Text del 25/02/2016
JOSEP ANTONI DURAN I LLEIDA
Alcampell (Osca)
Oportunitat i responsabilitat marquen la vida d’aquest personatge que ha romàs a l’eix de la política catalana al llarg de quatre dècades. Home fet a si mateix, la vocació de servei i unes sòlides conviccions l’han guiat en una trajectòria sempre fidel a uns valors i postulats. Amb mirada d’estadista, confia que un dia la història li reconeixerà no haver enganyat ningú. I que la Tercera Via no només era honesta sinó l’única possible per evitar un atzucac.
Una mare molt patidora, la qual cosa va tenir gran incidència en el meu tarannà
Vaig néixer a Alcampell, la meva família era pagesa per part de mare i bona part de la del pare. Alcampell és un poble d’Aragó, de la Franja, que llavors devia tenir gairebé el doble d’habitants dels set-cents que té actualment. La meva mare, com qualsevol dona a l’entorn rural, es dedicava a atendre la llar familiar. Era una persona molt patidora i entregada als fills, la qual cosa va tenir gran incidència en el meu tarannà i, també, en la meva educació. Tant és així que, quan vaig arribar a l’escola, ja sabia sumar i restar. Més endavant, quan les meves dues germanes petites ja havien crescut, va obrir una botiga on es podia trobar, menys queviures, gairebé de tot: articles de merceria, de perfumeria, regals de Nadal… Tot amb el meu pare. També van regentar una distribuïdora de gas, una activitat que propicià que jo mateix, a l’estiu, quan tenia uns onze, dotze o tretze anys, col·laborés en el negoci i assumís la substitució dels tubs que unien les bombones amb les cuines o estufes.
El pare, un home de bé, assenyat i amb criteri
El pare, que enguany farà noranta-dos anys i gaudeix de molt bona salut, era un home d’una gran rectitud (fins i tot podríem dir de severa rectitud, tot i que molt comuna a l’època) i un professional polivalent. Hi tingué molt a veure la mort prematura del meu avi patern a la Guerra Civil. Va haver de tirar endavant exercint diferents tasques, com ara la d’auxiliar administratiu, gestionar el servei de Correus, col·laborar a la botiga familiar o portar la corresponsalia de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Zaragoza, Aragón y La Rioja, embrió de l’actual Ibercaja. Aquesta darrera funció, que compatibilitzava amb la resta, la duia a terme a partir de les sis de la tarda, quan els pagesos tornaven de treballar a les feixes. I arran d’això, el director de Caixa Rural de Tamarit de Llitera, que havia estat professor de matemàtiques meu, va decidir contractar-lo. Des de llavors, es va dedicar exclusivament a treballar per a l’entitat, on va arribar a dirigir les sucursals d’Ayerbe i de Tamarit, fins que es jubilà. Malgrat no tenir més estudis que els primaris, i alguna formació complementària de comptabilitat que havia cursat per correspondència, era un home que gaudia d’una gran autoritat i que despertava moltíssima confiança. Recordo estar dinant a casa i que la gent vingués a demanar-li el seu parer en diferents qüestions. Tothom li reconeixia seny i criteri i, a l’hora de prendre alguna decisió important, sempre volien consultar-l’hi.
Feble base lingüística
La meva formació patí les mancances lògiques d’una escola pública rural de l’època. Tot i que tinc molta estima tant per la mestra de pàrvuls com pel professor que vaig tenir després, l’ensenyament que vaig rebre era molt limitat, igual que el batxillerat, que vaig seguir a l’Institut de Tamarit de Llitera. A això cal afegir-hi les col·lisions lingüístiques, perquè el català que parlàvem a la Franja era castellanitzat, i la formació que vaig rebre va ser en castellà i amb una gramàtica molt fluixa. Aquests fets m’han propiciat mancances de lèxic i vocabulari perquè mai no he tingut ocasió d’estudiar prou bé una llengua, malgrat que, amb el pas dels anys, m’he anat fent entendre pel món amb fins a cinc idiomes: castellà, català, anglès, francès i italià. Però dels cinc no en conec cap prou bé perquè em falta la gramàtica de la meva llengua materna. El català no el vaig estudiar mai. Tanmateix, sempre prenc les notes en català, a excepció de quan era al Congrés dels Diputats i havia d’intervenir per fer una rèplica. Penso en català, però ni conec prou bé aquesta llengua ni tampoc la que vaig estudiar, que és el castellà.
