Text del 09/06/2016
ANTONI JUNCOSA
Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès)
La trajectòria d’aquest professional de la il·luminació escènica pot semblar que atresora ombres i llums. Però, més enllà de la reputació artística, el que lluu en aquest penedesenc és la seva dimensió humana. El tràgic traspàs d’un fill el sacsejà, fins al punt de canviar-li el focus i fer-li trobar en la solidaritat envers els més febles la claror que l’ha guiat als darrers anys. Una vida plena de llums; unes llums que han donat molta vida dalt l’escenari.
Els pares abandonaren la vida a pagès per gestionar un bar a Barcelona
El dia de Reis del 1951 els meus pares em van rebre a El Papiolet, un petit poble del municipi de Sant Jaume dels Domenys, al Baix Penedès. Era el primogènit que precedia als altres dos fills d’aquest matrimoni de tradició pagesa que sobrevivia a la postguerra a base de fer créixer un bou per poder-lo vendre a bon preu, amb quatre verdures que cuidaven a l’hort i unes poques gallines. Tanmateix, la vida resultava molt dura a pagès, i és per això que, quan jo tenia sis anys, els pares decidiren emigrar a Barcelona, confiant a trobar millors oportunitats. A la capital hi llogaren un bar-bodega (amb habitatge al pis de sobre), a la Travessera de Gràcia cantonada amb el carrer Castillejos. Fins no fa gaire encara conservava el nom de Juncosa. Teníem a tocar la clínica l’Aliança, i en ser l’únic establiment d’aquest tipus a la zona gaudíem d’una nodrida clientela. Quan hi havia algun enterrament, no paràvem de fer cafès. I els diumenges a migdia tocava servir vermuts amb escopinyes. Però també hi acudien molts manobres a esmorzar i veïns que venien a buscar un petricó de vi, un sifó, una gasosa, mig litre de conyac… o fins i tot algun bloc de gel per conservar les begudes i aliments en fred en aquelles neveres que havien començat a entrar a les cases.
Una truita per sopar era un tresor
Havíem deixat enrere un món rural ple d’incomoditats, on la comuna semblava un luxe i on a taula havíem de compartir una arengada per sopar que barrejàvem amb una mica de verdura i, amb sort, amb alguna truita. D’aquells primers anys d’infantesa en tinc molt viu el record del meu avi, que tenia un ruc que arrossegava un petit carro. La bóta de vi, o el porró, eren companys inseparables de l’avi, que sovint em deia que en begués, que era bo per al cor. Si ara algú suggerís al seu nét que begués vi, el tancarien a la presó. Però el vi llavors contribuïa a alegrar aquells àpats escarransits de pagès de l’època. Una època de la que també recordo el meu altre avi, que era cec, i la meva mare: una dona decidida i amb caràcter que gaudia fent ganxet.
Per anar a caçar gripaus vaig acabar caçat per la Guàrdia Urbana
Acostumat a viure a pagès, amb la llibertat que allò em conferia, no em vaig saber adaptar gaire a la vida barcelonina. Era mal estudiant; i més que mal estudiant, poc disciplinat. Tant és així que, als catorze anys, m’expul-saren de l’escola. Però no per un mal comportament, sinó per reiterades faltes d’assistència. Segurament pensaven que, d’aquesta manera, quedaven menys desautoritzats… En aquells anys jo només pensava a jugar. I el pare, que volia que l’ajudés a la feina (ja fos repartint cerveses o ous a la clientela o escombrant el local), sovint em vantava algun clatellot quan m’enxampava jugant al carrer. Un carrer per al qual amb prou feines passava algun cotxe que ens obligués a aturar el joc. També recordo que, una vegada, vam anar a caçar gripaus a una bassa que hi havia al costat de l’hospital de Sant Pau, que no era gaire lluny de casa. Per a mi allò era del tot normal, encara que per arribar a la bassa haguéssim de saltar una tanca. El resultat d’aquella aventura és que, finalment, qui va fer cacera fou la Guàrdia Urbana, un agent de la qual em portà a casa per a disgust del pare. A mi, que venia de poble, resultava molt difícil que em lliguessin…
La mare volia convertir-me en un perruquer de renom
Treballador incansable, el pare només vivia per a la feina. Però a casa qui duia la batuta era la mare. Una dona emprenedora que, a més, era perruquera i arreglava els cabells a algunes veïnes del barri. La seva dèria no era cap altra que jo arribés a ser un perruquer de renom. És per això que vaig recórrer totes les acadèmies de l’especialitat (Henry Colomer, L’Oréal, Wella, Solriza…) per obtenir un títol oficial que m’avalés i satisfés així el seu somni. Un cop assolit aquest desig, em va muntar una perruqueria al barri del Guinardó amb tota la il·lusió del món, creient que allò seria l’inici d’una carrera esplendorosa. Tanmateix, jo continuava sense madurar i vaig evidenciar la meva incapacitat per portar un negoci d’aquella mena. Això sí: com que llavors no s’estilava gaire que un home arreglés el cap a les dones, i jo era jovenet, despertava molt d’interès entre la clientela femenina. La primera aventura empresarial, però, anà de mal borràs i culminà amb la ruïna total. A tot això, a la meva vida hi havia aparegut la Mari Carmen, la secretària de l’acadèmia Solriza on havia acabat estudiant. Era cinc anys més gran que jo i, quan jo tot just havia assolit la majoria d’edat, ella quedà embarassada del Raül, el nostre primer fill.
