Text del 2002
El Congrés de Cultura Catalana de l’any 1977 va marcar un abans i un després en la recuperació de la cultura popular i tradicional que havia restat obligadament reclosa i oprimida durant el període de dictadura franquista. Enric Garriga va ser el cap de l’àmbit de projecció exterior del Congrés, una secció que es va formar amb la idea de dibuixar un projecte sòlid per donar a conèixer la cultura catalana fora de les fronteres catalanes. El 1978, dissolt el Congrés, els membres que formaven part d’aquest àmbit van decidir continuar amb aquell projecte i crear una entitat per portar a terme les seves idees. El 1979 es fa fundar l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana. El seu primer president va ser Fèlix Cucurull, succeït al càrrec per Maria Oleart i posteriorment per Enric Garriga, l’actual president: “L’Institut fa conèixer els Països Catalans, en difon l’idioma, la cultura, la història, les tradicions… el fet nacional català en totes les seves manifestacions. Ara bé, sovint quan es parla de cultura s’oblida el fet nacional català. Els catalans hem mantingut sempre la creença que som un poble i, com a tal, volem tenir els mateixos drets que tenen altres pobles. Considerem que aquesta voluntat de recuperar i reafirmar la nostra personalitat com a poble també s’ha de projectar. Amb aquests elements sobre la taula, una de les primeres iniciatives que vam endegar va ser enviar als casals catalans de fora de Catalunya, a les universitats i a tots els centres catalanòfils informació sobre els nostres plantejaments. Amb tots hem tingut una comunicació permanent ajudant-los en tot allò que en principi la Generalitat no podia fer perquè encara no estava constituïda.”
L’acte anual que s’encarrega d’homenatjar els catalans i catalanòfils que hi ha arreu del món per la seva contribució a la difusió de la cultura catalana és el Premi Batista i Roca. “L’hem atorgat a 140 catalans o catalanòfils del món. El premi es dóna a aquelles persones que han portat a terme una labor continuada a l’exterior de promoció de la cultura, la llengua i de l’afirmació del poble català. Aquestes persones pertanyen a àmbits molts diversos i la seva tasca ha consistit en la redacció de llibres, articles, la realització de conferències, l’ensenyament del català i altres activitats relacionades amb l’afirmació del catalanisme. Els premis es concedeixen a persones vives que resideixin fora dels Països Catalans. Un bon nombre són polítics exiliats de l’època franquista que van exercir el seu dret de difusió de la seva cultura.”
En aquesta comesa de projecció de la cultura catalana a l’exterior, l’Institut organitza actes i jornades arreu del món, especialment a Europa: “Una manera de deixar empremta en una localitat estrangera és a través dels monuments. A Alemanya en vam construir un en honor del violoncel·lista Pau Casals. A França n’hi ha un altre. A Rosario, a l’Argentina, es va inaugurar un monument de ferro en forma de piràmide obra d’una escultora de Sabadell. Recentment se n’ha realitzat un altre a la Universitat Catòlica de Brussel·les, en memòria de l’escriptor Josep Carner i inaugurat pel president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol.”
En aquesta línia de treball, l’Institut convoca viatges culturals per recordar la història de Catalunya. “A Alemanya hem seguit les petjades del príncep Jordi, que va ser governador de Barcelona i va ajudar els catalans a conquerir el 1705 la ciutat de Barcelona. Va morir en aquesta ciutat i va ser enterrat als Josepets de Gràcia, on no hi havia cap menció d’aquest fet històric. Avui s’ha aconseguit que un placa commemorativa recordi el paper d’aquest alemany. També hem seguit el viatge dels exiliats catalans del 1714 a Alemanya i Àustria. A Viena hi ha les tombes de molts catalans exiliats. A Budapest hem recordat la contribució dels catalans en la conquesta de la ciutat als turcs. Si bé durant molts anys una placa recordava que els espanyols havien lluitat per reconquerir Buda, l’Institut ha volgut que es fes justícia amb la història; no van ser els espanyols els que van ajudar a reconquerir Buda, sinó només els catalans. Els actes que van fer l’onze de setembre de 2002 a l’Ajuntament de Buda i a la Muralla on hi ha la placa commemorativa, foren en català.”
En aquest sentit, Enric Garriga expressa que “quan una personalitat parla en la seva llengua fora del seu país, la població estrangera pot descobrir que a Catalunya es parla el català. Hem d’utilitzar la nostra llengua allà on anem. Si tinguéssim idioma oficial i un Estat reconegut tothom sabria que a Catalunya tenim una llengua pròpia. Afirmem la nostra personalitat per donar a conèixer que tenim una llengua pròpia, i a través d’aquesta afirmació demostrem una realitat cultural a tot el món. Una manera d’entendre el poble català és a partir del coneixement de la seva llengua.”
De catalanòfils i de societats catalanòfiles n’hi ha moltes repartides per tot el planeta. “Els catalanòfils no són catalans però tenen un coneixement molt ampli de la llengua i la cultura catalana.”
Els interessos d’una persona de fora de Catalunya per aprendre català i conèixer la seva cultura poden ser molt diversos: “La gent que estudia català ho pot fer perquè vol anar a viure a Catalunya, perquè es vol dedicar al turisme, al comerç o únicament perquè s’ha enamorat de la llengua. Moltes persones quan descobreixen l’existència del català s’hi senten atretes i se n’enamoren perquè tenen afany de coneixement.”
Finalment, l’Institut explica la història de Catalunya amb accions dins i fora de Catalunya. A Nàpols, Còrsega, Sicília, Sardenya, Grècia i Croàcia (que van ser territoris integrats dins la Corona Catalana) s’hi han realitzat actes diversos. També se celebren els fets de Prats de Molló, la victòria d’Arbúcies, la victòria del Bruc contra tropes napoleòniques o fets més tristos com la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714. Com totes les accions de l’Institut la gran lluita és revaloritzar i donar a conèixer la història i la realitat cultural i lingüística d’una nació poc reconeguda però amb arrels profundes, culturals i històriques.