Del Batxillerat Agrícola al Dret
Una altra limitació en la meva formació fou seguir un batxillerat que en deien Laboral i molt orientat a formar joves per canalitzar-los cap a una universitat tècnica. En funció de cada àrea geogràfica, tenia una orientació determinada. I en el cas de Tamarit i de Balaguer, on vaig estudiar, era Agrícola. Vaig aprendre a esporgar un arbre, a conduir un tractor, el període de maduració de les fruites, les seves varietats… Però no vaig estudiar mai ni llatí ni filosofia. I per això després he hagut de llegir molt per equilibrar aquestes mancances. Si hagués volgut ser enginyer agrònom, hauria tingut una base enorme. Però vaig cursar Dret, a banda de sengles incursions a Ciències de la Informació i Ciències Polítiques.
Afany periodístic
No puc dir que en la meva adolescència hi hagués cap element condi-cionant per seguir la carrera política. Els pares em van marcar el caràcter, però no vaig heretar-ne cap ADN polític. Fou en acabar el batxillerat quan vaig començar a sentir atracció pel que passava més enllà del meu entorn immediat i vaig descobrir la meva vocació pública, que inicialment volia canalitzar a través del periodisme. Seguint les informacions al televisor en blanc i negre de casa sobre la Guerra dels Sis Dies, havia exclamat: «M’agradaria ser aquí cobrint aquesta informació». La meva mare s’esgarrifà, en sentir-me. I, en acabar el batxillerat, vaig viatjar a Barcelona (on només havia estat un cop) perquè a l’Escola Oficial de Periodisme m’informessin sobre allò que calia fer per matricular-m’hi. Es donà la circumstància que necessitava la nota del PREU i, en no haver-la rebut quan acabava el termini per inscriure’m, vaig desestimar provar sort, i presentar parcialment la documentació. Però llavors aparegué el capellà del poble, que em digué: «Tu no perdràs un any». Ell, que havia cursat primer de Dret, de manera brillant, m’aconsellà que em matriculés en aquesta carrera, que s’havia començat a impartir a Lleida feia un any.
Primeres accions polítiques
Vaig començar la carrera, a escriure articles a diaris o a Cuadernos para el Diálogo, a interessar-me pel món del pensament més proper als ideals que sempre he defensat… El dret era un accessori, perquè el que m’engrescava era descobrir el que passava al meu voltant i escriure sobre tot allò. A Lleida, tot i ser una ciutat petita, hi havia moviments polítics i personatges amb una certa ambició. Així, per exemple, vaig treballar per a una candidatura a l’Ajuntament alternativa a l’oficial del règim. I també vaig ajudar un candidat, repartint pamflets a les bústies, que es presentava com a procurador a Corts en contra de la llista oficial d’en Mola i en Viola. La meva determinació d’estudiar Periodisme em portà finalment a matri-cular-me per lliure a la Facultat de Ciències de la Informació, a Bellaterra. I també em vaig matricular a Ciències Polítiques, a Madrid. Són estudis que vaig seguir gràcies al fet que amics i companys em passaven els apunts però que no vaig culminar.