No suportava la sogra i vaig decidir fer mudança
Malgrat que no m’hi va obligar, vaig decidir casar-me amb la Mari Carmen. Aquest fou molt probablement el meu primer acte de respon-sabilitat, just abans de començar el servei militar, a Sant Climent Sescebes. Un cop enllestida la mili, amb vint-i-un anys, em vaig trobar convivint amb la sogra; una persona amb la qual mai no m’hi he avingut. Els nostres respectius orgulls xocaven, i jo no suportava ni el seu mal caràcter ni la seva determinació a marcar el territori. És per això que, dos anys més tard, vaig decidir endur-me la família a viure al carrer Guipúscoa, a casa d’una practicant d’infermeria que ens la llogava. Poc després arribaria la Ruth, la nostra filla, que precediria el naixement d’en Rubén, amb qui es porten quatre anys.
A poc a poc vaig anar pujant cada cop més als escenaris
Per guanyar-me les garrofes, em vaig comprar una DKW. Amb la furgoneta volia donar continuïtat a una activitat que havia començat poc abans de marxar a fer el servei militar. I és que, en haver tancat la perruqueria, m’havia dedicat a vendre llaminadures a botigues i quioscos amb l’ajuda del Seat 850 que em deixava el pare. Però amb la DKW em volia dedicar definitivament al transport. Crec que la inclinació pels negocis aflorà en mi de manera espontània. Vaig tenir la sort de conèixer en José Alcoba, el Málaga, un home amb un gran magnetisme que em marcà professionalment. Sense adonar-me’n, vaig acabar adoptant el seu llenguatge i la seva manera de treballar i d’actuar. I, de mica en mica, vaig començar a tenir contacte amb grups artístics, als quals transportava els seus instruments allà on anessin a actuar: a Madrid, a Galícia, a Anda-lusia… A poc a poc, anava pujant cada cop més als escenaris i a assumir més responsabilitats: a muntar-los la bateria, a ubicar el piano, a instal·lar-los els micròfons… Havia descobert un món que m’apassionava, com és el de la música i l’espectacle. I, a partir d’aquí, ja no hi hauria volta enrere: volia quedar definitivament vinculat a aquell món.
