Texto del 2002
A nosaltres ens agrada més emprar l’adjectiu ‘perdurable’ que ‘sostenible’, perquè és això el que volem, que el nostre país perduri.
Els rius són vida. Aquest és un principi que els membres d’aquesta associació defensen de totes totes. El Grup de Defensa del Ter, domiciliat a Manlleu, el presideix Rafael Garrido, que es mostra així d’eloqüent: “Sense l’aportació d’agrupacions com la nostra, ja faria temps que el Ter seria una claveguera. Hem aconseguit frenar una mica el deteriorament del riu. Els ciutadans són cada cop més conscients de la necessitat de mantenir aquest recurs natural”, subratllen el president i Pere Dot, vocal de la Junta del Grup.
Ho demostra el fet que l’entitat la integrin 700 membres. “No obstant això, els progressos que hi detectem són pocs. No ens trobem a l’alçada que nosaltres voldríem”, afegeixen.
Aquest és el balanç que fan de la seva tasca, gairebé 15 anys després del naixement de l’associació: “Sempre queden unes referències que ens remeten als primers passos de l’entitat que, a vegades, amb el temps, poden semblar una mica borrosos.”
Particularment, el president recorda “dos fets que van marcar el principi del grup; primerament, un abocament químic al canal que va dur a terme una empresa de Manlleu.”
La imatge era esfereïdora: “El canal baixava ple d’escuma i fins i tot Aigües Vic va haver de suspendre el subministrament d’aigua a la població.”
Un altre fet, tant o més desgraciat, va ser “l’elevat índex de mortaldat de peixos que es va produir al pantà de Sau.”
També en aquest cas l’espectacle era dantesc, amb “milers i milers de peixos surant a la superfície de l’aigua.”
Aquells tristos esdeveniments van suposar el tret de sortida del Grup de Defensa del Ter, que va néixer en un primer moment vinculat a la Coordinadora Pacifista d’Osona. Aquest lligam no és sorprenent si considerem que “el moviment pacifista i l’ecologista han estat sempre molt units.”
Els fundadors del grup ecologista que ens ocupa es van marcar una única fita: “Donar resposta a tot allò que estava passant. L’abocament i la mort dels peixos van ser la gota que va fer vessar el got.”
De mica en mica, a aquella colla d’emprenedors s’hi van anar afegint ciutadans procedents d’altres àmbits, com ara “la Joventut Obrera Cristiana, els sindicats… el moviment associatiu català en general. En aquest sentit, val a dir que la nostra associació té una sòlida i variada base social.”
En altres paraules, “no la constitueixen especialistes en temes relacionats amb el medi ambient, sinó més aviat ciutadans amb unes grans inquietuds socials. Hi podem trobar des de comercials fins a mestresses de casa o polítics de tots els colors.”
Afortunadament, aquells lamentables episodis no s’han repetit, però, com apuntava al principi el responsable de l’entitat, encara hi ha molta feina per fer: “Pere Dot i jo hem viatjat bastant arreu d’Espanya. La conclusió, després de visitar paratges tan bells com el Camino de Santiago, és que hem pagat un preu molt elevat per la riquesa de què gaudeix Catalunya. En altres comunitats autònomes no hi ha tants de polígons industrials, però és un plaer recórrer-les amb bicicleta i poder-te aturar i prendre un bany en qualsevol racó.”
En definitiva, “Catalunya necessita que es treballi més pel medi ambient, i la Generalitat no ha actuat prou en conseqüència.”
És clar que el nostre país no és l’únic amb problemes ecològics: “Cal ser conscients dels límits dels territoris. Encara impera el sistema capitalista més radical, característic del segle xx, que aspira únicament a multiplicar constantment la producció. Hem tocat sostre, com ho va demostrar, per exemple, la cimera de Rio de Janeiro.”
L’aparició d’aquest terme tan de moda, “desenvolupament sostenible”, té una explicació: “Cal reflexionar sobre els recursos de què disposa cada indret i què se’n pot fer, sense excedir-se.”
Un exemple: “Actualment, estan proliferant arreu de Catalunya els camps de golf, però cal plantejar-se fins a quin punt podem assumir un nombre tan elevat d’instal·lacions com aquestes, si disposem de prou aigua. A nosaltres ens agrada més emprar l’adjectiu ‘perdurable’ que ‘sostenible’, perquè és això el que volem, que el nostre país perduri. Volem deixar als nostres fills l’herència d’un planeta habitable. El nostre és un projecte d’amor per la natura i per les persones, per tot allò que ens envolta.”
I subratllen: “El grau de consciència ecologista és, per suposat, directament proporcional al grau de deteriorament del medi.”
Comparen el cas de Catalunya amb el d’Alemanya, un país on “l’ecologisme ha adquirit tant de protagonisme perquè s’hi han fet grans destrosses. El mateix passa a la nostra terra, on la meitat de les aigües subterrànies han desaparegut, un fet de transcendència històrica, d’una enorme magnitud, que s’ha produït en plena democràcia.”
Una altra de les constants denúncies dels ecologistes és la presència massiva de porcs al territori català, la qual cosa comporta tones i tones de purins, una font més de contaminació, sense oblidar “el consum d’aigua que representa el manteniment de tots aquests animals.”
I és que no només el nombre de porcs és desproporcionat comparat amb la resta de l’Estat espanyol, sinó que “fins i tot hi ha ramaders holandesos que engreixen les seves bèsties al nostre territori des de fa molt.” “A Catalunya els grups ecologistes gaudim de molta credibilitat”, apunten.
Una credibilitat guanyada a còpia de molts esforços: “El Grup de Defensa del Ter no ha estat una entitat incendiària, però sí molt àcida, que ha fet manifestacions de molta força. Això sí, sempre que hem denunciat l’estat de les aigües ens hem basat en dades científiques, i mai ningú no ha pogut rebatre les dades que nosaltres hem fet públiques.”
Mai no han estalviat recursos ni mecanismes a l’hora de fer valer les seves tesis: “Hem presentat denúncies als ajuntaments, a la fiscalia de Catalunya i, fins i tot, a Brussel·les.”
Hi ha qui ha culpat grups com el que protagonitza aquesta pàgina del fet que moltes persones hagin perdut el seu lloc de treball arran del tancament de certes empreses que no respectaven el medi ambient. Les coses, però, no són tan senzilles com semblen: “El preu que ha de pagar la societat per aquestes destrosses és molt elevat. Depurar l’aigua d’un riu exigeix una gran inversió, i l’aigua que en surt és neta, però no viva.”
És més, “a llarg termini, l’empresari sempre acaba amortitzant la despesa inicial que suposa equipar la seva fàbrica amb els mecanismes necessaris per no fer cap desfeta ambiental. L’empresa que no actua correctament, que no respecta la natura, no està apostant pel futur. El malbaratament dels recursos naturals afecta tots els sectors de la societat, fins i tot el turisme.”
I no ens podem oblidar, naturalment, dels costos sanitaris que una aigua insalubre pot representar: “Hi ha un estudi de doctors de l’Hospital General de Vic, en què nosaltres vam col·laborar, que demostra que a la comarca d’Osona hi ha més càncers d’estómac que en altres indrets del país.”
Per acabar, subratllen que “el Grup de defensa del Ter no treballa exclusivament a Osona, sinó a tota la conca del Ter, des del Ripollès fins a la desembocadura. De fet, la nostra Junta la componen vocals que representen les diverses seccions de les comarques d’aquesta part de Catalunya.”
