Text 29/02/2016
JOSEP LLINÀS I SERRA
Tàrrega (Lleida)
La nissaga dels Llinàs s’inicià al món dels negocis fa tres generacions, produint i comerciant productes de secà i de la terra, i ell continua al peu del canó. Educat en els valors del treball, l’estalvi i l’església, va viure la seva gran experiència iniciàtica a la França del Maig del 68. Viu del porc i per al porc, un animal sense el qual Catalunya seria inimaginable. No renega dels seus orígens i creu que el Procés que viu el país només té un desenllaç possible, sense pressa però sense pausa.
El negoci familiar es remuntava al padrí
La història del negoci familiar es remunta a finals del segle xix amb el meu padrí, nascut el 1878 a la masia dels Llinàs, a Montargull, un poblet de quatre cases que hi ha entre Artesa de Segre i Tremp. Fill d’una família de recaptadors de contribucions, era un home molt inquiet i emprenedor que va estudiar a la Universitat de Cervera i que, entre altres coses, fundà una fàbrica tèxtil i va fer vi i també un xampany experimental. Comerciava molt amb Andorra i va tenir de client Julià Reig, que més tard fou síndic d’aquell país. Del padrí ens vénen els gens emprenedors. Per part de l’àvia paterna, la família havia estat marmessora i administradora de les terres i del castell del comte de Barberà. Entre les dues famílies, hi havia molta diferència social, per això el padrí, reflex perfecte de la mentalitat de l’època, més patrimonial que sentimental, es va resistir al casament dels pares. Els seus plans eren emparentar-se amb els Reig a través d’una de les seves filles, però el pare no li va fer cas. Una decisió encertada, perquè va fer molta sort amb la mare, una dona molt laboriosa.
Una guerra entremig de dos bàndols
La casa dels avis paterns, Cal Vilalta de Serò, era la principal del poble, l’única que tenia balcó, que en aquells temps era tot un indicatiu d’estatus. Diuen que durant la guerra, els pares treien la ràdio al balcó perquè el veïnat, que es congregava a la placeta del davant, vingués a escoltar les notícies del front. La casa té més història, perquè hi vam amagar les pintures de l’església parroquial quan els rojos van entrar al poble amb ànim de reduir a cendres tot allò que fos religiós, i va ser, successivament, quarter general de les dues faccions. Sempre s’ha dit que la Guerra Civil va dividir el país en dos bàndols irreconciliables. Certament, va ser així, però cal tenir en compte que fer la guerra amb els uns o amb els altres a vegades era totalment aleatori, no necessàriament ideològic. El meu pare i el meu oncle, per exemple, quan semblava que la guerra ja s’estava acabant, per tal de no ser declarats pròfugs, van marxar d’Andorra cap a França i van tornar a entrar a Espanya per Sant Sebastià. Un cop allí, es van allistar al bàndol nacional. En canvi, el meu oncle gran, que es va quedar a casa, va lluitar amb els rojos, i més tard va anar a parar al camp de concentració de Sant Cebrià, a França. Això de tenir homes als dos costats va passar a moltes cases, i en la majoria dels casos a famílies i persones que no tenien una ideologia definida. La guerra té aquestes absurditats, perquè no permet els matisos.
Noi targarí de postguerra
Sóc fill d’una família nombrosa, el segon de nou germans. Els pares eren productors agrícoles i comerciants que es van traslladar d’un poble petit a Tàrrega, on, gràcies al ferrocarril, van trobar més mitjans per desenvolupar el comerç dels seus productes, bàsicament farratges, ametlles, adobs, cereals i altres fruits agrícoles. Jo vaig néixer el 1949. La meva infantesa va transcórrer encara a la postguerra, un temps de moltes dificultats i racionament. Els avis eren benestants, però els dos camions de gran tonatge que tenien durant la guerra els havien estat confiscats pels exèrcits, i van haver de començar de zero. Sent tanta colla, els fills més grans ens vam haver d’espavilar. La mare era molt protectora, dinàmica i molt patidora, però al mateix temps em va donar llibertat de moviment, sobretot a partir dels deu anys, quan me n’anava sol al seminari de Terrassa carregat amb una maleta que pesava la meitat del meu pes i fent quatre hores de tren, un trajecte que llavors era una epopeia –avui no és gaire més curt–. L’experiència al seminari em va enfortir. Més d’una nit, plorava discretament al llit, enyorat de casa, perquè hi solia estar absent durant quatre mesos seguits. Jo era dels que ho portava millor. Hi havia altres companys enyorats dramàticament. Al seminari vaig estar-hi un temps, però no em va convèncer. Així doncs, vaig tornar cap a casa i vaig entrar d’aprenent a una botiga de «colonials» –que en deien llavors–: productes procedents d’ultramar, on vaig aprendre l’ofici.
