Text del 09/03/2016
DAVID FERNÀNDEZ I RAMOS
Barcelona
Lluitador contundent amb el contingut i contingut amb les formes, aquest activista polític ha tingut una trajectòria curta com a parlamentari per compromís personal i amb la seva formació. Un compromís que troba continuïtat en la lluita que segueix mantenint al carrer; d’on va venir i on ha tornat per reivindicar ètica i justícia social amb la mateixa força amb què ho va fer des de la tribuna del Parlament de Catalunya, on el seu pas no va deixar ningú indiferent.
Lluny d’anar de festa, invertia molt temps a llegir i em vaig convertir en lector impenitent
Vaig néixer a la vila de Gràcia, de manera accidental, seguint la trajectò-ria laboral itinerant del pare. Ell, que era de Lleó, treballava a una empre-sa americana d’informàtica i fou destinat consecutivament a Madrid (on nasqué el meu germà gran), a Bilbao (la meva germana vingué al món a Getxo –Biscaia ), i posteriorment a Barcelona, on també va néixer el meu germà petit. La mare era d’un poblet de Zamora, i havia treballat en un Ajuntament del País Basc. Tanmateix, la maternitat la va portar a conver-tir-se en el pal de paller familiar, com a mestressa de casa. A ella, que ha escrit llibres de poesia, li he d’agrair la seva insistència perquè llegís. Va posar a les meves mans autors russos com Tolstoi, Txèkhov o Dostoievski. Si la meva infantesa va transcórrer de manera normal, la meva joventut no s’ajustava gaire als patrons de l’època, perquè en comptes d’anar de festa i passar-ho bé invertia molt temps a la lectura i em vaig convertir en un lec-tor impenitent. Puc dir, també, que la història del meu avi, republicà i comunista, m’ha marcat molt, ja que ell va estar cinc anys reclòs a la presó del Dueso, a Santoña (Cantàbria), on va coincidir amb el dramaturg Buero Vallejo. Les històries que em va explicar durant la infantesa i l’ado-lescència em van influenciar. Em va transmetre la llavor de l’esperit de lluita contra les injustícies.
Em quedà gravada a la retina la llum verda de quan esclataven les bombes sobre Iraq
Coincidint amb la crisi iraquiana i la Guerra del Golf, a principis del 1991 vaig participar a les primeres manifestacions, a l’edició de la primera revista a l’institut i a les primeres assemblees. Fou la directora del centre qui ens va sensibilitzar sobre l’horror de la guerra, per la qual cosa estic agraït al siste-ma públic català d’ensenyament, en haver generat aquest grau de conscièn-cia ètica sobre com calia implicar-nos i comprometre’ns en lluites com aquella. Recordo que fou una guerra televisada, de la qual em quedà grava-da a la retina la llum verda que vèiem a la petita pantalla quan esclataven les bombes que llançaven des de l’aire. I també em quedà a la memòria una frase del darrer Ministre soviètic d’Afers Estrangers, Eduard Xevardnadze, que va advertir que ens havíem de preocupar perquè la guerra freda havia acabat. Vam entrar en un canvi de cicle en el qual encara ens trobem immer-sos i vam descobrir el món per la via directa. Vam adonar-nos que aquella era una guerra pel petroli i que, si rebobinaves, trobaves les intervencions nord-americanes a Nicaragua, Guatemala o El Salvador; les conspiracions de Kissinger; els trenta mil desapareguts de la dictadura argentina… El «patio trasero», que en deien per referir-se a l’Amèrica Llatina. De mica en mica comences a descobrir una història silenciada, negada, en què sembla com si quaranta anys de guerra i de dictadura no hagin existit. I acabes des-cobrint un país sencer. Buscant, trobes que hi ha una altra història dels Estats Units, del Howard Zinn, que te l’explica des de la perspectiva dels tre-balladors, de les dones, dels negres… D’aquelles persones que també l’han escrit i, sobretot, l’han sofert.
