Text del 15/03/2016
XAVIER TRIAS I VIDAL DE LLOBATERA
Barcelona
Ser el segon de dotze germans va desenvolupar-li el sentit de la responsabilitat i les capacitats de transacció i complicitat. Metge i polític a parts iguals, veu en les dues facetes la mateixa vocació de servei. Ferm partidari de l’equitat, va rebre un país amb la Sanitat centralitzada i no ha descansat fins a omplir Catalunya d’hospitals. Barcelona és el seu origen i destí, i ha tingut l’honor de representar-la i servir-la durant quatre anys. És independentista perquè s’ha cansat de la dependència.
Una germana discapacitada amb grans capacitats
La vivència que més m’ha marcat em va passar als catorze anys, quan una de les meves germanes es va quedar paralítica de cintura en avall. Els Trias i Vidal de Llobatera som dotze germans, i el pare ens va dir a tots que en endavant no féssim res sense comptar amb ella. Vam fer tots pinya i això la va ajudar a caminar amb bastons, a aprendre a tocar el piano, a casar-se i, fins i tot, a ser mare quatre vegades. Malauradament, l’any passat va morir d’un càncer com a conseqüència de la mateixa malaltia. Però la força de voluntat i l’optimisme que ens va transmetre, i la gran tasca que va fer col·laborant a l’Institut Guttmann i també en favor dels discapaci-tats acollits a les Llars de l’Amistat, uns centres d’ajut social creats pel meu pare, van canviar per sempre més la meva manera de veure la vida.
L’honor d’encapçalar la llista de metges a les primeres eleccions sindicals
Abans d’entrar a la universitat, dubtava entre fer Ciències Econòmiques o Medicina. Gràcies al doctor Goll Colomer, pare d’un amic, vaig optar per la Medicina. Em va fer veure que fent Econòmiques després ja no faria Medicina; en canvi, fent Medicina després podria fer Econòmiques. Em vaig especialitzar en Pediatria. Acabada la carrera, vaig fer estades de post-grau a Berna i a Gènova, fins que vaig poder entrar a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on vaig exercir durant vuit anys. A proposta dels meus col·legues, vaig tenir l’honor d’encapçalar la llista dels metges a les primeres eleccions sindicals, no amb ànim corporatiu, sinó col·laboratiu amb la resta de col·lectius de l’àmbit de la Sanitat, opció que va acabar sent un encert i va ajudar a convertir-lo en el centre hospitalari de primer nivell que és avui. Em vaig presentar com a independent sota les sigles de Comissions Obreres, circumstància que pot sorprendre més d’un. Aquel-la experiència em va servir per aprendre molt i per ser nomenat respons-able d’hospitals del Col·legi de Metges de Catalunya i, més tard, dels d’Espanya. Amb aquest bagatge, l’octubre del 1981, el Conseller Josep Laporte, que estava organitzant la Sanitat catalana, acabada de traspassar des de Madrid, va confiar en mi per ajudar-lo.
Res més important que el tracte amb els pacients
El Clínic és l’altre gran centre hospitalari de Catalunya gràcies a què ja fa molts anys els seus metges, liderats pel doctor Rodés, van decidir que eren els millors: un convenciment que a la vida és molt important. Al Clínic van entendre que, més enllà de fer recerca i publicar, el prestigi d’un equip mèdic resideix en el tracte que dóna als pacients. Ara mateix, tinc un nebot ingressat a la unitat de cures intensives d’aquest hospital, i l’han tractat tan bé, que tem que quan el traslladin a planta no continuïn trac-tant-lo igual. I segur que ho faran, perquè no depèn de l’atzar o de l’hu-mor del personal, sinó d’un protocol mèdic exquisidament meditat. Al meu nebot i als pacients en general no els importa si els seus metges han fet recerca o han publicat, sinó el tracte que els donen. L’exercici de la medicina té per a mi un fort component social, ja des dels primers temps que vaig fer recerca a Berna i, sobretot, des que vaig assumir responsabil-itats a la Vall d’Hebron, quan ens emmirallàvem en el model de gestió i en l’esperit del National Health Service britànic. Sortosament, el Col·legi de Metges de Barcelona sempre ha seguit una línia més social que no pas corporativista, i el seu suport ha estat clau per al sistema de salut nacional que hem acabat bastint. Els metges, més enllà de millorar la salut dels nos-tres pacients amb noms i cognoms, hem de treballar per millorar la salut global, la de la societat, la del país i la del món.