Cultura de l’esforç i valors catòlics
Dels pares vaig aprendre els valors del treball i de l’estalvi. Sempre vaig ser molt conscient de l’esforç que hi havia darrere de coses tan quotidianes com anar al cinema. També em van inculcar els valors catòlics, fins al punt que, durant un temps, els diumenges, per tal de no gastar diners anant al cine, em feien anar a l’hospital a visitar els malalts i fer-los companyia. Tant el pare com la mare eren molt religiosos. El meu germà gran també el van fer anar al seminari, en el seu cas no al de Terrassa, com jo, sinó al diocesà de Solsona. I els germans que van darrere meu, també. Però els anhels de la mare no van funcionar, i finalment cap dels fills vam decidir fer la carrera religiosa, circumstància que la dona va viure com una gran decepció. Jo no en tenia, de vocació. I tampoc cap dels meus germans. Recordo que a l’estiu no volia anar de vacances a casa del padrí matern perquè cada dia del món, al vespre, em feien resar el rosari amb un respecte i una devoció sepulcrals. Només un germà es va lliurar d’anar al seminari, el quart per ordre de naixement, perquè als setze anys se’n va anar a Roses a treballar a un hotel. Ara viu a Alemanya, on es va casar i va entrar a treballar a la cadena d’hotels IFA, que més tard va acabar comprant. Actualment, és el conseller delegat de Lopesan, un gran grup hoteler de luxe molt ben representat, sobretot, a les illes Canàries. És per a tots nosaltres un exemple de prosperitat.
Periodista gràfic a la França del 68
Als divuit anys me’n vaig anar a Andorra per córrer món i treballar a la impremta d’un conegut de la família. Va coincidir amb el Maig del 68, i l’any següent, amb un amic francès, periodista a l’Office de Radiodiffusion-Télévision Française amb el qual vaig fer amistat, vaig decidir anar-me’n cap a França. Dels dinou als vint anys vaig estar a Lió fent de reporter gràfic amb aquest amic. Treballàvem, sobretot, per a un setmanari catòlic depenent del bisbat. Per aquelles dates, va sortir elegit President Georges Pompidou, circumstància que ens va agafar a París. Recordo, també, que vam cobrir la visita del dictador romanès Ceaucescu, del governant tunisià Bourguiba i del cineasta François Truffaut a la ciutat, que llavors ja tenia molt prestigi. De tot això, encara en guardo algun testimoni gràfic. El nostre radi d’acció anava de París fins a Grenoble. A la regió vivien trenta mil refugiats i emigrants espanyols en guetos, feien festes i reunions, no sabien parlar francès i tenien un mitjà de premsa anomenat La Región, que es feia a Ourense, amb el qual, per tal de treure’m un sobresou, vaig col·laborar una temporada cobrint notícies. La meva experiència francesa va ser molt enriquidora. Era molt jove i vaig haver de guanyar-me les garrofes, i això sempre és bo. Mantenia la comunicació amb la família, però per carta, perquè les trucades telefòniques eren molt cares, cosa que em feia sentir una mica sol davant del món. A part d’espavilar-me laboralment, també em vaig foguejar anant a manifestacions i rebent càrregues policials, i vaig aprendre una llengua que anys després m’ha estat molt útil, sobretot amb l’entrada d’Espanya al Mercat Comú.