No estava disposat a què m’expliquessin la seva història
Tot i que de petit volia ser metge, la meva intenció a l’hora d’entrar a la uni-versitat fou estudiar Història. Però tant a casa com les professores d’Història i de Filosofia de l’institut em van insistir perquè cursés Ciències Polítiques; cosa que vaig fer sense gaire convicció. No vaig llicenciar-me perquè vaig decidir deixar la carrera quan em restaven unes poques assignatures per culminar-la. Trobar-me a tercer de Ciències Polítiques, a l’assignatura de política espanyo-la, i que em diguessin que la Transició l’havia fet el Rei, resultà definitiu perquè plegués. Em negava a pagar dues-centes mil pessetes perquè m’expli-quessin els fascicles de Victoria Prego a El País. Llavors vaig entrar a treballar a la factoria de Martorell de la SEAT, ja que el pare havia passat a una situa-ció d’atur crònic i calia ajudar a casa. Vaig treballar-hi durant dos anys.
Condemnat per insubmís
Em vaig negar a fer la mili; per consciència antimilitarista i antibel·licista. A més, m’havia correspost complir el servei a Ceuta i em tocava incorpo-rar-me el 15 d’agost, que era la Festa Major de Gràcia. Vaig escriure una carta que vaig enviar a la Comandància de Ceuta, a la Caserna del Bruc i al jutjat per informar-los que no m’hi incorporava. En ella al·ludia al pre-àmbul de la Constitució de la UNESCO, del 1948, que diu: «Puix que les guerres neixen a la consciència dels homes, és a la consciència dels homes on s’ha d’eliminar.». I fent esment d’això, vaig dir que no volia aprendre a matar i a morir. El judici va durar prop de quatre anys i em demanaven dos anys i quatre mesos de presó en Primera Instància. El Tribunal Superior de Justícia ho va canviar per vuit mesos de presó que no vaig complir i deu anys d’inhabilitació per a qualsevol càrrec públic. En la meva situació hi havia deu mil persones a Catalunya; quaranta mil a tot l’Estat. A més d’un milió d’objectors, amb la qual cosa es generava un col·lapse enorme, per-què no hi havia places per assignar-los un servei substitutori. Aquesta és la raó per la qual Aznar va agilitzar la supressió del servei militar obligatori.
La meva porta giratòria és carrer-política-carrer
L’operació Garzón contra independentistes catalans el 1992 també té la seva influència; sobretot quan afloren els maltractaments i les tortures i comen-ces a preguntar-te en quin món vius, on la realitat televisada difereix de la real. L’únic territori o espai per demostrar que un altre món és possible és la nostra vida quotidiana. La base tectònica del projecte de la CUP (Candida-tura d’Unitat Popular) se sustenta en la reflexió «canvia tu que és la millor forma de contribuir a canviar el món: som el que fem per canviar el que som». Com a mínim, aspirem a què no vagi a pitjor; frenar la regressió. Wal-ter Benjamin diu que cal posar el fre d’emergència a la temptació de la bar-bàrie, lluitar davant qualsevol intent d’atropellament. Fa vint-i-cinc anys que estic en política i continuo al projecte polític de la CUP malgrat ja no ser diputat. La nostra porta giratòria és carrer-política-carrer. O cooperati-va-Parlament-cooperativa, perquè m’he reincorporat a la cooperativa de la qual sóc soci de treball. Abans de la meva etapa parlamentària m’encarrega-va de la comunicació de l’àrea social, i ara se m’ha assignat un àmbit nou de lluita contra la pobresa, l’exclusió i la marginació socials. La meva tasca con-sisteix a buscar nous mecanismes d’intervenció en aquest àmbit, a canvi de mil noranta-sis euros mensuals. És una altra forma de fer política, i hi ha molta gent que m’ho reconeix i em diu que aquesta pot ser la manera més útil de fer-la: fer més que dir.
