Sr. Jordi Fornós Assens i Sr. Agustí Torelló
Sr. Jordi Fornós Assens i Sr. Agustí Torelló
PC, 12è VOLUM. Fundacions

SR. JORDI FORNÓS ASSENS I SR. AGUSTÍ TORELLÓ

FUNDACIÓ PRIVADA CENTRE PEDRALBES

Text del 2002

Hem d’intentar que el disminuït es guanyi la vida i tingui un cert grau d’independència.

.

En l’actualitat, la integració de les persones amb disminucions psíqui­ques ha millorat molt respecte de la situació que es vivia fa uns anys. Associacions i fundacions privades han tingut un paper rellevant en aquest camp; han sabut conscienciar la societat de la importància que té la formació integral d’aquest col·lectiu, potenciant el conjunt d’habilitats, actituds i coneixements, a fi que puguin assolir un major grau d’auto­no­mia. La Fundació Privada Centre Pedralbes va néixer el 1997 per com­ple­tar les accions que es duien a terme des de l’Associació Centre Pedral­bes, la qual es va constituir per iniciativa d’un col·lectiu de pares l’any 1965, encara que ja venia funcionant des del 1944. Avui la Fundació és una en­titat professionalitzada que acaba d’engegar un projecte laboral pioner destinat a persones amb disminucions psíquiques. Jordi Fornós As­sens és el gerent de la Fundació mentre que Agustí Torelló n’és el president.

La Fundació es va posar en marxa per dotar de nous serveis i activitats l’Associació. Jordi Fornós ens comenta al respecte: “A més, aquesta for­ma jurídica permetia l’assumpció de tuteles, que és una de les pre­o­cupacions més importants del nostre col·lectiu. Però el gran repte de la Fundació per als propers anys és la consolidació d’un centre espe­ci­al de treball, una aposta ferma i arriscada en la qual confiem per pro­por­­cionar un lloc de treball a nois i noies discapa­ci­tats i, al mateix temps, obtenir guanys per a l’adquisició d’habi­tat­ges que permetin ofer­tar places de residència a aquells disminuïts que ho necessitin, ja sigui per situació d’orfandat o per la impos­si­bi­l­­itat de conviure dintre del seu nucli familiar; aquesta és actualment una de les grans neces­sitats del sector. A la societat actual hi ha encara moltes mancances a l’hora d’integrar persones amb dismi­nu­cions psíquiques, i per a mol­tes no existeix la possibilitat de trobar feina a l’empresa ordinària.”

A diferència dels serveis de teràpia ocupacional, un centre especial de tre­ball és una figura jurídica que retribueix el treball de persones amb dis­mi­nu­ció. “És un espai on també hi treballen persones sense dismi­nu­cions. Es tracta d’una figura legislada de fa temps, però no gaire coneguda fora del propi sector. Els centres especials de treball amb disminuïts es dediquen normalment a tasques de manipulació, jardi­ne­ria, mante­ni­ment d’obra pública…, de certa simplicitat. És una opció correcta que dóna resposta a un conjunt de gent que és capaç de fer aquest tipus de feina. Nosaltres hem plantejat un projecte innovador amb el qual, a llarg termini, sigui difícil competir i que es diferencïi d’a­ques­tes entitats. Per això vam establir l’objectiu de plantejar un acord estratègic amb una empresa del sector de la nàutica que aportés tec­no­logia punta, coneixements i metodologia de treball en l’àmbit d’acti­vi­tat en què ens volem centrar, mentre que el nostre personal presta­ria un servei de qualitat a uns preus competitius.”

Amb aquests ele­ments s’ha constituït una empresa que té aquest doble vessant: un com­ponent tecnològic important i una força de treball capaç de fer aquest tipus de feina a un cost relativament baix. “Amb aquest acord se’ns garanteix la plena ocupació del conjunt de disminuïts que som capaços d’apor­tar. I això no exclou que nosaltres poguem desenvolupar activitats la­bo­rals amb altres clients.”

Paral·lelament, la idea ha estat buscar una primera empresa client que cre­gués en l’activitat que poden portar a terme els disminuïts psíquics i la seva capacitat d’aprenentatge i de treball. Agustí Torelló ens ho comenta: “Hem arribat a un acord amb Temoinsa, una multinacional espanyola que es dedica al disseny i la construcció d’elements de transport i que externalitza gran part de la seva activitat productiva en altres em­pre­ses. Com a resultat d’aquest plantejament empresarial, algunes de les tasques que duem a terme són la fabricació de peces de fibra de vidre per a la construcció de vaixells de luxe, la de peces per a trens, autobusos i, fins i tot, la realització de muntatges elèctrics. És clar que es tracta de tasques d’una certa complexitat i el disminuït psíquic que pugui ser ocupat al centre de treball ha de tenir no menys d’un 33% de disminució, però amb una minusvalidesa el més petita possible.”

Paco Soriano representa l’empresa Stratis Various Composites amb la qual s’ha establert el conveni de col·laboració. Coneix des de fa anys els problemes dels disminuïts psíquics i incideix en la idea que “aquestes persones han demostrat que poden estar ocupades en una activitat laboral normal. Hem d’oblidar el criteri de la caritat i els hem de do­nar un punt de confiança perquè desenvolupin les seves capaci­tats. Vaig arribar a la conclusió que amb l’ocupació laboral del disminuït a través d’una empresa es podrien crear marges econò­mics ade­quats per obrir residències o altres serveis sense comptar només amb l’ajuda de l’Administració o de les famílies. Hem d’intentar que el disminuït es guanyi la vida i tingui cert grau d’independència. El gran escull per encetar un projecte com aquest era la mà d’obra barata present en el mercat de treball. Però Temoinsa va creure en el projecte que els vaig presentar enfocant-lo amb la idea que no­s­al­tres els podíem oferir millors preus amb una qualitat de treball homologable a la de quasevol dels seus proveïdors. El problema és que l’aprenentatge dels nois és més lent que el d’un treballador sense disminució. Ara mateix, estem en la fase inicial i, com és lògic, encara no estem obtenint els beneficis necessaris per poder des­tinar-los al projecte esmentat.”

Per al disminuït el fet de trobar un lloc de treball representa un triomf. L’activitat exerceix una funció terapèutica sobre ell. “Avui el centre de treball el formen 14 disminuïts contractats tot i que volem arribar a superar de llarg la vintena. Amb ells hi ha un psicòleg, un assistent social i dos monitors que són els que s’ocupen que la producció fun­cioni i que es desenvolupi en un marc d’estabilitat emocional cor­recta. Alguns dels disminuïts es trobaven a l’atur, a casa, avor­rits i sense una activitat. En aquesta situació, molts d’ells tenen la sen­sació que no serveixen per res. Immersos en el dia a dia del tre­ball, els nois canvien d’actitud, es mostren fins i tot entusiasmats amb la seva ocupació. Augmenta l’autoestima, desapareixen les de­pres­sions… Per la seva banda, les famílies reconeixen el canvi d’actitud dels fills i se sorprenen del seu rendiment”, expressa Jordi Fornós.

I conclou: “Volem donar a conèixer al món empresarial que la inserció del disminuït en el món laboral en activitats amb un compo­­nent tecnològic elevat és possible i rendible per a l’empresari. El nostre model és replicable i pot beneficiar el conjunt de la nostra societat. N’estem plenament convençuts.”