Texto del 02/03/2016
JOAN PERA
Mataró (Barcelona)
La il·lusió ha impulsat aquest home entranyable a abocar la seva vida al teatre. Des de l’escenari, s’ha guanyat l’estima del públic per la seva dedicació i professionalitat. Sempre ha comptat amb el suport de la Carme, amb qui ha compartit molt més que un projecte, perquè, com ell mateix diu, l’important en l’amor no és mirar-se als ulls, sinó mirar en la mateixa direcció. Com han de fer actor i director per aconseguir transformar el teatre en una caixa màgica quan s’alça el teló.
El meu mirall teatral
A la meva família hi havia tradició teatral, perquè les germanes de la meva mare, que eren quatre noies, feien d’actriu de manera afeccionada. I jo, que era el més petit de cinc germans (la mare em va tenir amb quaranta-tres anys), m’emmirallava en aquelles tietes que conreaven el teatre i que atresoraven un cert talent, especialment una d’elles que, malauradament, va morir molt jove. La mare no en feia, tot i que presentava un tarannà més artístic que el pare. Conservo una fotografia, de quan jo tenia cinc anys, que possiblement correspon a la meva primera actuació. Fou recitant un vers d’Antonio de Trueba (“La historia de la princesa Isabel”), que encara recordo fil per randa tot i no haver-lo tornat a llegir mai més, al Col·legi Maristes de Mataró, on vaig estudiar les primeres lletres, abans de passar al Col·legi Valldemia dels mateixos maristes. A partir d’allí, la vocació per l’actuació em va anar venint. No només pel teatre sinó per la cultura en general.
Debilitat per la cultura i totes les arts
Recordo que un dels meus germans grans, que és poeta, amb sis o set anys ja em llegia Espriu. A casa, l’única revista que hi entrava era Destino. M’agradava llegir-ne els articles de Josep Pla. També llegia sempre el diari, la qual cosa era una manera de fer cultura en aquella època. M’agrada molt llegir. Poca novel·la, perquè em costa la ficció, si no es basa en fets reals, però sí treballs, assajos, biografies, etc. Tot això ho devoro. La biografia de Martí de Riquer la trobo extraordinària, o Quinze generacions d’una família catalana. M’encisa aquest tipus d’història. I de teatre, m’ho he llegit pràcticament tot. De jovenet, recordo haver llegit Historia de la Guerra Civil Española, de Hugh Thomas; de nit i d’amagat, amb espelmes, perquè era un llibre prohibit. A casa tinc un ampli soterrani amb una biblioteca de vuit mil llibres llegits, disposats als prestatges en doble filera perquè no hi caben. Fins i tot un dels meus fills m’ha prohibit comprar-ne més… Sempre he tingut una gran debilitat cultural. Perquè també m’agrada moltíssim la pintura; i la història de l’art, en general. La música és una altra de les meves passions, però com a intèrpret no hi tinc res a fer: he provat diferents instruments de manera infructuosa.
El teatre cada cop concentrava més la meva vida
A la Sala Cabanyes de Mataró feia totes les funcions que podia. Quan no hi havia cap opció de sortir a escena, em postulava com a apuntador o per ajudar en els decorats. El teatre cada cop concentrava més la meva vida, fins al punt que, a batxillerat, els estudis van començar a ressentir-se perquè només em mirava els llibres de literatura. Un dia, érem tots a classe estudiant, i jo, que a la tarda tenia funció, feia veure que consultava la lliçó mentre, en realitat, anava repassant el text que havia amagat sota el llibre. I el professor m’etzibà: “Pera, ¿en qué acto está?”, perquè ja sabia de quin peu calçava i que allò que de debò m’atreia era aquest món. De fet, qualsevol decisió que prenia en aquells moments anava orientada a poder fer teatre. Els pares, com a la majoria de joves de la meva generació, em deien que no em guanyaria la vida amb això, i m’animaren a estudiar una carrera. Vaig començar Dret, vaig completar-ne tres cursos i vaig aprovar dues assig-natures de quart. Trobo el món judicial molt interessant, i crec que no m’hauria costat ser un bon advocat. Però vaig considerar que aquells estudis s’allunyaven del que m’agradava fer i vaig decidir cursar Magisteri, ja que només eren tres anys i em permetria anar a l’Institut del Teatre.
