Text del 11/05/2016
JOAN-JORDI BERGÓS I TEJERO
Lleida
El baró Von Richthofen i Antoni Gaudí, per raons molt diferents, formen part de la biografia dels Bergós, una nissaga d’advocats que Franco i la pena de mort van estar a punt d’estroncar. Fundador del Cercle d’Economia, home de fe i culturalment inquiet, els sis anys que presidí el Patronat de la Sagrada Família foren els millors de la seva vida. No és prou sabut que, gràcies a ell, que va agilitzar-ne les obres, molts podrem veure el temple finalment acabat.
La guerra ens va fer fora de Lleida
Vaig néixer a la rambla d’Aragó de Lleida, al cor de la capital de les Terres de Ponent. Quan tenia set anys va esclatar la Guerra Civil i poc temps des-prés ja teníem el front al Segre, amb els nacionals a una banda del riu i els rojos, a l’altra. Vam estar així durant sis llargs mesos, enmig d’un nivell de tensió molt difícil de suportar. L’espiral bèl·lica va empènyer la família cap a Barcelona, on el pare complia condemna. El trasllat va ser tota una peri-pècia. El vam fer en un camió compartint espai amb un porquet que ens havien regalat i que no era qüestió de rebutjar, perquè la guerra és un temps d’escassetat i penúries. Érem una càrrega més. El porc anava enga-biat i nosaltres no, aquesta era l’única diferència del nostre passatge. Des-prés, ja sense l’animal, vam anar un breu temps a Girona i finalment vam tornar a Barcelona, el cap i casal, on ja ens vam instal·lar definitivament i on hem acabat arrelant-nos.
El nazi Von Richthofen va cremar la biblioteca familiar
El pis lleidatà que vam deixar vacant fou confiscat perquè s’hi instal·lés el baró Wolfram von Richthofen, famós coronel de la Legió Còndor alema-nya, responsable del bombardeig de Gernika i cosí del Rote Baron o Baró Roig de la Primera Guerra Mundial, cèlebre per haver abatut vuitanta avions enemics abans de ser derrotat. Era un home gens interessat per la cultura, que va fer servir els llibres de la nostra biblioteca com a combus-tible de la llar de foc. Anys després, durant la Segona Guerra Mundial, va ser Mariscal de Camp de la Luftwaffe, i poc abans de morir li fou conce-dida la Creu de Ferro. Això demostra a quina categoria de personatges concedien aquesta distinció.
Fill d’advocat condemnat a mort
No sabria evocar un fet concret que em decidís a fer-me advocat, però el meu avi ja era de l’ofici. Evidentment, que el meu pare, Antoni Bergós Masó, hagués seguit la tradició i també ho fos, i en concret advocat defen-sor, va ser més determinant. I encara degué marcar-me més a seguir els seus passos que fos un advocat represaliat i condemnat a mort per Franco en un judici sumaríssim, acusat d’haver estat un dels fundadors d’Acció Catalana, un partit que defensava la cohesió nacional de Catalunya mit-jançant l’activitat social i cultural, i d’haver defensat molts rojos. Un altre dels càrrecs contra ell fou haver aconseguit que un tribunal de Lleida es desplacés a Llanera, un petit poble del Solsonès, per prendre declaració d’uns testimonis, acte que va ser interpretat com a un excés d’influència sobre el tribunal. El pare era molt coratjós i va defensar gent davant de tribunals militars. Més d’un cop, els jutges s’havien tret la pistola i l’ha-vien deixada a la vista per intimidar-lo. Sortosament, i gràcies a molta gent que va declarar a favor seu, al final la sentència de mort va ser com-mutada per tres anys de presó. Encara tinc el record d’anar a la Model a portar-li un cistellet de menjar. Quan va complir condemna, va anar al Col·legi d’Advocats on, en teoria i segons la autoridad competente, havia de fer un examen per poder-se col·legiar. El franquisme, si no et matava literalment, mirava de matar-te en vida, minant-te la moral i negant-te els drets mínims. A última hora, la comprensió dels responsables del Col·legi, però, el va lliurar de tal humiliació.