Atrafegada vida d’estudiant
La carrera la vaig compaginar amb l’activitat laboral, per necessitat i perquè m’agradava. Suposo que l’empenta familiar em marcà. Des de les nou del matí fins a les dues, treballava als jutjats com a interí, fent d’auxi-liar administratiu, d’agent judicial, d’oficial… i a diferents instàncies. A les dues me n’anava al col·legi, on portàvem el bar amb un altre company perquè el director ens havia brindat aquella opció de negoci. Dinàvem en vint minuts, servíem el cafè i netejàvem les taules. A quarts de quatre tancàvem i me n’anava a portar la comptabilitat d’una casa de compra-venda de cotxes. A les cinc ja era a la Facultat, i després de sopar tornava al bar del col·legi, on no tancàvem fins que acabaven de jugar a la botifarra…
Escapant del servei militar
Abans eren cinc anys de llicenciatura i no hi havia màsters d’espe-cialització. Vaig fer l’examen de grau no perquè en aquell moment pensés a dedicar-me a l’Ensenyament ni accedir al Doctorat, sinó perquè en acabar la carrera havia de complir el servei militar, a Saragossa. I l’únic objectiu que tenia era disposar dels màxims dies de permís. Em vaig passar tot el servei militar buscant com lliurar-me’n. Mai com llavors no m’havien tret tants queixals, perquè cada dia era a l’Hospital Militar. Amb la complicitat d’un alferes de complement (un estudiant d’Econòmiques de Barcelona) i d’una monja de l’Hospital (tieta d’un company de llitera i que ens donava esmorzar al mateix centre), cada dia trobava alguna excusa. A més, després de dinar ensenyava uns nens gitanos a llegir i escriure. En acabar el servei, vaig obrir un despatx a Lleida. Més endavant, vaig assumir l’assessoria jurídica d’una de les empreses més importants de Lleida, Ros Roca, a Tàrrega. Hauria pogut entrar a la funció pública, com alguns companys meus, perquè el Govern va obrir, a les barriades obreres de Lleida, uns centres d’Atenció Jurídica i Social i buscaven persones per atendre aquest servei. Però la meva vocació no era la de funcionari.
L’entrada a Unió
La meva participació política pot dir-se que va iniciar-se amb l’orga – nització d’un cicle de conferències de dirigents polítics de l’Oposició d’arreu d’Espanya. Les organitzàvem amb el pare Ramon Domènech, director del col·legi dels franciscans on havia estat i que va haver de pagar diverses multes perquè alguns dels participants tenien prohibit parlar en públic, com ara en Solé Tura, el bisbe d’Osca o en Díez-Alegría (jesuïta i germà de tinent general franquista). Jo mateix l’havia hagut d’acompanyar a comissaria a vegades. Un dels que va venir fou Ruiz-Jiménez, demòcrata-cristià, fundador de Cuadernos para el Diálogo i president de la Comissió Espanyola de Justícia i Pau. Tot i adreçar-me a mossèn Janer, director del Diari de Lleida, perquè el presentés, el capellà (que em coneixia, sabia com pensava i percebia el meu neguit) em suggerí que ho fes jo. Malgrat ser una conferència prohibida, l’església era plena de gom a gom. En acabar l’acte, uns senyors que eren a primera filera se’m presentaren a la sagristia i em preguntaren què hi feia allà. Em vaig identificar com a social-cristià i fou llavors quan em parlaren d’Unió Democràtica, un partit català que compartia les idees de Ruiz-Jiménez. L’endemà mateix ens vam citar a l’altell de la cafeteria Rocamar de Lleida, a la rambla Ferran. M’explicaren el projecte d’Unió, la seva perspectiva social-cristiana i el vessant nacionalista. Jo no tinc vocació nacionalista, perquè a Alcampell es vivia l’esperit nacional d’una altra manera, tot i estar al corrent d’aquest sentiment català. En albirar que el franquisme acabava, com la resta de joves que busquen posar el seu gra de sorra en la nova societat que es vol construir, aquell mateix dia vaig decidir ingressar a Unió.
Un partit ni blanc ni negre
El primer llibre que vaig llegir d’Unió fou Unió Democràtica i el seu temps, que vaig devorar el primer cap de setmana. És una tesi doctoral d’un monjo de Montserrat, Hilari Raguer, feta a la Sorbona i dirigida per Manuel Jiménez de Parga, deixeble de Maurice Duverger. Molta gent desconeix la realitat d’Unió, partit fundat el 1931. Hi ha qui pensa que sempre ha anat amb Convergència Democràtica. La realitat és que Unió ha necessitat sempre la força d’una coalició, perquè és un partit de matisos; no és ni blanc ni negre. I del 1931 al 1935, com que aquest país ballava entre el blanc i el negre, no acabà de fer forat; si fa no fa com passa ara, moment en què torna a patir dificultats i no compta amb diputats, com tampoc el 1934 o el 1936, quan ni tan sols es presentà perquè no era partidària de la divisió de la societat.