La dona amb qui ho he compartit tot i amb qui hem mirat en la mateixa direcció
De ben jovenet, quan devia tenir catorze o quinze anys, em vaig prometre a una noia de la nostra colla: la Carme. En aquella època els Cercles Catòlics eren també una extraordinària agència matrimonial. La Carme, tot i no fer teatre, compartia la meva il·lusió i m’ajudava en tot el que podia a fer realitat els meus propòsits d’obrir-me pas en aquest terreny. Deu anys més tard, aquesta noia es convertí en la meva esposa. Ha estat una persona decisiva en la meva vida, sobretot perquè amb la Carme sempre hem mirat en la mateixa direcció. És una persona a qui sempre li ha agradat la meva feina, l’ha valorada i ha compartit aquest projecte, la qual cosa m’ha ajudat molt en la meva carrera professional. Està contenta quan les coses em van bé i pateix quan no és així. Ha estat un suport constant al llarg al llarg de tants anys. A la vida, les coses valen ben poc si no són compartides; per tant, tenir algú al nostre costat ho és tot.
Molt agitada activitat inicial
A l’Institut del Teatre, on em vaig estar des dels divuit fins als vint anys, van sorgir els primers projectes. Sovint m’havia de quedar a dormir al Born, a la intempèrie, perquè el tren cap a Mataró no sortia fins a les cinc del matí. Però la il·lusió tot ho pot. Quan vaig començar, de teatre, n’hi havia molt poc; i de teatre català, poquíssim, perquè les companyies que actuaven a Barcelona totes eren de Madrid. Només al Romea es representava teatre català, i era fins i tot menystingut. I del teatre no en podies viure. Des dels setze anys, treballava de mestre, al mateix Col·legi Valldemia; primer, com a mainader i, un cop obtingut el títol, responsabilitzant-me d’alumnes més grans. Feia de mestre fins a les cinc de la tarda; a continuació, agafava el tren cap a Barcelona i, si no passava res, arribava al teatre a les set per començar la representació. A vegades havia de saltar del tren a Badalona i agafar un taxi i demanar que em portés al Teatre Calderón perquè feia tard a la funció.
La televisió em rescatà de l’escola
Si no hagués sorgit la televisió, hauria estat un mestre que fa teatre. Llavors era en blanc i negre i es trobava a les beceroles. Com que es treballava al matí, vaig deixar de fer de mestre, i durant quinze o vint anys vaig tenir molta feina a la Televisió Espanyola. Aquest mitjà ha ajudat moltíssim al teatre, sobretot els actors, perquè en propicià la professionalització. Fins llavors, els actors compatibilitzaven la seva feina amb un altre ofici als matins: treballaven de xurrers, d’electricistes, de passants de notari, de mestres… La televisió necessitava molta gent i els horaris eren compatibles amb el teatre. I sortir a la televisió esdevenia un gran aparador, perquè la gent sovint va al teatre perquè coneix un determinat actor. Això amaga una perversió, ja que es corre el risc que al teatre puguin acabar desembocant personatges purament mediàtics o socialment interessants però allunyats de l’Art de Talia.
La importància de crear el personatge
A la televisió, una de les feines més recordades fou treballar al costat de Joan Capri, a la sèrie Doctor Caparrós. Jo interpretava el paper de nebot del doctor. A la professió barcelonina, però, durant vint anys se’m va menystenir perquè deien que m’assemblava massa a ell. Ara constitueix un honor haver-lo tingut com a mestre, però llavors era més aviat un pro-blema. Capri també era menystingut i passà de ser el gran referent còmic català a gairebé quedar oblidat fins al final de la seva vida. Jo era molt diferent d’ell, però m’agradava molt com aconseguia fer riure el públic i connectar-hi, sense un sol acudit, només ressaltant, amb una tècnica molt depurada, la nostra manera de parlar; i sense riure, perquè era un home profundament trist. En Capri, en trenta-vuit monòlegs que arribà a gravar, no n’explica ni un, d’acudit. La manera com deia les coses provocava el riure, perquè era la manera com parlava tothom… Joan Capri va saber crear el personatge. En el teatre, això és el més important: després ja vindrà la funció. Actors com Woody Allen o Charles Chaplin han triomfat perquè han aconseguit crear el personatge.