El pare em castigà sense anar al concert dels Beatles
Treballar a l’escenari, ni que fos col·locant els micròfons i els instruments, em feia sentir part de l’espectacle. Aquella era una atmosfera molt especial, amb orquestres, rock and roll… Durant una bona temporada vaig acompanyar els Fusion, un grup liderat per en Santi Arisa, que més endavant fundaria els mítics Pegasus i actualment toca amb la Tribu, una colla de Manresa. Feien música electrònica experimental, molt semblant a la que havien popularitzat els Emerson Lake and Palmer. Aquells tres o quatre anys que vaig compartir amb ell vam connectar força. Jo li tenia autèntica admiració, tant per la seva manera de tocar la bateria com pel tracte que tenia amb tothom. I també vaig coincidir amb en Manel Camp, un autèntic filòsof que més tard treballaria amb la Maria del Mar Bonet o amb en Lluís Llach. Los Salvajes, en Tony Ronald o Los Sírex són altres dels artistes amb els quals vaig arribar a treballar; sempre des d’aquell segon pla que, malgrat tot, resultava del tot decisiu per a l’èxit final de l’espec-tacle. A això hi contribuïa, i molt, un canó de llum que tenia. Era un canó senzill, de llum blanca, però llavors causava gran sensació. I, quan els hi posava, em solien donar una bona propina: mil o mil cinc-centes pessetes; tota una setmanada… Llavors un canó d’aquell tipus era un dels cops més efectistes en qualsevol concert. De fet, els Beatles, quan vingueren a actuar a la Monumental de Barcelona, només comptaven amb un canó de llum blanca. M’hauria agradat anar-hi a aquell concert, però el pare em va castigar pels mals resultats dels estudis…
A vegades estava vint o trenta dies sense aparèixer per casa
El negoci anava a més i, quan en Miguel Gallardo em contractà, vaig comprar-me una camioneta més gran: una Avia amb la qual ens recorríem tota Espanya. En Miguel Gallardo feia cent vint o cent quaranta gales l’any. A vegades podia estar vint o trenta dies sense aparèixer per casa; en especial als mesos de juliol i agost, que era quan hi havia més actuacions. Tot i que la meva feina consistia a transportar els instruments i l’equip dels músics, i a muntar l’escenari, de mica en mica vaig anar assumint noves funcions. Crec que tot començà quan, en un concert d’en Miguel Gallardo, el tècnic de llums em va deixar que toqués la taula. No era un quadre sofisticat com els que se solen fer servir ara, sinó que com a molt permetia gestionar analògicament cinc llums a la dreta i cinc més a l’esquerra. Però allò em resultava fascinant. I, gairebé sense adonar-me’n, i aprenent de manera autodidacta, em vaig convertir en el tècnic d’il·luminació de l’espectacle d’aquell artista.
Posar-me davant d’aquella taula de llums era un orgasme
A nivell tecnològic sempre he estat un negat. Però sí m’he distingit per mostrar un gran neguit, ganes d’aprendre i molta intuïció. Ni que fos per guanyar-me bé la vida, perquè sóc molt pragmàtic i, quan he vist opcions de negoci, hi he posat el coll. La meva carrera professional va continuar al costat d’algun grup de la movida madrilenya o amb Los Rebeldes, amb els quals vaig compartir fins a cinc anys de trajectòria. Recordo que apagava els llums i, de sobte, apareixia el Carlos Segarra. Llavors jo creava tota una sèrie d’efectes amb llums i fum que omplien l’escenari i despertaven l’entusiasme del públic. Per a mi, estar al davant d’aquella taula de llums amb els cascs posats era tot un orgasme; la màxima satisfacció que pots arribar a sentir a nivell professional. En aquell temps igual podíem tre-ballar a Studio 54 que a la plaça de toros d’Elx. Més endavant també reclamarien la meva col·laboració a televisió, tant a TVE com a TV3, sobretot d’ençà que, el 1983, vaig fundar Arcoiris, una de les empreses d’il·luminació i so de referència al nostre país. Prova d’aquest reconeixe-ment és que gaudim de l’exclusiva de sonorització de sales tan emblemà-tiques com la Barts o el Sant Jordi Club. Entre altres raons perquè sempre hem treballat amb equips tècnics molt sofisticats; amb tecnologia d’avantguarda.
Gestionant un espectacle amb més de nou-centes persones
Precisament treballant a televisió, al programa Estoc de Pop, a TV3, vaig conèixer en Cuqui. Aquest productor amb els anys es convertiria en el meu soci, quan juntament amb ell i amb la meva filla Ruth vam fundar Àfrica, una productora orientada als esdeveniments i a les creacions audiovisuals. Amb ell vam assumir produccions de gran nivell, des del casament d’en Lluís Bassat fins a la celebració del vintè aniversari dels Jocs Olímpics. Probablement aquesta va ser la producció més espectacular que hem fet mai, atès que vam haver de gestionar un equip de més de nou-centes persones i, a través de la televisió, el van veure milions d’espectadors. Però puc dir amb orgull que, al llarg de la meva vida, m’he responsabilitzat de molts altres esdeveniments de nivell, com per exemple la commemoració del centenari del Barça. El Futbol Club Barcelona és un dels nostre clients, i als darrers anys ens han encarregat les diferents festes que s’han organitzat per celebrar els títols.