De veremador a cap de llista
Quan em van trucar per demanar-me si em podien incorporar a la llista de la CUP per al Parlament, al setembre del 2012, jo estava fent la vere-ma amb els meus avis a Zamora. Els vaig dir que no tenia cap inconve-nient a col·laborar per omplir la llista; però em van dir que no, que volien que l’encapçalés. Em van deixar quaranta-vuit hores per decidir-ho. Deu dies més tard s’aprovava la llista i m’abocaven a un món desconegut per a mi com era l’institucional. S’iniciava així una etapa frenètica, amb mol-tíssims i intensos actes de campanya electoral que van proporcionar-nos tres diputats. Unes setmanes després, em tocava pujar a la tribuna del Par-lament. La part escènica feia molt respecte: baixar les escales i trobar-me tot el poder polític m’impressionà. Tanmateix, no m’importava tant la gent que tenia al davant, escoltant-me, com el respecte dels qui tenia al darrere. Eren cent vint-i-sis mil persones que havien dipositat la seva con-fiança en la candidatura, havia d’estar-ne a l’alçada i dir el que, com a pro-jecte col·lectiu, els nostres votants volien que digués. Crec que la gent se sorprengué per les formes, que eren educades; però sóc igual fora que dins. Suposo que perquè veníem d’un cicle on allò políticament alterna-tiu tenia el seu estigma: érem els radicals criminals. Puc dir que els trans-criptors del Parlament, amb qui tenia molt bona relació, em van venir el darrer dia per donar-me les gràcies. Deien que havien après, que feia molts anys que no se sentia a la Cambra cap tipus de discurs alternatiu. I és cert que a vegades el Parlament semblava estar cinc pisos per sobre de la reali-tat del carrer i que els diputats no s’adonaven de la realitat social.
El pas pel Parlament no m’ha canviat
Amb Quim Arrufat sempre ens dèiem que sabíem com havíem entrat al Parlament però que no sabíem com en sortiríem. Ens preguntàvem si per-sonalment en quedaríem traumatitzats, transformats, embogits de poder… Penso que el pas pel Parlament no m’ha canviat. Un pas on hi ha llums i ombres; satisfaccions i desencisos, i dos amics –el Quim i la Isabel– per sempre. Possiblement el que més em satisfà és haver fet entrar al Parla-ment les dades reals del país i paraules oblidades, com desigualtat. Però també valoro positivament haver pogut recitar determinats autors crítics, haver traslladat reflexions i haver intentat dir les coses pel seu nom; des de la pedagogia, la ideologia i l’ètica. Per primer cop s’escoltava a l’Hemici-cle la nostra veu; uns discursos que ja feia temps que eren al carrer. La veu dels fills del país que es revolten contra un futur incert i que, en comptes d’acotar el cap i resignar-se submisament, miren de canviar el món. Però al Parlament no hagués sobreviscut, en tots els sentits, sense un amic de l’ànima des dels temps universitaris: Víctor Reixach i Casacuberta.
La dolorosa llei del silenci
Una altra de les satisfaccions fou ser capaços d’obrir una Comissió d’In-vestigació sobre la Corrupció; i que per primer cop en una comissió d’aquest tipus vam aixecar qualsevol forma de vet de compareixents. Sovint els partits aprofitaven les seves majories per vetar la compareixen-ça de determinades persones. Vam dir que si hi havia vets no presidiria la Comissió i dimitiria, perquè si comences amb vets aquesta tasca no ser-veix per a res. La llei del silenci és molt dolorosa democràticament par-lant. I penso que la Comissió d’Investigació sobre la Corrupció va ser un exercici catàrtic per a la societat: ens va posar un mirall davant nostre del que érem, del que havíem estat, del que volem ser.
Espais de trobada i de diàleg impossibles
Entre les ombres de la meva etapa parlamentària, puc dir que des de la CUP vam presentar cent cinquanta propostes de mesures per lluitar contra la corrupció, de les quals no es van aprovar ni cinc. Hi va haver molts silencis. La nostra primera conclusió era reformar les comissions d’investigació perquè fossin més operatives, útils i eficients. La Comis-sió sobre Bales de Goma, en canvi, va ser molt útil; institucionalment, política i democràtica. Fou modèlica i és de la qual estic més satisfet en termes generals: de conclusió i de fondària d’anàlisi, perquè no hi va haver cap vet i perquè, fins i tot, va propiciar espais de trobada i de dià-leg impossibles entre policia, manifestants, comandaments, moviments socials… Espais que no existien i que el Parlament fou capaç de crear per establir aquest diàleg democràtic i buscar una solució i la millor alter-nativa per al país. Però queda molta feina per fer. Nosaltres, des de la nostra filosofia «cupaire», tenim clar que el que no es pugui fer al Par-lament, fonamentalment per falta de voluntat política, ho farem a fora, al carrer.
