Text del 2002
La civilització d’Egipte és més comprensible per als mediterranis que per a altres cultures del món
L’any 1992 Barcelona va veure néixer una de les fundacions que en un període extraordinàriament curt ha esdevingut un dels ens científics, culturals i socials més reconeguts i respectats dintre i fora de Catalunya. El Museu Egipci de Barcelona és l’entitat pública i la Fundació Arqueològica Clos n’és la seva gestora. El fundador, el president i amant empedreït de la història egípcia, Jordi Clos, quan tan sols tenia dotze anys va fer el seu primer treball d’història sobre Egipte: “Poques coses coneixia a part de les tombes i les mòmies, com qualsevol nen de la meva edat. Tot i així, ja experimentava els efectes de la màgia captivadora d’aquella cultura, de la qual em vaig apassionar. Aleshores, vaig començar a estudiar-la de forma més intensa. Als vint anys vaig poder anar per primer cop a Egipte on vaig comprar la primera peça. Això em va suposar un impacte, no em creia que podia tenir aquella peça de 3.000 anys d’història. A partir d’aquí, comença un afany de col·leccionisme que creixia a l’hora que el meu coneixement sobre la Història d’Egipte, fins arribar a participar a les primeres excavacions invitat pel Museo Arqueológico de Madrid. Però calia dotar d’una estructura més seriosa, estable i formal aquesta afecció meva. Va ser quan em plantejo la creació de la Fundació Arqueològica Clos, per poder excavar a Egipte i emprendre missions catalanes.”
De llavors ençà, tot un seguit d’èxits s’han anat succeint, gràcies als plantejaments sòlids de la Fundació la qual, des dels inicis, desitjava que la seva labor servís per fomentar el respecte pel patrimoni mundial que són la cultura i l’art egipcis des de Catalunya, des de Barcelona: “És un orgull poder dir avui que la col·lecció del Museu Egipci de Barcelona s’ha convertit a nivell internacional en la col·lecció privada més important d’art d’aquesta cultura. En l’àmbit de la investigació, hem pogut traslladar a fora de les nostres fronteres la Fundació Arqueològica Clos. A l’any 1996, vam culminar amb la Universitat Central, a Oxi-Rin, una missió amb el descobriment si no el més important sí el més emotiu, perquè va ser el primer. Vam trobar intacte una tomba de l’època sahita. La impressió que suposa el fet de participar en l’obertura d’un lloc que no havia estat violat abans, tancat durant 2700 anys, és indescriptible, és una emoció que resta gravada per sempre. Després d’Oxi-Rin, vam dirigir-nos a Sudan, a Djebel Barkal concretament, on vam aconseguir dur a terme el gran descobriment que ens ha fet formar part de l’Enciclopèdia Espasa com a descobridors i com a centre d’investigació. Vam descobrir un faraó egipci desconegut fins al moment, la qual cosa ha canviat la Història d’Egipte. Fer això al segle XX no és gens fàcil. Allí vam treballar fins que les autoritats ens ho van permetre. En aquest moment, tenim ajornades les excavacions, i ara estem a Tuna El-Gebel, a Egipte mig, al jaciment de Meidum, on estem realitzant la reconstrucció de les Mastabes. Sempre anem de la mà de l’Escola Científica creada per la Fundació i d’alguna universitat; de vegades la Universitat Central, la UAB, la Universitat Politècnica o la Sorbona…, depèn de cada cas concret i del tipus de treball que s’hagi de desenvolupar. Això ens permet gaudir molt a fons del món arqueològic.”
La Fundació va crear una escola científica pròpia, a més a més de portar la càtedra Jordi Clos a la Universitat Autònoma de Barcelona, mitjançant la qual s’efectuen les investigacions científiques. Així mateix, la Fundació dirigeix directament l’Escola d’Alts Estudis: “Són uns estudis privats i reconeguts. A Espanya som pioners a instaurar una Escola d’aquesta envergadura. Els estudis duren tres anys, primer hi ha la diplomatura, desprès el màster i finalment la investigació. En l’últim any, ja es poden fer pràctiques al camp arqueològic d’Egipte. Els estudis estan dirigits a persones amb una passió profunda per la cultura; arqueòlegs o llicenciats en Arqueologia; majors de 25 anys, universitaris o no, però als quals s’exigeix la superació d’uns exàmens preliminars organitzats per la pròpia Fundació, per tal de demostrar tenir uns coneixements científics d’arqueologia indispensables. La gent que vol realitzar aquest tipus d’estudis té un denominador comú, unes ganes irreprimibles de conèixer més i de gaudir aprenent. El perfil dels estudiants pot ser molt ampli. El que sí és cert és que tan sols hi ha una minoria que utilitza aquests estudis per guanyar-se la vida. Tenen un rigor tan extraordinari com el que ens arriba de la mà del Dr. Yoyotte, el papa de l’Egiptologia, de la Universitat de la Sorbona.”
