Text del 16/03/2016
JOEL JOAN I JUVÉ
Barcelona
Expansiu de cara enfora, oculta una gran introspecció. De petit volia fer-nos riure. Amb els anys, ha entès que també és magnífic fer-nos plorar, perquè la vida, com el teatre, és comèdia i és drama. Lliurat en cos i ànima a la seva professió, és igual d’apassionat amb el país, que vol alliberar a canonades d’humor. Camí ja de la maduresa, cada vegada té més clar que les seves tres filles són la seva creació més transcendent, i que dedicar-los més temps és el millor dels futurs.
De Michigan a l’Institut del Teatre
Se’m fa difícil destacar un fet de la meva biografia que hagi estat crucial per arribar a ser qui sóc. Sempre vaig ser un nen hiperactiu i una mica egocèntric, amb tots els conflictes vitals que això planteja. Jo havia de ser el centre d’atenció. Segurament aquesta patologia narcisista ha fet que hagi acabat esdevenint actor, director, guionista i el que fes falta. Jo havia de ser a l’escenari li pesés a qui li pesés. L’escenari em feia feliç. Vaig estu-diar a Súnion, una escola on cada any, per Sant Jordi, fèiem un concurs de teatre, i sempre m’hi vaig presentar. Alguns anys amb més èxit que altres, però mai no vaig faltar a la cita. Amb aquest antecedent, després de fer la selectivitat i d’anar-me’n un any d’intercanvi als Estats Units, on vaig repetir el COU en una high school de Niles, un poblet de Michigan, el setembre del 1989 vaig fer les proves d’accés a l’Institut del Teatre i m’hi van acceptar. La meva admissió en aquest centre va fer que els pares entressin en pànic, perquè en aquella època l’ofici d’actor era encara més incert que no pas ara. La indústria audiovisual catalana pràcticament no existia, i viure del teatre era molt difícil si no entraves a treballar al Romea o al Teatre Lliure, companyies que llavors vèiem com a inabastables. De cinema català també se’n feia molt poc, i la majoria amb continguts cas-tellanocèntrics, mentre que TV3 encara estava a les beceroles pel que fa a producció de ficció, ja que tot just havia començat a emetre el llegendari serial La Granja, aquell primer dramàtic de la casa que il·lustrava el pro-grama de debat també llegendari La vida en un xip.
Dues carreres simultànies
Tinc una família molt aficionada al teatre, i hi anàvem sovint. Malgrat aquesta benedicció, els pares no volien que ho confiés tot a la carta de la interpretació, i en paral·lel em van fer estudiar una altra carrera. Vaig optar per matricular-me a Periodisme. Fer simultàniament dues carreres era esgotador, i no acabava d’estudiar-ne cap bé. Finalment vaig aconse-guir deixar Periodisme i acabar Art Dramàtic en condicions. Quan vaig finalitzar els estudis d’interpretació a l’Institut només tenia dues opcions: o continuar estudiant qualsevol altra carrera vivint a casa els pares o posar-me a treballar de valent per tenir independència econòmica i fer la meva vida. Era l’única manera d’emancipar-me, de fer el que jo volia i de no estudiar carreres perquè sí. Els pares, després de grans disquisicions, ho van entendre, perquè veien que damunt de l’escenari era feliç, i que tan bon punt en trepitjava un em transformava i em brollava de dins una mena de do natural pel “pallassisme”.
El destí i Jordi Sánchez
A l’Institut del Teatre vaig fer coneixença amb Jordi Sánchez, partenaire meu durant els primers anys de carrera professional, amb qui vam mun-tar la companyia Rebecca de Winter i amb qui vam representar obres com Mareig, del mateix Sánchez, i Yvonne, princesa de Borgonya, de Witold Gombrowicz, i també alguns números de cabaret. Tot aquest bagatge va ser el ferment de Kràmpack i més tard de Plats bruts, les primeres obres que vaig fer que es podrien considerar d’èxit. Per tant, em sembla molt oportú, gairebé un designi del destí, haver pogut entrar a l’Institut l’any 1989, i no pas el 1988 o el 1990; perquè si el destí no m’hagués fet coin-cidir al mateix curs amb en Jordi, no se m’hagués presentat aquesta opor-tunitat i la meva carrera probablement hauria estat molt diferent.
