Sr. Pantaleón Font Teixidor
Sr. Pantaleón Font Teixidor
PC, 12è VOLUM. Fundacions

SR. PANTALEÓN FONT TEIXIDOR

FUNDACIÓ ASIL DE POBRES I MALALTS

Text del 2002

A la porta d’entrada de l’Hos­pi­tal-Asil de Pobres i Malalts de Torroella de Montgrí hi fi­gu­ra la data de 1661, l’any en què sembla que es va fundar aquesta institució tan esti­ma­da per la població empor­da­ne­­sa. Però no hi ha cap escrit fins el 1664, en què es fa re­fe­rència a les 25 lliures de plata que els administradors reben de la universitat local, és a dir, l’ajuntament. De fet, però, es té coneixement que uns anys abans, concretament el 1648 la senyora Montserrat Hu­guet, veïna de la vila, va cre­ar una fun­dació de caire be­nèfic en la qual s’ajudava la gent més ne­cessitada: “Ac­tuà de pa­tró l’excel·len­tís­sim Ajunta­ment de la vila, i tenien nomenat un hospitaler, que cada set­mana pas­sava per les cases a recollir fons”, explica Pantaleón Font Teixidor, ac­tual director de la Fundació i que treballa al costat de Montserrat Sarasa, se­cre­tà­ria, José Casas, tresorer i Pietat Ametller i Francisco Prat, vo­cals, junt amb dos patrons nats: l’Ajuntament de la vila i la Parrò­quia de Sant Genís.

L’Hospital es va crear com a centre de cures i no va ser fins a mitjan segle XX que va passar a convertir-se en una residència: “Fins i tot durant els anys quaranta vam tenir la donació d’uns aparells de raigs X complets i es va habilitar una sala per a poder-los-hi utilitzar, la qual cosa no es va arri­bar a fer mai perquè va ser en aquella època quan es va fer el canvi cap a l’atenció sociosanitària, però no hi ha cap document que espe­ci­fiqui en quin moment es va fer el pas.”

Aleshores, es comptava amb uns 28 llits; una mica més endavant ja van ser més de trenta, després 46 i ac­tu­al­ment hi ha 60 llits, repartits en 17 habitacions dobles i 26 d’individuals amb tots els serveis: “En aquest sentit, tenim cura dels naturals i veïns de Torro­ella perquè aquesta és una condició escrita en el Reglament de l’any 1882, però quan vam adequar els estatuts vam deixar la porta oberta per tal de po­der admetre gent de les poblacions veïnes que depenen co­mer­­cial­ment i socialment de la nostra, com poden ser Bell­caire, Gualta o Ullastret, entre d’altres.”

La residència, però, també ha viscut un altre canvi que podríem anomenar generacional: “com a residència, la nostra obligació durant un cert temps va ser la d’acollir gent gran, i ara ja no es tracta d’això, ara tenim l’obligació ineludible de tenir-ne cura, la qual cosa és molt diferent.”

Així, la residència depèn del Departament de Benestar Social de la Gene­ra­litat de Catalunya i segueix els seus paràmetres: “El Departament ens tu­te­la, fa les inspeccions i ens dóna les pautes per les quals ens hem de regir, i el cert és que no hi tenim cap problema, tot i que des de les asso­­ciacions de residències estem treballant perquè no ens facin sobrepassar el sostre que creiem que existeix en el nostre servei.”

Ens explica a quin sostre es refereix: “En aquest moment entre la treba­lla­do­ra social, els serveis de fisioteràpia, els mèdics i els d’infermeria, l’ani­ma­­dora i l’educador social, la terapeuta ocupacional i la psicòloga, te­nim els nostres residents ocupats tot el dia, i no podem oblidar que tam­bé te­nen dret a tenir hores lliures i a ser visitats per la família, i que han d’es­morzar, dinar, berenar i sopar. Aquests ser­veis són molt adients i molt correcte que se’ls ofereixin, però no po­dem sobrepassar-los, per­què serien els mateixos residents els que se’n cansarien.”

Quan es tracta d’organitzar una sortida per als residents que no estan im­pos­sibilitats, les famílies responen molt bé i, a més, sempre hi ha volun­ta­ris disposats a donar un cop de mà: “Als nuclis petits com el nostre, en­ca­ra no ha arribat la despersonalització que pot donar-se en deter­mi­nats districtes de les grans ciutats; aquí un avi pot sortir al carrer a pas­sejar i ni nosaltres ni la seva família hem de patir gaire pel que li pugui passar.”

Perquè aquesta residència és de règim obert, és a dir, “els avis i les àvies poden sortir quan vulguin i només hi entren si és la seva voluntat. En el cas que no puguin manifestar-se, ales­ho­res és la família directa la que ha de prendre la decisió, només si es trac­ta d’un pare, una mare, un espòs o els fills, perquè si ja es tracta d’un nebot o d’algun parent més llunyà, en aquest cas nosaltres hem de notificar aquesta entrada a la fiscalia. Això es va aconseguir des de l’Associació de Residències per tal d’evitar manipulacions que no­sal­­tres no podíem conèixer.”

Pel que fa a la conservació de l’edifici, el senyor Font comenta: “El nostre és un edifici protegit, però l’hem pogut rehabilitar. De fet, una de les pa­rets de la façana està assentada sobre l’antiga muralla de Torro­e­lla de Montgrí i, a partir d’aquí, ocupem tota una mançana. Quan l’any 1979-80 vam voler restaurar una de les façanes, l’arquitecte tenia la in­tenció de deixar-la amb pedra vista, tal com havíem deixat els claus­tres interiors, però va resultar impossible, i vam haver d’optar per se­ri­grafiar-la a l’estil del 1900.”

Tota aquesta tasca de restauració cal agra­ir-la a l’arquitecte Joan Baca Reixach “que des del 1936 en què va en­trar com a arquitecte municipal de la població i fins al dia d’avui, que ja té 95 anys, ha portat la reforma i la reestructuració d’aquest centre desinteressadament i sense cap mena d’afany lucratiu.”

Tampoc Pan­taleón Font no pot oblidar-se d’esmentar les Germanes de l’Institut de Re­li­gioses de Sant Josep, “que des del 1883 han tingut cura de l’hos­pi­tal.” Amb el transcurs del temps, el Patronat s’ha anat fent càrrec pau­la­ti­na­ment de l’administració, però elles hi han continuat treballant amb la se­va aten­ció diària als ancians.

Pel que fa al futur, sembla que es pot afrontar amb molt d’optimisme: “Feia ja un temps que parlàvem amb l’Ajuntament de començar una am­pli­a­ció en uns altres terrenys del poble, quan una senyora va tenir la vo­lun­tat de cedir-nos una casa d’estil colonial molt gran a la mateixa pla­ça de la vila. En aquests moments ja tenim el projecte acabat, i comp­tem que properament podrem començar les obres que suposaran la creació de 25 places de centre de dia i 24 llits de residència més. Amb aquesta ampliació podrem atendre les necessitats dels pobles petits que envolten la vila de Torroella de Montgrí.”