Setze mesos fent el soldat
Als vint-i-un anys vaig haver de tornar a Espanya per fer el servei militar a infanteria, primer al campament de Sant Climent Sescebes i més tard a la caserna de Gardeny, a Lleida. El meu record de Sant Climent, sobretot, és inesborrable. Em va tocar el tercer reemplaçament, al pic de l’estiu, coincidint amb un brot de còlera que ens va forçar a l’aquarterament i ens van deixar sense permisos de cap de setmana. Però hi havia uns amics francesos de vacances a Roses, i jo els volia veure; així que vaig decidir escapar-me, vestit de soldat però amb la roba de civil en una bossa per poder canviar-me al primer bar que trobés, cosa que vaig fer amb tanta mala sort que, poc després, la Guàrdia Civil em va donar l’alto apuntant-me amb les seves armes. Jo no entenia res. No sabia que era tan greu, el que havia fet. En realitat, em van aturar per una altra raó, perquè hi havia hagut un atracament i un tiroteig i em van veure sospitós. Quan vaig confessar el meu crim, em van dur al campament i el capità de guàrdia, un antic caballero legionario, em va dir: «Chico, te van a caer dos meses como dos soles». Per sort, no va ser així. Faltava una setmana per a la jura de bandera i me la van fer passar tota al cos de guàrdia. Ja va ser prou escarment.
Havia perdut la por als uniformes a França, amb els antiavalots
Del servei militar recordo que hi havia molta camaraderia, i que gràcies a les meves experiències fora de casa, animava altres reclutes que era el primer cop que estaven lluny de la família i ho passaven molt malament, molt intimidats pels comandaments. Jo, en canvi, ja havia perdut la por als uniformes a França, amb els antiavalots. Hi havia un company que vivia turmentat perquè estant allí va tenir un fill, i no sabia com fer-ho per dir als comandaments que el deixessin anar-lo a veure. I múltiples situacions així. No eren grans drames, però per a uns nois de vint anys que en molts casos encara no havien viscut grans contrarietats, ho semblaven. Passats els setze mesos reglamentaris de servei, vaig posar-me a ajudar els pares en les feines de casa, fins que em vaig casar amb vint-i-cinc anys.
De viure a sou a tenir negoci propi
A casa no em van pressionar perquè estudiés. Van veure que estava decidit a no fer cap carrera. Jo era molt més pràctic que teòric. La mare volia que entrés a la Caixa, una feina segura per a tota la vida. Però jo no volia tanta seguretat –a més, ja hem vist, amb el temps, que la banca ja no és tampoc tan segura–. La vida fàcil no existeix, ni a la Caixa ni enlloc. Ens ho hem de guanyar tot dia a dia, cada dia. I llavors jo ja creia en això i, per posar-ho en pràctica, em vaig comprar un vehicle per fer transport d’animals, i així vaig estar fins als vint-i-sis anys, quan vaig entrar a l’escorxador per fer de comercial. Allà vaig estar-m’hi sis anys, fins que em van venir a buscar els de Cargill, una multinacional americana que s’havia quedat l’empresa catalana de pinsos Hens, i em van fer responsable comercial d’un departament de producció animal, primer destinat a Barcelona i després a València, en un periple que va durar onze anys, des dels trenta-tres fins als quaranta-quatre. Eren els temps que Espanya entrava al Mercat Comú, i això em va oferir la possibilitat de viatjar molt i d’adquirir tots els coneixements necessaris per desenvolupar la meva pròpia empresa, objectiu que ja tenia al cap i que vaig poder fer realitat quatre anys després. Mentrestant, el negoci familiar s’havia anat dissipant a mesura que els pares s’havien anat fent grans. El meu germà va tirar pel seu cantó i jo pel meu, perquè encarar la successió d’una empresa familiar no és gens fàcil.