Volien convertir-nos en una Administració menor
El 40% del pressupost de la Generalitat de Catalunya es destina a Sanitat. No sempre ha estat així. Quan ens vam fer càrrec de la Conselleria de San-itat l’any 1981, el traspàs de competències va venir acompanyat d’un engany, ja que ens van traspassar els serveis a cost real. Al final de l’exer-cici, quan vam haver de fer tancament de pressupost, ens vam trobar que havíem hagut de gastar cent quinze mil milions, però l’Estat només ens va reconèixer noranta-cinc mil milions. Una autèntica presa de pèl, un mal-tractament sense sentit. Va coincidir amb la LOAPA, la Llei d’Har-monització del Procés Autonòmic, que volia fer marxa enrere en la descentralització de l’Estat, i pretenien que renunciéssim a competències per convertir-nos en una Administració menor. La seva idea era que amb l’ofec econòmic ens desmoralitzaríem, però no se’n van sortir. Després de tres anys resistint com vam poder, el 1985, gràcies a la negociació d’un nou sistema de finançament amb el socialista Joaquín Almunia, vam poder millorar ostensiblement la situació.
Menys recursos i més gent per atendre
Tenim un dels millors sistemes sanitaris del món. Tot i així, la gestió san-itària s’utilitza massa sovint com una arma política per demagogs i pop-ulistes que volen aconseguir vots a qualsevol preu. És veritat que els últims vuit anys tot el nostre sistema social, inclòs el sanitari, s’ha vist afectat per la reducció pressupostària que la crisi ha obligat a fer. Les famoses retal-lades haurien estat un desastre amb un altre sistema sanitari, però el nos-tre és tan sòlid que els perjudicis causats s’han pogut minimitzar sense majors conseqüències. Els demagogs i populistes no han volgut tenir en compte que, coincidint amb la crisi, en deu anys Catalunya ha passat de sis milions d’habitants a set milions i mig; i com que nosaltres creiem en la cobertura universal, malgrat els recursos més migrats, hem hagut d’as-sumir la cobertura d’aquest escreix d’un milió i mig de persones. En aque-st sentit, voldria recordar l’exconseller Boi Ruiz, que ha estat tractat injustament malgrat haver fet tot el que estava a les seves mans en un con-text molt difícil.
Veure la Sanitat com un factor de riquesa
La Sanitat no s’ha de veure com una despesa, ja que és també un factor de creació d’activitat econòmica i riquesa. Quanta gent hi treballa? Milers de persones. Quantes empreses hi ha al sector? Centenars. Quants sectors econòmics que en principi no hi tenen una relació directa, com la con-strucció o el manteniment, interaccionen amb ella? Per no parlar de la recerca o dels laboratoris farmacèutics… Cada euro gastat en Sanitat té un retorn econòmic. És important transmetre aquest missatge a la societat perquè deixi de veure-la només com una despesa. Si Catalunya fos inde-pendent, la despesa sanitària pública representaria el 6% del nostre PIB. Tots els països del nostre entorn gasten entre el 7% i el 12% del PIB, i els Estats Units, el 17%. Aquestes dades donen a entendre que encara hi ha molt de terreny per avançar. La Sanitat catalana no és cara, però no tenim els diners per pagar-la.
