Text del 2002
El taxista ha de gaudir de la conducció i del tracte amb el públic.
Unión de Industriales del Taxi de Barcelona, Servitaxi, va ser constituïda el 3 de gener del 1978 per tal d’acollir “els professionals del món del taxi amb l’objectiu de competir amb altres empreses del sector com a associació. Actualment, tenim 370 membres, cada un dels quals és propietari d’una participació del capital social de l’entitat, la qual es gestiona a través d’una Junta de direcció que es renova cada quatre anys, tot i que els seus membres poden presentar-se a més d’una legislatura.”
En aquests moments, la Junta està formada per José L. Magro, president; Miguel A. Sánchez, vicepresident; Elias Moya, secretari; Antonio González, tresorer, i José Roman i J. Miguel Masdeu, vocals. Les atribucions del president són: “Marcar les directrius de funcionament i competitivitat de l’Associació. Tanmateix, però, hem de pensar que cada membre de la Junta té unes funcions concretes i que la nostra responsabilitat és conjunta.”
Tots els membres d’aquest organisme són taxistes en actiu, per la qual cosa “han d’invertir part del seu temps de lleure i de la seva jornada laboral en l’Associació.”
Els clients pertanyen als diferents estaments de la societat catalana: “D’una banda, administracions públiques i grans empreses del país que tenen signats convenis de col·laboració amb nosaltres i per als quals operem habitualment i, d’una altra, els usuaris esporàdics que, al seu torn, poden procedir de trucades telefòniques o ser clients que sol·liciten un servei des del carrer. Nosaltres tractem amb preferència els clients que signen contractes de serveis amb nosaltres, però atenem tan bé com sabem tots els clients, tant del carrer o de domicilis com d’empreses.”
Aquesta especialització és resultat del fet d’haver nascut com una radioemissora, és a dir, els clients truquen a una centraleta, i aquesta avisa el taxista més proper al client perquè el passi a buscar on l’ha citat: “Els nostres clients desitgen gaudir de la comoditat que representa ser recollits a la porta de casa seva o al lloc de partida.”
Aquesta és l’única especificitat d’un servei que persegueix “atendre el gros de la població. Tot i que pugui semblar el contrari, l’usuari de taxi acostuma a ser una persona que necessita moure’s per la ciutat ràpidament. Això explica que, tot i ser cert que hi ha persones d’un determinat estatus social que utilitzen els nostres serveis quotidianament a fi de moure’s per l’àrea metropolitana, tots els ciutadans opten per aquest mitjà de transport quan els cal arribar veloçment al seu lloc de destinació.”
L’ús de la ràdio com a sistema de comunicació permet un contacte directe entre els membres de l’associació i l’oficina que coordina els seus trajectes, però obliga a una constant adequació dels equipaments: “Per a nosaltres, la despesa en modernització de les eines informàtiques i sistemes de comunicació és una partida més que assumida en tant que és indispensable per poder prestar un bon servei als nostres clients. En aquests moments, estem pensant en la incorporació dels sistemes per satèl·lit i de navegació GPS, que permetrien conèixer la ubicació exacta dels cotxes des de l’oficina de coordinació, sense haver-se de posar en contacte amb els xofers i interrompre’ls com ara passa. El cert és que, tecnològicament, les nostres eines de feina han canviat força.”
Aquest canvi no ha estat, però, l’únic. Els vehicles s’han modernitzat i han acurat el seu confort d’una manera gairebé increïble i els taxistes han viscut un canvi generacional que, per força, farà esborrar molts dels tòpics que han existit al seu voltant: “Els xofers més joves disposen d’un nivell cultural més elevat perquè han de superar un examen de coneixement metropolità que avalua la seva capacitat d’orientació i ubicació en la ciutat –la qual cosa comporta conèixer-la en profunditat– i que també conté proves de història, català, anglès, etc.”
Així, doncs, a més dels exàmens de conducció, aquests conductors professionals han de demostrar uns coneixements intel·lectuals i, sobretot, “el taxista ha de gaudir de la conducció i del tracte amb el públic. Hem de pensar que els trajectes mitjans per ciutat tenen una durada aproximada de quinze minuts i que, per tant, durant el dia podem tractar amb gent molt diversa, sense oblidar mai que entre les quatre portes del taxi poden ocórrer coses impressionants i que el conductor pot escoltar històries i testimonis personals molt impactants, perquè els clients aprofiten, a vegades, aquella estona per explicar problemes que només contarien a persones molt properes, si ho fessin.”
La coneixença i el contacte amb altres persones deixa sempre “experiències inesborrables, perquè la conversa amb determinats individus o les anècdotes que hi has viscut fan que creixis individualment i que valoris les situacions i el món que t’envolta de manera diferent, ja que el comprens millor.”
Però, si dedicar-se al sector del taxi comporta poder enriquir-te a través del caliu humà i “disposar de llibertat d’horaris i planificar-te el temps de lleure tal com desitgis”, també significa “haver de dedicar moltes hores de la teva vida a la feina, perquè amb una jornada de vuit hores, els ingressos són insuficients.”
A aquest problema s’afegeix un altre que, sovint, els usuaris no es plantegen: “Barcelona és una de les ciutats més cares d’Europa i, tanmateix, les tarifes del servei del taxi són unes de les més barates. A més a més, estan prefixades per l’Administració, la qual, però, no intervé en el preu dels carburants, assegurances, etc.”
Finalment, un altre dels inconvenients del seu treball és l’estrès que comporta la conducció per ciutat i la possibilitat que tenen de patir un accident, derivada d’aquesta pressió i de la gran quantitat d’hores que passen treballant. Per aquest motiu, l’associació, que “està oberta a tots els professionals del sector, disposa d’un fons assistencial que cobreix les despeses ocasionades pels accidents. Tot i així, vigilem que els nostres conductors siguin persones responsables al volant, pel bé dels clients i de l’associació, ja que el nostre fons assistencial està pensat per ser utilitzat en situacions excecionals, i no podem convertir l’excepció en norma.”