Entendre cada frase i la seva intencionalitat
Representar una obra de teatre és com fer una classe, on resulta clau donar a cada frase la intencionalitat que realment té. Sovint no arribes a entendre les intencions del text que et pertoca en una obra de teatre fins al cap de trenta o quaranta funcions. Cal preguntar-se per què diu allò, per què van allà aquelles paraules. No es tracta de memoritzar unes frases, sinó d’assimilar-les i, un cop dites, comprovar si aquella frase té sentit. En un text hi ha molta lletra petita, moltes intencions, molts sentiments… I no és fins que descobreixes la intenció de l’autor quan realment ho pots transmetre al públic. Així mateix, trobes la substància del text després d’haver-lo compartit amb els espectadors diverses vegades. Totes les frases contenen molt missatge. Hi havia un autor que es preguntava: “Què són les paraules fins que no sabem en realitat el que porten dins”. Hi ha un moment a L’avar de Molière que li han robat els diners i diu: “Avui dia el món és ple de lladres amb títols nobiliaris”. És una frase que, si la pronuncies pensant en una sèrie de personatges actuals (els Bárcenas, els Millet, els Urdangarín…), sense esmentar-los, aconsegueixes connectar-la amb el públic i que aquest arribi a aplaudir una simple línia. I per adonar-me de com el públic pot fer seva la intenció i l’actitud potser he hagut de treballar moltes hores d’assajos i moltes representacions.
Treballo molt per al públic
Al teatre, quan surts a escena, encara que només sigui per formular una paraula o una frase, esdevens el rei de l’escenari, per sobre de directors, productors i qualsevol altra figura. Encara que el paper sigui modest, l’actor se sent protagonista i pot exhibir el seu talent. És l’amo de la seva expressió, de la seva figura, de la seva paraula. La meva màxima ha estat lliurar-me per complet al públic, que és el gran protagonista del teatre. Perquè si fas un Shakespeare, sense traspassar al públic aquells sentiments i aquella actitud, només fas mitja feina. A vegades em critiquen que treballo molt per al públic; alguns directors m’ho retreuen i m’exigeixen la “quarta paret”. Però no ho puc evitar, perquè jo el necessito; i necessito parlar-hi. Traspassar els sentiments que amaga un text és el que m’agrada més. I quan sento que la gent em rep, que connecta amb la funció, per a mi és el goig suprem. No cal que t’aplaudeixin, perquè sovint ja perceps si la funció anirà bé o no per la resposta que trobes en el públic. En ocasions, la presència d’un crític a la sala, o del mateix director del teatre, pot condi-cionar el desenvolupament de l’obra. I la feina d’actor és tan efímera… L’altre dia m’aturà un senyor que em digué que havia vingut a veure L’avar, i jo vaig pensar: “Tant de bo hagi vingut el dia que va sortir bé”, perquè el resultat no és sempre el mateix. Quan actor i director tenen la mateixa perspectiva, és quan tot va bé. És com l’amor, que no és només mirar-se als ulls, sinó mirar tots dos en la mateixa direcció.
Quan s’aixeca el teló, comença la màgia
Abans de començar una funció, no m’agrada veure ningú. Si algú em ve a saludar o a dir-me res, em crea una pressió que trenca l’encanteri. Perquè el teatre és com una caixa màgica en la qual, en aixecar el teló, es crea una atmosfera especial, artificiosa potser, que embolcalla el públic. En acabar, sí accedeixo a aquest contacte amb els espectadors. Sempre he de sortir per la porta principal perquè la gent m’espera i em sol felicitar perquè s’ho han passat molt bé, han oblidat les penes, han estat feliços una estona i han rigut. Si surto per la mateixa porta que el públic és perquè vegin que sóc com ells, i no un monstre d’escena.
