Sr. Carreras
Sr. Carreras
*, TH, 7è VOLUM. Biografies rellevants del nostre temps

SR. JOSEP CARRERAS I COLL

Tenor

Text del 09/09/2016

JOSEP CARRERAS I COLL

Barcelona

No és només la veu, internacionalment coneguda, el que defineix aquest tenor. La seva capacitat de lluita i, sobretot, la seva generositat són algunes de les virtuts més destacables d’un català universal que estima la música, però que també ha mostrat sempre un gran amor pel seu país. Després d’haver deixat enrere una leucèmia, ha invertit no pocs esforços a combatre aquesta malaltia i, sobretot, a ajudar els qui la pateixen a superar-la.

El pare, un mestre de francès que acabà amb un uniforme de la Guàrdia Urbana

Vaig arribar al món en un dels darrers dies de la tardor del 1946; en la humilitat d’una llar del barri de Sants, al carrer Galileu, a tocar de la Creu Coberta. El pare, en Josep Carreras Soler, era fill de Cassà de la Selva i havia vingut a Barcelona per estudiar Magisteri. Tot passejant per la Rambla, va conèixer l’Antònia Coll, amb qui s’acabaria casant a principis de 1937 després de quatre anys de festeig. Llavors la Guerra Civil ja havia esclatat i, uns mesos més tard, el pare fou mobilitzat. De res no serví que la mare ja estigués embarassada de l’Albert, el primogènit de la família. El pare fou destinat a Jaén i, més endavant, a Valladolid, on assoliria la gra-duació de sergent. Sempre deia que se sentia afortunat d’haver pogut tornar viu malgrat haver perdut la guerra, atès que havia combatut al bàndol republicà. Precisament per aquesta raó veié estroncada la seva carrera de mestre. A l’Acadèmia Duran, on impartia classes de francès abans de partir al front, no l’hi deixaren reincorporar. El nou règim no veia amb bons ulls que algú que havia combatut amb els republicans pogués formar les futures generacions. Això fou un cop molt dur per al pare, perquè era un mestre vocacional. A més, l’estigma dels perdedors l’acom-panyava i no trobava feina enlloc. Sortosament, l’avi Salvador, funcionari municipal, aconseguí, amb les influències d’un amic, que el seu gendre pogués ingressar al cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona. En poc temps, el pare havia canviat l’uniforme de soldat pel de la policia municipal.

Divuit mesos després d’haver nascut, la mare em tornà a donar la vida

Com que el pare dominava el francès, en arribar l’estiu del 1948 li propo-saren reforçar la policia municipal de Puigcerdà. Fou així que tota la família, inclosa la meva germana Maria Antònia (nascuda quatre anys abans que jo), ens traslladàrem a la Cerdanya, disposats a gaudir d’un agost més benigne que la xafogor que ens ofegava a Barcelona. En la decisió també influí la possibilitat que el pare es guanyés un sobresou en uns temps en què a casa no anàvem precisament balders. Ens vam allotjar en les habitacions d’una casa que tenia jardí. Enmig hi havia un petit estany amb peixos que a mi, que només tenia un any i mig, em cridaven molt l’atenció. Tant és així que sovint m’hi abocava per contemplar-los i, en un moment en què els meus pares no em vigilaven, vaig caure-hi. Vaig empassar molta aigua i la mare me’n tragué inconscient i sense respiració. De manera decidida, em va fer el boca a boca i va aconseguir que tornés en mi. Divuit mesos després d’haver nascut, la mare em tornà a donar la vida.

Quina llàstima que la societat catalana no pogués aprofitar un mestre tan bo

La mare era el pal de paller de la família. Era una dona enèrgica i vital, molt decidida, que no dubtà a instal·lar una perruqueria a la part davantera de casa per aconseguir uns ingressos que fessin menys migrada l’economia domèstica, a la qual contribuïen els sous municipals tant del pare com de l’avi Salvador, perquè els avis materns vivien també amb nosaltres. La mare era el complement perfecte per al pare, un home d’una gran bondat i serenor. Discret i tolerant, sabé transmetre’m com el millor mestre tot un seguit de valors, a banda d’una gran estima per la música, pel nostre país i, també, pel Barça; uns sentiments que m’han acompanyat al llarg de tota la vida. Com també m’ha acompanyat el record de la seva capacitat per explicar històries o de la seva extraordinària cal·ligrafia. Fou una llàstima que la societat catalana no pogués aprofitar un mestre tan bo.