Tenim divuit mil presos pobres mentre els responsables de la crisi resten impunes
Als debats sobre corrupció hi havia qui volia portar les discussions cap a el vessant filosòfic. Jo entenc que el que calia era anar més enllà de la con-dició humana –capaç del terrible i del sublim–, perquè la corrupció ha existit i existirà sempre. El que calia era decidir com reaccionem quan es detecta i evitar obrir la porta a la impunitat, com quan el PP decidí indul-tar els condemnats d’Unió per finançament il·legal. Hem de posar obsta-cles a les pràctiques corruptes, i llums i taquígrafs en aquells àmbits que abans eren molt més opacs. Personalment, mai no he cregut en la presó; perquè quan es diu «el qui la fa la paga» només afecta als més desvalguts. Als Països Catalans hi ha divuit mil presos pobres mentre els responsables de la crisi romanen lliures, amb el que suposa això com a missatge brutal i devastador per a la societat. Perquè l’única condemna que han pagat ha estat un cert ostracisme, com va passar amb els responsables de Caixa Penedès, que malgrat tot, continuen gaudint d’un tren de vida que no ens podem permetre la majoria de mortals.
Se’n pot criticar el funcionament, però el Parlament és un instrument democràtic
Pel que fa a la Presidència de la Comissió d’Investigació sobre el Cas Pujol, tinc sensacions diverses i ambivalents. No jutjàvem ningú perquè no era un judici, però sí sotmetíem a avaluació actituds i pràctiques. Una altra cosa és el tracte humà. Qualsevol persona mereix respecte pel sol fet de ser-ho. I per això acudia a rebre tots els compareixents a la porta de la sala on celebràvem les sessions; per explicar-los el funcionament, les preguntes, el temps de res-posta… I vaig procurar que tothom els respectés. Tot plegat ens va servir per adonar-nos ens mans de quines pràctiques i actituds havíem estat ingènua-ment durant una època. Aquella Comissió fou un primer punt d’inflexió. Que els altres ho facin pitjor mai no em consola, però és cert que convivíem amb una realitat com és la de l’Estat espanyol, on no hi havia comissió ni per al Cas Bárcenas. El Parlament és una institució criticable en el seu fun-cionament, però és un instrument democràtic que també ha de ser útil. I crec que aquí va demostrar aquesta utilitat.
Justícia classista
Des de l’humanisme, veies moltes persones caigudes en desgràcia, com ara Javier de la Rosa. Tenien la possibilitat de redempció, com és la d’ajudar-nos a entendre què havia passat en els darrers trenta anys en les bamboli-nes del poder. Però la seva actitud va ser la de venir per no dir res. Personatges que han gaudit de la condescendència d’una justícia que, en canvi, es mostra molt severa amb algú del barri de La Mina que trafica amb una paperina… Em sembla profundament classista. Aquesta és una de les raons per les quals hem llançat cinc llibres que vénen a ser un mapa de la memòria de la corrupció als Països Catalans, precisament per no oblidar, per tenir la memòria viva i contribuir a què no es torni a repetir; si més no, en la mateixa dimensió. Les dades fan feredat: tenim sis-cents cinc imputats als Països Catalans, vinculats a diferents dinàmiques: finan-çament irregular de partits polítics, bombolla immobiliària, frau fiscal com a indústria, concertació privada d’obra pública o economia global delictiva…
Una cossa és passar pàgina; una altra, com ho fas
Passar pàgina era una frase que constantment ens deien a la Facultat, com a exemple de la Transició. Jo estic d’acord que cal passar pàgina per avan-çar, però em nego a passar una pàgina en blanc. Per passar pàgina, aques-ta s’ha d’escriure primer i s’ha de llegir després; sobretot per no repetir els mateixos errors. Perquè si hem viscut en una cultura de cobdícia i d’ava-rícia desfermades, de creixement econòmic sobre una bombolla immobi-liària, això cal apuntar-ho perquè no torni a succeir. Una cosa és passar pàgina; una altra, com ho fas. Els fets injustos se salden amb reconeixe-ment dels fets viscuts, amb reparació en la mesura que es pugui, rescaba-lament del dany causat i establint unes bases jurídiques i uns sistemes d’integritat institucional, ètica i pedagògica per garantir que no torni a passar.