L’únic personatge amb qui vaig voler retratar-me fou en Felipe González
Al camp del Barça també vaig gestionar el primer concert que s’hi va fer: el d’en Lluís Llach el 1985. Però allí he tingut així mateix l’oportunitat d’encarregar-me de concerts d’en Bruce Springsteen; un tipus magnífic, capaç d’engrescar tot un estadi amb quatre crits. A vegades em demanen si m’hi he fotografiat amb tots aquests personatges per als quals he treballat. Però amb prou feines dec tenir fotografies amb l’Ada Colau, amb en Xavier Trias, amb la Marta Ferrusola i amb en Felipe González. Amb en González sí que vaig voler ver-m’hi una foto, perquè van ser fins a quatre campanyes electorals que el vaig acompanyar. I compartíem cigarretes i brometes esporàdiques. Abans de pujar a l’escenari, potser ens fumàvem sis o set Winston. Entre ambdós va néixer un cert afecte, i per això al final vaig demanar-li que ens retratessin junts.
Per l’estudi de gravació hi van passar els millors artistes
En un moment determinat, vaig decidir muntar un estudi de gravació per on van passar els millors artistes: des d’en Josep Carreras, en Joan Manuel Serrat o els Mojinos Escozíos. Aquell local, que vaig comprar i que estava situat prop de la plaça Espanya de Barcelona (al costat del Caixa Fòrum), fou possiblement el pitjor negoci de la meva vida. Tenia el millor equip tècnic i humà, amb gent molt professional. I unes instal·lacions magnífiques, de nou-cents metres quadrats, que permetien allotjar-hi l’Orquestra de Ràdio Televisió Espanyola, amb més de cent músics, o la del Liceu. Allí hi vam gravar molts àlbums, però aquell negoci no donava diners. Es pot dir que ho vaig fer per amor a l’art.
La família d’aquell nen em donava les gràcies per endur-me’l
També per convicció, ni que fos de manera espontània i gairebé trobada, vaig crear una ONG per ajudar els nens de zones empobrides de l’Àfrica. Tot té el seu origen en la meva passió per viatjar, perquè una de les coses en què més he invertit els diners que he guanyat és a fer viatges arreu del món. Però per a mi els viatges són sinònim d’aventura, i defujo el turisme d’hotel. M’agrada travessar deserts, dormir amb els beduïns, viatjar amb motos de neu a Alaska… Si em proposen anar a París per menjar al Maxim’s segurament refusaré la invitació. Però si es tracta de marxar al desert i menjar amb els tuaregs, m’hi puc llançar de cap. Suposo que té a veure amb els meus orígens de pagès, d’amor a la terra. Era a finals de la dècada dels noranta, poc després de la tràgica mort del meu primogènit, en Raül, quan vaig viatjar a Etiòpia. M’acompanyava en Rubén, el benjamí de la família, i anàvem amb cotxe quan se’ns va plantar al davant un nen. No sé si equivocadament, el cas és que li vaig dir si volia venir amb nosaltres. L’endemà, la seva germana, el seu pare i la seva mare em van venir a agrair que me’l volgués endur. Pertanyien a la tribu dels Hamer, al sud del país, a tocar de Kenya; una ètnia molt salvatge. Atès que, per raons burocràtiques, no el podíem treure del país però em veia incapaç de deixar-lo a la seva dissort, vaig arribar a un acord amb el guia que havíem contractat per tal que ell se’n fes càrrec. Aquell compromís a mi em costava mil dos-cents dòlars cada any, però ell el portava a l’escola i vetllava perquè pogués créixer sense problemes. No cal dir que, a banda del lligam amb aquell nen, amb el guia també vam travar una bona amistat.
