Text del 06/05/2016
MAGDA ORANICH I SOLAGRAN
Barcelona
Una dona valenta i compromesa amb els drets dels éssers vius; així podríem definir una persona que ha dedicat la seva vida a defensar els més vulnerables i que ha contribuït decisivament a què s’equiparessin els drets de les dones amb els dels homes o a què el maltractament animal fos considerat delicte. Activista inquieta, visqué en carn pròpia la repressió franquista i fou testimoni directe d’algunes de les darreres sentències de mort de la dictadura.
Als cinc anys el pare em digué que, quan fos gran, podria ser advocada i defensar la gent
Sóc d’una generació que ha tingut la sort de viure uns canvis socials i polítics molt interessants. Filla d’un matrimoni que tenia un comerç de perfumeria, sempre he estat una persona molt activa i inquieta. Ja a l’escola, era habitual que em veiés immersa en qualsevol conflicte. Recordo un episodi, als cinc anys, en què em vaig discutir amb una companya d’un altre curs. El pare em digué que no em fiqués en problemes, que quan fos gran podria ser advocada i defensar la gent. Ell, que va morir amb només cinquanta-set anys de manera sobtada, hauria volgut estudiar Dret. Tanmateix, el seu pare havia mort també molt jove i ell, en ser el gran de tres germans, va haver de posar-se a treballar als setze anys. Tot i això, li agradava fer d’advocat i es prestava a defensar la gent en aquelles causes que no reclamaven títol. L’admiració per ell, la vocació innata i aquell vaticini que em féu em decantaren cap a l’advocacia.
La majoria de noies només aspirava a casar-se o a treballar d’hostessa
La lluita per la igualtat de gènere vaig començar a alimentar-la de ben joveneta. I és que, de petita, vaig anar a un col·legi mixt on nens i nenes estàvem separats fins als deu anys. Això ja em feia pensar. A més, les noies solien posar fi als seus estudis a quart de batxillerat, mentre que els nois continuaven fins a preuniversitari. Recordo que entre les noies hi havia motivació escassa, perquè la majoria aspirava a casar-se i ser mantinguda pel marit, mentre que les poques que es plantejaven treballar volien ser hostesses de vol. Les que teníem vocació d’estudiar érem ben poques. Més endavant vaig canviar a l’escola Betània, on vaig tenir Joan Triadú (Premi d’Honor de les Lletres Catalanes) com a cap d’estudis. Tot i que el nou centre em semblà un canvi extraordinari, les noies fèiem gimnàstica amb uns pantalons bombatxos de la Sección Femenina del Movimiento i la professora duia estampats el jou i les fletxes. Malgrat ser relativament bona estudiant, al batxillerat em van suspendre “las labores femeninas”, perquè era un desastre per al calat. Això suposava un problema, perquè no et permetia passar la revàlida. Tanmateix, com que el pare, que era català però tenia també passaport mexicà, i el Govern de Mèxic mai no havia reconegut el règim franquista, em vaig acabar lliurant de les anomenades tres maries: labors, gimnàstica i religió. I, també, del servei social, una inutilitat equiparable al servei militar però indispensable per aconseguir el carnet de conduir o el passaport.
Matricular-me a la universitat fou un dels fets més feliços de la meva vida
Els pares no eren intel·lectuals pròpiament dits, però sí persones instruïdes, que dominaven idiomes i estimaven la lectura. Els pares pertanyien a la generació que havia patit la guerra. Havien viscut una relació similar a la d’uns promesos separats, atès que la mare va acabar a França. L’avi era una persona catalanista militant, tot i que en la meva infantesa d’allò no se’n parlava. Els meus pares treballaven junts a la botiga, la qual cosa resultava paradoxal quan a col·legi em demanaven la professió del pare i, en canvi, obviaven la de la mare. En aquest context, no resulta estrany que la mare mostrés reticències a què jo volgués fer carrera. Però per a mi matricular-me a la universitat fou un dels fets més feliços de la meva vida. Tot i que m’agradaven les ciències, al batxillerat havia triat lletres per poder fer Dret. Llavors érem poques les que estudiàvem, i jo em veia com una Concepción Arenal (la primera dona llicenciada en Dret).
