Text del 10/05/2016
XAVIER GARCÍA ALBIOL
Badalona (Barcelona)
La inquietud per la seva ciutat, ja de ben petit, el portà a la màxima representació de Badalona per partida doble. Primer, defensant els colors del Joventut. Més endavant, accedint a l’Ajuntament com a Regidor i, posteriorment, com a Alcalde després de millorar durant dues dècades els resultats del PP a Badalona. Així, no és estrany que li confiessin el lideratge de la formació a Catalunya, a la qual vol dotar de música pròpia per acompanyar la lletra del seu partit.
Amb onze anys, vaig reclamar a l’Alcalde de Badalona un espai per jugar a pilota
Sóc l’únic fill d’un matrimoni de classe mitjana de Badalona. El meu pare era funcionari de l’Ajuntament de la ciutat i la meva mare, treballadora autònoma. Em vaig educar i criar com qualsevol noi badaloní. Ja de nen, tenia inquietud per la meva ciutat i per millorar-ne la qualitat de vida. Trobo molt significativa una anècdota viscuda amb onze anys, quan no tenia on jugar a pilota amb els meus amics, perquè al barri no hi havia cap pista. És per això que vaig decidir enviar un missatge al que llavors era Alcalde de Badalona, un dirigent del PSUC que es deia Màrius Díaz. Ho vaig fer a través de la secció de cartes al director de la Revista de Badalona, un mitjà local que més endavant s’integraria al diari El Punt. En nom d’un grup de nens que buscava un espai per jugar a pilota, vaig reclamar-li uns equipaments adequats. Crec que aquesta fita d’alguna manera va acabar marcant les meves passes de cara al futur. Aquesta inquietud va continuar al llarg de la meva adolescència i joventut. I puc dir amb orgull que he tingut la sort de representar la meva ciutat en els dos principals àmbits en què ho podia haver fet. En primer lloc, jugant a bàsquet amb el Joventut, que és el club més important de Badalona i un dels més rellevants del bàsquet espanyol. I, en segon lloc, com a Regidor de l’Ajuntament i, posteriorment, com a Alcalde.
Dret, una matèria que m’atreia i que considero bàsica com a element vertebrador de les relacions socials
He estat molt afortunat en haver trobat en els pares dues persones molt comprensives i que m’han permès fer el que m’agradava. Recordo que, quan tenia uns deu o dotze anys, els meus companys d’escola fumaven les seves primeres cigarretes d’amagat. I els meus pares, que s’ho devien ensumar, em van dir: «Xavi, si vols fumar, demana tabac al pare que te’n donarà, però no n’agafis del carrer perquè pot contenir droga». És un capítol aparentment insignificant però que denota el tarannà dels meus progenitors, i que també va tenir la seva incidència en la meva trajectòria. Suposo que ells volien que jo portés una vida al més sana possible, i en el bàsquet vaig trobar la manera de canalitzar-ho. Així mateix, ells desitjaven que jo continués estudiant, independentment de la carrera que triés. Vaig decantar-me pel Dret, una matèria que m’atreia i que considero bàsica com a element vertebrador de les relacions socials. No vaig arribar a llicenciar-me, però les normes que marquen les relacions jurídiques de les persones i de la societat continuen sent una referència per a mi. Considero que una societat s’ha de dotar d’uns codis, d’unes normes de convivència, si no vol acabar convertint-se en una selva.
Calçar un cinquanta era traumàtic perquè no trobava sabates del meu peu
És cert que la meva alçada és una característica física que no passa desapercebuda. Dels tretze als catorze anys, i en només dotze mesos, vaig créixer divuit centímetres. Per a mi no significà cap trauma, ans al contrari. Ser el més alt tenia alguns avantatges, perquè inconscientment em permetia gaudir d’un cert lideratge amb els companys d’escola, i fins i tot infondre un cert respecte. I, en l’etapa de l’adolescència, et reforça la personalitat i et confereix més seguretat en tu mateix. El que sí em resultà traumàtic fou la mida del meu peu, perquè ja des de ben jove vaig començar a calçar un 50 i, si bé ara hi ha més possibilitats de comprar sabates d’aquesta mida, trenta anys enrere resultava complicat trobar models que s’adaptessin a les meves necessitats.