Arriba el primer paper de protagonista
Pere Planella i Joan Ollé van ser dos professors importants durant la car-rera, dels que més vaig aprendre, especialment d’en Joan, que devia veure algun talent en mi i no va parar fins a fer-me’l aflorar. Fou un autèntic malson. Vam tenir molts moments d’amor i d’odi, de no entendre’ns gens ni mica, perquè com a professor era molt dur i exigent, sense pèls a la llen-gua. Ell va ser qui em va donar el meu primer paper de protagonista en un taller de final de curs de tercer en què vam representar l’adaptació de Les amistats perilloses de Christopher Hampton. Jo feia de Valmont, el mateix personatge que el mestre John Malkovich va interpretar a la versió de Hollywood, tot i que no em vaig inspirar en la seva actuació. En tinc un record especial, perquè, amb vint-i-un anys, va ser per a mi una autèn-tica posada de llarg. En Joan creia clarament en mi, i aquest és el millor regal que pots rebre d’un mestre.
Fer riure i fer plorar és meravellós
El millor afalac que se li pot fer a un actor és dir-li que és tan versàtil fent riure com fent plorar. A mi m’ho han dit alguna vegada, però, francament, en tinc els meus dubtes. Sigui com sigui, emocionar, fer riure i fer plorar és meravellós, sobretot si a un no l’encasellen en una de les dues coses i les pot anar alternant. De fet, comèdia i drama són exactament el mateix, només canvia el “to” en què està escrita la “partitura”. Una mateixa histò-ria es pot escriure en clau de comèdia o en clau de drama. I després de l’es-criptura, ve l’actuació. Actuar consisteix a fer creure a l’espectador una cosa que no existeix. Els actors som grans mentiders. I només hi ha una manera de mentir: dient-ho de veritat. Actuar és dir mentides però amb veritat. Que no es noti l’artifici. Jo he gaudit molt fent comèdia. Fer riure és especialment satisfactori perquè el riure és alliberador. El sentit de l’hu-mor fa que ens prenguem les nostres vides menys seriosament, relativitza la nostra existència, ens l’alleugereix. És també molt terapèutic, tant per a l’emissor com per al receptor. Ja de petit era molt pallasso per fer riure les nenes de la classe, per fer-me veure i arribar a elles; un recurs que em temo que no he deixat d’utilitzar, també, de més gran.
El bon actor fa oblidar que està actuant
Fer d’actor no és només encarnar un personatge: és fer oblidar l’actor que el representa. Jo no improviso gens. Assajo molt. L’objectiu és que el públic es cregui que allò que està passant a l’escenari està passant per pri-mer cop i per casualitat. Per crear aquesta il·lusió a l’espectador, s’ha d’es-tudiar el comportament humà i el d’un mateix. Cal interioritzar el text i dotar-lo de sentit fins al punt que el públic s’oblidi de què algú altre ha escrit tot allò que dius i fas. En el cas de la sèrie Plats bruts, de la que n’era coautor, la distància entre el text i la interpretació era òbviament menor, també pel to actual i planer dels diàlegs, i per això podia fer la impressió que improvisàvem. Però tampoc no improvisàvem. Assajàvem molt per-què semblés improvisat.
Una eina anomenada imaginació
Jo em sento més actor que no pas autor. És la feina que volia fer de petit i la que em té el cor robat. Però els actors estem condemnats a posar-nos en mans dels autors, ja siguin guionistes o dramaturgs, vius o morts. Depenem d’ells. Si el text és dolent, si no té suc ni bruc, ja pots ser Al Pacino que el resultat no tindrà cap interès. Em vaig adonar aviat d’a-questa excessiva dependència dels actors, i vaig decidir llançar-me, també, a escriure. A altres països era habitual la figura de l’actor autor –o si es vol, de l’autor actor–, però aquí encara no s’estilava. En Jordi Sánchez sí que ho feia, n’era pioner, i treballant al seu costat a la seva primera obra, Mareig, vaig descobrir que jo també tenia coses a aportar sobre el món i sobre la vida i que, en definitiva, actuar i escriure no són feines tan dife-rents, perquè un actor el que fa a l’hora d’interpretar un personatge no és altra cosa que reescriure’l. I a l’inrevés: l’autor, d’alguna manera, el que fa és actuar damunt d’un paper en blanc. Tant l’actor com l’autor treballen amb la mateixa eina, la imaginació, i l’un i l’altre es fan les mateixes pre-guntes sobre els personatges i les situacions en què es troben aquests per-sonatges. L’un i l’altre creen; i la creació, inventar històries i personatges, és de les coses més màgiques que hi ha en aquest món. A més, tant actu-ar com escriure t’ajuden a formar-te com a persona. A conèixer-te una mica millor.