Vaig cursar el batxillerat de manera intensiva perquè frissava per començar la Universitat
Vaig fer el batxillerat als jesuïtes de Sarrià perquè tenien amistat amb el pare, que encara estava a la presó. El vaig cursar de manera accelerada en sis anys, no en els set que estaven estipulats, fent el curs que em faltava durant un estiu. Volia acabar com més aviat millor. M’havien aconsellat que no ho fes, que seria molt dur, però no en vaig fer cas. Confiava en les meves capacitats, i de fet vaig treure notable de nota final. Tanmateix, quan el pare em va anar a matricular de setè, li demanaren que jo fes una prova d’accés per demostrar que estava a l’altura del nivell del centre. M’hi vaig negar, perquè em semblà una mesura injusta, i vaig haver d’acabar el batxillerat en un altre institut. Ja com a universitari, vaig començar els estudis de Dret quan la Facultat d’aquesta especialitat encara estava a la Plaça Universitat.
Esdevenir docent amb només vint-i-tres anys
Tot just acabada la carrera, l’any 1951, amb un excel·lent de nota mitja-na, vaig passar a la nova Facultat de Ciències Econòmiques i Dret per fer de professor de Dret Mercantil. Tenia només vint-i-tres anys. Més tard, van nomenar-me Encarregat de Càtedra després que es jubilés el doctor Polo, de qui havia estat ajudant. I tot això, sense fer cap mena d’oposi-cions, ja que les de la meva plaça no s’arribaren a convocar mai, perquè no era una càtedra problemàtica des del punt de vista polític, i prou feina tenien convocant les oposicions de les conflictives, que en aquell temps dictatorials eren moltes. Cal recordar que va ser a Dret, per exemple, on s’organitzà la famosa “Caputxinada”, esdevinguda al Convent dels Pares Caputxins de Sarrià (Barcelona) entre el 9 i l’11 de març de 1966 amb motiu de l’Assemblea Constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estu-diants de la Universitat de Barcelona. Més tard, em vaig doctorar amb la tesi “La transmisión hereditaria de la empresa mercantil individual”, que va obtenir la qualificació d’excel·lent cum laude. És un tema encara vigent, tot i que no tant com abans, perquè les transmissions cada vegada són menys individuals i més societàries.
Preferència pel despatx en comptes de les aules
Quan el pare va sortir de la presó, no sabia si podria tornar a exercir ’advocacia,l i es va dedicar a la gestió de finques, bàsicament a la compra-venda de pisos, transaccions de les quals s’emportava una comissió. Va constituir una empresa que es deia Rea Fincas, posà un anunci al butlletí mensual que feien els jesuïtes i li van començar a sortir clients, fins al punt que durant un temps a casa vam arribar a viure d’aquesta activitat. Des-prés, va poder tornar a l’advocacia. Jo encara feia de professor, però aju-dava en tot el que podia al despatx. Finalment, atès el fet que m’havia de casar i que al despatx cada vegada tenia més feina i m’absorbia més, donar classes esdevingué massa feixuc, de manera que vaig decidir abandonar la docència per incorporar-me definitivament al bufet. Quan ensenyar resul-ta una càrrega, i fas les classes pensant en la feina que t’espera fora de l’au-la, la millor decisió que pots prendre és deixar aquesta activitat. La docència és una professió molt seriosa, i ha de ser la primera prioritat de qui té el privilegi de practicar-la. Per mi, tot i que era vocacional, havia passat a un segon terme.
Una relació basada en la confiança mútua
El bufet el duien el pare i una secretària. Avui dia seria impensable. Eren altres temps. Fa cinquanta anys, ser jurista era gairebé exercir com a con-seller de família, quan es coneixien totes les facetes del Dret, la qual cosa permetia intervenir en la vida del client des del naixement fins a la mort. Aquesta visió de l’advocat com una espècie de metge de capçalera encara preval, tot i que ara ja no pots dir “sóc l’advocat” d’aquesta persona, sinó “porto alguns assumptes” d’aquesta persona. En qualsevol cas, ahir i avui, en la relació advocat-client, la confiança és l’element més important; i per-què aquesta entesa funcioni, a més a més, ha de ser mútua.