Moltes mobilitzacions i poc estudi
A la universitat vaig viure mobilitzacions continuades. No érem antisis – tema, sinó antifranquistes que volíem una democràcia; aspiràvem a canviar situacions, com ara la posició de les dones. Eren temps d’una gran efervescència política. Jo era molt militant i participava a les assemblees de la Facultat; era consellera de curs, sempre a l’ull de l’huracà. Recordo que al nostre curs ens van sancionar dues vegades. Vam ser els primers a votar per sortir del Sindicat Espanyol Universitari, de matriu falangista, i vam crear un nou sindicat universitari. Les mobilitzacions ens absorbien molt temps i estudiàvem poc; no sé com ens en sortíem. Tanmateix, vam gaudir molt d’aquells anys de lluita. També hauria volgut estudiar Periodisme, però llavors calia anar a Madrid, a l’escola oficial, que depenia de l’Església. I el títol l’expedia el Ministerio de Información y Turismo, el titular del qual llavors era Manuel Fraga. La carrera de Periodisme l’acabaria fent quan ja treballava d’advocada. En aquella etapa universitària recordo que, en existir la censura, per descobrir què passava al món escoltàvem Radio París (que feia programes en castellà), la BBC de Londres o Radio España Independiente, La Pirenaica, amb Jordi Solé Tura, que era a Romania malgrat que pensàvem que ens parlava des dels Pirineus… En Solé Tura el vaig tenir com a professor universitari de Dret Polític. Llavors ens impartien mig clandestinament Dret Constitucional. Hi havia com a catedràtic Manuel Jiménez de Parga, a qui curiosament no li permetien ser ni rector ni degà… per progressista! Vaig tenir professors molt bons, que després foren magistrats del Tribunal Constitucional als primers anys de democràcia, com Latorre o Díez de Velasco. El Constitucional era tan progressista comparat amb el que ha esdevingut… Abans tots eren cate-dràtics i excel·lents juristes; ara està polititzat i desprestigiat.
A les senyoretes se’ns demanava no assistir a classe quan es parlava d’impotència sexual
A la universitat, els nois portaven corbata i les noies era impensable que hi anéssim amb pantalons. Com a molt, els pantalons els dúiem els diumenges per sortir d’excursió. Del Dret Matrimonial, que és la meva especialitat, llavors se’n deia Dret Canònic, perquè els capellans ho controlaven tot. Els dies que parlaven de la impotència com a causa de nul·litat matrimonial, el catedràtic demanava que les senyoretes no hi anéssim. Ens tractaven com a idiotes. Fins i tot cinc anys després d’haver-me llicenciat encara es mantenia aquesta pràctica de no parlar de la manca de consumació matrimonial. Per a mi, que era activista i sensible als drets de la dona, tot allò era un xoc, perquè jo vivia al si d’una família oberta. L’entorn poc tenia a veure amb una legislació que no contemplava cap dret per a la dona i imposava l’autoritat paterna: presó per adulteri, obediència al marit, cap dret sobre els fills… El dèbit conjugal podia condemnar una dona a perdre els fills, la casa, la pensió… Llavors ni es contemplava que la muller pogués tenir desig sexual; s’havia de limitar a complir. Ara, cinquanta anys després, veus l’evolució i penses en aquelles dones que et deien que el marit es portava molt bé, que la deixava bastant tranquil·la. A poc a poc tot va anar canviant i les dones començaven a dir que els seus homes no es comportaven. Quan vaig començar a exercir, ningú no imaginava que l’home tingués el deure de complir. Tampoc no hi havia divorci; com a molt, la nul·litat matrimonial. A més, el Codi Canònic establia que una advocada necessitava que el bisbe certifiqués que estava capacitada per a l’exercici professional. A Barcelona no vam patir cap discriminació, entre altres coses perquè Lluís Martínez Sistach, que en aquell moment era jutge, demostrava més humanitat que algun dels seus col·legues civils. Però recordo que el bisbe de Burgos, encara durant el 1977, declarava incapaces les nostres companyes. Quan em diuen que no hem avançat gens, penso tot el contrari. La més gran revolució del segle XX, sense violència però amb persistència, és el canvi de posició de la dona. Nosaltres no vam ser les primeres. La Clara Campoamor, per exemple, fou un referent i un exemple a seguir. Les sufragistes lluitaren pel dret de vot i nosaltres vam agafar el seu testimoni; i gràcies a aquesta lluita, avui les dones estem en una situació millor.
