen a les nostres instal·lacions i que han de rebre assistència els 365 dies de l’any i, d’una altra, els usuaris externs, és a dir, aquells que acudeixen al centre diàriament de nou del matí a dos quarts de cinc de la tarda per tal de formar-se i treballar dins dels nostres tallers.”
En el primer cas, l’Escola Rosella acull usuaris de diversos punts d’Espanya com ara Girona, Saragossa, Eivissa o Mallorca. De fet, el resident intern més antic del centre, en Tomeu, és de Mallorca i porta ja disset anys integrat en la vida de l’Escola: “És emocionant, però també trist saber que tota la seva vida girarà al voltant de la nostra institució. En aquest sentit, és evident que han millorat les condicions de vida d’aquestes persones, que no fa gaire vivien amagades i sense possibilitats de realitzar-se com a persones. Ara, en canvi, poden desenvolupar diverses activitats com practicar esports, fer sortides culturals, lúdiques, etc. Tanmateix, però, encara no s’ha aconseguit integrar-les de forma plena dins de la nostra societat, especialment en el vessant laboral. En aquest sentit, els meus deu anys d’experiència personal i professional fan que consideri difícil la total integració social i laboral de les persones disminuïdes a curt o mig termini, perquè durant tot aquest temps només he aconseguit integrar un dels usuaris del nostre centre en una empresa ordinària.”
El factor personal és especialment important en el cas del tractament i de l’atenció de les persones que resideixen en aquest centre si tenim en compte que en molts de casos “el contacte amb les seves famílies és més aviat escàs. Generalment els usuaris tenen una gran necessitat de tenir un relació sovintejada i fluida amb les seves famílies, però no sempre succeeix així. Això fa que la dedicació i l’estimació del personal del centre cap a aquestes persones hagi de ser encara més gran si s’ha de compensar el buit afectiu que els causa aquesta falta de contacte o aquest desinterès familiar. De manera paral·lela, com a direcció del centre, també cal que siguem molt curosos per tal d’evitar intents de manipulació o d’abús jurídic –per motius econòmics– dels familiars envers els nostres usuaris. Finalment, per altra banda, també hem de treballar per conscienciar els familiars no directes, quan es produeix la mort dels directes i no han deixat mitjans econòmics per cobrir les despeses d’assistència de l’usuari, perquè se’n facin càrrec. Aquesta és una part molt dura i poc agraïda de la nostra tasca, sobretot pel desgast moral que comporta.”
En el cas dels usuaris externs, els tallers o espais de formació laboral de què disposa aquesta institució educativa es divideixen en diversos àmbits: “L’horta, centrada en el conreu de fruites i verdures; la granja, que s’encarrega de l’explotació del bestiar i dels productes per a consum humà derivats; la jardineria, que té per objecte ensenyar-los tècniques bàsiques de cura i conservació d’espais verds i jardins, i el taller en què s’elaboren peces industrials de plàstic. A causa del major grau de dificultat d’aquesta tasca, únicament són adreçats cap a aquest espai els alumnes que pateixen un índex de trastorn menor.”
Per fer-se càrrec de l’atenció i formació d’aquests treballadors, l’Escola Rosella va crear un equip de professionals especialitzats: “Està format per una psicòloga i directora tècnica del Taller Ocupacional; per una pedagoga; per una treballadora social i directora tècnica de la Llar Residència; i per un metge i responsable higiènic i sanitari.”
El treball de totes aquestes persones es dirigeix mitjançant plans de treball controlats per l’Administració: “Els centres com el nostre treballen segons les directrius de dos programes determinats pel Departament de Benestar per cada servei. Es tracta del Programa Individual de Rehabilitació de Taller i Residència i el Programa General, que és on consten tots els objectius que es treballaran amb els usuaris durant tot l’any. Anualment, també rebem dues inspeccions: una de l’Equip de Valoració i Orientació Laboral i l’altra del Servei d’Inspecció i Registre, ambdues del Departament de Benestar i Família –per verificar que s’estan seguint les normatives vigents i controlar alhora la qualitat dels serveis. Finalment, tota la nostra tasca quotidiana en qualsevol àmbit ha de respondre a les directrius marcades pels múltiples protocols específics.”
En aquest sentit, tot i que Joan Carles Piquet valora la utilitat d’aquests documents, també n’aprecia els aspectes negatius: “La burocràcia excessiva comporta la pèrdua de comunicació amb els usuaris. No hauríem d’oblidar mai que estem treballant amb unes persones que tenen unes demandes d’afecte molt superiors a les convencionals. Segurament per això treballar amb elles resulta tan agraït, però també exigeix una veritable vocació per part dels professionals que les atenen.”
Per a Joan Carles Piquet, un apassionat de la seva activitat professional i de la tasca de l’equip que dirigeix i coordina, la vocació no és indispensable per realitzar una tasca educativa amb aquestes persones, però sí un valor afegit que marca la diferència entre uns treballadors i els altres: “La vocació és com una mena d’enamorament que hom sent per la seva feina, i és fonamental en la nostra activitat perquè els nostres usuaris tenen unes limitacions des de les quals hem de treballar i que cal entendre i assumir. Aquesta identificació amb la feina ajuda, en primer lloc, a valorar i millorar els resultats obtinguts i, en segon, a adonar-nos de l’estimació i del caliu que els usuaris ens aporten.”
Aquesta és la raó perquè Joan Carles Piquet tingui molt present que “una de les meves missions fonamentals és engrescar i motivar els treballadors perquè donin el millor d’ells mateixos.”