La medicina i la política comparteixen vocació de servei
Vaig ser molt feliç fent de metge. Dedicar-me després a organitzar la San-itat del meu país, també fou molt satisfactori i estimulant, sobretot quan les coses sortien bé. Però, malgrat l’alta responsabilitat que vaig assumir, durant els catorze anys que vaig exercir aquesta última tasca em sentia un metge enrolat a la política, no pas un polític. El veritable salt a la política va començar, inevitablement, quan el President Pujol em va cridar per integrar-me al Departament de la Presidència com a Portaveu del Govern, que després va tenir continuïtat amb el meu pas pel Congrés dels Dipu-tats com a President i Portaveu del grup de CiU, i en la més recent alcal-dia de Barcelona, etapes totes tres de les quals he gaudit i n’estic molt orgullós, i no me’n penedeixo gens, perquè per a mi la política i la medi-cina comparteixen la mateixa vocació de servei a la societat.
Una família nombrosa és la millor escola
Haver tingut onze germans m’ha facultat bastant per a l’acció política, perquè des de petit m’ha obligat a establir complicitats i acords, a entendre els diferents interessos de cadascun, a armar-me de paciència i, com que sóc el segon més gran, a desenvolupar un marcat sentit de la responsabilitat i a moderar qualsevol temptació d’abús de poder. Una de les decisions més importants que vam prendre els germans grans va ser que nosaltres faríem les nostres carreres i deixaríem la continuïtat del negoci familiar del pare, un laboratori farmacèutic, en mans dels germans més petits. El Trias polític també és deutor d’aquell primer Trias sindicalista sota les sigles de Comis-sions Obreres, que fins i tot havia arribat a convocar vagues.
Som el que fa el nostre equip
No voldria caure en l’error de valorar la meva trajectòria només des del punt de vista personal, perquè estic fermament convençut que a la vida no som el que fem, sinó el que fa el nostre equip o l’equip del qual formem part. Vaig entendre la importància de l’equip especialment al costat del Conseller Josep Laporte, un home fora de sèrie, intel·lectual i preparat com pocs, amb un perfil humà molt diferent del meu. Va enlluernar-me tant el seu mestratge, que quan el President Pujol em va proposar de sub-stituir-lo, no sabia si podria emular-lo. Va ser el mateix Josep Laporte qui em va aconsellar que la millor manera d’emular-lo era que no fes de Laporte, que fes de Trias. El treball en equip consisteix a buscar col·labo-radors que sàpiguen més que un mateix. És el que vaig fer quan em van nomenar director de l’Institut Català de la Salut: buscar el millor gerent. Igualment, quan vaig incorporar-me a la Presidència i vaig haver de pro-posar el meu substitut al capdavant de la Conselleria de Sanitat, a la llista de candidats hi havia sis noms. No pas un ni dos, sinó sis. Per què? Perquè m’havia envoltat dels millors, i podia triar.
Els hospitals comarcals van ser una gran obra de Govern
Alguns dels meus col·legues de professió mèdica eren contraris que el sis-tema sanitari català generalitzés els hospitals comarcals. Preferien concen-trar els centres hospitalaris a l’àrea de Barcelona i fer-los cada vegada més grans, perquè era on hi havia el volum de població més important. Jo dis-crepava d’aquesta visió. Bàsicament, per una qüestió d’equilibri territori-al, perquè ens interessava mantenir la dispersió de la població per tot el país per tal de combatre la macrocefàlia de l’àrea metropolitana. Una cosa era que en ciutats com Terrassa o Sabadell, on hi havia dos o tres centres hospitalaris, tendíssim a unificar-los per millorar-ne la gestió i augmentar-ne les prestacions; i una altra ben diferent era renunciar a distribuir terri-torialment els hospitals, que són també un factor d’activitat econòmica.
Qualsevol nació moderna de debò tracta amb equitat tot el seu territori
A Tremp, per exemple, l’empresa més important és l’hospital comarcal. Des d’una visió de Govern més àmplia, no estrictament sanitària, per què hem de renunciar a aquesta dimensió generadora de riquesa de la Sanitat? I ja mirant-ho només des del prisma mèdic: De debò volem que els habi-tants dels Pallars o de la Vall d’Aran hagin de baixar a Lleida cada vegada que tinguin cita demanada en un hospital? Que no paguen impostos, els pallaresos? I la gent de Puigcerdà, Blanes o Palamós, tampoc no paguen impostos? S’han comès, puc admetre-ho, alguns errors. L’Hospital de Reus, per exemple, potser és desproporcionat. Però en tot cas, era neces-sari, i d’aquí a uns anys qui sap si ja no serà tan desproporcionat. Quan vaig arribar a la Conselleria, el gran repte era saltar la muntanya del Tibid-abo. A la resta del país, estava tot per fer. Una nació moderna és una nació que tracta amb equitat tots els racons del territori, sense zones d’ombra.
