Text del 17/04/2016
MIQUEL ICETA I LLORENS
Barcelona
Confessa ser addicte a la política, una disciplina que descobrí en plena Transició i a la que restà definitivament lligat. Escoltar i respectar l’altre formen part del seu tarannà. Així s’ha guanyat, també, l’admiració de fins i tot aquells que no el voten però que saben valorar el seu discurs intel·ligent i raonat. Accepta que el polític es pot equivocar, però no que enganyi. Per aquesta raó es mostra reticent a prometre solucions màgiques.
No entenia per què la meva àvia deia que a França es respirava millor
La meva infantesa transcorregué feliç, en un entorn de classe mitjana normal, d’educació als escolapis i de família de cultura catòlica. Un entorn familiar força catalanista, perquè els meus avis materns tenien l’obsessió que els néts llegíssim i escrivíssim en català. Si me’n surto prou bé escrivint-lo és gràcies a ells i als seus llibres, ja que la llengua només vaig tenir oportunitat d’estudiar-la al COU. La família del pare era basca. Les seves germanes eren del PNB, molt nacionalistes, catòli-ques militants però sense vocació política, malgrat que l’avi sí que n’ha-via tingut. La de la mare era la típica família catalana amb una gran estima per la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història. Mal-grat això, no es vivia a casa una passió per la política. Tanmateix, a vega-des hi havia detalls que em deixaven sorprès, com ara que, quan anàvem a França, en passar la frontera l’àvia deia que allà s’hi respirava millor. Jo pensava “quines coses de dir”, perquè no entenia la metàfora. Més enda-vant ho acabaria copsant.
Fabià Estapé s’amagava a la botiga de l’avi
Els pares es van casar a Barcelona i inicialment van anar a viure al País Basc. Al cap de quatre o cinc mesos, però, en van tornar perquè el meu avi li va oferir feina al pare. Malgrat tot, sempre hem mantingut el con-tacte amb la família basca, i molts estius els anàvem a veure. L’empresa de l’avi es dedicava a vendre màquines d’escriure i de calcular. Tenia una boti-ga a la Gran Via, davant de la universitat, que es deia Llorens Maquinària Comercial. Més endavant, va fer una aliança amb la companyia alemanya Olympia i poc després ho va deixar, però el pare hi va treballar fins que va morir. Quan l’avi ja era mort, vaig conèixer Fabià Estapé, que em digué que havia fet amistat amb ell perquè, quan hi havia aldarulls a la univer-sitat, es refugiava a la botiga, on a vegades compartien cafè.
Descobrint les desgràcies familiars de la guerra molts anys després
A casa, malgrat no existir un compromís polític, sí hi havia seguiment d’allò que passava. Recordo els anys setanta, quan començava a gestar-se un moviment antifranquista amb el judici de Burgos, que el meu pare escoltava la ràdio per si es concedia l’indult. Però va ser més tard quan vaig descobrir alguns fets que sí que havien estat rellevants políticament per a la meva família. L’avi matern, per exemple, havia estat en un camp de concentració, i un capellà havia hagut d’adreçar una carta a les auto-ritats dient-los que era una persona d’ordre i afecte al règim perquè el deixessin marxar. A l’avi patern també el van empresonar, perquè el Govern basc l’havia nomenat delegat d’una empresa nacionalitzada durant la guerra. Quan aquesta acabà, el van enviar a la presó, d’on en va sortir molt malalt i va morir relativament jove. D’aquests temes, però, no en parlaven durant el franquisme. Prova d’això és la història del germà de l’àvia, que no vaig descobrir fins que ella ja havia mort. Al seu pis hi havia penjada la foto d’un jove. Quan jo li preguntava qui era, es limitava a dir: “El Camil, el meu germà”. I l’àvia, quan sentia la cançó d’en Serrat Camí avall, es posava a plorar. Anys després vaig saber que havia mort al front, a Baladredo, al Pallars. Expliquen les cròniques que era capità i, en un moment en què conqueriren una posició, s’encaparrà a posar-hi una ban-dera. Un tret acabà amb la seva vida.