“Sóc la Magda; negueu-ho tot”
Al segle XXI, la lluita pels drets i les llibertats continua. Diuen que és més fàcil guanyar una guerra que administrar la pau; o que és més fàcil canviar les lleis que la mentalitat. I, pel que fa a drets humans, jo em vaig radicalitzar en acabar la carrera quan van detenir el fill d’un amic dels pares. Em van demanar defensar-lo, de manera que em vaig adreçar a la Model, una presó que impressionava molt. Fou així que vaig començar a defensar presos polítics, a veure les tortures infligides i conèixer les condicions penitenciàries. En sortir de la presó em semblava impossible que la vida pogués seguir el seu curs. Veure la tortura de prop em radica itzàl molt. Eren temps en què era habitual rebre trucades telefòniques de matinada per detencions practicades que em portaven a plantar-me d’immediat al jutjat de guàrdia i deixar els meus fills petits. Al jutjat, em colava entre els policies i els deia als detinguts: “Sóc la Magda; negueu-ho tot”. Em creia la bona samaritana. Quan alguns dels qui vaig defensar veig que em recorden, penso que potser sí que aquell consell servia d’alguna cosa.
Resultava dur defensar presos polítics perquè no tothom era antifranquista
Érem pocs els advocats que ens dedicàvem als presos polítics, entre ells el meu marit. Comptàvem amb el suport del Col·legi d’Advocats, que tenia un tarannà democràtic, però no tota la societat era antifranquista, per la qual cosa resultava dur defensar presos polítics. Entre altres coses perquè aquella tasca no tenia gaire a veure amb el Dret. Els judicis eren a Madrid, perquè Franco, el 1963, creà el Tribunal de Orden Público, un ens de repressió política, perquè no es refiava dels jutges de carrera. A Madrid es jutjaren milers de persones, fins i tot un cop mort el Generalísimo. “Ya está aquí la del Barça”, em deien quan anava a aquest tribunal, que conde-mnava molt però tenia una gran habilitat en les formes; recorria subtilment a la intimidació perquè les famílies dels processats els pressionessin per evitar la reincidència. Mai no va dictar penes de mort. Quan Franco volia execucions, dictava una llei per tal que el procés adoptés la forma de consell de guerra i ens enviava a tribunals militars, com fou el cas de Salvador Puig Antich.
En Cruyff no entenia que ens detinguessin per haver-nos reunit
Jo mateixa també he estat empresonada, i sempre rebia multes. Estava fitxada des de la universitat, i el 1970 ja van estar a punt d’engarjolar-me perquè ens havíem tancat a Montserrat per les penes de mort de Burgos (una acció exitosa perquè no les van arribar a executar). M’acusaven de líder que intentava dividir els espanyols. Llavors estava embarassada del meu segon fill. La Guàrdia Civil ens encerclà i Cassià Just, l’abat de Montserrat, em permeté trucar a la guarderia, on havia deixat el meu fill gran. Hi havia una persona que li deien la madame, perquè era francesa. Aquesta em digué que ja sabia on era perquè ho havia escoltat a Radio París. “Usted está haciendo lo que tiene que hacer. Y el niño me lo llevo yo a casa”. Tota la intel·lectualitat era allí tancada, amb el suport dels Setze Jutges, en Joan Miró, l’Antoni Tàpies, els catedràtics… Quan em van empresonar fou el 1973, per participar a l’Assemblea de Catalunya, el Parlament clandestí. Jo hi anava en representació dels Advocats Demòcrates. Un diumenge al matí, ens detingueren a l’església de Maria Mitjancera de Totes les Gràcies, davant de la Model, on debatíem diversos temes. Era el 28 d’octubre, el dia del debut de Johan Cruyff al Barça. Li van explicar que ens havien detingut i va preguntar què havíem fet. Quan li van dir que perquè estàvem reunits, com que venia d’un país democràtic, es va sorprendre molt i va expressar-nos el seu suport. Vaig sortir en llibertat el 23 de desembre, uns dies abans del que em tocava perquè va morir el pare. El dia abans m’havia vingut a veure a la presó i m’havia promès que l’endemà tornaria per dir-me què havia fet en Cruyff davant l’Atlètic de Madrid. Però l’endemà no venia, no venia, no venia… Un atac de cor se l’havia endut. La seva última alegria havia estat el famós gol de l’holandès volador.