Dues sessions diàries d’entrenament, cinc dies a la setmana
Si vaig començar a practicar el bàsquet no fou condicionat per l’alçada, ja que aquest esport sempre m’havia atret. A més, vaig tenir la sort que el Joventut era llavors un dels tres principals clubs de bàsquet d’Espanya, juntament amb el Barça i el Reial Madrid. Vaig fitxar pels juvenils de la Penya en un moment en què eren els millors d’Espanya, la qual cosa reclamava una gran exigència. Això significava haver d’entrenar cinc dies a la setmana, amb dues sessions diàries: una hora i mitja, al migdia, i una hora i tres quarts, a la tarda. No cal dir que aquesta circumstància em con-dicionava molt, perquè m’obligava a mantenir una disciplina que, als quinze anys (quan vaig ingressar al Joventut), no s’acostuma a observar. D’aquesta manera, no podia sortir les nits dels caps de setmana amb els amics perquè dissabte havia d’entrenar i diumenge, jugar un partit. Tanmateix, m’espavilava a buscar alternatives per poder lligar, que és una altra de les prioritats dels adolescents. I, tot i no poder anar a la discoteca, el bàsquet em permetia conèixer moltes persones… i moltes noies.
Els valors apresos al Joventut m’han servit en la vida personal i professional
Vaig romandre sota la disciplina del Joventut de Badalona quatre temporades, fins als dinou anys. No cal dir que em va condicionar la vida, no només des del punt de vista personal i de l’oci sinó també de relacions amb els estudis; fins i tot, m’ha marcat molt en la meva posterior trajectòria professional. No és estrany perquè en aquells quatre anys tots els horaris i tota la vida girava al voltant d’aquell esport, que fou la meva gran aposta de joventut. I la gran lliçó que em vaig endur d’aquella etapa es resumeix en el missatge que un dia ens va dir un entrenador del club: «Estem molt satisfets que jugueu al Joventut; esteu assolint grans èxits a la vostra edat. Tanmateix, heu de saber que molts de vosaltres no arribareu a convertir-vos en grans figures del bàsquet, i que un dia, la vostra carrera esportiva quedarà estroncada. Quan això passi, no penseu que ho heu perdut tot, perquè el que haureu après us servirà després per al vostre dia a dia, per a la vostra vida personal i professional. Els valors que esteu assimilant, com ara la disciplina, la companyonia, el sacrifici o la responsabilitat, són virtuts que us resultaran molt útils a la vida quan arribeu a assumir determinades funcions». I és tan cert que moltes de les coses que vaig aprendre m’han servit per aplicar a la meva vida que, quan rebia escolars a l’Ajuntament, aquesta reflexió l’explicava als nens, perquè és molt il·lustrativa.
Inoblidable experiència amb només quinze anys
Representar la meva ciutat a través del bàsquet és una de les dues coses que més feliç m’ha fet. Formar part del Joventut, un club que ha estat un referent durant molts anys, i del qual han sortit alguns dels jugadors estendard avui dia al món del bàsquet, suposa un gran orgull. Tinc gravada a la memòria aquella sensació que representava jugar finals del Campionat d’Espanya, en un pavelló on podia haver-hi mil cinc-centes persones. Quan tens quinze anys i vius aquesta experiència, et sents important i penses que estàs fent quelcom que paga molt la pena. O quan sorties del vestidor i hi havia gent que et demanava autògrafs, tot i que jo continuava sent un noi de barri. Moltes vegades no arribes a ser conscient del valor de les coses que estàs fent fins que no n’adquireixes una certa perspectiva.
Vint-i-quatre anys millorant resultats electorals
Vaig practicar esport fins als vint anys, moment en què vaig entrar a treballar al departament logístic d’una empresa privada. Aquesta etapa professional va durar dos anys, fins que vaig decidir entrar al món de la política. Si vaig fer aquest pas no és perquè m’interessés la política catalana o l’espanyola, sinó per transformar la meva ciutat i aconseguir aquell espai que un nen d’onze anys reclamava a través d’una carta al director, que segurament és un capítol insòlit. Aquest neguit per millorar el meu barri, la meva ciutat, és el que em portà a interessar-me per la política, a valorar quina era la formació que millor s’ajustava a la meva forma de pensar i a decidir afiliar-me al Partit Popular, amb vint-i-dos anys. Un any després, el 1991, em vaig presentar com a candidat a l’Alcaldia de Badalona pel PP. Era un escenari totalment advers, ja que la nostra formació no tenia representació a un ajuntament que llavors era governat amb majoria absoluta pels socialistes. En aquells comicis, el Partit Popular aconseguí un regidor. Des de llavors, la nostra formació ha anat millorant els resultats electorals municipals convocatòria rere convocatòria. El 2011 vam aconseguir onze regidors i l’Alcaldia de Badalona. Si bé el 2015 vam rebre quatre mil vots més que en l’anterior legislatura i vam aconseguir passar del 33% al 34,5% dels sufragis, la llei d’Hondt i la presència de més partits ens va perjudicar, i només ens correspongueren deu representants a l’Ajuntament. Però em sembla que poca gent pot presumir d’haver anat progressant ininterrompudament durant vint-i-quatre anys en resultats electorals.