La política em va enganxar com una droga
El que m’encén la passió per la política són els esdeveniments dels anys 1976 i 1977, quan comença de veritat la Transició. Em despertaren un interès molt gran i m’hi vaig enganxar com si fos una droga. Va coincidir amb la meva entrada a la universitat, on vaig començar a estudiar Quí-mica perquè creia que era el que m’agradava. Tanmateix, el compromís polític em va absorbir tant que vaig acabar aconduint la meva vida cap a aquest vessant. Tant és així que vaig ser delegat de curs i de la Junta de Facultat però la carrera mai no la vaig acabar. Una de les coses que la meva àvia em retreia era per què no havia fet la carrera d’advocat, perquè deia que jo era un home de raons, arguments i paraules. El que he fet és llegir molt i formar-me de manera autodidacta. Em considero un home curiós a qui li agrada escoltar, perquè s’aprèn més escoltant que llegint. La vida m’ha ensenyat que hi ha molta gent que té moltes coses a explicar però mai no escriurà un llibre. Per exemple, els sindicalistes, la feina dels quals és negociar convenis, tampoc no escriuran mai cap llibre, però n’he après molt. La família també em va empènyer a aprendre idiomes: francès i anglès. Això m’ha estat de gran utilitat, sobretot per seguir la política internacional, principalment europea, i els corrents de pensament. A par-tir d’un determinat nivell professional, els idiomes són imprescindibles. I la política no n’és cap excepció.
Marcat pel “no et signifiquis”
Quan vaig entrar a la universitat i li vaig dir a la mare que m’estava com-prometent en política, em digué: “No et signifiquis”. Venia a dir-me que els qui primer aixequen el dit són els qui els toca el rebre si van maldades. No vaig fer el servei militar, però sé que allà et recomanaven no presen-tar-te voluntari, per evitar sorpreses desagradables, i, en certa mesura, venia a ser un consell similar. Igualment, quan el 23-F els vaig dir que havia de marxar a la meva agrupació perquè havia d’agafar el cens i l’ha-víem d’amagar per si el cop d’Estat acabava malament, la mare va quedar profundament preocupada perquè sortia de casa. Per als nostres pares, i menys encara per als avis, la Guerra Civil no era un passat tan remot. Per-sistia la por al conflicte i a les seqüeles. Eren gent que podien haver mili-tat perfectament a ERC i, en canvi, haver ajudat a una tia monja a amagar les germanes perseguides del convent. El “no et signifiquis” responia als desitjos d’una mare que el seu fill estudiés més i es dediqués menys a la política. Tot i això, recordo que vaig acompanyar el pare a votar al refe-rèndum per a la reforma política del 1976, i s’entestà a explicar a tothom amb qui ens trobàvem pel camí que votaria “sí”. Ell pretenia reivindicar la gran oportunitat d’assolir una democràcia negada durant tant de temps; ho deia amb un orgull especial.
Vaig donar credibilitat a llibres que avui se’m fan estranys
Aquella segona meitat dels setanta tot em semblava nou i possible. Al referèndum de la Constitució em vaig estrenar com a votant i vaig par-ticipar en xerrades als instituts. El 1979, amb les primeres eleccions municipals, vèiem la possibilitat de bastir una nova societat. Amb els anys, aprens que la vida no és tan fàcil. Tanmateix, vaig tenir la sort que la meva descoberta de la política es produí en anys de grans expectatives i d’enormes esperances, en què tenies la sensació que el que estaves fent era molt important. Per això la política m’enganxà amb tanta força i em despertà l’avidesa de llegir. Si més no al meu entorn, hi havia una gran atracció pel marxisme com a teoria política i filosòfica. Guardo molts llibres d’aquella època que avui se’m fan estranys, i em sorprèn com podia atorgar-los tanta credibilitat. No obstant, a l’hora d’explicar la meva evolució política defenso que el gran canvi és que, quan jo em vaig afiliar, estava convençut que el socialisme era com una estació de tren, una destinació, un lloc on arribaríem. Amb relativa rapidesa, em vaig adonar que en realitat el socialisme era un camí, que no hi havia un model tancat i definit on un dia arribaries i hi viuries, sinó un intent constant de fer una societat més justa dins les limitacions de tot sistema d’economia de mercat i democràtic que implica, entre altres coses, que a vegades la gent no et fa costat i les polítiques que voldries desenvolu-par es veuen frenades per manca de suport.