Presos comuns i presos polítics
La falta de llibertat és dura, però per a mi no ho fou tant com per a altres presoners. Fins i tot rebia consulta a la presó; i les monges de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey no eren funcionàries. És cert que estàvem tancades a la cel·la, però jo sabia quan havia de sortir. Si no saps quan has de sortir és molt més dur. I hi havia recluses amb condemnes molt més llargues. A més, per la meva professió, a les presons m’hi he passat molt temps. Recordo que cinc dies després d’haver tingut el meu segon fill, jo ja era a la presó, perquè en tenir el títol d’advocada gaudia del privilegi d’entrar als centres penitenciaris sense cap restricció. I, com que allò era un estat d’excepció, aprofitava qualsevol circumstància per visitar presoners polítics. Si anàvem, per exemple, a Perpinyà a veure pel·lícules que aquí eren prohibides, m’aturava a la presó de Figueres, on hi havia presoners per la propaganda clandestina. O si anava a Madrid amb cotxe, m’aturava a Sòria; o anava a Alcalà d’Henares, que era de compliment de dones, amb cel·les de càstig, aïllades completament, sense premsa ni família. Els vaig anunciar que la Guerra del Vietnam havia acabat. Una altra curiositat és que els homes estaven junts a la presó, comuns i polítics, i reivindicaven, com a Irlanda, estar separats; perquè una cosa és haver delinquit i una altra, la condició de pres polític. En canvi, les dones estaven separades i volien estar juntes. S’entén perquè en aquell moment les preses comunes eren gent amb menys cultura, que si havien comès un delicte havia estat en funció d’un home, eren prostitutes… Però a les preses polítiques, que solíem ser titulades universitàries, no ens deixaven parlar gaire amb elles.
En Txiki no se salvà de l’execució per poques setmanes
He defensat gent que ha estat executada. En Juan Paredes, Txiki, per exemple, que va morir un mes i tres setmanes abans que Franco. En morir el dictador, de matinada, vaig trucar a la mare. Totes dues ploràvem per telèfon perquè ens adonàvem que per poc temps no s’havia salvat, perquè llavors ja no hauria estat executat. Als darrers anys del franquisme ja no es torturava tant i hi havia la sensació que el règim s’esllanguia. Sempre havia pensat que el dictador acabaria amb sang, però no pensava que de manera tan imminent. Des del 1963, quan foren executats en Granados i en Delgado (uns anarquistes als quals encolomaren un atemptat) i Julián Grimau (per delicte continuat des de la Guerra Civil), no s’havia executat ningú, a excepció d’un soldat anomenat Pedro Martínez Expósito, per un consell de guerra, a València. El 1974 executaren Salvador Puig Antich i Heinz Ches, un pobre desgraciat que sacrificaren per evitar que es digués que només mataven presos polítics. Un any i mig després, els tocà a cinc persones més, entre ells en Txiki. En el procés havien denegat totes les proves, no van admetre ni la balística. Vaig presenciar-ne l’execució. El moment més dur fou quan s’acomiadava de la mare. El van lligar i el van matar a tres metres. Vaig recollir deu casquets de bala; els altres dos no els vaig trobar. Els vaig guardar durant trenta-cinc anys, quan me’ls van demanar des d’Euskadi. En vaig donar uns a la mare, uns altres al Museu d’Història de Catalunya i jo me’n vaig guardar un parell.