El teatre: l’escola de l’art i de la vida
Sempre he defensat que el teatre és l’art més democràtic que hi ha, perquè el fa tothom i va adreçat a tothom. Per a mi ha estat la gran escola de l’art i de la vida. Sóc partidari d’ensenyar teatre a les escoles, pel que suposa tant des del punt de vista cultural com per entendre els textos i la importància de la paraula amb què ens comuniquem. El teatre és el gran exponent de la vida d’un poble, perquè el poble n’assimila missatges i lliçons. L’avar, per exemple, és una lliçó moral: contra l’avarícia, els vicis i les mentides en general. El teatre representa un dels instruments més útils per a l’edificació d’un país i el baròmetre que en marca l’ascens o el descens, precisament per la seva popularitat. Per al poder, el teatre constitueix un risc que cal tenir controlat i per això subvenciona (si ho fa) només les funcions que li convé. Tot i ser un art col·lectiu, a vegades col·lideixen els interessos de les diferents parts que hi intervenen: els actors busquen un lluïment personal, el director aspira al conjunt o el productor vol que ho facis d’una determinada manera pensant en la venda d’entrades.
Del teatre amb apuntador al concepte americà
El teatre ha canviat molt des que vaig començar, amb l’Alejandro Ulloa, que dirigia clàssics i amb qui, durant un temps, representàvem una obra cada dia: Hamlet, El alcalde de Zalamea, Fuenteovejuna… Ho fèiem amb apuntador, tot i que els actors ens coneixíem perfectament el text. Era el teatre de repertori, en què cada companyia podia representar en poc temps una desena d’obres de teatre més o menys clàssic. Però avui no es fa així; l’apuntador ha desaparegut i els directors obliguen els actors a saber-se el text de memòria el primer dia d’assaig. És un concepte molt americà. Els americans s’estudien el text i te’l repetiran fil per randa les vegades que calgui. Nosaltres som mediterranis i, si no recordem el text exacte, el podem més o menys adaptar o improvisar. Jo no he treballat mai “de memòria”. Sóc molt cartesià i m’aprenc la funció pel que diu, estudiant la intenció de cada frase i buscant a quina paraula cal fer la tònica perquè el públic l’entengui. Un cop superada aquesta fase, el text ja et queda per sempre; però si no entenc, o no sé donar-li un sentit a la frase, no hi ha manera que em quedi al cap. També és important escoltar què diu l’altre, ja que et permet respondre de manera adient. Però sovint, en especial als assajos, als actors els costa molt escoltar els companys i aprofiten les seves intervencions per rumiar què els correspon dir a continuació. I, és clar, llavors el resultat esdevé artificial.
Tot i la màniga ampla, la Guàrdia Civil ens obligà a suspendre una funció
Al tardofranquisme hi havia més màniga ampla; la censura pràcticament ja no existia i el secret residia a introduir-hi elements que els censors no entenguessin, perquè ens els deixessin passar. Recordo que una vegada estàvem representant Allò que tal vegada s’esdevingué de Joan Oliver, on apareixien Adam i Eva, l’Esperit Sant, Jahvè… i la Guàrdia Civil ens obligà a suspendre la funció per obra blasfema. Però als darrers anys ja permetien tota mena de muntatges, com ara obres de Bertolt Brecht o d’una certa crítica al règim, per exemple la nova versió de Tartufo, que estrenà en Marsillach i que anava contra l’Opus. El teatre fet a Barcelona als anys de la dictadura pot considerar-se innocu, fins que van aparèixer un seguit de manifestacions teatrals molt crítiques, com el Teatre Lliure, la companyia Adrià Gual o Els Joglars, encapçalada per Albert Boadella, a qui, per cert, havia tingut com a professor a l’Institut del Teatre. Impartia mim, en una època en què Marcel Marceau estava de moda. Les obres de Boadella sempre han estat molt provocatives, com quan hi treia la Moreneta o la Mare de Déu del Pilar, la qual cosa a mi em colpia, perquè sóc molt respectuós en aquest sentit. Però és cert que en aquell moment començà a arrencar una història del teatre innovadora, diferent i de gran qualitat que ens portà a un dels punts més àlgids del teatre a casa nostra.