Preferim treballar de manera col·lectiva, amb suport mutu i reciprocitat
Qüestiono que sense lideratges no es pugui funcionar. A la CUP optem per lideratges compartits, mancomunats, corals i cooperatius, on la rotació i la coresponsabilitat són importants. De fet, som un país de caixes, de coope-ratives, d’associacionisme. A diferència d’organitzacions jeràrquiques i ver-ticals, la nostra estructura és de piràmide invertida, on Quim Arrufat, Isabel Vallet i jo érem l’aparador de la CUP però la veu d’un projecte col·lectiu. La sal de la terra de la CUP no érem cap dels tres, sinó dos mil activistes que exerceixen com a regidors i estan picant pedra cada dia. Estic a un Ateneu al barri de Gràcia que fa vint-i-cinc anys que no necessita pre-sident perquè funciona perfectament amb una gestora que renovem cada quatre anys; així tothom aprèn a gestionar, a coordinar i a decidir. Des de fa tretze anys, treballo a una cooperativa que disposa nominalment d’un President perquè ho exigeixen els estatuts, però on la feina és col·lectiva. Treballo a un diari on no hi ha Cap de Redacció, perquè treballem en equip. A casa, la mare era el pal de paller però procurava fer-nos copartí-cips de les feines i el funcionament de la llar. Una cosa és que necessitem referents intel·lectuals, morals o ètics. Però la lògica absoluta del President, el Secretari General, el Comandant en Cap… té poc de democràtic: l’exer-cici del poder s’ha de democratitzar. Deu orelles escolten més que dues i deu ulls veuen més que dos. Ens sentim més còmodes treballant de mane-ra col·lectiva, amb suport mutu i amb reciprocitat.; Com diu la cultura pagesa del País Valencià, «a tornallom»: com m’ajudes tu i com t’ajudo jo.
El peix al cove s’ha acabat
Mantinc una bona relació humana amb el President Mas. Si m’ho hagu-essin dit fa tres anys, no ho hauria imaginat. Però he d’admetre que és un gentleman. Amb el President ens escoltàvem molt; sempre. I això que amb ell he discrepat força; fins i tot el 9N, que fou una feina col·lectiva i man-comunada. No fou el 9N que volia la CUP, que optava per un referèndum aplicant la legalitat i la legitimitat pròpies i la Llei de Consultes a la qual la Generalitat va decidir renunciar per no entrar en un conflicte institu-cional de més envergadura. Tanmateix, existeix un respecte personal mutu. I és innegable que ell ha canviat i que en el cicle sobiranista ha estat un actiu, encara que potser des de la perspectiva de la CUP, no. Però si es fa anàlisi del canvi de rasant experimentat per Convergència, és evident. Una mutació derivada del canvi de la societat catalana. El President Mas ha sabut llegir la societat, i quan tornà aquell 20 de setembre de la reunió amb Rajoy, i digué que li havien donat un cop de porta als morros, va veure que a l’altra banda no hi havia ningú, que el peix al cove s’havia aca-bat i calia buscar un nou camí. Això també és Procés. Convergència ha canviat; també des de l’anàlisi dels discursos. I ell mateix s’ha trobat en la necessitat de renovar un projecte polític en fallida o en fi de cicle.
Seria just reconèixer al President Mas el paper en el Procés
És obvi que el President Mas ha estat un catalitzador, una figura que ha pre-cipitat el Procés. Que l’esquerra sigui independentista no sobta, però aquest canvi del 5% a pràcticament el 48% de la població en vint anys demostra que aquest és un espai políticament transversal. A títol individual, l’he escol-tat molt i reconec que ha fet discursos brillants en aquests últims tres anys. Tot i que no sóc presidencialista, i malgrat les contradiccions, penso que seria just reconèixer-li el seu paper en aquest Procés; sobretot si tenim en compte que prové de la cultura política de l’ordre i la gestió i que ha estat imputat per la seva implicació en aquest projecte comú. Ara bé: en el capítol de les ombres cal dir que, si bé les retallades les inicià el tripartit, Mas és la cara de la seva accentuació, la màxima representació d’un partit amb causes greus de corrupció, a banda d’haver existit un excés de patrimonialització del Procés: un lideratge fort contrari a la nostra cultura política.
