Text del 05/05/2016
EULÀLIA VINTRÓ
Barcelona
La política i la docència lideren un recorregut vital intens; testimoni i veu del procés de transformació de la societat espanyola durant la Transició, i Regidora i Tinenta d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, mai no ha abandonat el seu discurs incansable i contundent. Anteposa els valors de la justícia social, la democràcia i l’ètica. Per això està convençuda que creure que quelcom és impossible d’aconseguir és un pensament derrotista i perillós, ja que la història ensenya que els canvis es fan amb la tenacitat de les generacions.
M’emmirallo en el valor de justícia social del meu pare
El meu pare ha estat una peça cabdal de la meva vida. I no perquè m’influís en la tria dels meus estudis o en l’orientació política; ben al contrari, era una persona religiosa i de dretes. Tanmateix, si avui en dia em puc mirar al mirall cada matí i no avergonyir-me de qui sóc i d’allò que he aconseguit a la vida, és gràcies al fet que em va saber transmetre el seu lloable sentit de la justícia social. Era una persona molt recta i rigorosa, que va actuar de manera coherent amb els seus principis. El seu tarannà ha estat un element constant de referència. A més, ens va saber transmetre la inquietud per cursar estudis superiors. Sempre havia volgut ser advocat, però de ben jove va haver d’ocupar-se del negoci familiar. Per això, va instar els seus quatre fills a cursar estudis universitaris. Sempre ens deia: «No us deixaré herència ni diners, però sí us donaré formació perquè us pugueu guanyar la vida».
Records d’una infància feliç
Vivíem en una casa molt gran, de tres pisos, just al costat de l’antiga fàbrica Fabra i Coats. Teníem gallines, ànecs, un jardí enorme i un hort. A taula, sempre n’havíem menjat les seves fruites i verdures, totes de temporada, cultivades per un pagès que se n’ocupava. Al nostre jardí venien cada dia a jugar els amics dels meus germans i els meus. Era un lloc absolutament fantàstic per a les criatures. Fins i tot hi havia un pou; anys enrere, el meu avi decidí instal·lar la primera canalització de la ciutat per portar aigua a les cases: Aigües Serret. És molt curiós recordar que al principi la gent no entenia per què havia de pagar si podien obtenir aigua de la font. D’altra banda, el dia de Reis era molt especial: venien els meus pares a despertar-nos i baixàvem il·lusionats les escales; deixaven els regals al passadís de la planta baixa. La meva mare sempre els col·locava d’una manera que feien més efecte. Després anàvem a casa dels avis a buscar-ne més. I a l’estiu, anàvem a Sant Hilari de Sacalm, perquè a l’àvia materna li agradava prendre les aigües minero-medicinals. També havia anat a estiuejar amb els oncles de Manresa a Sant Llorenç de Morunys, que aleshores s’anomenava Sant Llorenç dels Piteus. Fou una infància magnífica, envoltada de canalla, i sense cap problema greu. Sí que recordo, però, que d’adolescent portava unes ulleres molt gruixudes de miop i em sentia una mica l’aneguet lleig de la colla, però tampoc va ser una experiència que em marqués negativament perquè, d’altra banda, era molt bona en els estudis i mantenia una relació excel·lent i propera amb tothom.
Inici de la formació acadèmica a casa
Vaig començar a estudiar a casa meva, amb una professora particular que era amiga de la família. Després, em van matricular a una acadèmia del barri. Els meus pares no es podien permetre una escola privada, però tampoc no volien que anés a l’escola pública, ja que aleshores no oferia un bon nivell acadèmic. Des de quart curs de batxillerat fins al curs preuniversitari, vaig estudiar a una bona escola de les teresianes seglars; tot el professorat era llicenciat. Més endavant, vaig triar la branca de lletres, perquè les matemàtiques no m’agradaven.