Quan tenia cinc anys, vam emigrar a l’Argentina

El record de la guerra era sovint present a les converses de casa. L’avi Salvador, home catalanista i d’esquerres, lamentava el desenllaç del conflicte i solia recordar aquell capítol que l’havia portat a dormir en una cadira de la plaça Catalunya per por que l’anessin a buscar a casa. Si la guerra havia estat cruel, la postguerra havia esdevingut un capítol desolador. Tant és així que la nostra família decidí emigrar a l’Argentina. L’oncle Pepito, germà de la mare, hi havia marxat dos anys enrere i es guanyava bé la vida a Buenos Aires com a matricer. Jo tenia cinc anys quan vam embarcar al Cabo de Hornos, un vaixell imponent en què em vaig guanyar la simpatia del passatge amb les meves improvisades i incipients habilitats artístiques durant les tres setmanes de viatge. En arribar a l’Argentina, però, ens vam trobar amb més entrebancs dels previstos. Els pares decidiren fer cap al Paraguai, confiant que uns coneguts els facili – tessin feina. Però després de descobrir la precarietat de la capital, Asunción, decidiren tornar a Buenos Aires, on la mare fou contractada com a perruquera mentre el pare trobava feina en uns magatzems com a venedor de camises. Això sí: li van dir que es tenyís els cabells blancs sorgits prematurament perquè el feien semblar més gran. Fins i tot el meu germà Albert, que llavors tenia catorze anys, l’agafaren com a ajudant en una botiga de mobles.

Una pel·lícula sobre Enrico Caruso em despertà l’interès pel bel canto

L’aventura argentina amb prou feines durà un any. Quan el pare s’adonà que se li acabava l’excedència a l’Ajuntament de Barcelona i que la vida a Buenos Aires no era tan plàcida com esperàvem, tornàrem a casa. Ens instal·làrem a un pis del carrer Sant Crist, també a Sants, i la mare no trigà a habilitar-hi una perruqueria. Al davant mateix hi havia l’Institut Montserrat, on vaig iniciar els meus estudis després d’una primera etapa en què el pare havia estat el meu mestre. No vaig ser un gran estudiant, i el que recordo d’aquells anys d’escolar són les hores compartides jugant a futbol. Però també, tot i la meva limitada alçada, vaig integrar-me a l’equip de bàsquet de l’institut, el BIM, on feia de base. Fou als set anys quan se’m despertà el desig de dedicar-me al bel canto, quan em van portar al cinema a veure la pel·lícula El gran Caruso.

A la perruqueria em guanyava generoses propines interpretant cançons

Després d’aquella experiència cinematogràfica, i d’haver anat a veure també Violetas imperiales, a casa cantava a tothora. També a l’escola, on em vaig guanyar el sobrenom de “Rigoletto”; segurament, perquè La donna è mobile era la meva peça preferida i la que més repetia. Fins i tot em portaren a un programa benèfic de Ràdio Nacional, que presentaven els cèlebres senyors Dalmau i Viñas, la gravació del qual constitueix el primer document sonor amb la meva veu. A la perruqueria també interpretava cançons i em guanyava generoses propines entre les clientes de la mare. Fou ella qui, finalment, decidí contrastar el meu talent tot seguint els suggeriments de l’avi Salvador, que tenia veu de baríton i hauria volgut ser cantant. Una de les clientes de la mare era Magda Prunera, que tocava l’harmònium a la parròquia i que impartia classes de música a l’Orfeó de Sants. Després de fer-me una prova, la senyora Prunera admeté que tenia instint i accedí a convertir-se en la meva professora. Amb ella vaig comen – çar a aprendre solfeig i piano, estudis que vaig completar al Conservatori Municipal.