La meva incapacitat per ensenyar teatre l’ha corregida el meu fill Roger
Tot i haver treballat com a mestre durant nou anys, he provat infruc-tuosament de fer de mestre de teatre. Tan bé que explicava els rius d’Espanya i, en canvi, d’ensenyar teatre no en sé gaire. Segurament per manca de metodologia. I em sap greu, perquè treballar amb gent que comença és molt bonic. En canvi, el meu fill Roger, que ha seguit les meves passes al món de la interpretació i ha demostrat gaudir d’un gran talent, exhibeix una capacitat extraordinària per a l’ensenyament. Ell, que és el segon dels sis fills que tinc (tots nois), és el gran actor de la família. Jo sóc una persona il·lusionada i amb experiència, però ell té unes virtuts innates per a l’art de la interpretació. Fa teatre des dels nou anys i dobla alguns dels actors més reconeguts, com ara Johnny Depp o Leonardo di Caprio. Ha aconseguit que la gent també l’estimi molt.
Faig la funció que m’agrada i no la que em convé
No he estat mai empresari de teatre. Sí que vaig ser-ne en el terreny comercial, quan amb la meva dona vam posar una botiga. Crec que tinc algunes aptituds per ser empresari, però en el teatre no n’he sabut perquè faig la funció que m’agrada, i no la que em convé. La meva idea sempre és la de no decebre la gent. Quan vaig començar, feia teatre dramàtic. De jove he representat Shakespeare, Casona, Segarra, Guimerà, Rusiñol… I en el drama me’n sortia prou bé, perquè era molt autèntic i sé comunicar bé els sentiments i les emocions. Tanmateix, més tard se’m començà a encasellar en la comèdia. En això, la figura física hi té molt a veure, perquè no he estat mai un galant de bon veure, tot i ser bufonet. Jo era el que en deien el galant còmic: simpàtic, graciós i amable… però sempre perdedor, com Woody Allen.
Més que el noi que fa riure, crec que arrenco somriures
El públic m’identifica com un personatge graciós. Però, si bé és veritat que els darrers vint-i-quatre anys de la meva vida he estat treballant en teatre d’humor, no ha estat només en el gènere del vodevil; també he treballat en grans comèdies dramàtiques, com La extraña pareja o La jaula de las locas, on l’humor sempre està basat en el drama, malgrat que la gent riu moltíssim. De vodevil, allò de perseguir la noia per les portes i de la irrupció de l’esposa, n’he fet ben poc. Tanmateix, la gent em veu com el noi que fa riure, quan jo crec que més aviat el que faig és arrencar somriures. Hi ha qui pensa que sóc la típica persona que, si em conviden a sopar, els amenitzaré la vetllada explicant acudits. Recordo un dia que vaig agafar el tren i, per desconeixe – ment, perquè ara no l’acostumo a utilitzar, no vaig validar el bitllet. En arribar a l’estació de destinació, i no poder-ne sortir, vaig haver de cridar l’operari, que em recriminà no haver-lo marcat. Jo em vaig començar a angoixar, perquè ignorava com es podia resoldre aquella situació i ja em veia a comissaria. En preguntar-li què podia fer, em digué: “Expliqui’m un acudit”. Aquesta és la imatge que es veu que he projectat. I això que no en sé, d’acudits. Perquè també has de saber crear el personatge en aquest tema. Per exemple, els acudits de l’Eugenio, a qui admirava, dits per mi no tenen cap gràcia. En canvi, ell va saber crear aquell exitós personatge.