Formació política
Un cop a Unió Democràtica, els estius següents els passo a Alemanya, formant-me amb la Unió Demòcratacristiana d’Alemanya. Els democra – tacristians alemanys tenen uns centres de formació molt potents, on vam coincidir amb col·legues del partit de Ruiz-Jiménez, mallorquins, del PNB… Recordo que quan el Rei Joan Carles proposà Adolfo Suárez com a President del Govern, a Alemanya ens plantejàvem si havíem de tornar, perquè el Monarca havia elegit per al càrrec el Secretari General del Movimiento. El franquisme ja es veia que tenia els dies comptats, però hi havia el dubte de què vindria després i si seríem capaços de bastir un país democràtic. Espanya és un país on les guerres civils no han estat escadusseres, i on d’estabilitat, n’hi ha hagut ben poca; aquests darrers quaranta anys gairebé en són una excepció. I per això em preocupa que estiguem malbaratant l’època en què es va bastir una obra com la Constitució. Recordo que l’11 de setembre del 1977, havent superat les primeres eleccions democràtiques, amb el Partit Comunista legalitzat, anàvem pel passeig de Gràcia amb pancartes de «Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia». Si ens haguessin dit que trenta anys després tindríem el que hem aconseguit, no ens ho haguéssim cregut, perquè la incertesa era dominant.
Responsabilitat i oportunitat
La responsabilitat i l’oportunitat sempre han estat presents a la meva vida. Prova d’això fou el 1977, any en què ens vam trobar que els principals dirigents d’Unió a Lleida abandonaven el partit per anar-se’n a UCD, que era el partit de poder. Mentrestant, Anton Cañellas, l’únic diputat que teníem, fou expulsat, de tal manera que Unió es quedà sense dirigents, especialment a Lleida. Els que no vam fugir per la derrota de 1977 ens vam reunir al despatx professional per valorar com encaràvem el futur. Allà, em van assenyalar per liderar el nou projecte. Era una oportunitat, derivada d’un fet doblement luctuós com fou l’expulsió d’en Cañellas i l’abandó d’altres companys a Lleida. Però també una responsabilitat, perquè malgrat la joventut i la necessitat de consolidar la meva carrera profes sional, vaig acceptar assumir aquell paper. Amb vint-i-cinc anys, em vaig implicar i complicar. Mai no se m’ha fet costa amunt cap repte. Hagués pogut renunciar-hi, o marxar al partit del Govern, perquè vam tenir l’oferta corresponent. Però el meu compromís polític anava per un altre camí.
Tinent d’Alcalde amb vint-i-sis anys
L’accés a un càrrec institucional es produeix en presentar-me com a candidat a l’Alcaldia de Lleida, el 1979, i amb només vint-i-sis anys. Unió Democràtica concorregué ja amb Convergència, i vàrem treure tres regidors. Això em convertí, en el context d’aquell primer pacte de progrés, en Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament. Exerceixo la política amb professio-nalitat, que no és el mateix que ser professional de la política. Prova d’això és que vaig compaginar els inicis de la política amb l’activitat laboral; els primers anys com a professor de Dret Civil, que resultà ser una mala experiència perquè exercir la docència requereix una preparació exhaustiva de les classes difícilment compaginable si has d’atendre tants compro-misos, com era el meu cas. Però sí que arribà un moment en què vaig dedicar-me plenament a la política, i fou l’any 1993; una etapa que ha durat fins ara, el 2016, en tornar a l’activitat privada.