Dues experiències d’excepció: al Liceu i al Camp Nou

Encara no havia complert vuit anys quan vaig assistir per primer cop al Liceu. Hi representaven l’Aïda de Verdi i fou una experiència emocionant. Poc pensava llavors que, un parell d’anys més tard, jo mateix hi debutaria, tot interpretant el nen que surt a El Retablo de Maese Pedro. Aquella òpera, a més, fou retransmesa per ràdio. Actuar al Liceu m’impressionà, però llavors no n’era encara prou conscient, del que significava saltar a aquell escenari. Com tampoc no havia deixat enrere la veu de soprano i resultava una incògnita saber cap on podria evolucionar. Abans de transformar-se en veu de tenor, vaig viure una altra gran experiència, com fou la d’anar per primer cop al Camp Nou a veure un partit del Barça. El matx fou excepcional, perquè el rival era el Reial Madrid i els vam derrotar per quatre gols a zero.

“Lluita pel que creus. Sé que arribaràs a ser algú important”

Vaig completar el batxillerat a l’Institut Balmes amb feines i treballs, mentre continuava la meva formació al Conservatori. Els pares s’adonaren que em prenia molt seriosament la música i decidiren fer tots els esforços perquè m’obrís pas en aquest art. Per això, persuadiren el mestre de Jaume Aragall, tenor que llavors gaudia d’un gran èxit tant a casa nostra com a fora, perquè m’admetés com a deixeble. Això propicià que conegués l’Aragall mateix, amb qui vam acabar forjant una sòlida amistat. En aquell moment era a punt d’assolir una majoria d’edat que m’amagava una amarga sorpresa: a la mare li detectaren un càncer i la metàstasi pronos-ticava una mort immediata. Tres dies abans que morís, vaig tenir-hi la conversa més profunda de la meva vida: “Lluita pel que creus. Has nascut per cantar. Sé que arribaràs a ser algú important”. El seu traspàs m’immergí en una immensa buidor. També al pare, que acabaria trobant consol en la Montserrat, amb qui dos anys més tard es casaria i em donaria un altre germà, en Jordi, al qual porto dues dècades. Poc després, vaig conèixer algú molt rellevant en la meva carrera: Joan Ruax. Protètic dental de professió, una paràlisi infantil l’havia prostrat en una cadira de rodes i havia truncat una eventual possibilitat de triomfar als escenaris com a tenor. Més

Repartint cosmètics amb un 600 per sufragar els estudis

En acabar el batxillerat, m’havia matriculat en Ciències Químiques seguint els consells del mestre Puig, el mateix que ens ensenyà a cantar a l’Aragall i a mi. La intenció era que pogués treballar a la firma de cosmètics que acabaven d’obrir el meu germà Albert i el meu cunyat, en Ramiro. Amb un 600, distribuïa productes per a les perruqueries i en cobrava les factures, la qual cosa em permetia costejar-me els estudis universitaris i de cant. Tanmateix, no hi havia química amb els estudis i els vaig deixar penjats a segon curs. Era el 1968, moment en què vaig debutar a la televisió de la mà d’Antonio Fernández Cid. Crec que aquella actuació marcà un important punt d’inflexió. Prova d’això és que, poc després, em proposaven actuar al Liceu, al costat de Montserrat Caballé. La soprano no només m’ajudà en els meus inicis professionals, sinó que amb ella vaig travar-hi una ferma amistat.

Estima, agraïment i admiració per Montserrat Caballé i el seu germà Carlos

Amb la Montserrat vam compartir un quart de segle d’actuacions, des que coincidírem al Liceu amb Norma, el 1970, fins al 1995, quan actuàrem a Oslo; en total, uns tres-cents cops. A ella li dec molt, perquè rebre el suport de la número u del món quan comences la teva carrera artística no té preu. Si en el terreny professional és extraordinària, en l’àmbit personal és excepcional; sobretot per la seva generositat. Això no treu que és una dona de caràcter i que, als assajos, es mostrava molt exigent; i a vegades, esclatava si quelcom es torçava. Ella em donà consells molt pràctics que em serviren per millorar tècnicament. Entre ambdós sorgí una autèntica relació fraternal. A més, el seu germà Carlos, que era el seu representant, esdevingué el meu agent durant molts anys. Ell també era una gran persona, amb una gran formació i molt intel·ligent. Amb el temps, però, ens vam anar distanciant, la qual cosa acabà afectant també la relació amb la Montserrat. No obstant això, guardo un gran record d’ambdós, als quals conservo una enorme estima i els estic immensament agraït.