Poca vida “expansiva” de jove
Bona part de la joventut la vaig passar anant de la Facultat al despatx, i del despatx a la Facultat. Els pocs moments de vida social que tenia els dedi-cava a Pax Christi, una organització internacional cristiana centrada en la lluita per la pau que vaig ajudar a fundar a Barcelona, juntament amb el pare Joan Botam. Allí vaig conèixer la que més tard seria la meva dona. D’aquells temps, recordo que anàvem sovint a Montserrat. En general, vaig tenir poca vida de jove, poca vida –per entendre’ns– “expansiva”. Era un noi molt responsable i dedicava la majoria del meu temps a les obliga-cions. Arribat el dia, el relleu professional del pare es produí d’una ma nera natural, sense cap conflicte jeràrquic entre nosaltres. Sortosament, ben aviat em vaig guanyar el respecte professional dels nostres clients, que van aprendre a confiar en mi mentre treballava al costat del pare.
Haig de creure en el que defenso
La societat s’ha tornat més i més complexa, de manera que no es pot fer un pas sense tenir presents la multiplicitat de disposicions legals que s’ar-riben a publicar. En conseqüència, la figura de l’advocat és cada cop més necessària, per bé que hi ha altres professionals –gestors, auditors– que també treballen en aquest camp. Després, cadascú té els seus principis. Jo, per exemple, sempre he de creure en les causes que defenso. És la meva línia vermella a l’hora d’acceptar un cas. En una ocasió un client, propie-tari d’una empresa metal·lúrgica, em va demanar que el representés en una demanda en la qual no tenia raó, i així li ho vaig fer saber. No s’ho va prendre bé i em va amenaçar que es buscaria un altre advocat. Vaig dir-li que endavant, que si no seguia el meu consell jo no el representaria. No vaig voler insistir-hi més, perquè tenia molt clar que jo mai no prevaricaria contra mi mateix. És veritat que vaig perdre el client, però la compensació m’arribà anys més tard, quan la seva vídua, seguint la voluntat d’aquell empresari, em va visitar perquè m’ocupés de l’herència. Sóc així, no admeto cap desviació del meu deure. No puc fer-ho d’una altra manera perquè entenc el meu ofici com una vocació.
El primer col·legi professional que va poder fer eleccions democràtiques
Vaig ser Vicedegà de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona integrat a l’equip del Degà Josep Maria Antràs, que em va oferir participar a la seva junta perquè sabia que jo arrossegava molts vots. I de fet va ser així. Fou el primer col·legi professional que va poder fer eleccions demo – cràtiques, evidentment després de demanar el corresponent permís al Governador Civil. El Col·legi sempre ha estat format per gent compro-mesa, que fins i tot en temps difícils ha pres partit per les llibertats civils. Conec l’aspecte corporatiu de la professió, i l’experiència em serveix per lamentar l’enorme pressió a la qual els mitjans de comunicació sotme-ten el col·lectiu, que no pot fer ni un pas en fals. Una vegada vaig repre-sentar un client en un cas de gran repercussió pública i, abans que se’n dictés sentència, els periodistes em van demanar tot tipus d’opinions sobre el desenllaç de la causa. Jo els vaig respondre que, si tan intrigats estaven, passessin a la sala i esperessin la resolució del jutge. Tant els mitjans de comunicació com la Justícia tenen les seves necessitats, i difí-cilment seran mai compatibles.
