Text del 2002
Ens caracteritza la nostra vocació de servei a la societat.
.
El Col·legi d’Enginyers Tècnics d’Obres Públiques de Catalunya, d’àmbit nacional, està organitzat administrativament per zones que es corres-ponen amb les autonomies. El Col·legi de Catalunya, però, tot i mantenir uns vincles estrets amb el de l’Estat espanyol, és autònom, amb els seus propis estatuts. El seu degà és Manuel Mas.
El Ministeri de Foment va instaurar la professió el 1854. El 1957 “totes les enginyeries, que aleshores s’anomenaven peritatges, van passar al Ministeri d’Educació Nacional. Fins llavors, només havia estat possible cursar la carrera a Madrid. El 1964, arran del nou pla d’estudis, van començar a aparèixer nous centres. Avui, els estudis d’enginyeria tècnica d’obres públiques es poden cursar en quinze escoles. L’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica d’Obres Públiques de Barcelona va començar a impartir classes el 1987.”
Des del 1991, està integrada a l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports: “A diferència del que passa en altres indrets, aquí no tenim una escola amb identitat pròpia.”
“La nostra especialitat és l’enginyeria civil”, aclareix. Per tant, el nom amb què es va batejar la professió no ens ha de confondre: “Bona part de l’enginyeria civil és pública, però també n’hi ha que parteix de la iniciativa privada.”
És fàcil imaginar, doncs, que el col·lectiu que protagonitza aquesta pàgina manté una relació fluïda amb l’Administració: “De fet, abans gairebé tots érem funcionaris, perquè el sector públic era el que ens oferia més expectatives professionals.”
A Catalunya, el Collegi està constituït per un miler de membres, mentre que en tot l’Estat hi ha més de 10.000 col·legiats: “El nombre de membres del nostre col·legi ha crescut d’una forma espectacular durant els últims anys. L’any 1995 a Catalunya només érem 335 col·legiats.”
El degà de l’entitat catalana subratlla que “en la nostra professió no hi ha atur. Els titulats troben un lloc de treball uns mesos després d’acabar els estudis.”
Les expectatives de futur no poden ser més propícies: “La inversió prevista en infraestructures per als propers anys donarà molta feina al col·lectiu.”
De fet, podríem dir que avui Catalunya pateix un dèficit d’enginyers tècnics d’obres públiques, en part a causa del fet que, malgrat els quinze anys d’existència dels estudis a Catalunya, la professió encara no gaudeix d’una tradició, a diferència d’altres com l’arquitectura o l’enginyeria industrial: “Estem intentant obrir-nos camí.”
Són pocs els enginyers que treballen sols. “El més habitual és que s’apleguin entorn d’un mateix equip, ja sigui una empresa constructora o una consultora”, i és que en aquest col·lectiu és inevitable parlar d’especialització: “L’enginyeria civil és multidisciplinar.”
“A Espanya hi ha moltes obres civils destacades”, ens comenta Manuel Mas, que exerceix a la nostra terra des de fa 36 anys, la qual cosa l’autoritza per afirmar que “la xarxa de carreteres catalanes i, en general, espanyoles dels anys 60 no té res a veure amb l’actual. El canvi democràtic ha estat fonamental en aquesta transformació. La transferència de competències de l’Estat a les comunitats autònomes ha estat, sens dubte, beneficiosa. Avui hi ha molta més inversió i originalitat en obra civil.”
És més, “els nostres enginyers també treballen a l’estranger, especialment a Europa, Amèrica del Sud i Àfrica.”
No obstant això, s’observa el fet que “als joves enginyers no els resulta fàcil abandonar el país per dur a terme alguna intervenció fora.”
Aquesta institució aspira, “com la resta de col·legis, a regular la professió. Ara bé, no partim d’un esperit gremial, sinó que ens caracteritza la nostra vocació de servei a la societat.”
Actualment, ser membre del col·legi és obligatori per poder exercir la professió “tant a l’Administració com al sector privat. El fet d’estar inscrit al col·legi de Catalunya habilita el professional per exercir en qualsevol indret de l’Estat espanyol, de la mateixa manera que un enginyer col·legiat en una altra autonomia pot treballar a les nostres contrades.”
Entre els serveis que el Col·legi facilita als seus membres hi ha una assegurança de responsabilitat civil, que cobreix quantitats importants. També està en contacte amb diverses empreses del sector, la qual cosa resulta molt útil “als joves titulats, perquè trobin la seva primera feina”, i organitza periòdicament cursets que permetin als col·legiats mantenir al dia els seus coneixements: “És molt important que els enginyers tinguin a l’abast les eines necessàries per nodrir-se de les noves tendències. El professional no en té prou de saber com es calcula un pont, a més ha de conèixer els nous procediments constructius, els nous materials que apareixen al mercat, etc.”
A més de l’assistència a cursos, el reciclatge implica un component autodidacte: “El professional ha de documentar-se mitjançant els llibres i lectures especialitzats.”
En aquest sentit, el degà es lamenta que “a Espanya, per exercir la professió, només és necessari haver estudiat la carrera i col·legiar-se. En altres països, com ara els Estats Units, s’exigeix als enginyers que demostrin un reciclatge continu.”
La carrera ha quedat retallada com a resultat dels nous plans d’estudis: “Se suposa que hem de rebre els mateixos coneixements amb menys crèdits, la qual cosa és absurda. Per això demanem que els estudis d’enginyeria tècnica siguin de quatre anys i no pas de tres, com passa actualment. El Rectorat de la UPC també s’ha manifestat en aquest sentit. No oblidem, d’altra banda, que el fet d’impartir uns estudis de segon cicle significa més prestigi social. Volem que es reconegui la nostra tasca: és obsolet parlar d’enginyers superiors i de grau mitjà, termes que van desaparèixer amb l’anterior Llei de reforma universitària.”
L’actual brevetat de la carrera encara fa més necessària la formació posterior. Com a conseqüència, des de l’entitat afirmen que “seria ideal que els col·legis poguessin concedir l’acreditació professional, això és, col·legiar únicament aquelles persones que fossin aptes per desenvolupar les tasques d’enginyer.”
Aquest punt de vista no és exclusiu de l’entitat catalana: “Altres institucions també advoquen per la concessió de l’acreditació professional per part dels col·legis.”
Una altra de les qüestions pendents en el món de l’enginyeria és l’ecologia. Segons Manuel Mas, si bé el Col·legi d’Enginyers Tècnics d’Obres Públiques té una gran inquietud pel medi ambient, “la societat no és realment conscient de la necessitat de preservar l’entorn.”
Les qüestions ambientals ja han protagonitzat algun curs en el si de la institució, en col·laboració amb la Conselleria de Medi Ambient. No podia ser d’una altra manera, perquè “l’obra civil té un considerable impacte ambiental. Hem d’aprendre a no destruir i a reutilitzar materials.” Aquest és un consell que val la pena tenir en compte, si considerem que prové dels encarregats de transformar la fesomia del nostre país.
