Text del 2002
A la porta d’entrada de l’Hospital-Asil de Pobres i Malalts de Torroella de Montgrí hi figura la data de 1661, l’any en què sembla que es va fundar aquesta institució tan estimada per la població empordanesa. Però no hi ha cap escrit fins el 1664, en què es fa referència a les 25 lliures de plata que els administradors reben de la universitat local, és a dir, l’ajuntament. De fet, però, es té coneixement que uns anys abans, concretament el 1648 la senyora Montserrat Huguet, veïna de la vila, va crear una fundació de caire benèfic en la qual s’ajudava la gent més necessitada: “Actuà de patró l’excel·lentíssim Ajuntament de la vila, i tenien nomenat un hospitaler, que cada setmana passava per les cases a recollir fons”, explica Pantaleón Font Teixidor, actual director de la Fundació i que treballa al costat de Montserrat Sarasa, secretària, José Casas, tresorer i Pietat Ametller i Francisco Prat, vocals, junt amb dos patrons nats: l’Ajuntament de la vila i la Parròquia de Sant Genís.
L’Hospital es va crear com a centre de cures i no va ser fins a mitjan segle XX que va passar a convertir-se en una residència: “Fins i tot durant els anys quaranta vam tenir la donació d’uns aparells de raigs X complets i es va habilitar una sala per a poder-los-hi utilitzar, la qual cosa no es va arribar a fer mai perquè va ser en aquella època quan es va fer el canvi cap a l’atenció sociosanitària, però no hi ha cap document que especifiqui en quin moment es va fer el pas.”
Aleshores, es comptava amb uns 28 llits; una mica més endavant ja van ser més de trenta, després 46 i actualment hi ha 60 llits, repartits en 17 habitacions dobles i 26 d’individuals amb tots els serveis: “En aquest sentit, tenim cura dels naturals i veïns de Torroella perquè aquesta és una condició escrita en el Reglament de l’any 1882, però quan vam adequar els estatuts vam deixar la porta oberta per tal de poder admetre gent de les poblacions veïnes que depenen comercialment i socialment de la nostra, com poden ser Bellcaire, Gualta o Ullastret, entre d’altres.”
La residència, però, també ha viscut un altre canvi que podríem anomenar generacional: “com a residència, la nostra obligació durant un cert temps va ser la d’acollir gent gran, i ara ja no es tracta d’això, ara tenim l’obligació ineludible de tenir-ne cura, la qual cosa és molt diferent.”
Així, la residència depèn del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya i segueix els seus paràmetres: “El Departament ens tutela, fa les inspeccions i ens dóna les pautes per les quals ens hem de regir, i el cert és que no hi tenim cap problema, tot i que des de les associacions de residències estem treballant perquè no ens facin sobrepassar el sostre que creiem que existeix en el nostre servei.”
Ens explica a quin sostre es refereix: “En aquest moment entre la treballadora social, els serveis de fisioteràpia, els mèdics i els d’infermeria, l’animadora i l’educador social, la terapeuta ocupacional i la psicòloga, tenim els nostres residents ocupats tot el dia, i no podem oblidar que també tenen dret a tenir hores lliures i a ser visitats per la família, i que han d’esmorzar, dinar, berenar i sopar. Aquests serveis són molt adients i molt correcte que se’ls ofereixin, però no podem sobrepassar-los, perquè serien els mateixos residents els que se’n cansarien.”
Quan es tracta d’organitzar una sortida per als residents que no estan impossibilitats, les famílies responen molt bé i, a més, sempre hi ha voluntaris disposats a donar un cop de mà: “Als nuclis petits com el nostre, encara no ha arribat la despersonalització que pot donar-se en determinats districtes de les grans ciutats; aquí un avi pot sortir al carrer a passejar i ni nosaltres ni la seva família hem de patir gaire pel que li pugui passar.”
Perquè aquesta residència és de règim obert, és a dir, “els avis i les àvies poden sortir quan vulguin i només hi entren si és la seva voluntat. En el cas que no puguin manifestar-se, aleshores és la família directa la que ha de prendre la decisió, només si es tracta d’un pare, una mare, un espòs o els fills, perquè si ja es tracta d’un nebot o d’algun parent més llunyà, en aquest cas nosaltres hem de notificar aquesta entrada a la fiscalia. Això es va aconseguir des de l’Associació de Residències per tal d’evitar manipulacions que nosaltres no podíem conèixer.”
Pel que fa a la conservació de l’edifici, el senyor Font comenta: “El nostre és un edifici protegit, però l’hem pogut rehabilitar. De fet, una de les parets de la façana està assentada sobre l’antiga muralla de Torroella de Montgrí i, a partir d’aquí, ocupem tota una mançana. Quan l’any 1979-80 vam voler restaurar una de les façanes, l’arquitecte tenia la intenció de deixar-la amb pedra vista, tal com havíem deixat els claustres interiors, però va resultar impossible, i vam haver d’optar per serigrafiar-la a l’estil del 1900.”
Tota aquesta tasca de restauració cal agrair-la a l’arquitecte Joan Baca Reixach “que des del 1936 en què va entrar com a arquitecte municipal de la població i fins al dia d’avui, que ja té 95 anys, ha portat la reforma i la reestructuració d’aquest centre desinteressadament i sense cap mena d’afany lucratiu.”
Tampoc Pantaleón Font no pot oblidar-se d’esmentar les Germanes de l’Institut de Religioses de Sant Josep, “que des del 1883 han tingut cura de l’hospital.” Amb el transcurs del temps, el Patronat s’ha anat fent càrrec paulatinament de l’administració, però elles hi han continuat treballant amb la seva atenció diària als ancians.
Pel que fa al futur, sembla que es pot afrontar amb molt d’optimisme: “Feia ja un temps que parlàvem amb l’Ajuntament de començar una ampliació en uns altres terrenys del poble, quan una senyora va tenir la voluntat de cedir-nos una casa d’estil colonial molt gran a la mateixa plaça de la vila. En aquests moments ja tenim el projecte acabat, i comptem que properament podrem començar les obres que suposaran la creació de 25 places de centre de dia i 24 llits de residència més. Amb aquesta ampliació podrem atendre les necessitats dels pobles petits que envolten la vila de Torroella de Montgrí.”