Un projecte de ciutat que no significava excloure ningú
El més important per a mi era tornar la dignitat als veïns que viuen als barris més allunyats del centre. Perquè Badalona té dues realitats: la zona cèntrica, amb més mentalitat de poble i una realitat més vertebrada, i la perifèria, perquè a mesura que et vas allunyant d’aquest centre les condicions de vida empitjoren. Jo voldria aconseguir una Badalona més homogènia i que els veïns dels barris més humils es puguin sentir orgullosos de pertànyer a la ciutat on viuen. I puc dir que, amb l’experiència dels quatre anys d’Alcalde, ho vaig aconseguir en una molt bona part. Així m’ho van reconèixer molts veïns, en especial d’aquests barris menys afavorits, que és on vaig assolir els millors resultats; en alguns casos espectaculars, en arribar fins al 50% dels vots. Això em fa sentir molt orgullós, perquè són àrees on tradicionalment i històrica es votava a l’esquerra. És un sentiment molt satisfactori perquè els qui m’han conegut s’han adonat que és fals l’estereotip d’en García Albiol com una persona que es dedicava a perseguir la immigració, perquè en una ciutat com Badalona, on barris amb problemes d’immigració n’hi ha mitja dotzena o set a tot estirar, vaig ser el candidat més votat a trenta dels trenta-quatre barris de la ciutat. És la prova que hi havia un projecte de ciutat que no significava l’exclusió de ningú.
No estic disposat a oferir el nostre benestar social a individus que generen problemes
He estat objecte de campanyes ferotges per part de determinades formacions polítiques i de determinats mitjans de comunicació. I també d’atacs judicials, per defensar precisament quelcom amb tant sentit comú com és que les persones que arribin al nostre país vinguin amb voluntat de treballar i d’integrar-se a la nostra societat. No estic disposat a oferir el nostre benestar social a individus que vénen a crear problemes, a delinquir o a fer impossible la vida als veïns. I aquesta circumstància ha estat utilitzada pels meus rivals polítics amb finalitats electorals. El més fàcil era penjar-me determinades etiquetes, però a mi el que m’interessava era què deien els veïns de la meva ciutat. Si faig balanç de la meva acció, el resultat és aclaparador, perquè si bé a les darreres eleccions el Partit Popular, al conjunt d’Espanya, va aconseguir un resultat més ajustat, a Badalona no només ens vam mantenir sinó que vam millorar-ne els resultats. Això em fa sentir orgullós de la feina feta.
Europa ha d’estar a l’altura per resoldre els problemes humanitaris
Cal diferenciar dos tipus d’immigració: l’econòmica i la derivada de tragèdies humanitàries com la que afecta Síria. En aquest darrer cas, Europa ha de saber estar a l’altura de les circumstàncies i, en funció de la seva capacitat, donar acollida a totes aquelles persones que sigui factible albergar. És cert que en aquestes situacions cal actuar des de l’arrel del problema, i la situació, sota el meu punt de vista, no passa tant per oferir acollida a refugiats com per intentar, a través de l’ONU i de l’OTAN, que Síria recuperi la normalitat com a país. Mentre a Síria es continuïn duent a terme els assassinats i les barbaritats que s’estan produint, el degoteig de refugiats serà incessant, i la capacitat d’acollida es veurà sobrepassada. Caldria prendre decisions valentes, especialment per part de Nacions Unides i l’Aliança Atlàntica. Aquesta situació té circumstàncies molt similars a les de l’antiga Iugoslàvia als anys noranta. Quan esclatà el conflicte als Balcans, la inoperància de l’ONU, que no reaccionà com hauria estat desitjable, va tenir la seva repercussió en la prolongació i agreujament del problema. I, després d’aquella crisi, fou necessari un replantejament de les Nacions Unides.