Aquella canalla no té ni nom ni data de naixement
En el següent viatge a Etiòpia vaig ensopegar amb un cas similar. Al tercer dia de ser allà em vaig trobar un nen que li havien buidat un ull en una baralla. La mare, que em devia veure la cara de compassió, em demanà que me l’emportés. Sorprèn aquesta manera que tenen d’afrontar la vida, en què no els importa perdre de vista aquells fills, que no tenen ni nom ni data de naixement. Només volen que sobrevisquin, i que, amb sort, trobin un futur millor. Mentre el portava a l’hospital, vaig dir-li al guia que ja en tenia un de fill apadrinat allà a Etiòpia… Em mirà com si no donés crèdit al que li estava dient. Però és cert que una de les meves virtuts és que sóc esplèndid. A l’igual que m’ha agradat guanyar diners, sóc desprès si cal ajudar algú. I fou així com vaig apadrinar un segon fill. Poc després vaig entrar en contacte amb una advocada de Madrid i amb un home de València que també havien apadrinat sengles fills a Addis Abeba. Vam organitzar algunes reunions, perquè teníem les mateixes inquietuds i volíem estudiar com podíem millorar les condicions d’aquells nois que havíem deixat allà a Etiòpia. Finalment, vam reunir uns diners i, amb l’ajuda (moral) del cònsol, vam habilitar una casa on podien viure tots plegats. Tot i la bona voluntat que vam esmerçar, algunes coses no les vam fer prou bé, ja que van acabar sorgint problemes. Cal tenir en compte que aquella canalla procedia de zones geogràfiques diverses, la qual cosa volia dir que procedien de tribus diferents, i que van anar creixent i entrant en l’adolescència; una edat difícil amb tot el que això comporta.
A l’Etiòpia no estan preparats per a l’estrès perquè no saben què és
En un altre dels viatges a Etiòpia vaig viure una altra aventura; que hauria pogut acabar amb un final tràgic. La Mari Carmen, la meva dona, va patir un atac de cor. La situació era desesperant, perquè les condicions sanitàries d’aquell país són molt precàries. Vaig aconseguir portar-la a un hospital, però ni allí hi havia les mínimes garanties que la Mari Carmen pogués sortir-se’n. I és que a aquell país no saben el que és l’estrès. I si bé miren de preparar-se per fer front a malalties més comunes en aquella zona, no hi havia ningú que pogués ajudar-la en la seva crisi cardíaca. Vam estar vint dies esperant que la meva esposa pogués recuperar-se. Finalment, vaig traslladar-la a Nairobi amb una avioneta que em va costar més de quatre milions de pessetes. Aquella fou una experiència intensa, en què també hi havia el nostre fill Rubén. Als problemes de l’idioma s’hi afegien les enutjoses mosques, el menjar de dubtosa salubritat… Allò era una autèntica presó.
Vaig comprar unes terres i em dedico a produir oli
Amb la Mari Carmen fa catorze anys que vam decidir separar els nostres camins. El detonant fou, sobretot, el fet que ella decidís acollir sa mare novament a casa nostra. Com ja he comentat, la sogra i jo érem incompatibles. Tot i això, fou una separació del tot amistosa. La Mari Carmen s’ha portat sempre molt bé amb mi i jo he procurat també correspondre-la. Sempre he pensat que és una santa; tota una senyora. Quan vam partir peres, vaig tornar a viure a Sant Jaume dels Domenys, on vaig comprar set o vuit hectàrees d’oliveres després d’haver cobrat una herència inesperada. Allí hi convisc amb quatre gossos i m’entretinc produint oli; un altre negoci fracassat, perquè no hi guanyo un duro; només el faig per la il·lusió de poder obsequiar els clients. L’he batejat amb el nom de Cal Coloma, la casa pairal dels meus pares a El Papiolet. I a les ampolles hi he posat una foto del meu avi.