Quan escric sempre despullo el meu jo
La inspiració ve d’aguditzar molt l’observació, tant quan llegeixes o mires la televisió com quan vas pel carrer. Com a autor no pots mirar res com un simple espectador. Et canvia la percepció de la realitat. Sempre bus-ques l’esquelet de tot, els mecanismes interns que mouen els fils; tens constantment una visió de raigs X que et fa veure l’estructura i els trucs o punts de gir de qualsevol obra o situació quotidiana. Jo, a l’hora d’es-criure parteixo molt de mi mateix, no busco tenir un estil semblant a cap autor. No vull que els meus diàlegs recordin els diàlegs d’un altre, ni tan sols dels autors que admiro. No és cap secret, tampoc, que els personat-ges sortits del meu teclat tenen molt de mi, i que els passen coses que em passen a mi, o que em podrien passar. A les quatre obres que he escrit i que han arribat al gran públic (l’obra de teatre i més tard pel·lícula Excu-ses, i les sèries Plats bruts, Porca misèria i El crac) parlo bàsicament de mi. A Plats bruts, en David era el Joel Joan tardoadolescent i estudiant de tea-tre, vanitós i egocèntric; a Porca misèria, en Pere Brunet era el Joel Joan ja més grandet, guionista d’un programa de televisió a les ordres d’una neu-ròtica i obsessiva, com algunes caps que he tingut a la vida real, i immers en les relacions de parella; en aquesta sèrie el meu jo es desdoblava, projectant-me també cap al personatge del Roger, el meu germà a la fic-ció i interpretat per Roger Coma; i a El crac m’encarno directament a mi mateix, ensenyo les meves vergonyes i faig teràpia d’ego obertament, davant de tot el país.
La comèdia ens fa lliures
Darrere de tot guió o llibret, darrere de tota creació escrita, sempre hi ha un punt de vista. És impossible deixar-lo de banda. Fer comèdia, què vol dir? Riure’s d’alguna cosa o d’algú. Només pots riure-te’n si tens un punt de vista. La bona comèdia és la que té un fons àcid rere unes formes ama-bles, de manera que faci pensar l’espectador sense que se senti violentat. Riure ens regenera. Quan riem perquè ens fa gràcia un gag o una situació tornem a ser per uns instants aquell nen que érem. El riure ens despulla, ens desemmascara el nostre jo social. El riure és incompatible amb la hipocresia. El riure és l’arma més poderosa que hi ha per acabar amb els grans tabús de la vida. Per això Umberto Eco fa que el gran arcà que guar-den gelosament a la torre més alta de l’abadia d’El nom de la rosa sigui el Llibre de la comèdia. Perquè la comèdia ens fa lliures com no ens en fa cap altre gènere. Ens reformateja emocionalment i ens ajuda a superar aquells traumes o aquelles pors que ens tenallen.