Quan el Cercle d’Economia es deia Club Comodín de Ajedrez
Les meves inquietuds em van portar, també, a participar en la fundació del Cercle d’Economia l’any 1958. El Cercle és una associació cívica que té per objectiu contribuir a la millora de la qualitat del debat públic mitjançant l’emissió d’opinió independent sobre els principals reptes que condicionen el progrés econòmic, social i polític. Sobre el Cercle voldria recordar que vam haver de fundar-lo amb el pintoresc nom Club Comodín de Ajedrez, perquè llavors estava prohibida una denominació més explícita. Tanmateix, a cada acte que organitzàvem venia la policia per fer-ne un informe, i quan no venia, érem nosaltres qui havíem de redactar un resum de la conferència i enviar-lo al Govern Civil. Jo patia perquè, ja que ens dèiem com ens dèiem, i per tal de guardar les formes, potser hauria estat convenient tenir algun tauler per jugar als escacs, però no en teníem cap. Avui, lògicament, tot és dife-rent; el Cercle d’Economia s’ha obert al món i organitza unes jornades a Sitges a les quals convida el cap de Govern i el cap d’Estat. També he ocupat càrrecs en altres entitats, com ara el Comitè Espanyol de la LECE (Lliga Europea per a la Cooperació Econòmica), organisme amb seu a Brussel·les i que precedí la creació de la Unió Europea, des del qual vam treballar per fer possible la integració continental actual. Un cop signat el tractat de Roma, la feina va consistir a preparar el terreny perquè nous països aspirants es poguessin incorporar a la Unió.
Distincions d’àmbit català i estatal per una trajectòria professional coherent
Altres inquietuds, menys relacionades amb la meva professió, em van portar a integrar-me al Cercle del Liceu, una entitat inspirada en els clubs privats d’estil anglès, fundada l’any 1847 i on fins fa poc no podia haver-hi dones. Per sort, una dona activa i lluitadora va trencar aquesta inèrcia discriminatòria i avui ja és una institució adaptada als nous temps. Així mateix, sóc membre del Patronat de la Fundació Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). M’han estat concedides, també, la Creu de Sant Raimon de Penyafort, que premia els mèrits contrets per als que intervenen en la Administració de Justícia i en el cultiu i l’aplica-ció de l’estudi del Dret en totes les seves branques, i la Encomienda de la Orden del Mérito Civil, però no he buscat mai la recompensa o el reco-neixement, ni crec que hagi fet res especial ni concret per merèixer-les. Més aviat les atribueixo a la meva trajectòria global.
Les bones empreses aguanten les crisis
Els darrers deu anys han estat els que ens han generat més feina. Al des-patx som actualment una plantilla de set persones, i sovint no donem ’abastl. Treballem bàsicament per empreses i portem la part mercantil i fiscal, a més de la redacció de tota mena de contractes. Amb la crisi hem viscut de molt a prop, també, algunes liquidacions d’empreses que havien estirat més el braç que la màniga. Era inevitable pel caràcter del país, sem-pre disposat a viure per damunt de les nostres possibilitats i sempre temp-tat per l’especulació i el diner ràpid. En aquesta vida, les coses només es poden fer de dues maneres: bé o malament. I qui les ha fet malament, lògicament, ho ha pagat. També cal veure els aspectes positius de les crisis, com ara que netegin l’economia dels negocis malsans. Les empreses que funcionen mitjanament bé, en canvi, aguanten qualsevol crisi o daltabaix.
Un poble d’individualistes amb sentit col·lectiu
A més d’empreses, gestionem i assessorem més d’un centenar de funda-cions de tot tipus, i un nombre aproximat d’associacions. Ens n’ocupem de tot, des dels estatuts a les obligacions periòdiques. Avui dia aquest tipus d’entitats, en les quals Catalunya és pionera, han guanyat tanta envergadura que requereixen un assessorament constant. És molta la gent que fa donacions, i actualment estem maldant perquè augmentin les desgravacions fiscals per aquests conceptes, tal com ja passa a la resta d’Europa. Les fundacions, per la seva naturalesa, poden portar proble-mes. És veritat que n’hi ha concebudes només per no pagar impostos. La nostra obligació és dissuadir el client d’aquest tipus de motivacions i orientar-lo cap a les bones pràctiques. Les fundacions són tan bones o tan dolentes com els ganivets. Hi ha qui els fa servir per matar, i no per això es prohibeixen aquests estris. De la mateixa manera, l’existència de persones que deriven una acció social en benefici propi no significa que no es pugui ajudar els qui es mouen per inquietuds altruistes. El que cal fer és perseguir i condemnar tots aquells que actuen sense escrúpols. Les nombroses associacions existents a Catalunya desmenteixen el caràc-ter individualista dels catalans, tan comentat. Seria més encertat consi-derar-nos un poble d’individualistes amb sentit col·lectiu.