No podríem suportar un trànsit final del capitalisme tan llarg com el del feudalisme
A vegades em pregunten per què estic en política; i sempre responc que per ètica. La cultura i els valors és el que ens salva davant un món que a mi em té espantat. La resistència s’activa contra l’horror, perquè veus una devaluació, una degradació i una deriva, d’abast global, que saps com ha començat però no saps com acabarà. Ara assistim a una Europa que es pregunta on és l’europeisme; un món en trànsit i en fallida amb la sensa-ció que estem retrocedint des de fa temps. Hi ha un informe de la NASA, del maig del 2014, que anuncia el col·lapse de la civilització industrial en quinze o vint anys, bàsicament per la cobdícia i l’avarícia de les elits eco-nòmiques, que es neguen a posar remei i a propiciar un canvi de cicle. Però també perquè hi comença a haver unes desigualtats socials pràctica-ment ingovernables i zones del món que se situen fora del mapa, països com Somàlia o derives com l’Estat Islàmic, sense cap possibilitat demo-cratitzadora a curt termini. I, finalment, per les tensions ecològiques; per-què encara hi ha qui pretén fer-nos creure que hi ha recursos infinits en un món finit. Em resulta pornogràfic llegir els informes sobre la cimera de Davos, on ens diu que seixanta-dues persones acumulen tanta riquesa com la meitat de la humanitat. Es pot pensar que tot són trànsits i que, com qualsevol model, el capitalisme també passarà. Però no podríem suportar un trànsit tan llarg com el feudalisme, que va canviar a poc a poc. Hem d’actuar abans, perquè correm el risc de quedar-nos a la intempèrie, amb un planeta molt deteriorat, autodestruït i amb punts sense retorn.
Als liberals els dic que els utòpics són ells per sentir-se ingènuament segurs en un món amb tanta desigualtat
Un país no pot ser lliure si la seva gent viu en condicions de pobresa, de misèria o desigualtat. La formació té molt a veure amb la desigualtat, com avalen diferents informes d’organismes internacionals tan relle-vants com Nacions Unides o tan qüestionats com el Fons Monetari Internacional. Quan parlo amb alguns economistes liberals i posen en dubte el nostre model, jo els acabo dient que potser els utòpics són ells si se senten segurs i si creuen que pot haver seguretat en un món amb tantes desigualtats, que generen tantes violències (formals i informals) i els demano si creuen que aquesta situació resulta raonablement sosteni-ble. Si pensen que poden contenir-la jugant al bomber piròman com van fer a l’Iraq, els utòpics són ells. Si creuen que un dia els pobres del món no tombaran a terra la porta a la qual ja estan picant, els utòpics són ells. La Guerra del Golf ens va fer entrar en un cicle i en un esce-nari preocupant amb el món àrab. Els mateixos que se’n reien de les pri-maveres àrabs, i que tant van contribuir a esclafar-les a Egipte, a Líbia… ara s’adonen que eren l’alternativa democràtica de debò, feta per ells mateixos i no sota els seus paràmetres.
La pressió europea dissuadirà l’Estat d’entrar en una involució democràtica desmesurada
Catalunya segurament assistirà a la pressió econòmica per part de l’Estat, com hem vist amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, a més de la pressió jurídica i institucional. No veig l’Estat capaç d’entrar en una involució democràtica desmesurada; bàsicament per la pressió europea, però no menystindria opcions autoritàries. La por serà l’instrument a què conti-nuarà recorrent. I quan l’Estat només té la por com a projecte polític, és qüestió de temps que el que pretén desactivar acabi prosperant. No conec cap alternativa per a la plena sobirania del nostre poble. No només sobi-rania política, sinó sobirania econòmica, davant uns mercats molt vora-ços; i sobirania popular davant d’unes elits extractives que ara estan de moda. També en tenim de pròpies, per descomptat, i cal democratitzar el país. Jo aspiro a una via diferent –democràtica i democratitzadora, social i postcapitalista– als Països Catalans, amb un nou model econòmic que superi aquest cicle de finançament brutal i d’especulació de béns fona-mentals; un sistema econòmic menys mercantilista i més orientat a ges-tionar bé els recursos. El nostre és un model propi, fonamentat en la nostra història i en la nostra base social. Som un país amb una tradició cooperativa mancomunada llarguíssima i replicada a tot el món. Amb Estat, sense Estat o contra l’Estat, sempre ens n’hem sortit des del suport mutu i des de l’associacionisme. Caldrà recuperar una economia basada en el teixit productiu, no especulatiu, i no concentrada en el monocultiu del turisme i els esdeveniments, perquè tot monocultiu és un desastre.