Així mateix, s’organitzen conferències i cursos sobre totes les cultures del món: “Dintre de la Fundació no sols s’imparteixen estudis sobre l’antic Egipte, sinó també sobre l’antiga Xina, Roma, Grècia, l’antiga cultura maia i la precolombina en general. Comptem amb la presència de Victòria Solanilla, directora i tutora dels programes d’estudis precolombins de la Fundació i catedràtica d’art precolombí a la UAB. A l’any 2001 van passar 3.500 alumnes per les nostres aules, principalment catalans però també d’altres parts de l’Estat espanyol.”
Els tallers infantils organitzats als períodes de vacances escolars també conformen una part molt gratificant de l’obra de la Fundació: “Ha estat un èxit tan extraordinari que fa dos mesos vam inaugurar el Campus Arqueològic de Palau de Plegamans. L’Ajuntament de Palau ens va cedir una finca enorme amb una masia del segle XVII, amb vuit hectàrees de terreny i de bosc, on hem creat el Campus. Hi ha una sèrie de recreacions de diferents enterraments egipcis de l’imperi antic, mig i modern, amb unes tombes a escala 1, amb totes les pintures, cambres, passadissos, etc. Dintre de la masia s’ubiquen les aules on es munten els tallers d’escriptura, de momificació…, i fora els nens inicien la seva experiència d’excavadors. Durant un període de temps variable, guiats per professors de la universitat, aprenen totes les tècniques científiques d’excavació. Arribem a dessegellar la porta, a penetrar i a trobar tot l’aixovar funerari a la tomba. La recreació és molt autèntica, fins i tot les peces difícilment es podrien distingir de les reals si les col·loquéssim a l’interior d’una vitrina. És realment interessant observar la motivació, la competitivitat, la passió, la màgia i l’emoció que envolten els nens treballant al Campus. El que pretenem és inculcar-los des del principi el respecte pel Patrimoni de la Humanitat que és l’Arqueologia. En aquests moments, tenim concretats per l’any proper 80.000 nens que faran treballs escolars dintre del Campus i estic convençut que tot aquest jovent, quan vagi amb els pares i els familiars a veure les ruïnes d’Empúries, de Roma o d’Egipte, sabran com comportar-se, hauran après a preservar l’heretatge de la Humanitat. Aquesta és la nostra responsabilitat com a Fundació, crear consciència a les generacions més joves de la nostra obligació de futur.”
La Fundació actualment és autosuficient i no rep cap ajuda institucional, assegura Jordi Clos, la qual cosa representa tot un orgull per a l’organització: “El nostre pressupost l’assolim gràcies a les exposicions, als cursos i al club de mecenes que supera els 600 membres i al sponsor. La gestió realitzada per tot l’equip de la Fundació ens ha proporcionat els recursos suficients per tirar endavant tots els projectes. Gràcies a la participació d’aquests 600 portaveus i emissaris fidels -motor i motiu de l’existència de tot l’esforç-, i a la labor desplegada per tota la resta de professionals indiscutibles que hi dediquen la seva il·lusió i constància incondicionals, tant la Fundació com el Museu segueixen vetllant per la seva filosofia i, sobretot, aconsegueixen el pressupost actual de 80.000.000 de pessetes. L’activitat és frenètica. Cada setmana hi ha dos o tres actes especials per als membres que són els qui participen activament i els qui representen la massa crítica que consolida els viatges i altres activitats. L’any 2001 van visitar el museu 230.000 persones.” La Fundació ha esdevingut el vuitè museu més concorregut, segons dades publicades per La Vanguardia. Evidentment, tot plegat genera les fonts d’ingressos necessàries per fer realitat tantes inquietuds.
