Text del 2003
Hem de divulgar entre l’opinió pública que el sistema de finançament de la medicina estatal està en crisi i que s’han de prendre les mesures oportunes per arranjar el problema.
Una de les grans transformacions del sistema sanitari català durant els anys 70 va ser efectuada a l’Hospital Clínic de Barcelona. Aquest centre endegà en aquella època un canvi en el model d’organització del centre. “L’Hospital havia depès fins aleshores de les càtedres de medicina des d’on s’havia organitzat l’assistència dels pacients fins que un col·lectiu molt jove i reivindicatiu de metges es va rebel·lar per establir un sistema hospitalari professionalitzat, organitzat per serveis –no per càtedres– i en el qual els metges rebessin un salari professional. També es va crear un programa de residents, precedent al MIR actual. De manera paral·lela, aquest col·lectiu de metges també va lluitar per un model de gestió més autònoma.”
Aquesta característica ha determinat “l’elevat índex de fidelització i la implicació professional amb la institució.”
Entre els èxits de la fórmula cal destacar “la subvenció d’estades a l’estranger, la subvenció durant un any de la dedicació a la recerca per metges residents” i, sobretot, l’autonomia assolida: “Mentre les decisions de gestió d’altres hospitals catalans es prenien a Madrid, nosaltres teníem capacitat per decidir sobre el nostre destí.”
Seguint l’esperit d‘aquella reforma i per tal de donar un “servei al pacient que s’estructurés al voltant de les seves necessitats” es va constituir a l’any 1996 l’Institut de Malalties Digestives dintre d’un projecte de creació de diversos Instituts a l’Hospital Clínic. Aquest Institut, actualment dirigit pel Dr. Vicente Arroyo, inclou el Servei de Gastroenterologia que tinc el privilegi de dirigir, el Servei d’Hepatologia i el Servei de Cirurgia General i Digestiva. Hi treballen un total de 47 metges, 120 enfermeres, 20 administratius i més de 50 becaris.”
Disposa de una certa autonomia de gestió i es proposa “acabar amb la falta de comunicació amb el malalt. Abans de la nostra fundació, un pacient digestiu podia se atès per equips diferents en plantes diverses. Amb la constitució del nostre Institut s’ha intentat que la persona ingressada sempre sigui atesa per les mateixes infermeres i pel mateix equip de facultatius, que serà més o menys ampli en funció de la seva patologia, però que actuarà sempre seguint uns mateixos protocols.”
Les àrees de principal interès del Servei de Gastroenterologia, són la malaltia inflamatòria intestinal, el càncer digestiu i la pràctica de l’endoscòpia digestiva d’alta complexitat. Tot i la joventut d’aquest procés de reorganitazió, “el nivell de satisfacció amb els resultats obtinguts podríem xifrarlo en més del 60% i esperem millorar en el futur.” “L’especialitat oficial a la que ens dediquem és la de Malalties de l’Aparell Digestiu. Des de fa 20 anys, però, s’acostuma a dividir en dues branques: l’Hepatologia, branca que tracta les malalties hepàtiques i la Gastroenterologia, especialitzada en les patologies d’esòfag, estómac, budells i pàncrees.”
Aquesta especialitat ha viscut un avenç espectacular en els darrers anys, no sempre d’una manera sistemàtica: “Encara que la metodologia i el rigor són el més important en la investigació, la casualitat i la intuïció en ocasions poden jugar un paper fonamental. Hi ha vegades en què els grans descobriments s’han produït d’una manera causal i, fins i tot anecdòtica, i en un començament no s’han valorat com calia. Un exemple el tenim en el bacteri que provoca l’úlcera d’estómac, de duodè i el càncer d’estómac, i que infecta des d’èpoques prehistòriques més de la meitat de la població. Va ser descobert casualment fa més de 20 anys per un metge que observà la seva presencia en exàmens al microscopi. Després necessità anys de recerca per demostrar l’observació i convèncer els col·legues.”
El cert és que, tot i que l’Hospital Clínic sí que disposa d’una dilatada trajectòria en la recerca mèdica, en el context general “el nostre país no ha estat tradicionalment investigador, per motius històrics i polítics.”
Encara avui “no hi ha ni voluntat política ni tampoc social per tal de donar suport a la recerca. Un nombre important dels nostres investigadors han d’abandonar el nostre país si desitgen dedicar-s’hi professionalment.”
La forma de treball del Servei de Gastroenterologia de l’Hospital Clínic es basa en uns principis d’atenció hospitalària força moderns: “Contràriament al tòpic que afirma que la medicina té un 90% d’art i un 10% de tècnica, la medicina és fonamentalment una disciplina de tipus tècnic i metodològic.”
Això no significa, però, “que no sigui indispensable una gran dosi de comunicació, sensibilitat i compassió vers els pacients.”
No podem passar per alt que “el progrés no ha de fer oblidar el vessant humà. Els avenços possibiliten que amb les mateixes hores aconseguim més eficàcia i, per tant, estalviem temps en el diagnòstic i tractament, de manera que el podem guanyar en l’atenció als malalts. El contacte humà no cura pas cap patologia, però sí que ajuda a millorar l’actitud del malalt.”
La introducció de noves tecnologies ha determinat que el treball en equip esdevingui essencial: “La metodologia científica s’aplica millor des del grup.”
Aquesta potenciació del treball en equip ha coincidit amb una transformació de les relacions jeràrquiques: “Abans en un hospital els departaments funcionaven fent servir un model de piràmide, és a dir, es donava per suposat que el que més coneixements acumulava era el membre situat a la cúpula. La difusió de la informació des dels llocs privilegiats de la piràmide comportava que els coneixements fossin una arma de poder i d’autoritat.”
Actualment, en canvi, “es treballa en equip. La funció del cap és coordinar les diferents tasques que s’hi duen a terme però, en cap cas, és considerat el màxim especialista en la matèria, sinó que s’encarrega de dirigir la feina dels diversos especialistes. Ha canviat la cadena de la informació. Avui els coneixements es transmeten de manera horitzontal, perquè el saber d’uns companys és complementari a la cultura mèdica dels altres.”
L’avenç tecnològic però, ha comportat un augment de la despesa hospitalària pública que necessita noves vies de finançament: “Hem de divulgar entre l’opinió pública que el sistema de finançament de la medicina estatal està en crisi i que s’han de prendre les mesures oportunes per arranjar el problema.”
El perquè d’aquesta crisi rau en: “Una descapitalització de la inversió en medicina hospitalària pública” –és a dir, la proporció del pressupost oficial minva– “hi ha una gestió poc eficient. També hem de reconèixer que el sistema no ha sabut mantenir la il·lusió dels professionals i que farà falta valentia i acord polític per explicar al ciutadà que cap sistema públic a Europa, i tampoc el nostre, podrà mantenir en el futur immediat el cent per cent de les prestacions sanitàries i que alguna forma de cofinançament es farà imprescindible.