Resulta difícil compatibilitzar una carrera artística amb la vida conjugal

El 1971 em vaig casar amb la Mercè, la mare dels meus dos fills: l’Albert, que va néixer a l’any següent, i la Júlia, que va arribar cinc anys més tard. Probablement els viatges freqüents i les llargues absències a casa no afavoriren la vida matrimonial i la nostra relació s’estroncà vint anys després. Vaig contraure un segon matrimoni amb la Jutta, d’origen austríac, amb qui no va anar gaire millor, atès que cinc anys després decidírem de mutu acord posar fi a l’enllaç. El temps m’ha permès constatar que és difícil compatibilitzar una carrera artística amb la vida conjugal.

Que Herbert von Karajan confiés en mi suposà el millor aval artístic a què podia aspirar

Un dels moments més importants en la meva carrera artística tingué lloc el 1976, quan vaig tenir l’oportunitat de ser dirigit per Herbert von Karajan al Festival de Primavera de Salzburg. Era un director extraordinari, que unia a la seva exigència i el seu perfeccionisme un particular esperit de complicitat amb aquells cantants en els quals confiava. Ens oferia una gran protecció; vetllava perquè no esgotéssim la veu i procurava transmetre’ns serenor, mirant de neutralitzar la tensió que suposava saber-te a les seves ordres. A la vegada, sabia treure tot el talent dels qui gaudíem del privilegi de poder treballar amb ell. Que, a més, a partir de llavors reclamés freqüen-tment la meva col·laboració, significà una gran satisfacció. Merèixer la seva confiança suposà el millor aval artístic a què podia aspirar. La seva mort, que em sorprengué quan assajàvem la Medea al Teatre Romà de Mèrida amb la Montserrat Caballé, m’afectà profundament.

Tensa però satisfactòria experiència amb Leonard Bernstein

Conèixer Leonard Bernstein i treballar amb ell, a mitjan els vuitanta, també fou una experiència excitant. Era un home de caràcter: explosiu, exigent i perfeccionista, amb un talent també extraordinari. Posar-me a les seves ordres per interpretar West Side Story constituïa tot un repte; entre altres raons perquè, per primera vegada, em dirigia el compositor de l’obra a interpretar. A més, també era el meu debut cantant en anglès. Tot plegat, no resultà fàcil, perquè Bernstein era molt meticulós i corregia el més mínim detall. Per acabar-ho d’adobar, anàvem curts de temps i això provocà més nervis dels previstos. Malgrat alguna escena tensa que fins i tot quedà enregistrada en un vídeo, el resultat fou exitós i del disc se’n vengueren més d’un milió de còpies. I, lluny del que alguns poden dir o pensar, la relació amb Bernstein sempre fou correcta.

Si hi havia una possibilitat sobre un milió estava disposat a lluitar per sortir endavant

El cop més fort de la meva vida el vaig rebre el juliol de 1987. Feia dos mesos que m’havia sotmès a un reconeixement mèdic que havia descartat cap anomalia. Per això em sobtà encara més que a l’Hospital Americà, a París, em diagnostiquessin una leucèmia. Era a la capital francesa perquè estava rodant La bohème, una pel·lícula que em feia molta il·lusió. Aquella situació em féu retrocedir vint-i-quatre anys en el temps, quan la mare morí de càncer. I, encara més enllà, quaranta anys, quan ella em salvà la vida després d’haver caigut a l’estany de la casa de Puigcerdà. Vaig demanar-li al metge que em digués si hi havia cap possibilitat de sobreviure a la malaltia; perquè encara que només n’hi hagués una sobre un milió, estava disposat a lluitar per sortir endavant. Després de París vaig estar ingressat quatre mesos a l’Hospital Clínic de Barcelona, on vaig tenir la sort de posar-me en mans del professor Ciril Rozman, una persona determinant a la meva vida tant en el vessant científic com personal. Avui tinc el privilegi de dir que continua sent el meu metge de capçalera i un amic entranyable.