La Justícia: una reforma que ningú no farà
La situació de la Justícia és fatal. El retard en els judicis continua sent el gran problema a resoldre. Una justícia lenta és menys justa i comporta un desprestigi de jutges i fiscals. S’han volgut trobar solucions com ara la mediació o l’arbitratge –l’any 1989 vaig ser un dels fundadors de l’Asso-ciació Catalana per a l’Arbitratge a fi d’impulsar el Tribunal Arbitral de Barcelona, el primer d’Espanya ,però els jutges s’hi resisteixen. L’arbitrat-ge, encara que el facin pagar, sempre acaba sent un estalvi de temps, i per tant de diners. Quan hi ha campanyes electorals assistim a una desfilada de bones intencions i de declaracions per millorar la Justícia per part de tots els partits, però un cop són al poder, uns i altres deixen el tema tal com està. En realitat, no hi ha una voluntat veritable de reformar i moder-nitzar la Justícia. És trist, perquè un país amb una justícia que funciona és un país més pròsper. Però alerta: dret i justícia no són sinònims. El dret no sempre és just. La Justícia s’ha de defensar per sobre de tot, fins i tot per sobre de les lleis, perquè de vegades aquestes no són encertades.
Amb Antoni Gaudí, la meva família té una relació molt especial
No voldria que quedés per dir que durant un temps, des de l’any 1999 fins al 2005, vaig ser President del Patronat de la Fundació de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família, fundada el 20 de juliol de 1895 pel llavors Bisbe de Barcelona, Jaume Català. Des d’aleshores, el seu únic objectiu ha estat la recaptació de fons i l’execució del projecte, seguint sempre fidelment les directrius inicials d’Antoni Gaudí. És un aspecte molt important de la meva vida, perquè indepen-dentment del significat del temple, el meu pare era amic de Gaudí, a qui havia conegut a través del seu germà, que estudiava arquitectura, i alguns diumenges al matí l’acompanyava passejant fins a l’escullera. Gràcies a aquestes passejades, i a la manera que tenia Gaudí d’encarar-les, a casa sem-pre hem sabut que el nostre gran geni va ser víctima mortal de la seva visió del món i dels seus principis. Era del parer que les màquines havien d’es-tar al servei de l’home, i no a l’inrevés, i això li feia travessar els carrers sense mirar si venien “màquines”. Aquesta actitud temerària va fer que aquell funest 7 de juny del 1926, quan el tramvia de la línia 30 estava a punt d’atropellar-lo en el seu camí cap a Sant Felip Neri, ell considerés que no s’havia d’apartar, amb les fatals conseqüències, per tots sabudes, que aquesta decisió va tenir.
L’honor de presidir el Patronat de la Sagrada Família
Em van venir a buscar per al Patronat de la Sagrada Família perquè el lla-vors President, l’advocat Segarra, tenia problemes jurídics amb la Casa Museu del Parc Güell, que al Registre de la Propietat figurava sense pro-pietari, i se’m va encarregar que portés el procés judicial per aconseguir la seva inscripció a favor del Patronat. Amb aquesta finalitat, vaig haver d’a-nar a diverses reunions i familiaritzar-me amb la institució, circumstància que va coincidir amb la mort sobtada d’en Segarra. Els membres del Patronat, per cobrir la seva vacant, em van demanar si el volia substituir, i vaig acceptar l’honor. En assumir-ne la presidència, el meu objectiu prio-ritari, que vaig poder acomplir, fou impulsar el ritme de les obres. Això va ser possible perquè, conscients que al temple cada vegada hi havia menys espai per treballar, vam decidir deslocalitzar part de la feina. Els càlculs geomètrics necessaris els vam encarregar a una universitat australiana, i eren enviats via Internet amb un complex suport informàtic. També vam derivar a Galícia el treball de la pedra, que sempre s’havia fet in situ. Els passàvem les mides que volíem i els gallecs ens servien la pedra perfecta-ment tallada. Després, la traslladàvem a uns terrenys del Bages, on fèiem el muntatge abans de col·locar-la. D’aquesta manera, es van guanyar uns quants anys sobre la data d’acabament prevista de les obres.