M’oferiren ser ministre
El President Pujol, quan tenia catorze o quinze anys, va pujar al Tagamanent i, tot contemplant Catalunya des del cim, va prendre la determinació de liderar el país. Jo no he tingut mai aquest neguit d’arribar a ocupar un determinat paper, tot i que és cert que no vaig voler renunciar a ser candidat a la presidència de la Generalitat; perquè quan Jordi Pujol decidí abandonar-la, estava convençut, honestament, que jo era la persona més ben preparada per assumir-ne el relleu. Si jo hagués tingut aspiracions d’arribar a ocupar el càrrec, potser es podria haver trencat la coalició amb Convergència. I tanmateix em vaig posar al servei d’Artur Mas i li vaig fer costat perquè la nostra coalició continués prosperant. Com també hauria pogut ser ministre, i no he volgut ser-ne tot i haver-m’ho ofert tant des del Partit Popular com des del PSOE. Es pot dir que a Pujol no el satisfeia aquesta possibilitat, però jo hauria pogut prioritzar els interessos personals i abandonar el partit o la coalició. A vegades ha proliferat la imatge falsa que he perseguit aquest objectiu i se n’ha fet broma. Hauria acceptat ser ministre si hagués cregut que realment seria d’utilitat, perquè sempre he pensat que, si bé el càrrec pot ser important, el que és realment important és servir el país. I és això el que sempre m’ha guiat.
Defensa de l’economia del carrer
L’economia era la part més feble en la meva formació. N’era conscient, malgrat que a la carrera havia cursat Economia Política, i a Alemanya també en vaig rebre algunes pinzellades bàsiques. Però he procurat llegir molt i formar-me al llarg de tota la vida, i he tingut excel·lents col·la-boradors que m’han sabut assessorar en la matèria. I quan m’hi refereixo no és per fer grans disquisicions macroeconòmiques, sinó que prefereixo parlar de l’economia del carrer: dels problemes de l’empresa, de com donar-hi resposta des de l’àmbit laboral, fiscal… A Unió sempre ens hem centrat més a defensar la microeconomia, la creativa, la productiva, la innovadora, que hauria de tenir un paper més rellevant. Conèixer bé el teu país i els seus problemes en bona part passa per identificar-ne l’activitat productiva, els seus empresaris.
Obrint portes a les empreses
La diplomàcia ja fa anys que gira al voltant de la promoció de les empreses del país. Ho vaig aprendre quan va caure el Mur de Berlín. Amb la Fundació Empresa Catalunya Europa Amèrica vam organitzar expedicions d’empresaris, als quals jo acompanyava per obrir portes, amb el conven-ciment que era positiu per a Catalunya la introducció d’aquestes companyies en mercats que, si bé encara no formaven part de l’economia de consum, aviat hi arribarien. Fèiem un servei a Europa i, de retruc, a aquells països, perquè en portar-los aquests emprenedors els ajudàvem en el seu desenvolupament econòmic i, a la vegada, a consolidar els espais de llibertat política. Estem parlant de la Polònia de Jaruzelski, de l’Hongria o la Txecoslovàquia que fins feia quatre dies havien estat controlades pels comunistes, o de la Romania on encara manava en Ceaucescu.
Evolució a les ambaixades
Les ambaixades han canviat molt, però encara trobes ambaixadors formats en l’escola antiga que no s’adonen de la necessitat de la missió econòmica que tenen. Recordo una missió empresarial a Polònia, el 1991. La visita es va preparar amb l’agregat comercial, perquè llavors els ambaixadors es dedicaven a aspectes més protocol·laris com ara preparar vins d’honor… La iniciativa fracassà, perquè l’agregat no era competent. I va resultar que en la missió ens acompanyava el director d’exportació de la companyia de cadires Figueras, que era francès. Davant aquesta situació, va decidir acudir a l’ambaixada francesa, que es posà a la seva disposició tot i representar una empresa catalana, i va poder tancar els negocis. Avui dia, agregats comercials i ambaixadors presenten un altre tarannà. Primer s’organitza una reunió per oferir una visió general de la situació empresarial del país. A partir d’aquí, en les visites amb els homòlegs del Parlament, el primer ministre o el ministre d’Economia, a banda d’abordar aspectes de geopolítica, ja sap quins assumptes ha de plantejar.