Calia optimitzar els hospitals existents
Es parla massa de Sanitat pública i de Sanitat privada, sovint enfrontant-les. Al nostre país, la Sanitat havia estat històricament una iniciativa con-junta d’institucions públiques i privades, especialment d’ajuntaments, entitats i prohoms que havien creat fundacions. Quan vam posar-nos a dissenyar el sistema sanitari, teníem dues opcions: basar-nos en el que ja existia o fer hospitals de nova planta de propietat pública. Finalment, vam decidir una fórmula mixta creant consorcis per disposar per a ús públic de la xarxa d’hospitals ja existents. El principal requisit que vam posar als propietaris, innegociable, era que la planificació de la implantació territo-rial dependria només de l’Administració pública.
Fronteres entre allò que és públic i allò que és privat
El Conseller de Sanitat ho és dels centres públics i dels centres privats. La seva funció és que tant els uns com els altres arribin a l’excel·lència en la prestació dels serveis. Després, hi ha solucions adaptades a les necessitats de cada centre. L’Hospital Clínic, per exemple, a les tardes destina una part de les seves instal·lacions a la gestió privada. Això permet obtenir uns ingressos extres que després repercuteixen positivament en les arques de la part pública. S’ha d’anar en compte, però, a l’hora de comunicar aquests dobles usos, perquè des de l’àmbit privat s’ha popularitzat un concepte que a mi em produeix molta incomoditat, el del turisme sanitari, que no és altra cosa que anar a buscar clients –pacients– estrangers. És veritat que aquests pacients estrangers generen una activitat econòmica complemen-tària i beneficien també el sector turístic, ja que solen aprofitar el viatge i l’estada per visitar el país, però la terminologia es presta a males inter-pretacions.
Compromís de dotze anys per guanyar Barcelona
Quan vaig deixar Madrid per assumir el repte de guanyar l’alcaldia de Barcelona, vaig posar com a condició que necessitava dotze anys. No esta-va disposat a concórrer a les eleccions, a perdre-les i que quatre anys després un altre candidat ocupés el meu lloc. Si perdia, volia tenir l’opor-tunitat de redreçar la situació, no volia estar quatre anys fent feina a l’Oposició sense tenir després continuïtat. Sortosament, a la tercera va ser la vençuda, i al cap de vuit anys vaig tenir l’honor de ser escollit Alcalde, tota una proesa, perquè Convergència i Unió havia presentat candidats d’altíssim nivell com Ramon Trias Fargas, Miquel Roca, Joaquim Molins i Josep Maria Cullell i, inexplicablement, sempre havia estat derrotada.
La reelecció era impossible
No amagaré que després de la família, el President Jordi Pujol i Soley és per a mi una de les persones més estimades i importants, però tampoc negaré el perjudici que els seus problemes legals i la seva confessió de cul-pabilitat van causar al partit i, de retruc, a la meva reelecció com a Alcalde de Barcelona. També ens van afectar la crisi econòmica i les retallades que vam haver d’assumir, circumstàncies que els populistes d’esquerra van aprofitar per atacar-nos, i que els van donar resultat. Se’ns ha retret que vam tirar la tovallola abans de temps, que no vam disputar l’alcaldia a Ada Colau. No és cert. L’aritmètica és molt tossuda, i per ser alcalde es neces-siten o vint-i-un regidors o ser la llista més votada, i nosaltres no reuníem cap dels dos requisits. No podíem ajuntar peres i pomes per sumar vint-i-un regidors. Tinc seixanta-nou anys, quatre fills i nou néts i ja no em puc permetre fer el ridícul amb maniobres polítiques de dubtosa justificació.