Prop de mil punxades que em provocaren un dolor insuportable

Les proves a què em vaig sotmetre a l’hospital Fred Hutchinson Cancer Research Center de Seattle van confirmar que necessitaria un trasplan-tament autòleg, perquè cap dels meus familiars directes era compatible. Això suposa extraure’m medul·la òssia, quimioteràpia, irradiació i, finalment, trasplantament. Un tractament tortuós sense garanties d’èxit, la qual cosa era una angoixa afegida. Van ser prop de mil punxades les que em van haver de fer per a les extraccions. Tot i la sedació de l’epidural, en desaparèixer-ne els efectes el dolor era insuportable. Res comparat amb els dies següents, quan m’administraren citostàtics molt agressius per com-batre les cèl·lules malignes. Les radiacions i la quimioteràpia pràcticament de manera simultània em causaren un profund malestar, que em portava a vomitar fins a trenta vegades al dia. Davant la situació, cantava per a mi àries llargues que em distreien i mitigaven aquell estat; i també pensant a tenir-les fresques confiant a poder tornar als escenaris. El 16 de novembre m’injectaren la medul·la per via venosa. Llavors s’iniciaven cinc setmanes d’espera per saber si superava la fase crítica, davant la manca de defenses. Uns dies que se’m feren eterns i dels quals guardo com a record el Concert número 2 de Rakhmaninov; una composició que ha quedat com a banda sonora de la meva estada a Seattle i que m’agrada escoltar quan travesso moments difícils.

Entrebancs inesperats abans de tornar a casa

Quan tot semblava que la recuperació anava per bon camí, vaig rebre una notícia que m’enfonsà: la medul·la havia deixat de produir glòbuls sanguinis. Vaig fer el cor fort, sobretot quan els metges, tot i ignorar la causa d’aquella disfunció, proposaren provar un nou medicament, en fase experimental; ens hi vam agafar com a darrer recurs. El fàrmac actuà d’immediat i de manera favorable. Jo mateix, en constatar la millora física, vaig percebre com se m’aixecava la moral. Malgrat tot, encara sorgiren nous inconvenients en forma de petits pòlips a l’esòfag que em causaren un gran turment i, alhora, m’impedien deglutir. Fou el darrer entrebanc, també resolt, abans que un dia el doctor Grañena em comunicà que, a finals de febrer, ja podria tornar a casa.

De retorn a casa fou quan vaig descobrir què significava ser pare

Quan, de tornada de Seattle, vaig estar recuperant-me a casa meva, a l’Ametlla del Vallès, vaig tenir l’oportunitat de gaudir dels meus fills com mai abans havia pogut a causa de la carrera artística. Llavors la Júlia era a punt de fer deu anys i l’Albert, quinze. Durant tot el procés de tractament els havia tingut molt presents, i en aquell moment contemplar-los jugant i corrent pel jardí em resultava reconfortant i enriquidor. Sento autèntica passió per tots dos i n’estic molt orgullós. A més, ara són uns pares excel·lents, amb unes parelles extraordinàries amb qui tinc una gran afinitat, i m’han donat uns néts que són una joia per a mi. Gosaria dir que fou en aquells dies quan vaig descobrir què significava ser pare, ja que abans els viatges i els compromisos professionals m’havien impedit com-partir amb ells les seves vivències, els seus neguits, els seus sentiments…

Un concert gravat per sempre a la memòria

Vaig sentir la necessitat que el retorn als escenaris tingués lloc a la meva ciutat: Barcelona. Volia fer quelcom especial, en agraïment a les mostres d’estimació que havia rebut al llarg de tot el temps des que m’havien detectat la malaltia. Fou Pere Duran Farell, que llavors presidia la Comissió Ciutadana per a la Commemoració del Centenari de l’Exposició Universal del 1888, qui proposà un concert per festejar aquesta efemèride a l’Arc de Triomf. Un concert que decidírem que fos benèfic, els fons del qual es destinarien a la recerca i la lluita contra la leucèmia. Més de cent cinquanta mil persones desbordaren el passeig Lluís Companys en una vetllada inoblidable; no només pel caliu del públic sinó perquè alguns grans amics com Jaume Aragall o Montserrat Caballé van voler fer-me costat. Vaig saltar a l’escenari amb un nus a la gola, profundament emocionat. Aquella nit del 21 de juliol del 1988, que culminà amb el Nessun dorma de Turandot, la tinc gravada per sempre a la memòria.

