Text del 2002
La història de la Fundació Clarós es remunta “ a l’any 1942 quan el meu pare, Andres Clarós Domènech, metge de professió, es va establir pel seu compte i va crear una petita clínica on atenia els pacients afectats per alguna malaltia relacionada amb la seva especialitat, l’otorrinolaringologia, que es vincula amb l’audició, la parla i la veu. Després, successivament, ens vam incorporar el meu germà Andres i jo. Durant molts d’anys vam haver d’observar com no hi havia cap mena de tractament ni d’esperança per als afectats de sordesa profunda, ja que aleshores es considerava com a un trastorn incurable. Únicament, en alguns casos, existia la possibilitat de la utilització d’un audífon o algun altre mètode d’amplificació. Això comportava que les persones d’aquest col·lectiu només es poguessin comunicar mitjançant el llenguatge dels signes, la qual cosa, al seu torn, els conduïa a un tancament en si mateixos o, com a màxim, cap a una relació gairebé exclusiva amb altres persones afectades, del seu entorn o que coneguessin aquest mecanisme comunicatiu.” De fet, encara avui aquest aïllament i rebuig del món exterior continua.
Els avenços de la ciència, però, han possibilitat que actualment existeixi una alternativa perquè aquestes persones puguin oblidar la seva mancança i es puguin incorporar, des de la infantesa, amb les mateixes possibilitats a la societat. El problema, però, és que aquesta tècnica és encara poc coneguda pel gran públic i pels mateixos sords profunds: “Els implants coclears que s’efectuen a edat primerenca –entre l’un i els tres anys- permeten que els nens sords puguin gaudir d’un desenvolupament de la comprensió auditiva i del llenguatge pràcticament igual a la dels altres infants. En aquesta tècnica hi ha una sèrie de fases. En primer lloc, la selecció, és a dir, assegurar-se que l’aspirant és idoni per practicar-li la intervenció. En segon lloc, aplicar-la al pacient. En tercer lloc, programar electrònicament l’implant, i en darrer lloc portar a terme una rehabilitació adequada, en la qual ha d’intervenir un professional de la logopèdia. Des de la clínica del meu pare vam apostar i vam ser pioners en aquesta tècnica que únicament té un inconvenient: el seu cost és molt elevat perquè estem parlant d’una tecnologia molt sofisticada. Això feia, i encara fa, que no tothom hi pugui tenir accés.” Per això, i gràcies al suport i la col·laboració desinteressada de la soprano Montserrat Caballé es va crear la fundació: “Com a institució sanitària dedicada a la branca de l’otorrinolaringologia, hem tractat des de sempre els trastorns i atencions relacionats amb la veu. Per aquesta raó, coneixíem la soprano Montserrat Caballé i vam poder-li explicar les possibilitats dels implants coclears i les limitacions econòmiques existents. Ella es va prestar de seguida a ajudar-nos molt generosament perquè en una carta que em va enviar el 1995 em comentava que no hi ha res més trist que no poder sentir el rumor de les oles.” En gratitud a la seva aportació que era la que, finalment, permetia la constitució d’una fundació, la família Clarós va desitjar que la nova institució portés el seu nom. Això, però, no va ser pas possible: “Montserrat Caballé era ja aleshores ambaixadora de bona voluntat de la UNESCO, i aquest càrrec comporta una sèrie de limitacions, entre les quals està la de no presidir una fundació. Per això la fundació va ser batejada amb el cognom Clarós, i vam nomenar el nostre pare com a president d’honor perquè ell de fet ha estat el president d’honor de tot el que he fet en la vida.”
Ja abans de la seva constitució oficial, l’entorn de la família Clarós no només havia realitzat una tasca de difusió entorn als implants coclears, sinó que també s’havia dedicat a la cooperació internacional en l’àmbit sanitari. Aquesta línia d’actuació ha estat seguida després per la fundació: “Havíem estat portant a terme -i ho seguim fent- una tasca assistencial a països com ara l’Índia, Moldàvia, Romania i altres. Aquesta labor inclou tant el material quirúrgic, com la intervenció i la formació dels metges dels país en noves tècniques i avenços desconeguts per ells, atès la manca de mitjans existents en aquests indrets. A partir d’aquest intent de millorar la qualitat assistencial dels metges auctòctons va néixer la iniciativa de becar professionals d’aquests països perquè poguessin fer una estada d’un any a Barcelona per tal de perfeccionar els seus coneixements i posar-se al dia dels darrers progressos existents en la nostra especialitat.” Altres iniciatives que impulsa la fundació són: “Dins de l’àmbit del suport acadèmic, destaquen l’organització de cursos i de congressos per difondre les bondats d’aquesta nova tècnica. Alhora, també ens encarreguem de recaptar fons per poder subvencionar parcialment o totalment les operacions en el cas que la família del nadó afectat no tingui prou recursos.” En aquest sentit, la fundació treballa en estreta col·laboració amb l’Hospital Sant Joan de Déu i amb la Generalitat de Catalunya, a través de l’Institut de la Salut, la qual cosa està permetent que cada cop es realitzin més intervencions d’aquesta mena i s’aconsegueixi lliberar aquests infants d’haver de viure en el monòton món del silenci. Tot i així és cert que “hi ha nens que no són implantats perquè no disposen dels recursos econòmics necessaris, i ni nosaltres ni la Generalitat podem finançar-los l’operació. Hem de tenir en compte que la sanitat pública també té unes limitacions de tipus econòmic que són inevitables.”
La iniciativa de promoure i lluitar perquè cap nen es quedi sense sentir per falta de mitjans ha solidaritzat a destacades personalitats, tant del món cultural com d’altres estaments. Entre els suports que rep aquesta organització, cal destacar el de Joan Manuel Serrat, Joan Pons, Pere Portabella?? I Joan Carlos Geras??.
Esperem que aquesta fundació assoleixi el seu objectiu i que la sordesa profunda pugui desaparèixer del diccionari i només formi part de les múltiples afeccions que han estat superades al llarg de la història.