Un guió còmic sobre dos policies, un catalanista i l’altre, espanyolista
Si mai aconseguim fer una comèdia en què espanyols i catalans es riguin de la seva pròpia història, i en què, sobretot els espanyols puguin riure’s de la unitat d’Espanya i de la sacrosanta Constitució, al cap de quinze dies la independència de Catalunya caurà pel seu propi pes. Amb aquesta intenció, acabo d’escriure una pel·lícula, Spanish Disconnection, a quatre mans amb Hèctor Claramunt, sobre dos policies. Un d’ells, català de Puigcerdà, molt independentista, graduat pel President Pujol i amb tres fills de nom Jordi, Oriol i Oleguer; i l’altre, espanyol de Móstoles, el típic que porta la bandera espanyola al rellotge, el toro i el que convingui, que hauran de compartir cotxe durant una setmana de patrulla. El “poli” cata-là és un independentista molt independentista però molt al·lèrgic al con-flicte en general. Sí, sí és un oxímoron en si mateix. El típic abrandat en família però un autèntic caguetes a l’hora de defensar els seus posiciona-ments si això li ha de comportar qualsevol tipus de problemes. El “poli” espanyol l’he fet abrandat, orgullós de si mateix i d’Espanya. Un echao p’a-lante d’aquells que criden més del necessari en públic i està encantat de conèixer-se a si mateix. No sé si el guió s’acabarà produint, però si final-ment arriba a les pantalles només podrà tenir efectes positius, perquè treu ferro a l’enfrontament històric que arrosseguem, i qui sap si podria obrir, fins i tot, alguna via d’enteniment.
Hem madurat amb Woody Allen
Woody Allen forma part de la meva vida d’ençà que a l’escola Súnion vam representar Torna- la a tocar, Sam per Nadal, amb tant d’èxit que encara se’n parla. Porto Woody Allen al meu ADN. Recordo, fins i tot, els cinemes on he vist les seves pel·lícules. És un mestre en tots els sen-tits, algú que ha sabut donar-li la volta a les seves misèries i febleses i con-vertir-les en un actiu, en un material posat a disposició de la humanitat perquè tots fem autoanàlisi. Quantes teràpies gratuïtes han fet les seves pel·lícules! Tota la seva obra és una lliçó de relativitat. Amb ell, i a través dels seus personatges, dels seus àlter egos perdedors, hem après que per-dre pot ser una manera de guanyar. Amb ell hem après a assumir-nos com som, a no demanar perdó per ser com som, a riure’ns de com som. Amb ell, hem madurat. Igual que les persones, els països més immadurs són els que no saben riure’s d’ells mateixos. Un exemple de país madur és Anglaterra. Pocs països s’han rigut d’ells mateixos com els anglesos. Aquesta és la seva gran fortalesa perquè demostren tenir autoestima i saber enfrontar la realitat de cara.
La independència de Catalunya enfortirà Espanya
A Espanya una sèrie d’humor sobre la família reial i els compi yoguis de la Reina Letizia és impensable. Produiria un cataclisme. I fer broma de la unidad de la patria, encara més impensable. La incapacitat de riure’s d’e-lla mateixa és el que fa feble Espanya. Si s’acceptés com el que realment és, un conglomerat de diferents països, i reconegués que la Monarquia borbònica que la representa té més defectes que virtuts; si es pogués mirar al mirall i veure’s com realment és, i fos capaç de riure-se’n sense que el món s’ensorrés, llavors començaria a ser una mica més forta i moderna. Jo crec que aquesta catarsi alliberadora de la seva mateixa condició és impos-sible mentre retingui Catalunya a la força. Només serà possible quan Espanya es deslliuri de les cadenes que la lliguen a Catalunya. Em ve al cap aquella frase que diu: “Qui esclavitza algú, està forjant les seves prò-pies cadenes”. És ben bé així. Espanya ha de veure que ja no es pot per-metre ser l’adolescent malcriada que maltracta la germana petita i la té castigada en un racó de l’habitació. Ha de reaccionar, però no sé pas com s’ho farà, perquè té mala peça al teler. Algun problema congènit té una cultura política que engendra dictadors amb tanta facilitat.