La corrupció de molts governs africans complica l’actuació als països d’origen per evitar la immigració
La immigració econòmica presenta solucions més complicades. El desitjable és actuar als països d’origen aportant els nostres coneixements i invertint-hi per tal d’evitar que els seus habitants n’hagin d’emigrar. Però és ben cert que qualsevol tipus d’ajuda o inversió a aquests països està con-dicionada a uns règims corruptes, per la qual cosa les actuacions que s’hi puguin fer els permet perpetuar-se al capdavant dels governs de torn i continuar vivint a costa de la pobresa i de l’emigració dels seus com-patriotes. El cas del Marroc presenta una singularitat i és un exemple excepcional que l’actuació en origen és la millor solució. Però a l’Àfrica hi ha un problema de fons que és la corrupció dels governs de la majoria de països. La complexitat del món impedeix aturar aquests problemes a curt o mitjà termini, perquè suposaria violar la sobirania de determinats països, on no pot intervenir l’OTAN sense autorització de les Nacions Unides. Aquesta situació ens aboca a un món amb dues velocitats.
No a la multiculturalitat, sí a la pluralitat
Estic rotundament en contra de la multiculturalitat. Sóc partidari de la pluralitat. Multiculturalitat significa que en un mateix espai territorial conviuen diferents cultures, sense relacionar-se entre si, cadascuna d’acord amb els seus costums i maneres. Això acaba provocant guerres. La pluralitat, en canvi, suposa que en un mateix espai conviuen diferents cultures, relacionant-se entre si i totes amb un nexe comú que és la cultura i els costums propis del país i espai d’acollida. I aquests costums són compatibles amb els dels països d’origen dels immigrats… sempre que aquests costums i formes d’actuar siguin compatibles amb les lleis i els costums propis. Els seus costums són acceptables si no suposen un xoc amb els que tenim aquí. Per exemple, a Catalunya és inconcebible agredir l’esposa. Qui no sigui capaç de respectar aquesta premissa no pot tenir cabuda en aquesta societat. Hi ha partits d’esquerra que no comparteixen aquesta visió, i molta gent que la comparteix que no gosa expressar-ho. Fins i tot hi ha gent que considera que dir-ho d’una manera tan sincera suposa una agressió als drets i a la igualtat de les persones. Però per a mi és sentit comú. El que ha passat a molts municipis de Catalunya, on s’han creat autèntics guetos i conflictes de convivència amb la gent autòctona, és conseqüència que no hi ha un poder públic que informi la persona que arriba de quins són els seus drets però també les seves obligacions. A totes aquestes conclusions hi he arribat a partir de l’experiència vital i del contacte amb la gent del carrer, d’observar el meu entorn i la realitat social d’altres espais i altres països. És després de llegir les experiències que, a mitjan anys noranta, visqué un país com Suècia, que arribo a la conclusió esmentada sobre la multiculturalitat. Aquest país, mirall de la socialdemocràcia, va haver d’afrontar una sèrie de reflexions i decisions en temes d’immigració i convivència que ja m’agradaria que un dia ens plantegéssim a Espanya.
Convertírem Badalona en la ciutat més transparent d’Espanya
Per sort o per desgràcia, com a Alcalde em tocà viure el pitjor escenari de crisi econòmica, no només local sinó global. I un dels aspectes del que em sento més orgullós és d’haver heretat un Ajuntament amb una situació financera gairebé en fallida i haver-lo deixat amb superàvit econòmic i els comptes equilibrats i sanejats. A banda d’aquesta conjuntura, vam heretar molts problemes socials propis. Així les coses, l’anterior legislatura no fou de grans inversions i grans obres. Tanmateix, vam tirar endavant projectes que potser portaven deu o dotze anys aturats; projectes importants que ara estan en fase de finalització. Però l’emergència número u era donar resposta als problemes que estaven patint moltes famílies (sense que, lamentablement, poguéssim arribar a satisfer totes les necessitats). Per aquesta raó, vam reduir les inversions i vam canalitzar la despesa a resoldre el que era prioritari. I no només ens en vam sortir, sinó que vam passar de tenir una ciutat amb un índex de valoració i transparència internacional de les més opaques d’Espanya a convertir-la en la més transparent. És un dels aspectes del qual estic més orgullós d’aquesta etapa a l’alcaldia.