Amb la nova família del Brasil he descobert la paternitat
Després d’aquella angoixant i desagradable experiència amb la Mari Carmen, a l’Àfrica ja no hi he tornat mai més. En canvi, als darrers anys he viatjat freqüentment al Brasil. Això té una explicació molt clara. En un dels meus primers viatges a l’Amazones em vaig enamorar bojament d’una noia brasilera. Tant és així que amb ella, que només tenia dinou anys quan ens vam conèixer, compartim un fill que aviat farà deu anys. No és només el que sento per ella sinó, sobretot, el vincle que he teixit amb aquest quart i inesperat fill. Per a mi, ara la meva família és la que tinc al Brasil, on hi acostumo a viatjar cada tres mesos. És tanta la il·lusió i les ganes que tinc d’anar-hi que fa quinze dies que n’he tornat i ja he comprat els bitllets per tornar -hi. Aquell nen m’omple molt. Jo, que n’he perdut un, sé el que val un fill. Amb aquest nen estic vivint la paternitat com amb cap altre dels meus fills. Però no perquè no m’hagi estimat els altres, sinó perquè ara m’adono que llavors només vivia per treballar. La feina em tenia captiu, perquè treballava fins i tot els caps de setmana i, com deia, acompanyar determinats grups musicals em tenia apartat de casa durant setmanes.
A la Mari Carmen he preferit no dir-li que tinc un nou fill
Per edat, aquest nen podria ser ben bé el meu nét. Però certament ell m’ha fet descobrir la il·lusió de ser pare. Quan tenia dos anys i em pujava a collibè i em tibava els cabells, despertava en mi un sentiment com mai no havia viscut. Ara, quan vaig al Brasil, l’acompanyo a col·legi i, si fa bondat, el porto al cinema. És de les millors coses que m’ha passat, però no n’he dit mai res a la Mari Carmen. No és que vulgui amagar-li, però crec que en la seva situació, després de la crisi cardíaca que va patir i d’haver-se sotmès a diferents intervencions de cor, podria resultar contraproduent. A la meva filla Ruth sí l’hi vaig explicar, i va entendre les raons del meu silenci. Ella procura viure’n al marge perquè no deixa de resultar-li incòmode que sa mare no en sàpiga res. I a en Rubén, el meu fill petit, el vaig portar al Brasil perquè conegués el seu germà. He d’admetre que a mi aquesta situació també m’afecta i m’aclapara. Tanmateix, em sento molt afortunat amb aquest fill i amb aquesta noia, que a banda de ser una excel·lent mare i de fer-se estimar pel nen és una dona que fa tombar el cap tothom. He tingut molta sort amb les dues dones amb què he conviscut, tot i que és possible que amb aquesta segona hi hagi influït una de les meves irrefutables tesis: no hi ha res millor per conquerir una dona que ser vell i tenir diners…
Una dona desencadenà la tràgica mort del Raül
No hi ha cap dubte que la pitjor experiència de la meva vida fou el traspàs del meu fill Raül. Ignoro quin grau de responsabilitat puc haver tingut sobre el trist desenllaç. És cert que jo vaig voler que seguís les meves passes; fins i tot va treballar amb mi a Arcoiris. Potser em vaig equivocar volent marcar-li tant el camí, però és cert que, malgrat que els fills te’ls estimes tots igual, el primer té moltes possibilitats que inconscientment l’acabis considerant com el favorit. Tanmateix, el desencadenant de tot plegat fou una dona. Ell s’havia enamorat d’una noia d’El Papiolet. Tan bojament que, quan ella decidí trencar la relació, ell s’hi obsessionà i intentà recuperar-la. Fins i tot va decidir anar a viure al poble al·legant que allí gaudiria de més tranquil·litat per estudiar. Un dia, però, tornà a casa de matinada i em digué que havia patit un accident de cotxe. Li vaig dir que no s’amoïnés, que ja en compraríem un altre. En preguntar-li, però, on havia anat a aquelles hores, vam discutir perquè em confessà que a buscar l’Anna. No era una mala noia, ella, però sí massa dominant; i ell, massa influenciable. La discussió acabà quan ell, a les tres del matí, marxà amb un fort cop de porta que mai no em trauré del cap. A les quatre de la tarda la policia em trucava per comunicar-me que en Raül s’havia suïcidat…
La mort d’en Raül em féu aparcar l’alcohol
És difícil superar la mort d’un fill. En el meu cas, em provocà una forta sotragada vital. Tant és així que vaig reconduir la meva vida. L’alcohol, que era un del meus habituals i perversos companys de viatge, quedà definitivament aparcat. Des de llavors em fa autèntic fàstic, i quan algú s’entossudeix a fer-me’n beure acabo engegant-lo a dida perquè em deixi en pau. No cal dir que em vaig posar en mans d’un psiquiatre. Per molt que procurà restar-me responsabilitat en tot el que havia passat, una vegada i una altra m’he preguntat si hauria pogut fer res per evitar aquell final. Encara avui si deixo de prendre pastilles m’agafa ansietat. També vaig trobar refugi en la feina. Deixar de beure em permeté aclarir les idees i vaig començar a muntar empreses. I vaig provar d’evadir-me fent viatges amb el seu germà Rubén. És possible que, amb això, busqués reconciliar-me amb mi mateix i, a la vegada, protegir el fill petit per tal de no reeditar aquell esgarrifós tràngol.