Com a nació, Espanya és una gran mentida
Vista des de la perspectiva d’avui, la Transició ha resultat ser un gegant amb peus de fang. L’adveniment de la democràcia es va permetre a canvi de passar massa pàgines de la història. I, és clar, les pàgines mal passades tard o d’hora reclamen ser llegides per entendre tot el llibre. Van acor-dar fer un borrón y cuenta nueva per poder seure tots a una mateixa taula de negociació, sense tenir en compte que això obligava milers de vícti-mes de l’anterior règim a renunciar a la reparació històrica, a l’honor i la dignitat, i permetia que el franquisme inherent de la societat roman-gués intacte. El tema de la plurinacionalitat també es va voler deixar de banda, maquillat superficialment pel reconeixement a la Constitució de nacionalidades y regiones. Espanya no ha estat mai unida, per això els espanyols tenen aquesta obsessió d’unir-la. No és menor que el gran missatge que Franco li va deixar al Rei Joan Carles just abans de morir, que va ser que, sobretot, preservés la unitat nacional, que ell li havia lle-gat “atada y bien atada”. Espanya sempre ha estat una gran mentida nacional i una imposició. Va ser un gran imperi, però no ha estat mai una nació; tampoc quan deien que Cuba i Filipines eren tan espanyoles com La Manxa. Els espanyols van pair malament perdre les colònies “donde nunca se ponía el sol”, i ara basen el seu honor i orgull en una uni-tat forçada i forçosa de la Península.
La llibertat dels individus és innegociable
Des del punt de vista dels espanyols, la millor manera de blindar durant molts anys la unitat d’Espanya seria convocar un referèndum d’autode-terminació i guanyar-lo. Així, estaríem per primera vegada davant d’una unitat fonamentada en la llibertat, no en la coacció. En canvi, ens trobem que en ple segle XXI hi ha uns ciutadans, els de Catalunya, que no poden decidir quin futur volen per al seu país. La llibertat dels individus és inne-gociable, i la llibertat dels països és igualment innegociable, perquè, al capdavall, els països són convencions i invencions formades d’individus. Que Catalunya, amb un Estat com l’espanyol en contra no s’hagi rendit, no hagi llençat la tovallola, i no només això sinó que tot i així sigui cap-davantera i locomotora econòmica d’Espanya, tan competitiva en esport i en sanitat, per posar un exemple, només pot voler dir que som un gran país, una terra conformada per gent tenaç i treballadora. A Europa sols trobem un cas semblant a Alemanya, que durant el segle XX s’ha redreçat tantes vegades com ha calgut. En aquest sentit, en el del redreçament, els catalans som els alemanys d’Espanya.
Si no s’està disposat a posar en risc alguna cosa, millor no ser independentista
Ens volen fer por amb les pensions, però a mi precisament em fan por les pensions si ens quedem a Espanya, un Estat que fa temps que flirteja amb la fallida. Estiguem tranquils: cap de les pors que atien ens pot aturar, però no podem pretendre fer-nos grans sense pagar cap preu a canvi. Com a país ens hem de fer responsables de la nostra vida col·lectiva, i poder dei-xar de dir que la culpa és dels altres, encara que ho sigui la majoria de vegades. Marxar de casa té un preu. Haurem de pagar factures, i més val que ens ho fiquem al cap, perquè veig massa gent que vol la independèn-cia a cost zero. Això no existeix. No hi ha recompensa sense esforç i sacri-fici. Si no s’està disposat a posar en risc alguna cosa, millor no ser independentista. La independència portarà coses bones i altres de no tan bones. La millor de totes, torno a dir-ho, és que serem responsables de nosaltres mateixos.
La condició de súbdits ja no és admissible
Que encara hi hagi competències per transferir és un reflex que els espa-nyols no compleixen ni les seves mateixes lleis. I un reflex, també, que els catalans per a ells no som conciutadans, sinó súbdits, que és una condició inadmissible en el segle XXI i en el context europeu occidental. Parlen de federalisme, però en canvi ens neguen com a nació, tot i que ens acusen de nacionalistes, suposo que per embrutar la nostra imatge relacionant-nos amb els nazis. Com ens poden anomenar nacionalistes, si Catalunya, segons diuen, no és una nació, sinó una comunitat autònoma? Una mica de coherència, no? És lamentable. A Westminster, entre la Cambra dels Lords i la Cambra dels Comuns, hi ha un hall amb quatre portes que sim-bolitzen les quatre nacions que integren el Regne Unit: Anglaterra, Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord. Històricament, s’ha celebrat i encara se celebra, el Torneig de les Cinc Nacions de rugbi –avui Sis Nacions–. I al Mundial de Futbol, Anglaterra pot jugar contra Escòcia sense que tota aquesta pluralitat representativa hagi fet perillar la unitat de la Corona Britànica. Això és impensable al Regne d’Espanya, integrat igualment per diverses nacions.