Gravada a la memòria la imatge de Puig Antich amb el cap engarrotat
El cas de Puig Antich, que el portà en Condemines (un degà nostre), el vaig viure molt de prop, perquè vaig formar part de l’equip que el defensava. A la pel·lícula Salvador hi apareix una actriu que figura que sóc jo. Vam mirar d’aconseguir intercessió internacional per aturar-ne l’execució, fins i tot des del Vaticà. Des de llavors van anul·lar les trucades gratuïtes. A les set del matí ens vam desplaçar amb les germanes al bar Modelo, just davant de la presó. El capellà va venir a buscar-nos després que ell l’hagués cridat. Encara tinc gravada a la memòria la imatge d’en Salvador amb el cap engarrotat. El Papa havia trucat fins a tres vegades per intentar evitar-ne l’ajusticiament. Crec que Franco era plenament conscient tant d’aquesta com de les altres quatre execucions. En el cas de Puig Antich, la sentència derivava d’un tiroteig a l’Eixample de Barcelona, on havia resultat mort un policia i on la prova balística era fonamental. Tot indicava que el responsable havia estat un altre policia, involuntàriament. Qualsevol jurista trobaria inadmissible que no s’acceptessin proves i que un consell de guerra resolgués en dues hores una sentència de pena de mort.
L’avi em portava als toros quan tenia cinc anys
Pateixo per tots els éssers vius, no només els humans. Per això també he estat activista en la defensa dels drets dels animals i avui em sento satisfeta en veure que es respecten i els avenços aconseguits. Abans tractaven de bojos els qui els defensàvem, però avui dia es considera políticament correcte i la majoria de la societat es mostra sensible a aquest problema. Fins i tot al Col·legi d’Advocats hi ha una Comissió dels Drets dels Animals, de la qual en sóc la Presidenta. Vam aconseguir que el codi penal condemnés el maltractament animal. Des que és delicte, tothom és més curós amb els animals i els escorxadors observen uns processos que en mitiguen el patiment. La Unió Europea hi ha ajudat molt, perquè hi havia països que anaven més endavant; Catalunya mateixa va per davant d’Espanya, on el ministre Wert volia declarar els toros Patrimoni de la Humanitat. He de dir que el meu avi, una excel·lent persona, era abonat a la corrida i em va dur als toros des dels cinc fins als vuit anys. Quan va veure’m plorar per la mort d’un cavall, digué que ja no m’hi portaria més.
Quan es van eradicar els toros, Catalunya es posà al món com a país civilitzat
Vaig recollir centenars de signatures per a la Iniciativa Legislativa Popular per eradicar les corrides de toros, quan els partits no s’hi atrevien per interessos electoralistes. Aconseguírem deu vegades més suport del necessari, tot i la manca de recursos. Vam guanyar per majoria absoluta al Parlament i vam posar Catalunya al món com a país civilitzat. El dia que s’aprovà la moció era a la tribuna de convidats de la Cambra; també hi havia partidaris (menys) de la tauromàquia, que sabien que perdrien; fins i tot un torero que es posà a plorar. Però per a mi fou un dels dies més feliços de la meva vida, perquè no pensava mai assolir aquesta fita. Avui els toros estan qüestionats arreu. Aquesta pràctica s’acabarà extingint perquè, fins i tot a Madrid o a Andalusia, hi ha moviments animalistes molt actius i cada cop més detractors. També em satisfiu molt aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona aprovés la proposta de suprimir el sacrifici de gats i gossos a les gosseres, un tema que m’afectava molt quan visitava aquests centres.