Única catedral catòlica del món en construcció
El Temple de la Sagrada Família, a més de ser actualment l’única catedral catòlica del món en construcció, és un dels símbols més significatius del nostre país i de la nostra capacitat creadora. No és estrany, per tant, que sigui considerada una de les grans creacions arquitectòniques del món con-temporani. Des del punt de vista econòmic, la construcció d’aquesta joia del Modernisme català ha tingut sempre un caràcter privat, no ha rebut cap mena de finançament públic i s’ha nodrit, fins a dates recents, fonamental-ment dels ingressos obtinguts a partir de les donacions privades. En l’actua-litat, però, les circumstàncies han canviat i la partida entrant més important prové del més de mig milió de turistes que visiten les obres anualment, atesa la repercussió i renom internacional que gaudeix Antoni Gaudí.
Obra finançada per la ciutadania
Apart de les dues vies de finançament ja assenyalades, en els darrers temps la Fundació n’ha establert una de nova amb els Amics del Temple, una associació que organitza activitats lúdiques, concerts i exposicions que han significat una obertura cap a noves formes de col·lecta de fons. L’elecció de la fórmula fundacional, tretze anys després d’haver posat la primera pedra de l’edifici sagrat, va respondre al desig de Gaudi que la captació de fons econòmics i la construcció del temple es canalitzessin a través d’a-questa institució, que es convertí en la seva hereva patrimonial, a més d’hereva espiritual pel fet d’haver-li confiat l’acabament del seu projecte més ambiciós. És sobradament conegut que Gaudí va treballar sempre per tirar endavant una obra que sabia que mai no veuria acabada: ell mateix va demanar caritat per sufragar les obres, perquè el seu desig era que fos finançada a través de l’altruisme de la feligresia.
Vint-i-dues persones fent una feina totalment desinteressada
La fórmula inicial de fundació canònica ha evolucionat amb el pas del temps, i s’ha anat adaptant a les successives legislacions existents. La darrera reestructuració es produí el 13 de setembre de 1984, de manera que actualment el seu President és l’Arquebisbe de Barcelona. La diòcesi barcelonina, però, delega tota la seva confiança quant a la coordinació i direcció del projecte de construcció de l’església i de la Fundació a perso-nes no pertanyents als àmbits eclesiàstics. L’estructura de la Fundació es conforma amb un patronat format per disset membres i una comissió executiva de cinc patrons. La tasca de totes aquestes vint-i-dues persones és totalment desinteressada, i comporta un grau d’esforç personal consi-derable. Cada setmana dediquen cinc hores del seu lleure a reunir-se i prendre les decisions necessàries tant pel que fa a la gestió dels fons eco-nòmics com pel que fa al ritme i al pla de construcció del temple.
Veuré acabada la Sagrada Família
El 2007 vam celebrar el 125è aniversari de l’inici de la construcció amb l’acabament i la cobertura de l’absis. Llavors, fent una projecció, es va cal-cular que l’obra es podria finalitzar del tot l’any 2027. Avui es creu que l’última pedra es col·locarà com a molt tard d’aquí a quatre anys, l’any 2020, i si tot anés molt bé, el 2018. Ara s’ha acabat de fer una de les sagris-ties; en queda una per fer i s’està treballant en les torres o pinacles que fal-ten. Actualment, hi ha vuit torres construïdes, les quatre del Naixement i les quatre de la Passió. Encara en falten deu per fer, que són les quatre dels Evangelistes; les del centre, la de la Mare de Déu; la de Jesucrist, la més alta de totes, i les quatre de la Glòria, les que donen al carrer Mallorca i que entren en conflicte amb els blocs de pisos del davant, que Nuñez i Navarro va construir al marge de les ordenances emparant-se en el silen-ci administratiu. I el més important és que l’acabament serà possible sense haver descuidat en cap cas la seguretat i perdurabilitat de l’obra per molts segles: el projecte de Gaudí ja va preveure l’acció del vent en les altíssimes torres, de fins a cent setanta metres, omplint-les de finestres perquè el vent, en comptes de trobar resistència, pugui córrer-hi a través. No obs-tant aquestes previsions originals gaudinianes, els avenços actuals han permès reforçar encara més aquests aspectes i augmentar la seguretat dels elements estructurals.