No “tot està per fer i tot és possible”
En aquella època, una inspiració era el Partit Socialista Francès, que tra-vessava una etapa bastant radical; però també el Partit Comunista Italià i les socialdemocràcies alemanya i sueca. Tenia moltes ganes de llegir per seguir l’evolució d’aquells companys de països que gaudien d’un sistema democràtic des de feia molts més anys. A les primeres lectures ideològi-ques de teoria marxista van seguir d’altres de caire més pragmàtic, de socialisme posat a la pràctica en països europeus. Unes lectures potser ingènues, però reivindico la ingenuïtat i el necessari punt d’utopia dels joves per somniar. Ara mateix, per exemple, hi ha un fragment d’un vers d’en Miquel Martí i Pol que s’usa sovint per reivindicar els somnis, que diu que “tot està per fer i tot és possible”. I crec que no és veritat, perquè hi ha moltes coses que s’han fet i s’han aconseguit perquè hi ha hagut molta gent treballant; i no tot és possible, perquè hi ha uns determinats límits que cal conèixer, no per resignar-te, però sí per evitar donar-te cops de cap contra una paret.
Al gabinet de la Presidència del Govern en temps de Felipe González i Narcís Serra
La curiositat sempre m’ha acompanyat, fins i tot per comprendre els meus adversaris polítics. Entenc que si defensen unes tesis és perquè hi ha unes raons que sostenen les seves creences, que a vegades poden qüestionar les teves. Aquesta és la gràcia de la política: aquest diàleg, aquesta curiositat, posar-se a la pell de l’altre. El primer que penso en entrar en una reunió amb polítics d’altres formacions és en què ens podríem posar d’acord. Quan un vol negociar de veritat ja sap que mai no obtindrà tot el que vol i que probablement haurà de cedir en coses que mai no havia imaginat que hi hauria de renunciar. No entenc la política com a sistema per bara-llar-se, sinó com a fórmula per resoldre conflictes. He tingut la sort de poder veure la política des de facetes molt diverses, la qual cosa també m’ha ajudat a tenir-ne una visió més global. Vaig gaudir d’una oportuni-tat magnífica quan vaig treballar al gabinet de la Presidència del Govern en temps de Felipe González i Narcís Serra a la Moncloa. Van ser cinc anys d’aprenentatge importantíssim. Després vaig ser Diputat al Congrés i, més tard, diputat al Parlament. He estat tastaolletes, però sempre de l’olla política.
L’electorat associà els comunistes amb el risc de repetir la història
A l’etapa de la Transició, els socialistes no teníem tanta força com el PSUC o el PCE. Tot i els més de cent anys d’història, el PSOE era un descone-gut per a la majoria perquè havia quedat a la clandestinitat durant molt temps. Va haver de connectar amb una generació que volia tancar un capí-tol i, alhora, connectar amb un corrent de pensament europeu, d’esquer-ra però no revolucionari, sinó de govern i de vocació molt majoritària. Aquesta barreja és el que explica una victòria tan gran com la del 1982: deu milions de vots, dos-cents dos diputats i una majoria absoluta que trobà continuïtat els anys 1986 i 1989. Va polaritzar aquella idea que les coses havien de canviar, però no al preu d’un conflicte com el que havia precedit la Guerra Civil. L’electorat va fer una associació probablement injusta d’aquell risc amb el PCE, quan al si d’aquest partit hi havia gent que havia treballat molt per fer un tomb cap a la democràcia. Els resultats van ser del tot inesperats, perquè hom pensava que els comunistes tin-drien més força i el PSOE, menys. Era l’extrapolació del “no et signifi-quis”, la idea que la història no es podia tornar a repetir. Però el canvi s’havia de fer i la societat espanyola va decidir que el fessin els dirigents socialistes, que eren més joves que els comunistes i estaven més connec-tats amb el corrent majoritari europeu.