La història i la cultura de l’antic Egipte ha despertat l’interès de milers de persones arreu del món, però especialment als països de la Conca mediterrània com Catalunya els uneix un lligam més directe: “Nosaltres que som mediterranis hem de saber que la mare de la nostra cultura és Egipte. Reflexionem en la seva antiguitat, i en els valors i saviesa que els egipcis posseïen comparats amb les nostres formes de vida encara primitives. Ens arriba la riquesa de les civilitzacions mediterrànies en gran part de la mà dels egipcis, portada pels fenicis, pels grecs, pels romans. Els devem molt i per tant hem de considerar que Egipte, per tots els pobles mediterranis, és la base de la cultura arqueològica.”
La seva història, la seva civilització antiga i tota la seva cultura ha transmès al llarg dels segles un enamorament que roman un misteri per molts admiradors: “La cultura d’Egipte és més comprensible per a nosaltres com a mediterranis que per altres cultures del món, de les quals ens sentim més allunyats. Nosaltres ens sentim més a prop perquè una gran part d’aquesta cultura l’hem assumida d’ells. Hem de tenir en compte que la pròpia religió cristiana es va inspirar en nombrosos mites egipcis que succeïren 2000 anys abans de Crist. I no oblidem tampoc que molts egipcis van acabar sent coptes.” Tanmateix, hi ha un altre factor molt significatiu que explica la raó per la qual ens enamorem màgicament de l’antiga civilització egípcia: “La seva cultura basa la seva història en el món quotidià. Ens transportem més fàcilment a través del túnel del temps per entendre els seus costums i la seva vida rutinària. Ens enganxa precisament poder conèixer el dia a dia, com vivien, com es relacionaven, etc. A Deir El-Medina, una ciutat erigida a la vora de la vall dels faraons, on residien tots els treballadors que construïen les tombes, trobes només evidències de la vida quotidiana. Tots els papirs que s’hi troben no parlen més que d’això. És realment apassionant.” Això contrasta amb la majoria d’escrits grecs, per exemple, els quals recullen la grandesa, les activitats bèl·liques i les relacions internacionals dels reis, dels capitans, però no reflexen el ritme de la vida diària de les persones senzilles.
La Fundació i el Museu han estat possibles gràcies a la iniciativa empresarial del seu precursor. Jordi Clos, com a empresari hoteler i com a director d’aquesta organització privada, ha aconseguit demostrar que ambdues activitats conformen un conjunt harmoniós: “Quan vaig decidir ser empresari en lloc d’arqueòleg, no m’equivocava. La Fundació i el Museu existeixen gràcies a aquesta declinació meva cap al món empresarial. Vaig començar de molt jove a treballar, he creat una empresa molt sòlida i significativa, i això m’ha facilitat mitjans per poder abocar-los a la cultura. He aconseguit que ambdues coses fossin compatibles. L’economia sense la cultura no funciona ni la cultura sense l’economia tampoc rutlla. Crec que formen un binomi que tots els empresaris hauríem d’interioritzar.”
A principis del segle XX a Catalunya, el concepte de mecenes constituïa un fet habitual. Fins i tot les institucions recolzaven les accions dels empresaris catalans quan retornaven una part dels seus ingressos a la societat i els abocaven a la cultura. Actualment, després d’un llarg procés de transformació de la nostra societat, s’està produint un retorn cap a actituds més semblants a les que els empresaris experimentaven en aquells temps, tot i que a Catalunya encara persisteixen postures refractàries davant de les iniciatives empresarials directament relacionades amb la vida cultural i artística: “És molt important que des de les institucions públiques es refermi la iniciativa dels empresaris que, amb els seus propis recursos econòmics i esforços aixequen fundacions i dediquen tota o part de la seva vida a comunicar i deixar per la posteritat una obra patrimoni de la ciutat, en lloc de guardar una col·lecció privada que només la podria apreciar el posseïdor.”
Com a hoteler barceloní prestigiós i infatigable, Jordi Clos ha procurat esposar el disseny dels interiors dels seus hotels a l’art i la cultura: “El perfil del meu client és el d’una persona que sent una sensibilitat per la cultura, en qualsevol de les seves expressions, pintura, música, escultura… Una persona que té aquesta percepció indiscutiblement se sent més còmode a casa nostra que enlloc.” Tots ells contenen col·leccions fabuloses. “És el resultat de la meva gran afició i devoció pel món del col·leccionisme, dels viatges arreu del planeta que realitzo des que tenia 20 anys”, i de la seva dèria de voler estimar i transmetre art i cultura a quatre vents, de combinar intel·ligentment en el seu tarannà respecte i professionalitat.