Projecció internacional
En la meva carrera política també m’ha ajudat la projecció internacional. Hi ha qui pensa que presidir la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés m’ha permès aquesta projecció, però la realitat és que el bagatge d’haver estat dues vegades consecutives Vicepresident de la Internacional Demòcrata Cristiana és el que va propiciar que tant el PP com el PSOE dipositessin la confiança en mi per a aquesta responsabilitat. Sóc l’únic diputat aliè al partit del Govern de torn que l’he ocupada, des del 2004 fins al 2011, en tres legislatures consecutives. A Juncker, per exemple, fa trenta anys que el conec, la qual cosa facilita la possibilitat d’establir-hi nego-ciacions. La vicepresidència de la Internacional em permeté projectar-me internacionalment i conèixer països i persones, com ara el mateix President de Xile, Patricio Aylwin, amb qui vaig compartir una comissió per fixar les bases de la democràcia cristiana moderna. Conjuntament vam sacsejar el pensament del màxim corrent polític del segle passat (juntament amb el socialista); vam oferir a una societat canviant una proposta programàtica mundial, amb les mateixes arrels però amb uns continguts diferents.
Polític o estadista
La gran diferència entre un polític i un estadista és que el primer pensa en les pròximes eleccions i el segon, en les pròximes generacions. En l’àmbit català s’ha caigut massa sovint en l’error de tenir en compte les reper – cussions electorals. Cal tenir present que es pot donar la circumstància històrica que el poble no tingui la raó, i el camí dissenyat per aquest no tingui sortida. El polític es pot posar al capdavant de les reivindicacions d’aquest poble, i segur que en traurà un rèdit electoral. L’estadista, en canvi, a risc de sacrificar el seu càrrec, si creu que el camí no és l’encertat, ha de convèncer el poble i treballar pel que aquest necessita de debò. A Catalunya s’ha preferit encapçalar la manifestació per evitar ser engolit per ella, en comptes d’actuar amb coratge. Si l’onada va en una determinada direcció, és més fàcil posar-s’hi a sobre, per navegar còmodament i arribar el primer pensant: «Quanta gent que tinc al darrere». És lògic que al poble el mogui el sentiment, perquè hi ha desig de més llibertat i atipament per la miopia del Govern central i el tracte dispensat a Catalunya. Però el polític no pot instrumentalitzar aquest sentiment, ha de saber canalitzar-lo, en lloc de manipular-lo i convertir-lo en una reivindicació impossible de materialitzar.
Víctima política de la Tercera Via
La Tercera Via és l’única via possible. La història ens acabarà donant la raó. Però entre uns i altres l’han matada, perquè des de Catalunya s’ha menyspreat i, des de més enllà, hi ha hagut total immobilisme. Políti cament parlant, he estat víctima d’uns i altres. Malgrat que molts dirigents que defensen la independència eren conscients que la Tercera Via era l’única possible, no van voler donar-li cap oportunitat. Rajoy té una responsabilitat històrica, com també la té Artur Mas. I s’ha enganyat la gent. Al meu míting final vaig dir que el risc de perdre vots hi era, però que sempre podran dir que hi va haver un partit i una persona que no els va enganyar. La valentia i la coherència ens costà vots i representació parlamentària. En aquell moment també vaig actuar amb responsabilitat, perquè em vaig presentar després de la ruptura amb Convergència Democràtica. Hauria estat una irrespon – sabilitat que el principal actiu d’Unió s’hagués desentès del partit. Per interès general del partit, m’havia de mantenir-hi al capdavant en aquell moment, malgrat les expectatives poc favorables.
L’educació, pedra angular del futur de la societat
El polític és una mostra més de la realitat de cada època; és fruit de l’evolució de la societat. Cada cop assistim a un predomini més gran de la ciència per sobre del pensament i les humanitats. I en una activitat com la política, limita l’acció a qüestions tècniques més que al pensament. Això provoca que cada cop hi hagi polítics amb menys capacitat per enraonar. Si aspirem a ser una societat autènticament democràtica, cal que dediquem més recursos a l’educació, entesa com l’adquisició d’uns coneixements humanístics, no tant en la matèria concreta, sinó en la transmissió de valors com ara l’esforç, el treball, el respecte… El futur de Catalunya, i de les societats occidentals, passa per l’educació, una part de la qual és en mans dels mestres, tot i que la més important és en mans de les famílies i la societat. A la nostra, de fet, hi manca esperit cívic i urbanitat. I aquesta educació i aquests valors els hem de garantir a través de la família i dels poders públics, inclosos els mitjans de comunicació. Fins ara, no hem estat capaços de garantir que la televisió pública ho aconsegueixi. Només cal veure que cap sèrie de televisió la protagonitza un emprenedor que transmeti aquests valors, ans al contrari: trobem personatges amb un perfil ben diferent i famílies poc estructurades. Els valors i l’educació són la garantia de futur de la societat, perquè fan que l’individu se senti com una peça integrant i fonamental d’una determinada comunitat, i que s’hi degui amb convicció.