Per culpa del professorat, vaig renunciar a estudiar Filosofia
En aquella època, si no eres de ciències, podies escollir entre cursar estudis de Dret o de Filosofia i Lletres. Tenia clar que no volia matricular-me a Dret: estudiar codis em semblava inútil, per què havia d’aprendre’ls de memòria si els podia llegir? Quan vaig finalitzar els dos cursos comuns, em vaig decantar per la Filosofia, però em vaig fer enrere quan vaig veure que gran part del professorat eren capellans. Per ensenyar una disciplina com la Filosofia has de tenir una mentalitat oberta i no estar tancat en una fe. I si no eren religiosos, et trobaves docents de la ultradreta. Recordo un professor que es deia Canals, que trencava els aparadors del pati de Lletres si veia cap anunci d’una noia en bikini. Finalment, vaig decidir cursar Filologia Clàssica. Sempre m’havia agradat molt el grec, perquè havia tingut una professora molt bona a batxillerat que me havia fet estimar aquesta llengua.
Bona aptitud per a la docència
Mai no va figurar entre els meus plans dedicar-me al món de la política ni convertir-me en catedràtica d’universitat; per contra, sí que em veia fent de professora. Pensava que podia ser una bona manera de començar a guanyar diners propis. Perquè a casa, els pares ens cobrien les despeses de roba i ens posaven cada dia el plat a taula, però cadascú s’havia de sufragar els seus capricis. La meva primera experiència com a docent fou durant el curs preuniversitari. El col·legi de les teresianes organitzava una acció d’alfabetització en la qual vaig participar com a voluntària durant dos anys. Tots els diumenges al matí, donava classes de dues hores a persones procedents de la immigració espanyola que no sabien llegir ni escriure. Aquesta tasca em va fer adonar que disposava d’aptituds i capacitats per a la docència.
A la universitat, entrà en crisi la meva educació religiosa
Era filla d’una família catòlica practicant, que anava a missa cada diumenge. La meva mare també ens feia resar els mesos del Rosari i de Maria. Era una religió practicada, i no només de paraula. Els meus pares eren gent honesta que acomplia amb la doctrina religiosa amb coherència, i no per quedar bé. A més, havia cursat el batxillerat en una escola pertanyent a una ordre religiosa. Amb aquesta educació familiar i escolar prèvia vaig arribar a la universitat, on aviat vaig entrar en contacte amb altres realitats i maneres de pensar que feren trontollar la meva fe, fins que van trencar-la definitivament, tot esdevenint la persona agnòstica que encara sóc. Sentia una inquietud per analitzar la realitat que m’envoltava, l’origen de les coses, l’evolució de la humanitat en les seves diferents etapes, i creia en un sentit de l’ètica que no calia lligar a una promesa d’un món millor en el més enllà. Per això, vaig sentir la necessitat de conèixer tant la filosofia com la cultura gregues, país bressol d’aquesta disciplina i que tant va influir en el pensament occidental.
Mai no es parlava de política a casa
En les poques ocasions que els meus pares volien enraonar sobre algun tema relacionat amb la política, enviaven els nens a jugar. Va ser la vida universitària, i no la familiar, la que em portà a veure la injustícia social, la falta de llibertats i l’opressió que patia el meu entorn. També, van tenir un pes important les meves noves amistats, com la que encara mantinc amb la filla de l’advocat i polític antifranquista Fèlix Pons Marqués, que va ser detingut i empresonat a Lanzarote després de participar l’any 1962 a l’anomenat «Contuberni de Munic».
Els anys apassionats i convulsos de la Universitat tardofranquista
Els cinc anys que vaig passar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona (UB) van ser una meravella. L’any 1962, quan faig el primer curs, se m’obren les portes a un món fins aleshores desconegut per a mi. La meva promoció fou la primera a desdoblar-se: mentre al matí l’alumnat estava composat sobretot per noies de classe mitja o mitja-alta i alguns exseminaristes, capellans i monges, a la tarda s’hi va matricular gent d’altres procedències socials que treballaven de dia. És l’època durant la qual ens passem d’amagat els llibres que algú havia comprat a l’estranger, perquè aquí estaven prohibits; que assistim a les lectures comentades i als cinefòrums, i que el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la UB, en què m’inscric, inicia la seva activitat política clandestina contra la dictadura franquista. Recordo que, quan vaig ser Delegada de Curs de cinquè, els Delegats de Facultat foren expulsats de la universitat i empresonats. Tots aquests esdeveniments em van generar una informació sobre la realitat que m’envoltava que difícilment m’hagués arribat si no n’hagués estat estudiant.