La Justícia no disposa de prou equips ni els jutges de prou temps per destinar a les causes
La societat ha avançat molt als darrers anys, en tots els aspectes. En igualtat de gènere, la societat catalana és més avançada d’allò que pensem. Les reformes s’acaben assumint prou bé. A la universitat gairebé no hi ha cap discriminació femenina. Els problemes per a les dones comencen més endavant, amb la maternitat i la conciliació de la vida personal i pro-fessional. Però tot i que la mare sol assumir més rol del que li corres-pondria, l’evolució ha estat enorme. Els homes han canviat molt. Veig les famílies actuals, i les comparo amb les de fa anys, i sembla un altre país. Les lleis han canviat i estan relativament bé. El problema és el seu compliment, o aplicar la legislació de manera idèntica quan es parteix de situacions desiguals. Perquè l’economia condiciona la vida de les persones, i hi ha dones que van prendre la mala decisió de deixar de treballar pensant que el matrimoni duraria tota la vida; i, quan el marit s’embolica amb una joveneta, s’adonen que la pensió que poden aconseguir els atorga poca independència. I que si han estat quinze anys fora del mercat laboral és difícil trobar feina. Els jutges es mostren bastant sensibles, però no poden fer gran cosa més. El pitjor és el col·lapse de la Justícia, perquè no hi ha prou equips ni els jutges poden destinar prou temps a les causes.
Confio en guanyar totes les batalles
Sóc molt optimista amb les batalles, i sempre confio a guanyar-les. Malgrat que hi ha problemes que em preocupen molt, com ara la crisi humanitària dels refugiats; una situació semblant a la de la Segona Guerra Mundial, perquè són milions de persones les afectades. El problema s’agreuja per la crisi econòmica, que també afecta Nacions Unides i comporta que hi hagi menys recursos. Però és lamentable la inacció existent, que l’Estat espanyol no aculli els refugiats que hauria d’albergar i que es programin reunions a un mes vista mentre es continuen bombardejant campaments i vulnerant drets humans. He conegut de prop la realitat dels refugiats, perquè quan formava part de la Junta del Barça vaig visitar campaments amb l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats). La cooperació internacional és necessària, però no es tracta només de subvencions, sinó d’invertir en els països amb dificultats perquè se’n surtin. D’aquesta manera evitem que la gent hagi de recórrer a l’emigració, que és una experiència molt dura. Recordo haver estat a Ruanda, en un campament amb vint mil persones on, si no fos per la presència de l’ONU, en qualsevol moment tornaria a esclatar el conflicte bèl·lic entre hutus i tutsis. Allà em rebé una Ministra i vaig descobrir que hi havia més dones que homes al Govern. Segurament perquè pensaren que elles havien actuat amb menys violència durant la guerra.
De Nacionalistes d’Esquerra a Convergència, i del Parlament a l’Ajuntament
Sempre he estat progressista i nacionalista. Vaig militar a Nacionalistes d’Esquerra i, en pactar amb Iniciativa per Catalunya, vaig entrar al Parlament com a diputada. Més endavant, vaig ser regidora per Convergència, com a independent, a l’Ajuntament de Barcelona. Igual que al Parlament, sempre vaig ser a l’Oposició, la qual cosa és molt dura, però suposo que té a veure amb el meu caràcter. He col·laborat amb el Memorial Democràtic, amb el tripartit i ara amb aquest Govern, i amb Justícia. Mai no m’han proposat encapçalar aquesta conselleria, tot i que puc admetre que en alguna ocasió m’han temptejat. El meu món és la justícia, però és una qüestió vocacional, de fer d’advocada, d’anar al despatx…
Molta confiança en un país que estava condemnat a desaparèixer
La relació entre Catalunya i Espanya és històrica i s’arrossega des que els catalans vam perdre la guerra, fa tres-cents anys. Quan hi ha hagut problemes econòmics, aquesta situació s’ha agreujat. S’ha volgut anar arreglant, a base de pedaços, però hi ha hagut un moment en què no s’ha pogut sostenir més. El recurs del PP contra l’Estatut i la sentència del 2010 del Tribunal Constitucional van empènyer molta gent cap a l’indepen – dentisme, on jo ja era. Des del punt de vista jurídic, aquella sentència és una ofensa. Els estatuts sempre ens els han retallat, però que es declaressin anticonstitucionals catorze articles després d’haver estat aprovats pel Parlament de Catalunya, per les Corts espanyoles i per la ciutadania en referèndum és inadmissible. Fou comprensible que la gent s’indignés, aflorés aquell descontentament de segles i abracés l’independentisme, el President Mas el primer. Tot això ha provocat un projecte per crear un Estat propi on davant tenim un enemic molt potent que utilitzarà tota mena de recursos. Tinc molta confiança en aquest país, perquè malgrat el fet de perdre la guerra fa tres-cents anys, del Decret de Nova Planta i de diverses dictadures, malgrat estar condemnats a desaparèixer, mantenim el nostre esperit i la nostra llengua. Quantes nacions d’Europa i quantes llengües no han desaparegut en aquest temps? I un 48% en les eleccions plebiscitàries és molta gent. Estic segura que a un referèndum se superaria el 50%.