Woody Allen ha sabut crear un personatge
En el cas de L’avar, el personatge ja està creat fa anys. Però a vegades l’he hagut de crear jo i buscar-li aquells tics que el facin més proper a la gent. Recordo que, a La extraña pareja, quan en Paco deia “vamos a invitar a las vecinas”, quan jo responia “a un restaurante no, que vale mucho dinero”, la gent esclatava a riure. Com que sóc català, la gent em lligava a un tipus recognoscible. I llavors ell em deia si era garrepa i jo li responia que no, que era el meu pare el que era català… Tot això no figurava al paper, però amb dues frases creaves un personatge que la gent identificava fàcilment. D’això jo en dic humor universal. El gran mèrit de Woody Allen és haver sabut crear un personatge universal: un pobre diable amb dubtoses habilitats per sortir airós de les situacions quotidianes. Però no li donis un paper dramàtic…
Frustrada aparició a Vicky Cristina Barcelona
A hores d’ara tinc la impressió d’haver fet totes les obres de teatre del món, excepte les d’autors més recents. Quan em proposen representar una determinada funció acostumo a respondre que ja l’he feta. Perquè, és clar, porto molts anys en la professió; tant al teatre, com a la ràdio o a la televisió, ja sigui amb les produccions d’Estudio 1 o amb teatre català. M’hauria agradat fer més cinema, però no funciono tan bé com al teatre. Potser perquè m’agrada fer aquelles coses on puc ser jo mateix, imprimint la meva personalitat. I en el cinema hi ha més intervenció del director o del productor. Vaig estar a punt de participar a Vicky Cristina Barcelona amb Woody Allen, però hi va haver un malentès que ho impedí. Es veu que als actors que hi van sortir els havien fet signar al contracte una clàusula segons la qual no podien parlar ni saludar el Woody, ni fer-se cap foto amb ell. És una pràctica habitual, però en aquest cas el seu productor espanyol, sabedor de la relació que jo tenia amb Allen, decidí que no hi sortís, per evitar una situació compromesa.
Woody Allen em digué que el feia més heroi del que és
Normalment, els actors no suporten els seus dobladors, la qual cosa és fàcil d’entendre, perquè a una estrella de Hollywood no li fa cap gràcia que un desconegut li posi la veu. De fet, el doblatge és només un servei lingüístic que per a ells no té gaire importància. I per a Hollywood, menys. Tanmateix, algú li va dir a Woody Allen que jo el doblava molt bé i cregué interessant conèixer-me. Si no hagués coincidit amb les meves funcions de teatre, ens hauríem pogut trobar en alguna de les seves visites a Barcelona per tocar-hi amb la seva banda de jazz. Prèviament, jo li havia expressat al seu secretari el desig de poder-lo veure. Em respongué que quan anés a Nova York em rebria amb molt de gust i em donà la seva adreça. Un parell de cops que vaig viatjar-hi, vaig passar per davant de casa seva però no vaig gosar molestar-lo. Finalment, ens vam veure a l’Hotel Arts, en una habitació de la planta trenta-dues. Fins i tot em vaig endur una noia de premsa per fer fotos del moment. Quan el Woody em veié assegut al rebedor de la seva suite, inicialment no sabia qui era. Però quan li vaig dir que era el seu doblador es mostrà molt amable i em digué: “Pel que sé, em fas més heroi del que sóc. Moltes gràcies per haver-me donat aquest toc mediterrani”. Vaig agrair que reconegués la meva feina, perquè la tendència cultural és suprimir els doblatges. Hi estic d’acord si es tracta de preservar una obra d’art, però la majoria de films són produccions industrials. A la televisió hi ha un munt d’oferta de pel·lícules i sèries que, sense doblatge, no les veuria ningú.
El repte de donar sentit al gest
Si Woody Allen va estar molt afectuós amb mi, i fins i tot em volgué convidar quan li donaren la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, a Rowan Atkinson, el famós Mr. Bean, no li agradà el meu doblatge. També és cert que a Allen li tinc agafat el traç, mentre que a Atkinson costa més, perquè varia molt els registres de veu. A més, li vaig afegir algun gest, com ara un gemec (que fins i tot la gent acabava imitant pel carrer), que em consta que, quan van comentar-li-ho, respongué que ell no el feia. Tenia part de raó, però no el vaig introduir gratuïtament, sinó perquè em feia l’efecte que el gemec el solia fer, com a L’Escurçó negre. Els seus personatges estan plens de gestos i sons difícils de classificar. El repte era donar un sentit clarificador a allò que li estava passant: dolor, picardia, contrarietat… Tot i ser molt difícil, crec que vaig aconseguir un bon resultat, com ho prova que continuo doblant-lo amb satisfacció per a ambdós.