No hi ha amor veritable sense respecte
De tant en tant, des dels mitjans de comunicació i l’entorn polític de Madrid es fan declaracions d’amor envers els catalans apel·lant a la llarga història compartida i altres raonaments pretesament sentimentals o emo-cionals. Ofenen la meva intel·ligència. D’amor, ja tinc el de la meva dona, i no me’n fa falta més. El conflicte Catalunya-Espanya no és sentimental ni emocional, tot i que l’exemple de la separació d’una parella és molt vàlid per a fer paral·lelismes. Quan una dona (posem per cas Catalunya) no està bé amb el seu home (posem per cas Espanya) perquè aquest la mal-tracta, psicològicament o físicament, els propòsits d’esmena del maltrac-tador tenen molt poca consistència, per molt d’amor que declari sentir. No hi ha amor sense respecte. No es pot estimar l’altre si no se’l respecta. Si Espanya no respecta el resultat del 27-S, si no respecta la majoria par-lamentària independentista sorgida de les urnes, de quin amor ens estan parlant? Que no ens estimin tant i que comencin per respectar-nos. Des-prés, si del respecte sorgeix l’amor, ja veurem el que fem. Si veiéssim que tot Espanya, per amor, es fa seu el català i la nostra cultura, l’aprèn i l’in-corpora a la seva vida quotidiana, als currículums escolars, als centres d’es-tudi, a les universitats, al món de l’espectacle, a les arts, etc., etc., llavors potser serien creïbles les seves cançons d’amor. Molt em temo, però, que això no passarà mai, perquè la nostra sola existència, el nostre idioma, neguen la seva fantasia uninacional. Espanya amaga internacionalment que al seu territori hi ha idiomes amb milions de parlants. Per això li nega al català la condició de llengua oficial de la Unió Europea.
Som un cas únic al món
És un prodigi que el nostre poble, després d’una ocupació militar i cultu-ral de tres-cents anys, d’un calculat intent de genocidi, encara estigui tan viu com per decidir-se a abordar la independència. Hem de sentir-nos orgullosos de nosaltres mateixos, perquè no és un cas normal dins la his-tòria. Arreu del món, tres segles de domini acaben anorreant tota resis-tència i assimilant el poble sotmès. Això no significa, malauradament, que tinguem la força necessària per guanyar. Entre no rendir-nos i guanyar hi ha una diferència substancial. A mi és això el que em preocupa. Entenc que Artur Mas tornés molt deprimit de Madrid quan li van denegar el pacte fiscal i els vint-i-tres punts de reclamacions. Ara Pedro Sánchez sem-bla que vol repescar aquells vint-i-tres punts per trobar vies d’entesa. Però més enllà d’això, el problema principal és que qualsevol llei que fem i que representi un pas endavant acaba topant amb el Tribunal Constitucional, per no parlar de l’últim Estatut.
Potser ens fan falta encara més desaires
Potser aquest país nostre necessita deu o quinze anys més per assumir sense divisions internes que ens estan prenent el pèl i faltant constantment al respecte. Potser necessitem que pugi al poder aquesta esquerra espa-nyola de la nova política que ara enlluerna tant i fa veure que és amiga nostra, i que en una o dues legislatures vegem com res del que ens promet s’acompleix. Potser no hem tingut prou desaires i ens en calen més. Con-fio que el desenllaç del Procés ens serà favorable, però coneixent els cata-lans, tinc una certa por que a canvi de quatre concessions de Madrid abandonem el somni.