He superat tres moments crítics
A les darreres eleccions, vaig anar a votar malgrat que travessava un moment molt delicat de salut, en haver sofert una intervenció a cor obert per un problema cardíac que, sortosament, he superat. També vaig superar un accident de trànsit que requerí vuit mesos de recuperació i un càncer de pit fa quinze anys. Ara la medicina ha avançat molt, però quan me’l detectaren era sinònim de mort. Després he col·laborat molt per demostrar a les dones que el càncer es pot vèncer, que la mortalitat ha baixat molt i que pots viure bé. L’experiència posterior pot ser molt dura, això sí, pels efectes secundaris de la medicació. Vaig tenir la sort que no em van haver de tallar el pit, tot i que avui es fan reconstruccions extraordinàries. Però a vegades he tractat amb dones que no han trobat la comprensió de la seva parella. Afortunadament, els metges avui dia es mostren molt sensibles i procuren que les pacients puguin viure després feliçment. A Catalunya gaudim d’una medicina privada i pública excel·lents. El Dr. Baselga, català i culer, és el cap mèdic del millor hospital oncològic del món, i Joan Massagué, un dels investigadors més reputats del planeta. I als nostres centres sanitaris, malgrat les retallades, comptem amb un personal sacrificat i extraordinari. A l’hospital de Can Ruti hi ha uns cardiòlegs fantàstics, el meu és el Dr. Toni Bayés, així com el meu cirurgià extraordinari, el Dr. Xavier Ruyra.
Els populismes troben un terreny adobat amb la corrupció
Les informacions sobre l’entorn de Jordi Pujol han suposat una decepció profunda. Tanmateix, posaria la mà al foc per l’expresident, perquè em consta que a ell no el movien els diners; una altra cosa és el que puguin haver fet els seus fills. En qualsevol cas, em sobta el nivell de corrupció que va aflorant cada dia que passa. Però no es tracta tant dels diners robats sinó de l’ètica de la societat. Pensava que els polítics feien un servei, independentment de la ideologia que poguessin defensar. I la gent reacciona amb lògica indignació i és quan els populismes troben el terreny adobat; perquè sents parlar algunes persones i sembla que hàgim tornat al franquisme, amb frases com ara “no se meta en política”. Als ciutadans cal donar-los una resposta, perquè no podrem avançar cap a una societat democràtica i ètica si no resolem tots aquests casos, d’alguns dels quals ens assabentem a través de gent… que també cometen delicte.
Veure com anaven caient les lleis franquistes
Crec que he complert amb el que em tocava fer al meu temps. He viscut molt intensament i tornaria a repetir-ho tot: havia de lluitar per les dones, per la justícia, pels éssers vius… Considero que he cobert satisfactòriament la meva missió, malgrat les errades que he pogut cometre. Sóc conscient que hi ha molta gent anònima que segur que ha fet més, però em satisfà haver pogut contribuir als avenços de la societat i, per la projecció mediàtica que he pogut tenir, a divulgar-los. He procurat correspondre a la societat pel que la vida m’ha regalat, que no és poc: dos fills, que són advocats i que treballen amb mi, dos néts i un altre en camí (quan neixen, els faig socis del Barça); i el privilegi de veure de prop com anaven caient les lleis franquistes, una rere l’altra.