Pros i contres de ser empresari
Amb quaranta-quatre anys, la decisió de tenir la meva pròpia empresa ja no podia esperar més. No veia una altra manera de prosperar, de fer un salt qualitatiu. Volia fer i desfer jo, i tenia les ganes, la voluntat, les forces i els coneixements per fer-ho. Deixar un alt càrrec a una multinacional per posar-te pel teu compte no és gens fàcil: implica renúncies, perquè t’acostumes a viatjar per tot el món amb bitlles de primera i a dormir en hotels de cinc estrelles. I això, amb un negoci propi, o no ho pots fer o estaràs uns quants anys sense poder-ho fer, perquè perds el gran paraigua protector. De cop i volta, vaig passar de no haver-me de demostrar res, perquè ja estava a dalt de tot, a haver-me de demostrar que valia. Evidentment, la decisió de ser empresari també tenia avantatges. A la multinacional m’espremien molt, em sentia com un cítric, i arribava als caps de setmana esgotat. Cada faceta té els seus pros i els seus contres, perquè, en qualsevol dels casos, la vida no ens ho posa fàcil. Les claus de l’èxit de tot, de tota activitat empresarial que es faci, són la vocació, la dedicació plena, l’esperit de sacrifici i la formació continuada.
A Espanya, un granger de porcs era un porquer: un ofici desprestigiat
Els catalans hem d’aprendre molt dels holandesos i del seu sentit de la competitivitat i la prosperitat. L’any 1986, quan Espanya acabava pràcticament d’entrar al Mercat Comú, un agregat agrícola de l’ambaixada holandesa ens va arreglar diligentment els tràmits duaners perquè poguéssim importar animals d’Holanda. Si una empresa holandesa tenia un problema a Espanya, o una empresa espanyola amb relacions amb Holanda tenia un problema a la frontera, els diplomàtics holandesos actuaven eficaçment per solucionar-lo; si calia, personant-se on fos, perquè, a diferència dels diplomàtics espanyols, no tenien esperit de funcionaris, sinó d’agents comercials –trenta anys després, sembla que els diplomàtics espanyols els comencen a imitar–. El mateix agregat agrícola ens van organitzar un viatge al seu país, per conèixer les granges d’allí i la seva indústria càrnia. Entre els membres de l’expedició hi havia l’agent comercial de l’empresa Vall Companys, que va quedar tan admirat del funcionament de les granges que va concloure que a Espanya el que ens faltava era «semen de granger». I no anava errat. Mentre a Holanda el de granger era un ofici prestigiós i de professionals que s’havien format com a Enginyers Agrònoms, a Espanya un granger de porcs era un porquer, un ofici desprestigiat, dels que no havien gosat, encara, abandonar la vida pagesa i emigrar a la ciutat. Havien de passar uns anys perquè aquesta situació comencés a canviar.
Negoci carni que importa i exporta
Vaig començar tot sol, pendent del telèfon les vint-i-quatre hores del dia i activant tots els contactes i coneixences possibles. D’un conegut passava a un altre. També vaig anar molt a fires, sobretot durant els primers anys, a Utrecht, a París, a la FIMA de Saragossa o a Hannover, on es fa l’EuroTier, la fira més destacada del continent. Les fires són cabdals a l’etapa inicial d’una empresa. Després d’exportar ales de pollastre a Ghana i d’altres temptatives agrícoles a Brasil o Hong Kong, el meu model de negoci, més forçat per circumstàncies concretes que no pas per una calculada planificació, es va centrar en la importació de garrins d’Holanda, Alemanya i França. En això vaig ser d’alguna manera pioner. Durant tres anys, però, no vaig poder exportar, perquè a Espanya hi havia declarada una epidèmia de pesta africana. Actualment, la producció ha augmentat tant que part de la nostra facturació prové de l’exportació. Importem garrins i exportem animals adults vius o ja sacrificats, excepte a Portugal, que de fet és una extensió del mercat espanyol i gallec, on els exportem vius, i a Itàlia, on exportem de tot, com ara pernils o carn fresca, però especialment un porc específic de més pes. Fem molt d’intermediaris.