Cinefòrums clandestins als baixos de botigues
Veiem pel·lícules, com El Cuirassat Potemkin, que no es projectaven als cinemes; sovint ho fèiem d’amagat als baixos de la botiga de l’amic d’un amic amb el qual havies quedat, i moltes vegades no sabies ni on anaves. Acabàvem veient obres d’art i teníem l’oportunitat de comentar-les i relacionar-les amb la situació política actual que estàvem vivint. Era un món totalment nou per a mi, i una magnífica oportunitat per a la formació cultural i política.
Repartint propaganda antifranquista amb un Seat 600
Tenia un 600 de segona mà que m’havia comprat amb l’herència de la meva padrina, i amb aquest cotxe vaig repartir propaganda antifranquista per totes les Facultats de la Universitat de Barcelona. Recordo també haver anat a buscar el poeta Joan Oliver, i un treballador de la Seat, i haver-los portat a una assemblea del Sindicat Democràtic d’Estudiants que s’organitzava a la Facultat de Dret. Hi assistien delegats sindicals, intel·lectuals i diverses figures del món polític i cultural.
Participo en el moviment de protesta dels PNN (professors no numeraris)
Mentre estudiava la carrera, tot i que vaig participar a les assemblees i vaig ser Delegada de Curs, no formava part de cap partit polític. En acabar els estudis, vaig entrar de PNN, és a dir, com a professora no numerària. En aquella època ja començava a créixer el nombre d’alumnes universitaris, i les plantilles de professors eren reduïdes, per això van començar a contractar nous docents. El primer any no vaig impartir classes, però el segon sí, i va ser un despropòsit: sense cap formació pedagògica específica, em van fer responsable de la docència de tot un curs. Era una persona amb facilitat de paraula, bona estudiant, que havia llegit molt, tenia vocabulari i facilitat d’expressió, i això va jugar al meu favor. Tanmateix, les condicions laborals eren molt precàries: entràvem a treballar a l’octubre i no cobràvem fins al març. Aquell any va començar el moviment sindical, laboral i acadèmic de PNN. La gent del PSUC es va implicar en les mobilitzacions. Vaig participar activament a les assemblees, per això els militants de l’organització comunista Bandera Roja —com Jordi Solé Tura, Jordi Borja, Marina Subirats o Borja de Riquer— em van venir a trobar i em proposaren formar part dels anomenats cercles de formació.
Sense pertànyer a cap partit durant molts anys
Els cercles de formació eren grups composats per una dotzena de persones, coordinades per un responsable, que es reunien una vegada a la setmana a casa d’algú per tal de comentar la lectura prèvia de materials polítics. Els integrants s’acabaven convertint normalment en militants de Bandera Roja. No obstant això, al nostre cercle passaven els mesos i ningú no s’hi afiliava. Tots érem professors de la Facultat, i estàvem encantats de reunir-nos, fins i tot fèiem de tant en tant un sopar junts, però ens manteníem independents. Va significar una bona escola de formació, però encara havia de passar un temps perquè em decidís a introduir-me plenament en política.
Mai cap alumne m’ha faltat al respecte
He estat una professora accessible i propera; tots els alumnes sempre m’han tutejat. Recordo que als dos col·legis de monges on donava classes de batxillerat aquesta actitud els semblava massa oberta. Una vegada em van demanar que no em deixés dir de tu, perquè pensaven que no era respectuós. Amb tot, cap alumne no m’ha faltat mai al respecte. En canvi, hi havia un professor, que venia del seminari, que necessitava l’ajuda d’una monja per impartir la classe. I li deien de vostè.
