Texto del 2002
S’ha d’aprendre a actuar tenint més en compte tant les persones com les cultures.
Els antecedents de la Fundació Josep Maria de Anzizu són paral·lels al bagatge vital del seu creador, que està lligat a l’humanisme amb què concep el món de l’empresa i a l’afany de canvi i superació que sempre l’ha caracteritzat: “Als anys 60, quan em dedicava a la docència universitària, vaig marxar als Estats Units per especialitzar-me en una branca molt concreta, l’organització de l’empresa i altres grups humans. Aquesta branca del món empresarial és la més humana perquè es basa en la relació que s’estableix entre la bona organització de l’empresa i l’estratègia i el camí futur que la institució seguirà. Després d’estar un any com a visitant professor, vaig tornar a Catalunya amb la idea de dedicar-me al món de la consultoria. Aleshores, però, el meu pare em va oferir que em fes càrrec del negoci familiar, Fincas Anzizu. Aquesta empresa havia estat fundada el 1904 i el pare desitjava que continués amb la seva activitat. El meu germà Antoni, advocat, ja s’havia fet càrrec de tots els afers relacionats amb la branca jurídica i jo vaig assumir la direcció del negoci d’administració de finques. Vaig decidir que hi implantaria els sistemes que havia après als Estats Units per comprovar la seva efectivitat. Al cap d’uns anys, la rendibilitat del negoci havia estat més que positiva, i la meva dona i jo vam plantejar-nos la necessitat de retornar a la societat part del que havíem rebut de les seves mans. D’aquest plantejament va néixer la Fundació amb l’objectiu inicial de promoure el Centre d’Estudis sobre les Organitzacions (COS).”
Aquest centre, inicialment, es va finançar exclusivament gràcies a les aportacions de Josep Maria de Anzizu. El seu objectiu és l’aprofundiment i el diàleg en l’àrea de la direcció d’empreses i organitzacions des d’una perspectiva interprofessional, intercultural i amb la col·laboració i participació d’altres institucions. L’exponent més clar d’aquesta tasca és l’organització de taules rodones cada dos anys, centrades en la discussió d’un tema concret, com ara fusions i adquisicions (que van tenir lloc a Barcelona i Lovaina), direcció d’empreses a països de l’Est europeu (que se celebraren a Varsòvia i Berlín), la innovació en les estructures organitzatives (desenvolupades a Barcelona i Amsterdam), els managers del futur (amb seu a Barcelona) i la propera a la ciutat francesa de Nantes, que versarà sobre les repercussions en el món de l’empresa –i especialment en la direccíó– dels atemptats que tingueren lloc l’11 de setembre de 2001: “Ens vam mostrar que el model nord-americà dóna abundants fruits a curt termini, però que no és el més adequat per ser aplicat sistemàticament. S’ha d’aprendre a actuar tenint més en compte tant les persones com les cultures.”
Sempre que és possible, la Fundació atorga subvencions perquè els especialistes dels indrets més desfavorits puguin assistir-hi i enriquir el debat amb les seves opinions: “El fet de no tenir un afany de lucre, sinó simplement poder cobrir les despeses, permet que puguem dedicar una part del pressupost perquè els nostres assistents siguin realment diversos, és a dir, no només espanyols, ni europeus, ni occidentals, sinó de tots els indrets del món. Cada país té un tarannà definitori, que explica una forma de fer empresa diferent. Crec que és molt interessant que es puguin compartir aquests punts de vista. Alhora no només perseguim un intercanvi doctrinal merament acadèmic, sinó un enriquiment a través de les experiències pràctiques i personals de cadascú. Per això intentem que hi hagi sempre una proporció equilibrada en el tipus d’assistents.” A banda de l’organització d’aquestes taules rodones amb especialistes del món de l’empresa, el Centre d’Estudis sobre les Organitzacions també duu a terme conferències, col·loquis i publica llibres especialitzats entorn d’aquestes qüestions. Per altra banda, en l’actualitat, les activitats desenvolupades per la Fundació gaudeixen del prestigi i reconeixement que suposa la col·laboració i el suport d’una entitat com EADA.
Aquesta tasca inicial de la Fundació es va veure complementada amb un altre objectiu molt important per al país: “La meva família estiueja al Castell de Castellterçol des de l’any 1947. La meva dona i jo vam tenir l’oportunitat d’adquirir-lo, i aleshores ens vam plantejar quina seria la manera més efectiva de rehabilitar i conservar el recinte històric –el conjunt està format, d’una banda, per la torre de defensa, les fosses, les muralles exteriors i la capella o ermita de Sant Miquel i, d’una altra, a la part interior, per la masoveria– i anar-lo recuperant progressivament. En arribar a la conclusió que la Fundació era el mecanisme més adequat, vam ampliar les seves finalitats inicials cap als ajuts per a la conservació de la història i del patrimoni artístic de Catalunya. L’arquitecte Jordi Sarri va projectar un model de rehabilitació basat en la consolidació de les estructures existents i a considerar el recinte com un espai viu que ja havia sofert diverses modificacions i que encara n’hauria de patir d’altres. A més, va tenir en compte les noves condicions socials i d’oci, de manera que va pensar en el conjunt com en un espai multifuncional que podia acollir turisme rural i activitats culturals i lúdiques obertes al poble i al públic en general. Amb l’ajuda de la Generalitat de Catalunya hem pogut anar fent aquestes obres, juntament amb excavacions, gràcies també a l’Ajuntament de Castellterçol. Part dels objectes trobats es poden veure a la nostra sala d’exhibició. Amb aquest sistema esglaonat hem anat veient els fruits de la nostra intervenció i així no desanimar-nos pel caràcter gegantí de l’obra.”
El fet que el castell de Castellterçol passés a mans d’una família i comptés amb el recolzament d’una fundacio va permetre obrir el recinte als veïns del poble i de tot Catalunya: “La Fundació organitza tota mena d’actes culturals dins del castell. N’és un exemple l’organització de concerts, juntament amb el Grup d’Amics del Castell de Castellterçol. També s’organitzen activitats pels habitants del poble, com, per exemple, el taller d’urbanisme que es va centrar en la sostenibilitat de la nostra població i la necessitat que s’adoptin polítiques més adients per potenciar la gran àrea de bosc que hi ha entre els límits del terme municipal. Alhora s’han publicat diversos treballs sobre les masoveries de l’àrea o les poues.”
Iniciatives innovadores com la de Josep Maria de Anzizu van permetre adaptar una empresa amb tanta solera com Finques Anzizu a les noves necessitats empresarials i de mercat des d’un humanisme que encara es reflecteix en la gestió quotidiana: “A l’hora de seleccionar l’equip de col·laboradors ens fixem més en les seves capacitats i el seu potencial que no pas en les habilitats concretes.” I aquest tarannà s’ha traduït també en una fundació que parteix de la seva estimació per la seva vocació professional primera: la consultoria d’organització, i pel poble on va passar alguns dels millors moments de la seva infància, Castellterçol.