Hauria d’haver estat torero
El món del teatre és molt de capelletes, i jo mai no he sabut adaptar-me a aquesta manera de funcionar. A banda de no agradar-me, no sóc hàbil moment fils ni he tingut estratègia. Sempre m’ha mogut la il·lusió i la convicció que les coses han de venir fluïdes. Ja a la primera època pensava que, si ho feia bé, no em faltaria feina i m’agafarien. I continuo pensant que quan m’han desestimat és perquè no ho he sabut fer prou bé. He procurat defugir la pertinença a cap grup, fins i tot en moments en què aconseguir feina estava molt vinculat a aquest sentiment corporativista. A vegades dic que jo hauria d’haver estat torero, perquè sempre he anat trampejant la situació: ui que vénen per aquí, ui que vénen per allà… En ocasions, m’han demanat comprometre’m en determinades causes o donar suports. Alguna vegada hi he accedit perquè em costa dir “no”. Però sóc una persona que no renega de res i que vol que la gent em senti a prop seu. Tinc les meves idees, i voto segons el que considero a cada moment. Em sabria greu perdre la proximitat del públic perquè pogués pensar que no sóc com ell. Perquè el meu públic és molt ampli. De fet, si hi ha una cosa de la que m’enorgulleixo molt és d’haver portat gent al teatre que no hi hauria anat mai de la vida.
L’èxit no rau en fer coses extraordinàries, sinó en fer coses ordinàries extraordinàriament bé
Em declaro i em confesso catòlic, i no només per fe, sinó per cultura. Perquè la cultura que ha donat el catolicisme, el llegat cristià, l’adoro. Quan em diuen “jo no sóc catòlic”, els responc: “No t’ho creguis; per generacions, per dos mil anys de tradició, per cultura… n’ets. Pel que menges, com vesteixes o com et mostres”. A mi, la cultura, l’ètica, la moral cristiana m’han ajudat a intentar ser més bona persona, cosa que no resulta gens fàcil. Reclama forçosament molta renúncia. Malgrat que em puguin atribuir aquesta imatge de noi gracioset, i fins i tot trivial, sempre he intentat donar-li sentit a la vida. I compartir-ne amb la família qualsevol aspecte: èxits i fracassos, tristeses i alegries; invertir temps en entendre els meus fills i els seus problemes de feina, parella, estudis… Ells també han compartit la meva carrera i m’han criticat quan ha convingut, m’han elogiat quan els ha semblat i han celebrat els èxits. Tot i que per a mi l’èxit no rau en fer coses extraordinàries, sinó en fer coses ordinàries extraordinàriament bé.
M’agradaria tornar a la televisió
Hi ha moltes coses que m’agradaria arribar a fer. Durant vint anys, vaig estar sortint a la televisió gairebé cada dia, en programes, sèries, concursos… Fins i tot vaig inaugurar TV3. I ara, en canvi, gairebé no hi aparec mai. M’agradaria tornar a sortir-hi, en un programa que em permetés expressar-me i que la gent em reconegués per la manera de fer i de ser; i perquè la televisió té una gran incidència en el públic. Avui dia, si no surts a la televisió no ets ningú. De jove, m’hauria agradat “triomfar” a Madrid, donar-me a conèixer a gent que sempre havia cregut a prop meu. Tanmateix, l’èxit que tenia aquí no em deixava temps per anar a provar-hi sort. I això que, en començar la meva carrera, pensava que Madrid seria el meu lloc. Amb el temps m’he adonat que no. Jo creia que la meva manera de fer, tot i ser diferent de la de Madrid, cauria bé, però no fou del tot així. També he escrit un parell o tres de coses, de les quals n’estic satisfet. Gràcies al teatre, penso que escric bé, i que confegeixo diàlegs interessants. Però no sé fer ficció. Només puc escriure sobre experiències viscudes. Vaig preparar una funció que es deia La Glòria del mercat, que era la història de la meva mare, com a botiguera, amb un primer acte d’un personatge esplendorós; un segon acte, amb problemes per tot arreu, i un tercer, de geriàtric, que agradà molt. El que he escrit després, però, ja no ha aconseguit tan bona resposta. No obstant això, no tinc ínfules per escriure.