Ocorrien fets tan surrealistes com el «Calendari Juliano»
Recordo que el 1973, el Ministre d’Educació i Ciència, Julio Rodríguez Martínez, va implantar una polèmica reforma del calendari acadèmic, l’anomenat, amb sorna, «Calendari Juliano», segons el qual els alumnes van disposar de sis mesos de vacances. El curs, que havia de començar l’octubre del 1973, s’inicià el gener de l’any 1974. Hi va haver moltes queixes, i aquest ministre va voler saber la relació de noms dels PNN més escandalosos. El Vicerector de la universitat em va avisar, però li vaig dir que igualment continuaríem amb les protestes. Per sort, als pocs mesos, un decret ministerial del seu successor al càrrec va derogar aquest calendari.
Incorporació a la militància política d’esquerres
Tot i que la gent sabia que era una persona d’esquerres, vaig mantenir la meva independència política fins al 1974, any que entro a Bandera Roja, just en el moment en què els seus militants en debatien la incorporació al PSUC. Els meus amics em van convidar a assistir a les reunions internes per tal d’aportar una mirada externa i ajudar-los a prendre una decisió. Finalment, hi ha una escissió a Bandera Roja, i un sector entrem al PSUC l’any 1974.
Primer, em vaig assegurar el meu futur professional
Des que vaig acabar la llicenciatura, el juny de 1967, em vaig preocupar sobretot d’assegurar-me el meu futur professional i vaig centrar la meva activitat en l’estudi, perquè volia treure una plaça com a professora d’institut. Als meus plans de futur no figurava esdevenir catedràtica d’universitat, però quan vaig veure les destinacions de l’educació secundària em vaig fer enrere: no n’hi havia cap a Catalunya. Oferien feina a indrets com El Entrego, un poble miner que no sabia ni ubicar en el mapa. Així doncs, no m’hi vaig presentar. Vaig decidir esperar que sortís plaça a Barcelona. I mentre esperava, vaig fer la tesi doctoral i vaig començar a donar classes a la universitat. El mes de novembre de 1974, van convocar oposicions per a professors adjunts d’universitat i vaig guanyar-les amb el número u. I el mes de gener es convocaren dues places d’agregat d’universitat, una a Madrid i l’altra, a Barcelona. Em vaig presentar i també vaig obtenir la plaça de Barcelona. La meva situació professional, per tant, distava de la dels meus col·legues de partit, que es van centrar només en la lluita política i van trigar més anys a aconseguir ser catedràtics.
Guanyar visibilitat com a Degana i esdevenir Diputada
L’any 1973 sóc escollida Vicedegana del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya i Balears. M’hi vaig presentar perquè calia, segons els estatuts del Col·legi, algú amb una antiguitat de col·legiació de cinc anys; i era l’única del grup que promovia la candidatura que la tenia. Quan vaig acabar la carrera em vaig col·legiar de seguida ja que volia treballar com a professora i era un tràmit necessari perquè t’admetessin. Vam guanyar, i sis mesos després de ser a la junta, el Degà Ramón Fusté va patir una malaltia que el va deixar en coma fins a la mort. Aleshores, vaig passar a ocupar el càrrec de Degana en funcions durant tres anys. És en aquesta època quan començo a tenir una major projecció pública, amb esdeveniments com ara l’Assemblea de Catalunya, l’Intercol·legial o l’organització d’una escola d’estiu per a llicenciats amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat. El PSUC, a les primeres eleccions generals, i a totes les que vingueren després, sempre intentava tenir una representació social àmplia: un candidat jove, un de sindicalista, un intel·lectual, una dona… A les primeres eleccions democràtiques, escull com a Diputada Dolors Calvet, una militant històrica, que a les segones eleccions espanyoles decideix no presentar-se perquè vol ser mare. I llavors el partit em tria a mi: des de l’any 1979 fins al 1982 sóc Diputada pel PSUC al Parlament espanyol. Començo així la meva carrera política.