Can Vies va ser un conflicte heretat
El drama de Can Vies també ens va perjudicar molt. És un conflicte here-tat que es remunta a molts anys enrere i a uns quants consistoris anteri-ors. El veïnat de Sants està dividit entre partidaris i detractors, així que és de difícil solució. Va ser l’anterior Alcalde qui va ordenar-ne l’enderroca-ment, però l’ordre judicial va arribar quan jo ja ocupava el càrrec, així que em va tocar executar-la. A Barcelona ja hi havia hagut abans enderroca-ments de casals ocupats sense més conseqüències, però aquesta vegada es va desfermar per part dels afectats una agressivitat mai vista, una autènti-ca guerrilla urbana, amb contingents d’avalotadors arribats de tota la ciu-tat, i fins i tot de l’estranger, que van posar a prova la paciència dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia Urbana. Vaig reunir-me amb el Cen-tre Social de Sants i amb David Fernández, de la CUP, per apropar posi-cions i apaivagar els ànims, i des d’aquestes ratlles, els agraeixo la intermediació. Però continua sent un problema per resoldre. Esperem que el nou consistori, que va donar suport als revoltats, ara des de l’altra banda de la taula sàpiga com resoldre la qüestió.
El límit del periodisme és la difamació
Arran dels incidents de Can Vies, una part dels mitjans de comunicació va ser molt dura amb mi, segurament per fer-me pagar el meu compro-mís amb la causa independentista. Potser es pensaven que jo no seguiria el President Mas en el procés pel dret a decidir i els va molestar que ho fes. Evidentment, no em coneixien. Recordo entrevistes que van ser autèntiques declaracions de guerra. No passa res, m’estimulen aquest tipus d’entrevistes perquè fan sortir el millor de mi. Evidentment, hi ha uns límits que no penso tolerar, i quan ha estat necessari i oportú, quan el periodisme ha deixat pas a la difamació, he arribat a presentar querelles.
Partidari de les segones voltes electorals quan fallen els pactes
El sistema electoral vigent ja no és operatiu, entre altres raons perquè els partits s’han multiplicat i la representació popular s’ha atomitzat. Can-viar-lo, però, no és fàcil, perquè demana un acord ampli. Després de les darreres eleccions generals i catalanes hem pogut constatar, durant mesos, la dificultat de pactar que tenen els partits. Un bon pacte és aquell en el que les dues parts tenen conviccions profundes, i avui els partits, més que per conviccions, funcionen per la tàctica de curta vola-da i per un electoralisme continu. Tampoc són desitjables els maximal-ismes, i cal estar disposat a pactar amb tothom, fins i tot amb els més antagònics. Per desencallar aquest tipus de situacions, jo sóc partidari de les segones voltes.
El que em va quedar per fer
Ningú no vol que hi hagi desnonaments. Lamento no haver estat reele-git, entre altres raons per no haver pogut portar a terme un pla per crear un parc d’habitatges públics de lloguer baix. M’hagués agradat escometre, també, l’ordenació i el desenvolupament de la Diagonal, que el nou consistori no considera prioritari; així mateix, la transfor-mació d’una part del port o la cobertura de la Ronda de Dalt per etapes. El més greu de tot és que el Govern de Colau no abordarà tot això, no perquè no tingui pressupost, sinó perquè és partidari del decreixement econòmic. Les Societats del Benestar ho són perquè creuen en el creixement i en el foment de l’activitat econòmica. Com combatrem l’atur que tenim, amb el decreixement? La ideologia ha de servir per interpretar la realitat, no per allunyar-se’n.
La benedicció del turisme a Barcelona
El turisme s’ha convertit en una de les grans fonts de riquesa de la ciutat, i ha de ser tractat com la benedicció que és. Això no vol dir que no calgui ordenar-lo i intervenir en problemes concrets, com és la proliferació i con-centració d’apartaments turístics il·legals en determinades zones. La moratòria en la construcció d’hotels impulsada per l’equip d’Ada Colau, en canvi, em sembla un error. Potser té algun sentit a la perifèria, però no al centre de la ciutat, perquè si els hotels no es fan a Barcelona, es faran a l’Hospitalet, però s’acabaran fent. Repensar la dimensió hotelera i turísti-ca de l’àrea barcelonina no és una tasca que es pugui decidir unilateral-ment des de l’Ajuntament de Barcelona, i les solucions fàcils, com ara descongestionar el turisme del centre de la ciutat i desviar-lo al Poblenou o a Sant Andreu, no existeixen, perquè tard o d’hora apareixeran queixes dels seus veïns.