No som prou conscients de canvis dels quals formem part i que ens condicionaran la vida
El creixement econòmic de la societat espanyola entre els anys seixanta i vuitanta fou espectacular. Personalment, recordo que el pare quan es va casar tenia una Vespa; quan vaig néixer, es comprà un 600; després, el canvià per un 850 i, més tard, per un 127. Era una societat que anava agafant consciència de classe mitjana i guanyant una capacitat adquisi-tiva impensable quinze anys abans. Ara em fa gràcia pensar que una de les primeres coses que vaig veure a la televisió fou Star Trek (sèrie de la que sóc gran seguidor), a La 2, a casa dels avis. Una televisió en blanc i negre que només tenia dues cadenes. Si la compares amb la televisió d’avui dia, és un impacte enorme. O quan havies de fer una còpia, que havies de posar paper carbó entre dos fulls a l’hora de picar-ho a màquina. A vegades formes part dels canvis i no ets prou conscient de com et poden arribar a condicionar la vida, com quan l’home va trepit-jar la Lluna per primer cop. Els mòbils no han existit tota la vida i, temps enrere, si no et trobaven a casa, no et localitzaven. Ara no et pots amagar enlloc. Són canvis que han esdevingut molt ràpid i que també transformen la política. Cal recordar que en Suárez havia estat director de TVE. En el moment de triar els líders de la Transició, aquest factor fou fonamental. Es van adonar que, qui dominés els nous mitjans, tin-dria grans possibilitats de guanyar.
Duresa de la tasca de regidor
El primer càrrec que vaig ocupar fou com a Regidor a l’Ajuntament de Cornellà. José Montilla volia que el portaveu parlés bé català, i per això m’incorporà a la seva llista. Com que ser regidor d’un municipi on no vivia no em semblava correcte, vaig abandonar la llar familiar i, durant uns anys, vaig residir a Cornellà. Llavors no duia cap àrea concreta de ges-tió, però havia d’estar molt a l’aguait de la que portaven els meus compa-nys. Vaig descobrir com n’és, de dura, la feina de regidor, però també gratificant, perquè et permet arranjar petites coses tangibles. Un diputat amb el seu vot difícilment promou canvis que tinguin visibilitat imme-diata. Però als ajuntaments, sí; perquè les persones que tenen problemes és a la primera Administració a la qual recorren. I l’Ajuntament els ha de donar resposta i no pot esquivar la responsabilitat. Aquella etapa em va marcar molt. Em vaig adonar de la necessitat de la política per resoldre problemes, de la priorització dels assumptes socials més greus i punyents, de la política connectada amb la gent. La tasca municipal és molt exigent. El veí t’atura al carrer matí, tarda i nit; no hi ha cotxes oficials i no et pots amagar perquè et persegueix fins a la porta de casa teva.
M’he especialitzat a base de tocar moltes tecles
Durant molt de temps he estat a llocs destacats de la política. Crec també que, a partir d’ara, les carreres polítiques no seran tan llargues, perquè estan reeixint les idees de renovació dels càrrecs i de períodes de mandats limitats. Quan començo a tenir un paper rellevant és a partir del 2003, quan en Pasqual Maragall accedeix a la Presidència de la Generalitat. Jo portava en política des del 1978, sempre a la cuina; passo a servir-ne els plats molt més tard. La raó d’aquesta continuïtat rau en la meva versatili-tat, perquè sé fer tant una fotocòpia com un discurs; respondre al telèfon i fer un míting o atendre una entrevista i anar a una associació de barri a explicar un projecte. M’hi he especialitzat, però tocant moltes tecles i tre-ballant amb molta gent. Crec que no tinc una ambició desmesurada i sí que tinc l’avantatge de no haver-me anat creant gaires enemics. I una mica de sort, perquè el meu primer càrrec a la Joventut Socialista fou casual, perquè van haver d’improvisar un candidat a la Secretaria d’Estudiants a darrera hora. L’avantatge d’una carrera llarga és que et poden jutjar pel que has fet i pel que no. Tinc el costum malsà de penjar tots els meus escrits a Internet. Això vol dir que hi ha contradiccions, perquè s’hi pot trobar un article que vaig fer contra l’OTAN, quan més endavant els socialistes vam defensar romandre a l’Aliança Atlàntica. Però les moltes coherències i continuïtats que s’hi poden trobar també tenen valor. La política no és una professió, però és un ofici. No és una professió perquè ningú no es pot plantejar viure’n tota la vida, però sí que és un ofici per-què s’ha de conèixer i s’ha d’aprendre.