Contribuir a l’èxit dels Jocs de Barcelona em féu una il·lusió enorme

Em sento molt unit a la meva ciutat; com també a Catalunya. Per això va ser per a mi un honor i una gran satisfacció que Lluís Bassat em proposés assumir la direcció musical dels Jocs de Barcelona. Quan em digué que ignorava si podria pagar-me, vaig transmetre-li que per a mi els diners eren irrellevants, que només em preocupava saber si els meus compromisos em permetrien abordar el repte amb garanties. Contribuir a l’èxit d’un dels esdeveniments més importants de Barcelona em feia una il·lusió enorme. I una de les primeres decisions fou demanar-li a Lloyd Webber que composés una mena de banda sonora dels Jocs. Fou un gran encert, atès que l’Amics per sempre ha quedat com una icona musical d’aquella cita olímpica. I poder comptar a les cerimònies amb Plácido Domingo, Jaume Aragall, Montserrat Caballé, Joan Pons, Teresa Berganza, Victòria dels Àngels, Agnes Baltsa o Alfredo Kraus van fer encara més gran aquells dies del 1992.

Els Tres Tenors quedà com a marca tot i que havia de reduir-se a un únic concert

La iniciativa dels Tres Tenors fou una alternativa a un plantejament desassenyat que m’havien traslladat: fer un recital líric amb un munt d’artistes. En madurar aquesta idea, en aquell moment em semblà adient dur-la a terme. Fou així que els tres actuàrem a Caracal·la, en el que havia de ser un esdeveniment únic. Tots tres som molt diferents; en tots els aspectes. Tanmateix, fórem capaços d’establir una complicitat a través d’una actuació molt natural i que va connectar molt bé amb el públic. Els Tres Tenors quedà com a marca; sobretot després de l’èxit de vendes del disc i el vídeo del concert. I fou ineludible que aquella experiència es repetís diferents vegades, fins al 2004, malgrat els compromisos personals de cadascun de nosaltres. Sobretot guardo un gran record de quan, el 1997, vam actuar al Camp Nou. Els estic profundament agraït a en Luciano i a en Plácido que s’avinguessin a cantar amb mi L’emigrant, cançó que, en parlar de la nostàlgia per l’allunyament de la terra, té un especial significat per a mi.

Perquè la leucèmia sigui una malaltia curable en tots els casos

Quan em vaig haver recuperat de la leucèmia, em vaig proposar treballar perquè persones que poguessin arribar a trobar-se a la mateixa situació tinguessin més oportunitats de sortir endavant. Fou així que vaig impulsar la Fundació Internacional per a la Lluita contra la Leucèmia que porta el meu nom i que presideixo. Establerta a Barcelona i amb seus als Estats Units, Suïssa i Alemanya, durant més d’un quart de segle hem treballat per aconseguir que la leucèmia sigui una malaltia curable en tots els casos. I puc dir amb satisfacció que els índexs de curació han progressat moltíssim. Tot i això, avui encara dos de cada deu nens i la meitat dels pacients adults continuen sense poder superar la malaltia; sovint a causa dels greus efectes secundaris provocats pels tractaments. Malgrat tot, seguirem lluitant de manera imparable en la promoció de la recerca i de tot tipus de projectes, en favor dels pacients i de la ciència, amb l’objectiu de combatre la leucèmia; per conèixer-la, curar-la en tots els casos i, finalment, evitar-la.

