Text del 2002
Pensem que l’esport és cultura; és importantíssim potenciar que la gent es relacioni i practiqui esport en companyia dels altres.
“Tots els esports que fan referència a la muntanya, l’excursionisme, l’alpinisme i l’escalada, són esports que des del principi han apostat d’una manera clara per l’associacionisme”, explica Joan Garrigós, president de la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada.
En aquests moments, a l’Estat espanyol hi ha més de mil clubs de muntanya que recullen mig milió de practicants, aproximadament: “Aquesta aposta que s’ha fet sempre per l’associacionisme és el que nosaltres no solament intentem mantenir, sinó també promocionar, perquè pensem que l’esport és cultura; és importantíssim potenciar que la gent es relacioni i practiqui esport en societat i en companyia dels altres.”
La federació espanyola data de 1931, però, de fet, les arrels de l’excursionisme les hem de buscar a Catalunya: “El 1876 neix el Centre Excursionista de Catalunya i neix amb molt de romanticisme al darrere. Cal recordar que estàvem en plena Renaixença; una de les millors maneres de conèixer un país és trepitjar-lo, i això és el que van fer els primers excursionistes catalans, descobrir el país i la seva naturalesa pas a pas.”
Aquest esperit de coneixement de la natura, del país i de la seva gent amb els anys ha anat deixant pas a un excursionisme de caire molt més esportiu: “El que era romanticisme, recerca científica i cultural es va convertint en una activitat física i en una activitat de risc que té molt més a veure amb l’esport tal com el coneixem ara.”
Després del naixement del Centre Excursionista de Catalunya i d’altres clubs arreu de l’Estat espanyol, es veu la necessitat d’una federació per tal que pugui convertir-se en la seva representant davant les autoritats nacionals i internacionals: “Més endavant van aparèixer també les federacions autonòmiques que actualment, junt amb els clubs i amb la federació espanyola, treballen per tirar endavant tot el que fa referència a aquest esport.”
A l’hora de definir el muntanyisme, Joan Garrigós no s’ho pensa dues vegades: “És exclusivament el desig de pujar muntanyes, però un desig que es manifesta de moltes maneres, perquè les muntanyes es poden pujar per rutes fàcils, per rutes difícils, a l’hivern, a l’estiu, escalant o amb uns esquís als peus.”
I això significa que cada esportista haurà de tenir coneixements tècnics i del material que pot utilitzar per fer una determinada ascensió, a més d’una experiència que li permeti conèixer on són els seus límits: “La federació espanyola i també les federacions autonòmiques i els clubs fem cursos i seminaris de formació per tots els esportistes interessats en la muntanya. Els expliquem els materials que existeixen i que els poden servir per determinades ascensions i els aportem un coneixement del medi, perquè és evident que la climatologia, l’estat de la neu o el risc d’allaus i de despreniments és fonamental perquè una sortida a la muntanya acabi bé.”
Es tracta de practicar l’esport amb unes mínimes garanties de seguretat: “És una mena de profilaxis per evitar accidents de muntanya, que sempre es produeixen, ja que aquests són esports de risc, però si l’esportista gaudeix d’una bona formació tècnica prèvia és molt més fàcil minimitzar els nombre d’accidents.”
De fet, el que és ben clar és que dels que es produeixen cada any a la muntanya, un 10% són d’esportistes federats i el 90% restant els pateixen muntanyencs ocasionals. A més de la tècnica, no obstant això, en els esports de muntanya hi té també una gran importància la preparació psicològica del practicant de l’esport, tant si estem parlant d’excursionisme, d’alpinisme com d’escalada: “Aquesta preparació depèn molt de cadascú, no es poden fer activitats esportives a muntanya sense gaudir d’una experiència anterior forta, és a dir, un nouvingut a l’esport no pot fer segons quin tipus d’ascensions perquè les possibilitats d’èxit són mínimes. L’experiència en aquest esport dóna una base de coneixements que t’ajuda a superar moments difícils i a prendre les decisions adequades.”
De tota manera, el risc és un dels al·licients dels esportistes que es llancen a fer determinades rutes de muntanya: “Evidentment és un risc que s’ha de saber controlar i el cert és que tenir por és bo. Es tracta que l’esportista s’ho passi bé intentant guanyar a una naturalesa que, en determinats moments, li posa les coses molt difícils. D’altra banda, la victòria és gairebé sempre aplaudida només per un mateix, és l’alpinista el qui obté tota la satisfacció d’haver assolit aquella fita.”
Aquest és, doncs, un dels pocs esports que neix sense afany de competició: “De fet, és complicat parlar de valoracions, perquè els reptes se’ls posa el mateix alpinista i és ell qui els assaboreix quan els aconsegueix.”
Amb els anys, però, les competicions han anat apareixent també en el món de la muntanya i la federació és l’encarregada de vetllar perquè es facin seguint les regles del joc i tal com estan marcades per les federacions internacionals: “La competició és un capítol a part dins la federació; ara hi ha competicions d’escalada i travesses de muntanya amb esquís que estan regulades com qualsevol altre competició de l’esport que sigui.”
Pel que fa a l’escalada, per exemple, les competicions es fan en espais tancats: “No es fan a la muntanya, sinó en recintes preparats amb panells artificials i amb graus de dificultat diversos.”
Va ser en els països alpins on va néixer aquest afany de pujar muntanyes que avui atreu tanta gent de tot el món, i continuen essent aquests països, França, Alemanya, Àustria, Itàlia i Suïssa, els que mantenen els nivells més alts en les expedicions i competicions internacionals. De tota manera, el paper dels esportistes catalans i espanyols no queda gaire enrere: “La diferència fonamental és que en aquests països tenen una gran quantitat de participants. El club alpí alemany, per exemple, té més de 700.000 socis i l’italià en té 370.000; això fa que el seu potencial sigui realment important.”
Pel que fa al nostre país, els esports de muntanya han estat centrats a Catalunya i al País Basc, tot i que darrerament s’hi han començat a incorporar esportistes d’altres comunitats: “Hi ha zones en què pràcticament no hi ha muntanyes o hi ha poca tradició, però la veritat és que penso que podem estar contents, perquè els espanyols estan fent grans ascensions a tot el món.”
Malgrat que des dels inicis l’excursionisme ha canviat molt, hi ha determinats valors que continuen essent tan importants com el primer dia: “L’esperit d’aventura, de descoberta, l’estimació pel desconegut, l’afany de vèncer una batalla que la guanyes per tu sol, això estic segur que no canviarà. La millora de la tècnica, dels materials, tot ens ajuda perquè les coses siguin més senzilles, però la predisposició de la persona ha de continuar essent la mateixa si volem seguir parlant d’alpinisme.”
Així, doncs, Joan Garrigós anima a totes aquelles persones que “tinguin un fort desig de practicar esport en íntim contacte amb la natura i que els agradi plantejar-se reptes importants, que pensin en les possibilitats que els ofereix l’alpinisme.”