Haver recuperat el mar no té preu
La transformació més espectacular realitzada a Barcelona ha estat la recu-peració del litoral. Jo no l’hagués fet igual, perquè considero que la façana marítima de la zona de Diagonal Mar és millorable, però en termes gen-erals voldria felicitar els que la van idear. Per una ciutat amb la dimensió turística de Barcelona, amb el clima privilegiat que gaudeix, la recuperació de les platges és una gran conquesta. Ara caldria transformar de manera semblant la resta de la ciutat, amb el mateix esperit de propiciar una qual-itat de vida superior. Em vénen al cap les transformacions del passeig de Gràcia, de la Diagonal o del carrer de Balmes, per exemple. No cal fer grans canvis, sinó fer-los bé, com els que s’han fet a l’avinguda de Josep Tarradellas, que abans la seva part més alta era una zona inhòspita i ara és sempre plena de ciutadans que en gaudeixen.
Una ciutat estratègicament situada
Les metròpolis com Barcelona sempre tindran problemes d’entrada i sor-tida de vehicles, tants els dies feiners com el cap de setmana. Però hem de ser conscients que tot no es pot tenir. Som a una hora i mitja de la Costa Brava, del Pirineu i de Port Aventura, per dir només tres dels punts d’in-terès turístic de Catalunya. I encara tenim més a la vora el Maresme i el Garraf, amb Sitges com a referència. Des del centre de Barcelona fins a les sortides de la ciutat no hi ha, normalment, més d’un quart d’hora de cotxe. Una manera efectiva d’alleugerir el trànsit seria amb una bona xarxa de trens de Rodalies, però això no passarà de ser un desig mentre Renfe continuï sense traspassar-nos-en la gestió. No té sentit que el tren de Barcelona a Puigcerdà encara trigui tres hores, com quan jo era jove. Hi hauria d’haver doble via almenys fins a Ripoll.
Independentista perquè m’he cansat de la dependència
Tinc fama d’haver arribat tard a la idea de la independència de Catalun-ya. Sí i no. Jo sempre he estat fermament convençut que Catalunya és una nació, i ja em ve de família, perquè el meu avi per part de mare, gran nacionalista, va ser un dels impulsors de Galeusca, la primera aliança de gallecs, bascos i catalans per definir una unitat d’acció davant de l’Espanya castellana. Sempre he defensat que Espanya podria ser un Estat plurina-cional. Però l’Estat de les Autonomies, teòricament ben plantejat, dut a la pràctica distorsiona Catalunya, de manera que l’Estat plurinacional esde-vé una entelèquia. Per això m’he tornat independentista, i fa relativament poc, no m’avergonyeix reconèixer-ho. El llast que no deixa emprendre el vol a Catalunya és la seva dependència de Madrid en les grans qüestions estratègiques. Sóc independentista perquè m’he cansat de la dependència. Per què Catalunya ha passat davant d’Euskadi en el seu procés emanci-pador? Perquè Catalunya és molt més dependent de Madrid que no pas Euskadi, i massa sovint en grau de subjugació; una humiliació que no estic disposat a suportar ni tolerar més. I com jo, almenys dos milions de persones. Ens sentim espanyols o no, no som propietat de ningú, per molt que a Madrid estiguin disposats a suspendre’ns l’autonomia en una nova reedició de la frase La maté porque era mía.