Entre el cinema, la televisió i el teatre
El meu futur amb prou feines l’albiro. Hi ha dies que em desperto molt optimista i dies que simplement em desperto. Pel que fa al cinema, el meu futur més immediat és Spanish Disconnection, la pel·lícula sobre els dos policies que he esmentat abans. Tant de bo la pugui produir i tirar enda-vant. Ara mateix, estic treballant també en la segona temporada d’El crac, que estic escrivint conjuntament amb el meu company Hèctor Clara-munt. S’emetrà d’aquí a uns mesos. El teatre està vivint un moment molt dolç, s’exhaureixen les entrades com mai abans no havia passat, tant per al Hamlet que fan al Lliure com per al Don Joan del Nacional. Jo estic fent en una de les sales del Nacional una obra molt complicada i exigent per a l’espectador, i tenim una sala de vuit-centes localitats plena cada dia. Sóc optimista perquè a banda del teatre públic més engagé, veig que també està funcionant molt bé el teatre comercial que es fa al Goya, al Condal o a la Villarroel. El teatre té l’avantatge que no es pot digitalitzar. És analò-gic i ho serà sempre, i això fa que generi unes sensacions molt especials en l’era de l’oci tecnològic.
Públic i actors han d’estar concentrats en el teatre
Tenir davant vuit-centes persones mirant-te, pendents de la teva dicció, dels gestos, de l’entonació, de cada moviment, de la memòria que tens… No tothom és capaç de suportar-ho. La interpretació és molt estressant, sobretot al teatre. S’han de tenir unes taules i una fusta especial. De jove sortia a l’escenari amb una certa inconsciència, però amb l’edat i el sentit de la responsabilitat que se li associa, el pànic escènic es converteix en un convidat inesperat. Interpretar és una feina que et sotmet a molta pressió, i qualsevol detall, com ara que un espectador de primera fila no pari de mirar el mòbil, et pot desconcentrar; i, ben mirat, és una ofensa a l’esforç que fem. Fa poc li va passar a Lluís Homar, que va parar la representació per cridar-li l’atenció a l’irrespectuós de torn. Estem d’acord que sovint no hi ha mala fe en aquestes actituds, però el teatre demana un feedback entre públic i actors, i uns i altres ens hem de concentrar en el nostre paper. Els atacs de tos entre el públic també són un clàssic de la desesta-bilització dels actors. Com se sol dir per altres menesters, al teatre s’hi ha de venir ben tossit.
La fama és una sensació molt buida
La satisfacció per la feina ben feta és una sensació molt íntima, i és con-seqüència del reconeixement del públic. Tanmateix, hi ha un aspecte del reconeixement que és més difícil de portar, i és que et reconeguin pel car-rer. Sovint em fan la pregunta de què se sent quan ets famós i la gent que et vas trobant pel món et mira. La veritat, és que té un punt d’esponta-neïtat que està molt bé. És agradable. I agraeixes que et felicitin per feines concretes que has fet, per aquell personatge que has treballat amb tanta dedicació. I et fas totes les fotos que calgui amb qui li agrada com treba-lles i t’ho demana. Tot i així, en el meu cas, jo no continuo fent d’actor per poder viure aquest tipus de situacions. No m’alimento espiritualment d’elles. La fama és realment una sensació molt buida. Et pot enlluernar quan ets jove i idiota, però a la meva incipient maduresa, aquestes vel·leïtats les dono ja per superades.
De la hiperactivitat laboral a gaudir del temps amb les meves tres filles
Pel meu tarannà aparentment extravertit, podria semblar que sóc una per-sona feliç. Sense ànim de caure en dramatismes, diria que de feliç no ho sóc gaire. Amb els anys he après a tolerar-me i perdonar-me moltes coses, però no sé si d’això en diria felicitat. Per a mi treballar és una manera de sobreviure en el sentit més ampli de la paraula. Fa dotze anys que faig terà-pia amb un bon amic psiquiatre i una de les coses que hem après conjun-tament és que a la vida un s’ha d’anar parant, i que no hem vingut a aquest món a competir constantment. No sóc un hiperactiu diagnosticat, però sí que he viscut uns quants anys d’un cert deliri a causa de l’èxit i l’e-golatria. Avui dia ja no és tan així. Tinc tres filles que m’han canviat la vida de dalt a baix, amb les quals estic aprenent a gaudir del meu temps més enllà de la feina. Amb elles estic entrant a una nova dimensió. I si s’escau, tindré també un hort i el que convingui.