El repte de les noves tecnologies
Les noves tecnologies també constitueixen un repte. Perquè acceptant que suposen una gran aportació a la democràcia i faciliten l’accés a un coneixement abans concentrat en mans del poder, cal garantir que la informació difosa sigui veraç i certa. Si la societat és forta en educació, sòlida democràticament, la informació no és nociva perquè el poble té prou maduresa per saber interpretar-la i discriminar el que és fals. Les noves generacions no solen comprar el diari, sinó que recorren a Internet per informar-se. I a través de la xarxa, on sovint hi ha emmascarament i absència de contrast dels continguts, es pot destrossar un empresari, o una família, difonent falsedats, perquè determinades informacions les reben persones sense maduresa o capacitat per discernir si són veritat o no. Jo mateix tenia un compte de Twitter que vaig tancar en acabar la meva etapa política. Als darrers mesos, em veia obligat sovint a donar explicacions respecte a piulades emeses des d’un compte que usava el meu nom i la meva imatge i que induïa a error. Tirar la pedra i amagar la mà és un recurs usat històricament; però ara, quan es llença la pedra, són milers i milers els impactes assolits.
La necessària cooperació mediterrània
La cooperació internacional és un altre desafiament a què ens enfrontem, especialment a l’Àfrica. Al llarg de la meva carrera m’he dedicat força a aquesta faceta, perquè com a conseller de la Generalitat treballava amb l’Institut Europeu de la Mediterrània, l’embrió del qual fou l’Institut Català de la Mediterrània, fundat per en Baltasar Porcel i que bàsicament era una plataforma economicocultural. Vaig començar a col·laborar-hi amb un equip molt competent, integrat per gent d’Unió, de Convergència i independents, com ara Andreu Claret, que procedia del PSUC. Ell proposà fer un patronat comú amb totes les Administracions, per convertir-lo en instrument de referència europeu per a l’àrea mediterrània. Fou així com s’hi integraren el Govern de l’Estat, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. Jo en vaig ser Vicepresident Executiu durant un any i mig, i després he seguit amb atenció la seva evolució. Però el projecte ha fracassat, per diverses raons. Primer, perquè Europa no hi ha destinat prou recursos, ja que ha prioritzat l’obertura cap a l’Est. Ara, però, s’adonen que l’estratègia mediterrània no se centra només en raons econòmiques o de solidaritat, sinó que també integra qüestions de seguretat. En segon lloc, des de la Conferència Euromedi-terrània, celebrada a Barcelona el 1995, no hi ha hagut interès a donar-hi nous impulsos. Finalment, el conflicte araboisraelià ha privat el diàleg i l’assoliment d’acords sòlids. He estat testimoni de moltes reunions i sempre han acabat amb baralles que han impedit abordar i resoldre altres problemes.
L’assignatura pendent africana
Cal admetre que la relació amb els països de la riba sud de la Mediterrània no resulta fàcil, i que la col·laboració econòmica entre ells tampoc és eficient. Les primaveres àrabs s’han saldat amb fracàs en la majoria dels casos, perquè no han servit per desenvolupar la democràcia. La situació a l’Àfrica subsahariana encara és pitjor. No podem obviar que Europa té molta responsabilitat amb Àfrica, per la política colonial practicada durant dècades que va comportar greus espolis d’aquest continent. No s’està actuant amb prou diligència a l’hora de tornar la prosperitat als pobles africans. En canvi, la Xina sí que està parant atenció a l’Àfrica perquè té necessitats derivades de la seva realitat demogràfica i econòmica, i es veu obligada a buscar-hi oportunitats. A l’Àfrica, el continent de la fam i la desigualtat, hi tenim una important assignatura pendent.