De l’economia tradicional a l’economia a gran escala
La producció porcina a Espanya va estar lligada a l’economia tradicional i a les àrees rurals fins als anys seixanta i setanta, quan la producció es va intensificar amb l’explotació de les races locals, que es va fer de manera poc planificada i va portar a l’extinció de la majoria de les varietats. El buit que van deixar les races locals el van anar cobrint races foranes molt més productives. A mitjan anys vuitanta, es van eliminar les pestes porcines, que tant de mal van fer al sector, i aquest es va disparar fins a situar Espanya entre les potències productores d’Europa.
Potència porcina mundial
La Xina és el primer productor mundial de carn de porc, amb prop del 50% del mercat mundial, que destinen bàsicament al consum propi. La segueixen els Estats Units, i després Espanya, que és el tercer productor, amb uns cinquanta milions d’animals a l’any, tot i que el consum intern ha baixat una mica, i ara està al voltant dels quaranta-cinc quilos per persona i any. A continuació ve Alemanya, que a banda de ser un gran consumidor, amb un consum mitjà de seixanta quilos per persona i any, és un gran exportador. És també un gran importador de producte fresc, no d’animals. Els alemanys no sabrien què menjar, sense el porc: en són més dependents que nosaltres, que ja és dir.
Impulsem les associacions del sector
La logística i el transport són serveis auxiliars que tenim subcontractats. Aquest aspecte és tan important que vaig decidir implicar-me en el terreny associatiu i actualment sóc el President de l’ANTA (Associació Nacional de Transportistes d’Animals), que la setmana que ve celebra el seu segon congrés. També sóc President de l’ANCOPORC (Associació Nacional de Comerciants de Bestiar Porcí). Totes dues són d’àmbit espanyol. L’ANTA és una entitat cada vegada més reconeguda, com ho prova el fet que en aquests moments li ha estat confiada la secretaria general de l’ELT (European Livestock Transporters). A més, és l’única organització d’Espanya que representa els veritables interessos del transport d’animals vius, i està treballant amb les organitzacions de transportistes locals i de comunitats autònomes per constituir una organització que estigui integrada alhora per delegacions a cadascuna de les comunitats autònomes i inclús per organitzacions locals. Els objectius són fer valer els nostres drets i ser un interlocutor important en totes les negociacions que ens afecten.
Divulgant les bondats de la nostra carn
De tant en tant, sacsegen l’opinió pública campanyes presumptament científiques que no fan justícia als valors alimentaris de la carn de porc, i que la posicionen en condicions de desavantatge nutricional en relació a altres tipus de carn. No és veritat. Per tal de respondre a aquest tipus d’accions, a vegades desinteressades però massa sovint interessades, fa tres anys vam ajudar a crear Interporc, l’Organització Interprofessional Agroalimentària del Porcí de Capa Blanca, reconeguda pel Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. Interporc representa el 90% de la producció i la industrialització del porc de capa blanca a Espanya. Agrupant-nos podem actuar en grup, augmentar la professionalització del sector i coordinar coneixements i necessitats. En definitiva, es tracta de fer una funció de lobby, tenir una major influència i més representació corporativa. El nostre objectiu és fer tots els esforços necessaris per divulgar les bondats de la nostra carn blanca, des del punt de vista de la salut i de les seves possibilitats culinàries. En aquesta línia, hem fet una campanya publicitària a la televisió, i en farem tantes com faci falta. El treball no el fem només aquí. També estem viatjant a Rússia i a la Xina.
Un terç menys de greix
El valor nutritiu de la carn de porc fa que sigui un dels aliments més complets des del punt de vista alimentari. L’evolució en la producció de la carn de porc ha treballat per minimitzar riscos i millorar l’opinió del consumidor. Avui dia la carn de porc té un terç menys de greix, una desena part menys de colesterol i un 14% menys de calories que fa només uns anys. Poca gent sap que el component majoritari de la carn de porc és l’aigua, amb un 75%. La segueixen les proteïnes, amb un 20%, i en quantitats mínimes els lípids, carbohidrats, minerals i diversos tipus de vitamina B. A banda d’aquests aspectes, el consum de carn de porc és part indestriable de la nostra cultura gastronòmica. El porc és patrimoni nacional.