La política és paraula; per tant, el polític s’ha de saber explicar
A mi m’ha passat quelcom imprevisible. Mai havia pensat que un dia seria candidat a la Presidència de la Generalitat. Sempre havia volgut ser Pri-mer Secretari del PSC, però mai candidat, probablement perquè vaig pen-sar que n’hi havia d’altres que ho farien millor, ja que no pensava que tingués un carisma tan gran per assumir una responsabilitat d’aquest tipus. Però m’hi vaig trobar i he d’admetre que vaig gaudir molt en aque-lla campanya. Vaig coincidir amb gent que em deien que m’explico molt bé, que m’entenen, que m’animen a seguir així… tot i que no em votaran. És una barreja de gràcia i ràbia aquest sentiment, d’agradar a la gent però no aconseguir guanyar la seva confiança perquè em voti. Per a mi, la polí-tica és paraula i el polític s’ha de saber explicar. La política és respecte, i a mi criticar em costa molt. Intento no criticar la persona, sinó la posició política, però des d’un gran respecte als altres. Crec que en un món amb molt soroll potser aquesta actitud al final acabi tenint premi i reconeixe-ment. En moments de dificultat, que algú expliqui les coses enraonada-ment, sense que el cegui la passió, comença a ser valorat. Contrasta amb les baralles i el soroll de les tertúlies-espectacle, que entretenen però són inconsistents.
Fem política a la cantonada de Twitter amb zàping
Sóc una persona reformista i no crec en el moviment revolucionari. Les reformes són un esforç permanent que ens han d’acostar a l’ideal, i no podem pensar que un dia, per art de màgia, tot serà perfecte. Em sento molt escèptic davant els que presenten la independència com la solució definitiva a totes les contradiccions i neguits de la societat catalana. Sovint el reformisme és més dur perquè ha de justificar l’esforç de cada dia i no pot demanar a la gent que esperi a què tot canviï d’un dia per l’altre. Suposa, en ocasions, anar a contracorrent. Però les grans il·lusions a vega-des han conduit a grans frustracions. La decepció política és el pitjor dels sentiments i, per tant, s’ha d’evitar generar falses expectatives. Sempre faig un símil i dic que actualment fem política a la cantonada dels carrers Twit-ter i zàping; Twitter, perquè malgrat haver invertit anys a escriure un lli-bre, algú et pot desmuntar tota la feina amb només cent quaranta caràcters. Els missatges que no caben en una piulada no són assimilables per grans masses de gent. I zàping, perquè ens hem anat acostumant a anar tocant el botó per canviar de canal mentre no trobem el que ens agra-da. La política no pot donar una satisfacció tan immediata. Per veure resultats en política cal tenir una mica de paciència, i em sembla que l’hem perduda.
Un polític es pot equivocar, però no enganyar
M’agraden les persones, les relacions humanes i conèixer l’altre, indepen-dentment de com pensi. Això em fa una persona empàtica. Intento que la política sigui un escenari a la recerca d’acords. És plantejar-te la política de manera que acabi tenint un retorn. Una cosa imprescindible és no enganyar mai. Et pots equivocar per errors de càlcul o perquè les coses no surten com vols, però enganyar, dir conscientment una cosa que no és certa per treure’n benefici, és inadmissible. El respecte (una actitud més activa que la tolerància, que sembla associada a suportar-se) i l’educació són vitals. Ara, la necessitat d’acords és més evident que mai, perquè les majories absolutes i el bipartidisme semblen haver passat a la història. Aquest escenari probablement reclama aprendre regles que ignoràvem o no havíem practicat prou: posar-te d’acord amb algú que pensa diferent de tu i buscar un mínim denominador comú, que pot ser una cosa impor-tantíssima. En cas contrari, s’han de repetir eleccions o es perd el temps amb legislatures sense rendiments.