Una etapa política intensa i fascinant a Madrid
Va ser una legislatura apassionant perquè es van canviar totes les lleis del franquisme. Vam aprovar, per exemple, els Estatuts d’Autonomia, les primeres normatives educatives, l’Estatut dels Treballadors, i vam començar a dissenyar la primera llei de reforma universitària, entre d’altres. Dins el grup comunista érem vint-i-dos membres. Molts d’aquests diputats hi eren per raons històriques; és a dir, eren icones de la lluita antifranquista i havien estat empresonats i torturats, però no tenien gaire formació acadèmica, els costava llegir un projecte de llei o fer-hi esmenes. Això ocasionava que la resta de diputats anéssim més carregats de feina. Per la meva part, estava en diverses comissions alhora, com les d’Educació, d’Universitats, de Cultura i d’Administracions Públiques. I totes s’encarregaven de múltiples lleis. L’activitat era desbordant. A més, durant aquest període vaig haver de viatjar per tota la geografia espanyola i vaig aprendre molt. Normalment, els dijous a la nit agafava l’avió o el tren i me n’anava a Canàries, Balears, el País Basc, Andalusia… Em reunia amb els representants comunistes de cada comunitat perquè havien organitzat actes públics, durant els quals tractàvem temes d’actualitat política i social. Un dia, el Ministre d’Educació, Juan Antonio Ortega y Díaz Ambrona, amb qui vaig mantenir molt bona relació, em va dir: «He hagut de muntar una oficina especial per contestar les teves preguntes parlamentàries que exigien una resposta escrita». En aquella època, els militants del Partit Comunista d’Espanya eren gent molt formada i organitzada, que coneixia a fons les problemàtiques socials. El fet de presentar una pregunta parlamentària sobre la lentitud de les obres a una escola, per exemple, feia que es comencessin abans, per tal que, quan el Govern hagués de respondre-la, pogués dir que ja s’havien iniciat. La rèplica quedava escrita al Butlletí Oficial del Congrés dels Diputats. UCD no tenia majoria absoluta i havia d’obtenir vies de consens amb la resta de partits.
Vaig treballar al costat de mestres de l’oratòria
Hi havia excel·lents polítics i oradors com Jordi Solé Tura, que va ser un magnífic portaveu del grup comunista, i Santiago Carrillo, que era molt bon orador. Al grup dels socialistes hi havia el seu President, Felipe González, i el Portaveu Gregorio Peces-Barba; o Luis Gómez Llorente, un personatge fantàstic que parlava meravellosament bé. I dins el grup socialista català, hi havia Raimon Obiols i Ernest Lluc, entre d’altres. Sense oblidar també Carlos Solchaga o Enrique Barón, dels socialistes, o el President Adolfo Suárez, d’UCD. Era gent d’alt nivell, grans mestres. Recordo també el sentit de l’humor de Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, Diputat d’UCD. Tots dos estàvem a la Comissió d’Educació i una vegada em va enviar un dibuix —dibuixava molt bé— en què es veia un carrer amb una gran obertura, la meva caricatura era a dins del forat, m’havia pintat amb un pic amb el qual intentava arribar a dalt. I hi havia escrit al costat: «Per molt que piquis, no hi arribaràs». A Jordi Solé Tura li enviava missatges i l’anomenava «El profesor lenguado». Teníem postures ideològiques oposades, però les relacions personals eren molt cordials, anàvem al bar i preníem un cafè amb els diputats de qualsevol grup polític.