Catalunya, un cop més capdavantera
El producte espanyol, especialment, té una qualitat molt alta. Si ho digués només jo es podria pensar, amb raó, que sóc part interessada, però ho diuen també els directors comercials de les gran cadenes a les fires del sector. Darrerament hem aconseguit entrar en un mercat tan difícil com és el japonès, on les vendes estan augmentant cada dia. Hem invertit molt en tecnologia, perquè ens hi juguem molt. Totes les varietats de pernil espanyol estan recuperant mercat, sobretot gràcies a l’exportació, tant el pernil blanc com el de Terol, el pota negra o el d’engreix. Catalunya produeix uns setze milions de porcs a l’any. Això vol dir un 30% de la producció total espanyola. Si sumem els porcs que criem amb els que importem, estaríem parlant del 35% al 40% de la producció càrnia espanyola. A Espanya produïm el 150% de les necessitats del nostre mercat intern. Això vol dir que un 50% es destina a l’exportació.
Movem uns cent cinquanta mil animals anualment
Facturem anualment entre set i vuit milions d’euros. La xifra final depèn dels mercats, que són els que dictaminen els preus, i un mateix volum de facturació cotitza diferent segons el moment. En general, movem uns cent mil garrins i uns cinquanta mil porcs. No és gran cosa, encara que puguin semblar-ne molts. Gestionar aquests volums seria molt difícil sense la informàtica. D’altra banda, el tema de la pesta porcina ens demana també molta atenció. S’hi ha d’estar molt a sobre. Tot l’esforç que estem fent per obrir mercats a l’exterior podria perdre’s en un no-res en cas d’una nova pesta. Hi ha una consciència molt gran respecte a això. Les associacions treballem estretament amb el Ministeri. Cal tenir en compte que des dels ports de Tarragona i Cartagena hi ha transport de bestiar boví amb Àfrica, que pateix la febre aftosa, cosa que ens provoca un gran temor. Tota precaució que puguem prendre, doncs, és poca.
El porc i les seves fronteres
Àfrica és el futur en molts sectors, però en el cas de la carn de porc ens trobem amb l’obstacle de la gran influència islàmica, sobretot al nord del continent, que seria el mercat més susceptible de ser prospectat. La meitat sud del continent podria ser interessant algun dia, Angola especialment, que és un país que s’ha blindat a la influència islàmica amb la prohibició de mesquites. Independentment de l’obstacle de l’Islam, a nosaltres ja ens agradaria poder invertir allí, crear llocs de treball i contribuir modestament al desenvolupament local, perquè els africans es quedessin a viure i treballar als seus països; altrament, estan condemnats a la sagnia de l’emigració. Però res no és tan fàcil. Hem de tenir en compte que a Europa vénen els més espavilats i agosarats, i, per tant, els que es queden als seus països difícilment es podrien integrar en dinàmiques viables de producció. D’altra banda, la capacitat europea de rebre immigració té un límit, i els sistemes de benestar, que són tan difícils d’edificar, poden descompensar-se molt fàcilment en cas d’onades massives d’immigrants. Per a mi, aquest és un dels grans reptes del nostre segle xxi. Rússia, en canvi, sí que ofereix possibilitats, i n’oferirà encara més amb el canvi climàtic, perquè cada vegada tindrà més terres cultivables. Els russos són gent culta que aprèn ràpid. D’aquí a deu anys, Rússia es farà un lloc entre els països exportadors de porc. La meva dona és russa, i conec una mica aquell gran país, ni que sigui perquè tinc a casa un dels seus cent quaranta milions de fills.
