Text del 2003
La majoria de les nostres actuacions són fora del poble, la qual cosa és molt positiva; ens ofereix la possibilitat de donar a conèixer Cervera.
Les nostres festes populars no serien les mateixes sense els diables que animen els correfocs i altres activitats. La ciutat de Cervera és molt coneguda per celebracions com l’Aquelarre, on el foc és el gran protagonista. Els Diables de Cervera Carranquers, una colla integrada per 60 persones, són sens dubte els més indicats per fer-nos cinc cèntims sobre les festivitats típiques de la vila. El responsable d’aquest grup és Jordi Pons i Marimon, per a qui la seva activitat és, per damunt de tot, “cultura tradicional catalana.”
Ens hem de remuntar fins al 1426 per trobar “els primers referents històrics del fet diabler a Cervera.”
Cinc segles més tard, el 1994, naixien, fruit de la iniciativa privada, els nostres protagonistes, concretament des de la Comissió de Cultura i Esbarjo del Consell de la Joventut de Cervera, i es constituiren en forma d’associació sense ànim de lucre amb el nom Diables de Cervera Carranquers. Es consideren hereus de “la Confraria d’Animació la Matraca, moviment contestatari dels anys 80.”
Els Carranquers no oculten la inquietud davant els canvis que es poden produir, arran de la nova legislació, en el tracte que rebin entitats com la seva per part de les institucions: “Tenim la sensació que vulguin exercir algun control sobre les nostres accions.”
Un control que, al seu parer, “és totalment innecessari, si considerem que som una seixantena de persones. Nosaltres som els principals interessats a saber de quins recursos disposem. És més, quan vam crear la colla, vam invertir part del nostre capital propi com a dipòsit. De fet, encara que extraordinàriament rebem subvencions per organitzar activitats concretes, moltes de les coses les hem d’adquirir sense que ningú no ens ajudi econòmicament… Movem molt pocs diners l’any.”
Els membres de l’entitat temen que els canvis legislatius “siguin un fre per a la creació d’altres associacions.”
Els fundadors de l’entitat reconeixen que “quan vam començar, estàvem convençuts que ningú no recolliria el nostre testimoni.”
Els Carranquers, però, poden afirmar que tenen la continuïtat assegurada: “Els veïns de Cervera han viscut l’Aquelarre tota la vida, i estan molt motivats per integrar-se a colles com la nostra. Tinguem en compte que aquesta festa se celebra des de 1978. Les noves incorporacions sempre són benvingudes; mai no en sobren, de diables, perquè no sempre tothom disposa de temps per participar als espectacles.”
És per això que els Carranquers organitzen tallers per motivar els més joves de Cervera i fins i tot una cercavila, en el marc de l’Aquelarre, on els nens i nenes fan de diables. Recentment, han creat el que constitueix tota una innovació, la Colla de Diables Infantil dels Diables Carranquers de Cervera, sota la tutela d’alguns membres de l’associació d’adults. Aquest grup l’integren nois i noies fills de la vila que ja coneixen la flaire de la pólvora i se senten atrets per tot el que envolta el món dels diables. “Confiem que ells seran la pedrera d’on sortiran els nous Carranquers de Cervera que recolliran el nostre testimoni.”
Sens dubte, el relleu generacional enriqueix la colla considerablement: “Els carranquers més joves tenen ganes d’incorporar novetats a l’espectacle. Actualment integren el grup diables d’entre 18 i 42 anys.”
Tant ha crescut el grup que avui els membres actuen arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol. Participen en una dotzena d’espectacles l’any: “La majoria de les nostres actuacions són fora del poble, la qual cosa és molt positiva, perquè ens ofereix la possibilitat de donar a conèixer Cervera. No cal dir que l’Aquelarre és una festa que atreu visitants, molts d’ells pertanyents al món diabler, d’arreu de Catalunya.”
Si bé el correfoc s’ha convertit en un esdeveniment gairebé quotidià, conegut per tothom, els membres de l’associació consideren que “l’activitat dels diables es mereixeria un reconeixement per part de les institucions, no en va es tracta d’una festa molt arrelada al territori català.”
Reconeixen que, possiblement, un dels problemes és que la retransmissió d’un correfoc en un programa televisiu no reprodueix fidelment el que representa. “Tinguem en compte que en un correfoc prenen part tots els sentits, i el de l’olfacte és un dels més importants.”
L’esdeveniment en què més els complau participar és l’Aquelarre. Què té d’especial aquesta festa? “La majoria dels correfocs als quals hem pres part arreu del país constitueixen espectacles visuals, mentre que el de l’Aquelarre de Cervera és, per sobre de tot, participatiu: els veïns se situen sota el foc i en gaudeixen. Això sí, el públic que es vol limitar a observar l’espectacle se’n pot mantenir al marge.”
De fet, una de les principals inquietuds dels Carranquers és preservar la seguretat dels escenaris on actuen i dels qui van a veure’ls: “Si arribem a algun indret i detectem que no està ben protegit, apaguem immediatament el foc. Ningú no ha de córrer perills innecessaris; només pretenem donar color a la festa.”
“El correfoc de l’Aquelarre té un recorregut particularment llarg i, per tant, l’espectacle es prolonga més temps”, afegeixen.
De fet, la dinàmica és la següent: “A les onze de la nit surt el primer correfoc, a la una en comença un altre i a dos quarts de quatre del matí el darrer.”
Destaquen que “el grup també disposa de dos dracs, un heretat de la Matraca i l’altre batejat el 2001 amb una gran festa. També hi ha els tabalers, els qui donen ritme a la colla. Són elements que ens permeten arrodonir i donar més dinamisme a les actuacions, de manera que el públic en gaudeixi més.”
La pólvora constitueix l’ingredient bàsic del correfoc: “En un correfoc normal podem arribar a consumir sis-centes carretilles de petards. En el cas del de l’Aquelarre, parlaríem del doble o més.”
La imatge dels Carranquers és espectacular: “El vestuari ha evolucionat. Vam començar amb disfresses casolanes, fabricades per les famílies, i ara ja n’encarreguem la confecció a sastres professionals.”
Això sí, “els vestits continuen sent de roba de sac, com han estat sempre, tradicionalment, a les colles del Penedès i el Camp de Tarragona, el nostre referent. Aquesta tela no es pot encendre, però sempre s’hi pot introduir alguna espurna. Fer de diable comporta un cert risc.”
Per això prenen mesures de prevenció, com per exemple: “L’ús de taps a les oïdes.”
Evidentment, aquesta activitat lúdica no els ocupa tota la jornada. Fer de diable és bàsicament una afició: “El temps que hi dediquem, que és el bé més preuat, no ens el remunera ningú.”
Així doncs, els integrants de l’associació tenen el seu propi lloc de treball, que en molts de casos té molt poc a veure amb el món de l’espectacle. Entre els Carranquers hi ha “agents comercials, aturats de la fàbrica Lear, universitaris i funcionaris, etc.”
Val la pena destacar el fet que un d’ells es dedica al món de la televisió: “Afortunadament, quan vaig amb la colla de diables la capa impedeix que el públic em reconegui.”
I és que a l’hora de divertir-se i fer que els altres es diverteixen no importen ni l’edat, ni la condició ni l’ofici, perquè “el foc és de tots.”