No trencaran el nostre model de convivència
Aquesta obsessió per acabar amb la immersió lingüística, un sistema d’ensenyament extraordinari i integrador que ha estat posat com a model per les instàncies europees, a què respon? Simplement, a què és una fórmu-la d’èxit que habilita per parlar català gent de tots els orígens. A Madrid voldrien que el milió i mig de persones que ens han arribat els darrers quinze anys visquessin al marge del català, amb l’esperança que d’aquesta manera la nostra llengua perdés socialment espai. Doncs bé, això no passarà. Per molts recursos al Tribunal Constitucional que posin, no trencaran la con-vivència que estem teixint. El català és i serà una llengua d’integració.
Incomprensió i menyspreu de José María Aznar
Quan José María Aznar governava amb majoria absoluta, el President Pujol el va visitar carregat amb un patracol d’informes on s’explicava que aplicant l’article 150.2 de la Constitució es podien fer a la Generalitat de Catalunya un seguit de traspassos de competències amb la idea de minim-itzar la dependència. Aznar es tancà en banda, i li va suggerir que si volia més traspassos, calia que entrés al Govern d’Espanya. En altres paraules: pretenia fagocitar Convergència i Unió, perquè ens estava demanant un suïcidi polític. Jordi Pujol va tornar a Barcelona comprenent que el Pres-ident dels espanyols no només no entenia la causa catalana, sinó que en menyspreava els seus representants.
Més que les declaracions importen els fets
Estic convençut que el President Puigdemont i Oriol Junqueras, que no són novells en política, sabran conduir amb solvència l’anomenada desconnexió. Més que les declaracions i contradeclaracions inherents a la dinàmica d’un procés així, afortunades o no tan afortunades, l’important són els fets, fer bé les coses, amb fredor i claredat d’idees. Les declaracions serveixen per marcar posicions i així poder avançar i concentrar a favor de la causa més massa crítica. Ja hem superat l’estadi de la por a la reacció de Madrid. Si teníem por que tanquessin l’aixeta, com que ja ho han fet fa temps, no hem de tenir més por. L’opinió pública catalana ha fet un canvi de plantejament que diria que no té punt de retorn. Ja no és la mateixa que fa quinze anys, ni ho tornarà a ser. Com acabarà tot plegat? No ho sabem; ara es tracta d’anar avançant en credibilitat per aglutinar encara més gent al voltant del projecte del nou país. Però allò que tothom hau-ria de tenir clar, també els governants de Madrid, els que manen ara i els que els succeiran, és que la dinàmica anterior basada en demanar trans-ferències –el famós peix al cove– ja ha estat històricament superada.
Pactar, sí; cedir, mai
La clau per sortir victoriosos del Procés és no afluixar; que és també allò que demana la massa crítica favorable. Qualsevol decisió que no vagi en sintonia amb aquesta demanda estarà condemnada al fracàs. Tenim uns principis i creiem en ells, i això ens dóna una força de la que potser no en som prou conscients. Mentre tinguem aquest grau de dependència –i a Madrid estan decidits a què el tinguem ja per sempre–, no podem afluixar. Si ho féssim, ens humiliarien. És la seva tradició política des de fa segles. No afluixar no vol dir no pactar: vol dir pactar des d’una posi-ció molt clara. No poden veure en nosaltres ni la mínima ombra de dubte.
Entrant a la setantena amb moltes ganes
Ara faré setanta anys, però encara tinc moltes coses a fer. En política, tre-ballaré perquè el partit polític que represento, Convergència Democràti-ca de Catalunya, es mantingui unit i consolidi el seu espai ideològic, amb el mateix nom o amb un de nou. Veig amb regularitat Artur Mas, el con-sidero una bellíssima persona i un bon amic, i sap que em té al seu costat per acompanyar-lo en la nova fundació que es troba en curs. Quan acabi aquest cicle, tindré ja setanta-tres anys i serà l’hora de jubilar-me, perquè ja tocarà i perquè els que estem a primera fila no hem de ser un tap per als que estan a la segona esperant el relleu de la torxa. Però, tot i jubilat, no deixaré mai d’implicar-me en causes socials. No amagaré, tampoc, que una de les gràcies que li trobo a entrar a la setantena és poder fer de pare dels meus fills i d’avi dels meus néts amb la dedicació de temps que es mereixen.