Moments de pànic durant el cop d’Estat del 23-F
Quan vaig sentir els crits al passadís de l’Hemicicle, vaig pensar que hi havia foc, i la meva primera reacció va ser mirar cap enrere, on hi havia una porta petita que donava al carrer, fins que vaig veure que entraven guàrdies civils i ens cridaven: «¡Todos al suelo!» Van començar a disparar i tothom se’n va anar al terra. Mai no havia sentit trets per damunt del meu cap, com a molt havia escoltat l’escopeta de balins de la fira de Sant Andreu. Vam viure moments de pànic. A la nostra zona, l’únic que es va quedar assegut sense moure’s fou Santiago Carrillo, que estava molt a prop meu. Recordo que li vaig estirar dels pantalons i li vaig dir que s’ajupís, que estava boig, però em va respondre: «Si m’han de matar, que sigui de cara». Ens venien al cap les recents imatges de l’estadi de Xile, i les primeres paraules que vam tenir entre nosaltres van ser: «On es portaran? A las Ventas o al Bernabéu?» Després ja ens van deixar seure, no podíem parlar, però de tant en tant ens arribaven petites informacions; hi havia algú que tenia una ràdio i podíem saber què ocorria a l’exterior. El pitjor moment fou quan se’n van endur a Santiago Carrillo, Felipe González, Adolfo Suárez i Manuel Gutiérrez Mellado. Pensàvem que ja no els tornaríem a veure mai més. Ens permetien anar al lavabo, als homes els acompanyaven fins a l’urinari; a les dones, fins a la porta. De tota manera, de sobte t’anunciaven que no podies anar al bany i t’havies d’esperar dues hores. Un altre moment angoixant va ser quan, a les set del matí, ens van comunicar que ens portarien l’esmorzar, i Manuel Fraga volgué fer-se l’homenet i els va dir que volíem marxar a casa. Aleshores van tornar a posar-se davant nostre, tot apuntant-nos amb els rifles. Estaven cansats i nerviosos, hagués pogut passar una desgràcia.
Al Parlament català vaig topar amb la majoria absoluta de CiU
Quan vaig ser Diputada al Parlament de Catalunya, de l’any 1984 al 1987, em vaig trobar amb la majoria absoluta de Convergència i Unió. Allò ja era casa seva, feien i desfeien sense haver de donar explicacions a ningú. Quan els vaig preguntar amb què es gastaven els diners del pressupost destinats a estudis i a informes —cosa que també feia al Parlament de Madrid, i allà em responien—, l’única resposta que vaig obtenir va ser: «És una qüestió interna del Govern i no tenim per què donar explicacions». Després, vam aconseguir modificar el reglament i els vam obligar a respondre.
Responsable de representar el teu territori
Si ets diputat d’un partit petit, assumeixes més responsabilitats. Tanmateix, si estàs en un grup molt gran i no ets portaveu de cap comissió ni t’encarregues de cap llei, tens igualment una tasca important a desenvolupar. Ets responsable de representar el teu territori, és a dir, l’hauries de conèixer, recórrer, estar al dia de la seva problemàtica i convertir les seves dificultats en preguntes que caldria traslladar al portaveu del teu grup perquè pogués defensar-les. A més, has de fer formació política als teus electors per tal que sàpiguen què s’esdevé al Parlament i què defensa el teu grup, a fi que puguin mantenir una mirada crítica envers les notícies dels mitjans de comunicació. D’altra banda, hi ha gent que no entén que l’Hemicicle estigui mig buit quan es fan interpel·lacions. El cert és que qui hi ha d’estar és el Diputat que pregunta i el Ministre que contesta. Com que no s’està votant res, no cal que hi sigui tothom. La feina del diputat no és només al Plenari.
L’amistat amb Jordi Solé Tura
Jordi Soler Tura i jo vam ser grans amics. Vam compartir anys de militància al PSUC i més de tres anys al Parlament espanyol. Anàvem i veníem junts cada setmana, ens allotjàvem al mateix hotel, dinàvem i sopàvem plegats gairebé cada dia, i també ens veiem al marge de la política. Quan m’explicà que volia deixar el partit, i que probablement se n’aniria al PSOE, li ho vaig respectar. Mai no vam perdre l’amistat. Va ser una decisió difícil per a ell, ho va passar malament. Recordo que li vaig aconsellar: «Si penses que has de canviar de partit, fes-ho». En el seu cas, no el qualificaria com a giracamises. La seva decisió no va ser fruit d’una postura egoista. Pensava realment que si anava al PSOE podria contribuir més a transformar la societat.