Com pot ser que, sent capaços de crear tanta riquesa, no siguem capaços de distribuir-la d’una manera més equitativa?
El que més em fa patir és la pobresa, que hi hagi gent que no disposi d’uns mínims per a una subsistència digna. Com també el fet que no es recone-gui la dignitat de totes les persones, el drama dels refugiats. Sembla men-tida que, vivint en una societat rica, hi hagi tants pobres. Com pot ser que, sent capaços de crear tanta riquesa, no siguem capaços de distribuir-la d’una manera més equitativa? Avui caldria més solidaritat; i els que hau-ríem d’haver demostrat que érem capaços d’organitzar-la no sempre hem estat prou eficaços. El socialisme continua revelant-se com un ideal per construir un món més just, però si no tenim més suport és perquè, quan hem governat, no hem fet les coses prou bé i no ens hem comportat sem-pre segons aquest ideal. I després hi ha una urgència de fons que és asso-lir una Europa més unida. Perquè els problemes greus que patim no els resol cap país de manera unilateral per important i gran que sigui. Si no aconseguim una Europa unida i que prioritzi aquests valors humanistes, estarem fracassant.
Necessitem partits transnacionals
El socialisme europeu travessa un moment de grans dificultats. Hem pas-sat d’uns anys en els quals podies aplicar una política socialdemòcrata en un sol país, a l’actual fase, en què la globalització impedeix fer-ho. La regu-lació dels mercats ja no es pot dur a terme en l’àmbit nacional o estatal, sinó mundial, o com a mínim en l’europeu. De jove, em cridava l’atenció que el primer partit socialista a França s’anomenés Secció Francesa de la Internacional Obrera. Es volia fer un partit internacional amb seccions a cada país. Aquella utopia és la que necessitem ara: un partit socialista trans-nacional, capaç d’impulsar polítiques al conjunt d’Europa i a les institu-cions comunitàries. I això ho haurien de fer també les altres famílies polítiques: integrar les formes d’actuar de forma simultània i coordinada als vint-i-vuit països membres. Si volem regular els mercats necessitem una Europa més integrada, més unida, amb partits polítics d’àmbit europeu que prenguin decisions en clau comunitària i que no siguin les decisions d’una burocràcia de la Unió Europea. I davant els pols americà i asiàtic que es van configurant, Europa ha de decidir si vol tenir pes en aquest món (i fer valer la seva veu i els seus valors) o resignar-se a un paper secundari.
Quan et posa en contacte amb la gent, la política t’emociona
He viscut moments molt emocionants en política. Amb l’aprovació de l’Estatut, jo estava amb una emoció més continguda que altres. Perquè mentre alguns pensaven haver fet el cim, jo ja pensava en la segona part del partit, en la qual els socialistes teníem una complicació addicional, com era la de fer compatible el que s’havia aprovat al Parlament de Cata-lunya, d’una enorme ambició, amb les possibilitats reals. I els que havíem de pagar el preu d’aquesta moderació érem nosaltres. Jo estava content, però ja començava a patir anticipadament pel que havia de venir, que no m’ho podia ni imaginar. També em vaig emocionar amb la configuració del primer tripartit, després de vint-i-tres anys consecutius de Govern de Jordi Pujol. Hi havia l’oportunitat de fer un canvi presidit per Pasqual Maragall, però calia una negociació bastant complicada amb Iniciativa i ERC. Vaig ser molt actiu en aquesta negociació i ens en vam sortir. Aquests moments justifiquen i compensen molts esforços. Però quan em vaig emocionar de debò fou quan vaig sentir en Zapatero just després d’a-provar-se el matrimoni de parelles del mateix sexe. Perquè aquell dia, a banda de com s’havia treballat i lluitat per aconseguir-ho, vaig pensar en la gent que es beneficiaria d’aquella llei. Un Estatut és molt abstracte, però una llei que amplia drets i beneficia persones és quelcom tangible. A la vida, la política t’emociona quan et posa en contacte amb la gent.