Els socis de Burgos ens van suggerir que el nou gerent fos també català, perquè els donava més confiança
El Procés català no puc dir que ens estigui perjudicant, i crec que els empresaris que facin afirmacions en aquest sentit haurien de rumiar-se-les més. Quan ens vam quedar sense gerent perquè el nostre es va incorporar a la Interporc, alguns dels nostres socis de l’ANTA o l’ANCOPORC de fora de Catalunya, concretament els de Burgos, ens van suggerir que el nou gerent fos també català, perquè els donava més confiança. Els catalans continuem sent ben vistos per la nostra manera de fer i de treballar, i serà sempre així. De fet, l’associació la vam crear a Catalunya, encara que hi hagi socis de tot Espanya. Treballem en català i en castellà, i quan fem les reunions del consell ve gent d’arreu d’Espanya; i si parlem en català no els sap greu, perquè després de vint anys ja ens entenen. Aquest tema es viu d’una manera natural, ja que són molts segles de veïnatge. Un exemple eloqüent és el nostre gerent, que és madrileny però va fer els seus estudis a Catalunya, i treballa indistintament en català i castellà, i en altres llengües quan escau.
No renego dels meus orígens
La meva opinió personal sobre el Procés –sent tan clar com aconsellen les meves circumstàncies de persona molt relacionada arreu d’Espanya– és que jo de cap manera renego dels meus orígens, i així ho manifesto sempre que puc, perquè em sembla l’actitud més saludable. I aleshores em trobo gent que ho entén més, i gent que ho entén menys. No tot Espanya respon igual. Hi ha regions que són més hostils que altres. No són el mateix Astúries o La Rioja que Castella-La Manxa o Extremadura. Jo tinc grans amics a totes les regions; amics amb els que aparquem el tema, per tenir la festa en pau, però també tinc grans amics amb els que s’hi pot parlar, i que no tenen una posició tan definida. Un dels recursos habituals, que ajuda a portar-ho millor a tots plegats, és la ironia. Amb cultura i ironia es pot parlar gairebé de tot. Parlar sempre és bo. I que ningú s’enganyi: després de totes les gesticulacions que facin falta, el conflicte es resoldrà parlant.
A Espanya tinc moltes amistats i moltes relacions, i no es trencaran així com així, sigui quin sigui l’escenari polític
No crec que el Procés estigui anant massa de pressa. Diria que la presa de consciència dels catalans, l’anomenada desconnexió mental, ha durat anys, tot un cicle, i que també han estat nombrosos els avisos i els tocs d’alerta que s’han fet des de Catalunya per dir que el Procés anava de debò. A Madrid, però, sembla que encara no s’ho creuen, i tampoc no semblen gaire disposats a creure-s’ho o a actuar de manera diferent a la de sempre. Per regla general, en canvi, des de Catalunya s’està actuant molt prudentment. Sí que és veritat que algun dels polítics catalans, en concret algun de republicà, a vegades fa declaracions extemporànies al Congreso de los Diputados que em poden arribar a incomodar, però és part de la dialèctica que manté viu el contenciós. D’una manera o d’una altra, arribarem al final del camí, sense pressa però sense pausa. Em sembla bastant inexorable, perquè tots els indicis assenyalen que ja hem arribat a un punt sense retorn. La qüestió és insistir-hi, i temps al temps. Jo a Espanya tinc moltes amistats i moltes relacions, i no es trencaran així com així, sigui quin sigui l’escenari polític. Hi ha precedents que demostren que després de casos reeixits d’independència, fins i tot en casos molt més virulents en les formes, les dues societats que havien estat en conflicte pocs anys després normalitzen el veïnatge i les relacions econòmiques.
Tres fills que fan el seu camí
M’he casat dues vegades. D’aquestes unions, tinc dos fills del primer matrimoni i un del segon. Aquest últim, fruit del meu matrimoni amb l’Helena Alexandra, és un nen de només cinc anys que em dóna molta energia i que vam batejar com Alexander Nicolau, els noms dels seus dos avis paterns, el primer per la part russa i el segon, per la part catalana. Actualment, cap dels meus fills treballa amb mi. La gran, la Judith, que viu a Alemanya, va estudiar turisme a Girona i, després d’una estada a Anglaterra, s’ha especialitzat en el món de la cuina i la macrobiòtica. El segon, el Ricard, va estar treballant amb mi un temps, però el boom de la construcció el va seduir i va voler canviar de sector. Després va conèixer una metgessa, s’hi va casar, i ara treballa en una mútua mèdica.