No és el mateix l’oportunisme que aprofitar les oportunitats
La política és una professió a la qual et dediques si tens unes idees i uns valors, si creus en un determinat model de societat i penses que per mitjà de les teves accions pots arribar a aconseguir que s’assoleixi. El nucli bàsic de les meves idees està format per la justícia social, la igualtat, la democràcia, la llibertat, la solidaritat, la transparència i l’ètica. Mentre treballes com a polític pots trobar-te amb determinades circumstàncies que poden ajudar a portar a la pràctica el teu ideari. I les has d’aprofitar, però no per a tu sinó per al projecte que defenses. Perquè una cosa són les oportunitats, i una altra molt diferent els oportunistes egoistes. Un polític mai no hauria de ser-ho.
Crec que la limitació de mandats és saludable per a tots
El polític no ha de ser un càrrec vitalici. Un límit de tres mandats és raonable, sobretot si són de quatre anys. En un primer mandat, poses molta empenta i emoció, tot i que no disposes d’experiència. En un segon o tercer mandat, mantens probablement la il·lusió i disposes de més recursos per solucionar els problemes o endegar propostes. Però quan t’hi instal·les, corres el perill de donar per fet que hi ha assumptes en els quals no cal que t’esforcis ja que no canviaran. I sempre s’ha de tenir en compte que encara que no enderroquis la paret, l’has fet moure, l’has sacsejada, i si després l’empeny un altre com tu, al final podrà caure
Si tornés a viure, faria el mateix camí
Ha valgut la pena tot l’esforç que he dedicat a la vida política i acadèmica, malgrat que sovint el treball no m’ha deixat espai per a la vida personal i que m’han decebut molt alguns esdeveniments de la vida política posterior. Hi ha una cosa que no perdonaré mai al PSOE: que el PP guanyés la majoria absoluta amb la bandera de l’anticorrupció. D’altra banda, si l’activitat a Madrid va ser tan intensa com un remolí, els anys com a Regidora i Tinenta d’Alcalde de l’Ajuntament de Barcelona van ser com una trituradora. En tornar a l’activitat docent universitària, sempre feia la broma que em semblava estar de vacances en un balneari, i els professors lògicament s’enfadaven amb mi. Tanmateix, val a dir que al Consistori vaig viure una època molt important de transformació de la ciutat, i que va valer la pena ser-hi; vam impulsar molts canvis que encara perduren.
No és una bona alternativa esmicolar Europa
Considero que crear un Estat nacional va contra el sentit de l’actualitat geopolítica. Europa ha d’aconseguir ser un pol de referència si vol tenir un espai a jugar en el concert polític mundial. Ha d’esdevenir un marc gran i interdependent; no és una bona alternativa optar per esmicolar el continent. Tanmateix, això no vol dir que les relacions entre Catalunya i Espanya no s’hagin de canviar. Hi ha mecanismes en l’estructura democràtica i jurídica vigent —des del federalisme fins a la confederació— perfectament viables.
El PP ha fet créixer l’independentisme
Ni el senyor Carod Rovira, en el seu punt més àlgid d’optimisme, hagués imaginat mai que la consulta catalana del 2014 sumés tants vots a favor de la independència. Aquest resultat no es va obtenir pels mèrits propis dels partits independentistes, sinó pel cúmul reiterat de desaires del Govern espanyol. La gran indignació ciutadana es produeix amb la sentència de l’Estatut; hi ha un abans i un després en el sentiment dels catalans. CiU decideix apujar-se dalt d’aquesta onada per tal que Esquerra Republicana, el partit independentista per excel·lència, no se li avanci, però aquest oportunisme polític els conduirà cap al desastre. A les properes eleccions ho comprovarem, perquè la gent tendeix a quedar-se sempre amb l’original i no amb la còpia.
Tres qüestions a resoldre: llengua, cultura i finançament
És fàcil votar sí a la independència quan saps que el resultat no tindrà cap conseqüència real. Crec que el dia que a Catalunya es visqui un procés tranquil i civilitzat de debat —previ a la celebració d’un referèndum real—, durant el qual tant detractors com defensors de la independència exposin els seus arguments a la ciutadania, no hi haurà una majoria independentista. Ara bé, igualment és del tot necessari modificar la relació de Catalunya amb Madrid, bàsicament en tres grans qüestions: llengua, cultura i finançament.