Des dels grans arquitectes fins als treballadors infatigables, tots han fet història
A banda de l’arquitecte Jordi Bonet, que del 1985 al 2012 va dirigir les obres fins que fou substituït per Jordi Faulí, i que actualment segueix vin-culat a la construcció de la Sagrada Família com a Director Emèrit i Coor-dinador del temple expiatori, també mereix un record especial l’escultor Josep Maria Subirachs, que va morir fa un parell d’anys i va viure al tem-ple com un autèntic anacoreta en un piset que li vam habilitar-hi dins, a la zona de la façana de la Glòria; pis que després de la seva mort va ser enderrocat. Durant els vint-i-quatre anys que va dedicar al temple fou un treballador infatigable, i va acabar l’obra que s’havia proposat. Com Gaudí no va deixar dibuixos ni indicacions de com havien de ser les figu-res, Subirachs va crear les peces de la façana de la Passió, obra amb la qual inicià una etapa creativa que recuperava l’expressionisme, i que va consti-tuir una síntesi de les seves etapes anteriors, accentuant un cert eclecticis-me en alguns moments no exempt de polèmica. Afectat de Parkinson, deixà de treballar el 2010. Era un gran home. Tots dos vam tenir una magnífica relació. No menys importants que els grans noms que han dedicat la seva vida al temple són els gairebé dos-cents treballadors anò-nims que hi han posat i posen la seva il·lusió i la seva implicació cada dia. M’agradaria poder citar-los a tots pels seus noms i cognoms, perquè ells també han fet història.
La nova generació dels Bergós
M’entusiasma tant la meva feina que aconsellaria tothom que es fes advo-cat. Tot i així, no he volgut influir laboralment en els meus cinc fills, fins al punt que un dels dos fills juristes que tinc pensava que jo no volia que s’hi dediqués perquè sempre havia dit que era un ofici que s’havia de sen-tir, i tenia por de no sentir-lo prou. Ara ell i una de les seves germanes són uns professionals excel·lents i treballen amb mi al despatx. Els altres tres, també grans professionals, fan de metge, dissenyador gràfic i mestra respectivament. No sé quantes generacions més d’advocats Bergós tin-drem, qui sap si n’hi haurà una quarta i una cinquena. Tant si es decan-ten per la tradició professional de la família com si no, allò que vull per als meus fills i els seus descendents és que segueixin la seva vocació i sigu-in honestos en tot el que fan, malgrat les adversitats que puguin venir.
Celebro els aniversaris de cinc en cinc
Tinc una casa a la Cerdanya que és com una germaneta petita de la Sagra-da Família, perquè la va fer en Jordi Bonet, bon amic que, camí dels cent anys, encara esquia per les pistes de la Molina i s’enfila per les bastides de la Sagrada Família. Jo no esquio tot i que sóc més jove, perquè celebro el meu aniversari cada cinc anys, no pas anualment. I des que vaig arribar a la vuitantena, el celebro organitzant un creuer amb tota la família pel Mediterrani. Entre les onze persones que hi anem, una és el pare Joan Botam, fill de les Borges Blanques i un dels protagonistes de la “Caputxi-nada”. Això dóna una idea de fins a quin punt som amics íntims. Ha vis-cut el meu casament, el naixement dels meus fills i totes les meves penes i alegries. D’aquí dos anys, quan en faci noranta, tornarem a la mar, i si Déu vol que jo crec que voldrà ,el pare Joan Botam també vindrà.