Ni Catalunya pot imposar a la resta d’Espanya una determinada relació ni la resta d’Espanya pot imposar una situació que els catalans no acceptin
Sóc molt crític amb el Procés. Prova d’això és que he votat dues vegades contra el que en diuen desconnexió. No hi ha solució al problema que no vingui per la via del diàleg. Ni Catalunya pot imposar a la resta d’Espa-nya una determinada relació ni la resta d’Espanya pot imposar una situa-ció que els catalans de manera majoritària no acceptin. Els darrers quatre anys hem tingut dos Governs incapaços de dialogar. És un empat d’im-potències, com diu Juanjo López Burniol. Però crec que hi ha camí, per-què no hi ha una majoria de catalans que vulguin trencar amb la resta d’Espanya, tot i que també hi ha una majoria de catalans que pensen que les coses no poden seguir com estan. Per tant, haurem de trobar aquella reforma constitucional que permeti que els catalans puguin sentir-se còmodes a Espanya i que els espanyols puguin acollir positivament aques-ta renovació del pacte. Una reforma de la Constitució no és senzilla, s’ha de comptar amb molta gent. Com que la via unilateral no té sortida, arri-barà el moment en què s’imposarà el seny. Això ens portarà a dialogar i a una solució que ara sembla impossible. El que caldria, però, és no trigar gaire, perquè ja hem perdut uns cinc anys empenyent projectes impossi-bles sense cap mena de resultat. Qui ha governat Espanya tampoc no ha tingut la grandesa de reconèixer que una part important de Catalunya necessitava una solució dialogada a les seves reclamacions.
Si haguessin estat intel·ligents, haurien pogut avalar l’Estatut
L’Estatut estigué vigent durant quatre anys, entre el 2006 i el 2010, i no passà res reprovable. És la prova que aquell Estatut podia haver estat con-siderat constitucional. Si haguessin estat pragmàtics i intel·ligents, hau-rien pogut avalar-lo advertint que, si mai, en l’aplicació d’aquest Estatut, es vulnerava la Constitució, ens cridarien l’alto. I ens hauríem estalviat tot aquest recorregut. És cert que hi hauria conflictes pendents, com ara el finançament, o que Espanya no es reconeix com a diversa. Seria una mera-vella que l’Estat espanyol s’identifiqués com un país on conviuen sense problemes quatre llengües diferents. És incomprensible que això s’assimi-li com una dificultat. O que no puguem participar en un Senat de caire federal, on les comunitats estiguin degudament representades. No és una dèria de les esquerres, ja que recordo un llibre de l’Aznar, España: la segun-da transición, que al·ludia a la reforma del Senat. Per tant, sóc optimista, perquè estic convençut que aquesta serà la solució. Però es perd temps, energia i papers, i es desperten tensions innecessàries i incomprensions creixents que qui sap si algun dia ens portaran problemes més grossos.
Es perjudica la política i la Justícia
El Tribunal Constitucional ha admès que alguns aspectes del Procés no tenen una solució jurídica, sinó que són objecte de debat polític i de les decisions que prenen les institucions. És una manera d’expressar una quei-xa. Aquest organisme ha d’interpretar la Constitució i correspon al poder legislatiu regular sobre nous temes que puguin sorgir. Traspassar al TC aquesta responsabilitat és un mal servei a la política, perquè evidencia la seva incapacitat de resoldre problemes que no tenen solució judicial. I també un mal servei a la Justícia, perquè a vegades se li fa jugar papers que no li pertoquen i això en malmet la imatge. Ja està prou desacreditada pel fet que, per manca de recursos, l’Administració de Justícia és lenta i exas-pera la societat, sobretot quan tracta casos de corrupció.