Cada any es diagnostiquen de leucèmia unes cinc mil persones a l’Estat espanyol

En línia amb la Fundació, el 2010 vam crear l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras. És un dels pocs centres que hi ha al món que es dedica monogràficament a la leucèmia i a altres malalties hematològiques malignes. L’Institut pretén fomentar el desenvolupament de la recerca en l’àmbit de l’onco-hematologia, agilitzar l’aplicació de nous tractaments, millorar l’assistència i la qualitat de vida dels malalts, contribuir a la for-mació de nous investigadors i establir sinergies amb altres grups de recerca internacionals. Tinguem en compte que cada any es diagnostiquen de leucèmia unes cinc mil persones només a l’Estat espanyol. A aquesta xifra cal afegir unes set mil persones, a les quals se’ls detecta limfomes, i unes dues mil, amb mielomes. En l’àmbit infantil, la leucèmia és el càncer més freqüent i concentra el trenta per cent dels casos.

El REDMO permet accedir als més de vint-i-sis milions de donants voluntaris d’arreu del món

Ara fa un quart de segle que gestionem, en col·laboració amb el sistema sanitari públic, el Registre Oficial de Donants de Medul·la Òssia a l’Estat espanyol, el REDMO. Amb el pas dels anys, hem afegit a la medul·la òssia la sang perifèrica i les unitats de sang de cordó umbilical criopreservades als bancs de cordó umbilical. Això ens permet facilitar l’accés als transplan-taments. Actualment, el REDMO compta amb més de dos-cents mil donants de medul·la òssia tipificats i més de seixanta-una mil unitats de sang de cordó emmagatzemades. A més, el registre està interconnectat amb la xarxa internacional, la qual cosa li permet accedir als més de vint-i-vuit milions de donants voluntaris i a les més de set-centes mil unitats de sang de cordó umbilical disponibles arreu del món. Cal tenir en compte que el transplantament procedent de donant no emparentat és l’única solució curativa per a una gran quantitat de malalts de leucèmia, perquè tan sols un de cada quatre d’aquests pacients disposa d’un familiar compatible. Gràcies a la recerca, més de set mil persones arreu del món s’han pogut sotmetre a un transplantament.

Un projecte que pretén sumar, integrar i potenciar l’excel·lent nivell existent en l’entorn assistencial i científic

L’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras compta amb tres campus: el Campus Hospital Clínic-Universitat de Barcelona, el Campus Institut Català d’Oncologia (ICO)-Germans Trias i Pujol de Badalona, i el Campus Hospital de Sant Pau. L’entorn assistencial i científic que tenim en aquests campus és extraordinari. El nostre projecte pretén sumar, integrar, compartir i potenciar encara més l’excel·lent nivell existent. Ja ho estem fent a l’àmbit de la gestió, simplificant i compartint estructures, i en l’àrea científica, integrant serveis transversals i multicèntrics sense duplicitats innecessàries. La Fundació ha compromès ja més de vint milions d’euros per a la construcció dels campus i el seu equipament; inclòs un edifici de nova planta de deu mil metres quadrats en el Campus ICO-GTiP. A més, la Generalitat de Catalunya aporta cada any una partida pressupostària per finançar les despeses ordinàries estructurals necessàries per al funcionament de l’Institut, que també rep suport financer a través de fons competitius i mecenatge o de la Fundació Obra Social “la Caixa”.

Solucions a les necessitats del pacient i els seus familiars després del trasplantament

Sovint, el pacient que s’ha de sotmetre a un transplantament de medul·la o de sang de cordó umbilical es veu obligat a romandre llargues temporades a l’hospital, allunyat dels seus éssers estimats. Conscients de la importància que té, en moments com aquests, el suport i l’acompanyament dels familiars, hem impulsat el programa “Pisos d’acollida per a pacients de llarga estada”. Disposem de mitja dotzena de pisos d’acollida per facilitar a aquelles famílies, amb escassos recursos econòmics i que ho necessitin, poder estar al costat del malalt en la seva fase de recuperació. La Fundació també desenvolupa un programa conjunt amb l’Hospital Clínic, de manera que pacients de fora de Barcelona s’allotgen a un pis, cosa que els permet accedir a un transplantament ambulatori. D’aquesta manera, no només no necessiten ingrés hospitalari, sinó que, alhora, romanen acom – panyats de la família prop del centre per poder sotmetre’s a controls diaris.