No contemplo tornar al Parlament però he après que mai no has de dir mai
Jo no he marxat d’enlloc; de fet, quan vaig marxar del meu lloc és quan vaig entrar al Parlament. He tornat a la meva posició i no em plantejo el retorn a la Cambra, tot i que seria possible perquè en la política i en la lluita he après que mai no has de dir mai. Però no ho tinc contemplat ni com a hipòtesi. Ara em trobo en una transició tranquil·la, fent encara el relleu amb els deu nous companys diputats, que ho faran millor perquè estan més ben preparats que nosaltres. La meva etapa política institucio-nal responia a uns principis ètics i al compromís de romandre-hi només una legislatura; perquè entenem que no hi ha vida dins el Parlament sense que n’hi hagi fora. Els canvis polítics de llarg abast es produeixen a l’exterior. Si els canvis socials s’impulsen des de fora és molt probable que s’acabin replicant a dins i s’aconsegueixin institucionalitzar o legalitzar. La prohibició de les bales de goma, per exemple, és una iniciativa que ve de fora. Serem una societat millor, més democràtica, més cohesionada, més inclusiva i més justa com més capacitat d’associació hi hagi als car-rers. I una societat forta és capaç de fer quadrar l’Estat i el mercat.
La fallida de valors s’evidencia quan deixes de preocupar-te pels veïns d’escala
L’esperit combatiu el mantinc. Hi ha dies que et lleves amb impotència i altres amb la consciència que has de seguir treballant i suant la samarreta tot i les dificultats. Altres dies t’aixeques més enrabiat. Petros Márkaris, autor grec de novel·la negra, diu: «Escric per no matar», perquè si fes una reflexió serena de com està el món i com intervenir-hi, ves a saber com acabaria. Entre la por i l’esperança, sempre triaria l’esperança. Però la crisi sistèmica és cultural, perquè els valors associats en els darrers trenta anys a un cicle econòmic determinat i a una ideologia molt concreta –la neoliberal– han fomentat fins a límits insospitats l’egoisme i l’individualisme radical; un concepte que, a vegades, es malentén com a autonomia individual. El prin-cipal damnificat d’aquesta etapa ha estat el vincle social comunitari, el sen-tir-te part d’una comunitat de país, de veïns, d’un barri o d’una escala… Aquesta fallida de valors ja es detecta a les escales i a les escoles. La solidari-tat o la reciprocitat comença quan et preocupes pels teus veïns.
Si vull la llibertat del meu poble és per dedicar-la a la nostra passió: la justícia social
Aquests tres anys al Parlament hem reivindicat molt Lluís M. Xirinacs: quan parlàvem de desobediència, del règim del 78 i de la traïció dels líders. Ara estem preparant un documental sobre la seva figura, amb qui m’identifico molt. Com ell, no sóc nacionalista; sóc independentista: vull la llibertat del meu poble sobretot per dedicar-la a la nostra passió fona-mental, que és la justícia social. Aquesta és la clau de volta de la CUP: que puguem ser ciutadans de ple dret, cosa que també és un deure, perquè en cas contrari ets esclau. És una reflexió molt en línia amb Xirinacs, basada en l’autodeterminació també social. Ell fou un precursor de l’Assemblea Nacional Catalana i del seu esperit participatiu. Perquè el cicle que hem tingut no respon a una guerra de banderes d’un nacionalisme que corre el perill d’acabar en un debat banal i d’entrar en moltes contradiccions sota el paraigües de la bandera. O que acabem difuminant un país amb cor-rupció, desigualtats socials, un deute fins al 2108 i que ha retallat cinc mil milions i que, en canvi, ha permès un forat a les caixes catalanes de més de quinze mil milions. Retallades equivalents a una cinquena part del patrimoni dels deu catalans més rics. Perquè la societat ha canviat, però no les relacions de poder. Han canviat embolcalls i aparences; però aque-lla classe a la qual, a través del consum, li han fet creure que era mitjana, quan ha arribat la crisi ha vist com l’ascensor social ha caigut a terra.