Determinats senyals els interpreto com a missatges
Però en aquella etapa posterior a la mort d’en Raül sobretot em vaig endinsar en la lectura de llibres de ciències ocultes. Durant quatre o cinc anys vaig devorar tot tipus de literatura sobre esperits, llumenetes i més enllà. A mi aquella pràctica em resultava terapèutica. Albirava l’esperança de poder tornar a veure el meu fill, de recuperar-lo d’alguna manera; ni que fos comunicant-me amb ell per saber que estava bé. Haver deixat de beure per a mi ja era un senyal; la interpretació d’un missatge que ell m’havia enviat. “No has de beure més; has de viure”, sentia que em deia. I jo li demanava que m’enviés senyals, per poder sentir-me bé amb mi mateix. Tot recordant que ell tenia una piga al braç, jo li repetia una vegada i una altra que se’m manifestés al mateix lloc. Al cap de sis anys m’hagueren d’intervenir quirúrgicament a la mateixa zona, després que allí hagués brollat una erupció. Per a mi allò fou un altre missatge d’en Raül; potser equivocadament. Com equivocadament podrien ser les interpretacions que he fet les vegades que he somniat amb ell, alguna de les quals ha fet que em llevés del llit i “me’l trobés” allà mateix…
He volgut viure la vida i no he fet mai cas dels consells del pare
Si miro enrere, me n’adono que he invertit molt temps a la feina i als negocis. Sóc una persona negociant i ambiciosa, a qui no li fa por res. Fins i tot vaig promoure la construcció d’uns habitatges a El Papiolet; una altra d’aquestes aventures que, per manca d’experiència pròpia i per falta de formalitat per part d’altres, no resultà gaire reeixida. Van sorgir problemes financers que van fer trontollar el projecte. Finalment, tot es resolgué venent aquelles cases a baix preu. Un dels problemes que he tingut professionalment és que he guanyat molts diners… però no he controlat les despeses. I mentre els ingressos anaven rajant no em preocupava res més. Arcoiris, per exemple, vaig aconseguir aguantar-la bé a base d’invertir-hi patrimoni. Malgrat tot, em considero un bon empresari. Una persona que ha viscut sense estar-se de res. Admeto que he estat molt capriciós i que no he fet mai cas dels consells del meu pare, que volia que ingressés els diners al banc. Sempre he volgut viure la vida.
Vivim en un món on les aparences sovint compten més que no pas la realitat
La meva activitat m’ha permès tractar amb molta gent coneguda i adonar-me de com són realment. Persones que projecten una imatge social impol·luta en realitat són gent miserable i sense cap tipus d’ètica; capaces d’escudar-se en iniciatives solidàries amb l’únic objectiu d’assolir notorietat personal i aconseguir que els dispensis un servei gratuït que, més tard, t’agraeixen amb un simple i maleït diploma. Però vivim en un món on les aparences sovint compten més que no pas la realitat. Els Hells Angels (Àngels de l’Infern), per exemple, són uns personatges amb una estètica que, a segons qui, li pot despertar recels. En canvi, sovint he treballat amb ells, fent pintar els seus anagrames, organitzant-los festes amb motos, concerts de rock and roll, escenaris, festivals de miss samarreta mullada… I mai no hi he tingut cap problema. Si em preguntaven pel preu del servei, jo els el deia i ells pagaven trinco-trinco sense qüestionar-lo. Aquesta ha estat una altra de les meves virtuts: que sempre he sabut raonar qualsevol preu; perquè són molts anys de professionalitat i sé el que val cada focus, cada micròfon, cada watt de so, cada watt de llum…