Fer en crisi econòmica allò que els socialistes no feren en època de bonança
Jo em pregunto com és possible que al pitjor moment econòmic per a Badalona vaig ser capaç de dur a terme tres projectes que portaven dotze anys aturats i que els governs municipals socialistes no n’haguessin estat capaços durant les etapes de bonança. Perquè, a excepció de la primera legislatura, el consistori sempre havia estat regit pels socialistes, a vegades amb majoria, altres amb Iniciativa per Catalunya i altres, amb Convergència… Crec que el problema no era de sigles, sinó del nivell dels socialistes que governaven Badalona, que era molt baix. Això significà que als anys de prosperitat econòmica altres ciutats de l’entorn metropolità, com ara l’Hospitalet de Llobregat o Santa Coloma de Gramenet, també amb alcaldes socialistes, van ser capaces d’avançar molt, mentre que Badalona quedà endarrerida.
El moment surrealista que viu el Parlament
Qualsevol President del Govern espanyol o de la Generalitat hauria d’haver passat prèviament per l’àmbit municipal. Jo que faig política a l’àmbit català em sorprenc de la llunyania de la realitat dels debats que es fan al Parlament. Mentre a l’Ajuntament et dediques a resoldre els problemes reals dels veïns, a la cambra autonòmica sovint es debaten qüestions que afectaran mínimament la vida dels catalans. I això resulta una mica decebedor. Segurament és pel moment surrealista que viu el Parlament, que ens porta a descentrar-nos del que de debò interessa. Estem immersos en un debat sobre la identitat catalana que distorsiona les realitats i les prioritats. En la meva trajectòria política he patit dos xocs. El primer, quan em vaig incorporar a l’Ajuntament, procedent de l’empresa privada. Veure el ritme de l’Administració em desesperava. El segon és el de la política autonòmica respecte a la municipal, que respectivament es dediquen a debats estèrils i a resoldre problemes reals. Ara que estem començant a remuntar la situació econòmica caldria presentar propostes que ajudin a millorar la vida dels catalans. El President Puigdemont, tot i conèixer aquesta realitat municipal, és responsable de no aprofitar aquest moment.
Quan ets Alcalde, la gent t’espera a la porta de casa
Veig difícil la redistribució fiscal a parts iguals per a les Administracions central, autonòmica i local. Entre altres raons, perquè els governs autonòmics tendeixen a la mateixa centralització que critiquen al Govern espanyol. Quan l’Executiu d’una comunitat té capacitat de transferir competències als ajuntaments, tampoc no la duu a terme. I això que l’Administració local és la que més contacte té amb el ciutadà. Ara que faig política autonòmica ho continuo mantenint. Perquè quan ets Alcalde la gent t’espera a la porta de casa per fer-te demandes: des d’un contenidor fins a l’asfaltatge d’un carrer. Aquesta situació no la viu un conseller o el President de la Generalitat. Des del meu punt de vista, com més capacitat de gestió hi hagi per als ajuntaments, millor per als ciutadans.
El PP tindrà l’oportunitat de posicionar-se i guanyar l’espai que li pertoca
Aspiro a poder culminar el projecte iniciat fa quatre anys. Si els veïns ho desitgen, jo vull tornar a ser Batlle de Badalona. Recordo quan vaig començar en política municipal, que em prenien per boig i es reien de mi a la cara. I vaig arribar a ser Alcalde. Si no tingués el convenciment que el projecte del PP a Catalunya compta amb un espai, i un espai central, no hauria acceptat la responsabilitat de liderar el partit. Estic convençut que, si fem les coses raonablement bé, atesa la situació convulsa que viu Catalunya des del punt de vista institucional, el PP tindrà l’oportunitat de posicionar-se i guanyar l’espai que li pertoca. El que em sembla des-moralitzant és veure que la immensa majoria de la població catalana va en una direcció i els actors i els debats polítics van cap a una altra. I em desespera veure com moltes vegades els mitjans de comunicació pretenen marcar l’agenda política amb determinats temes, allunyats del que són les prioritats dels catalans. Tot i això, quan vaig assumir aquesta respon – sabilitat vaig ser conscient del paper que em tocava viure i jugar en aquest moment que trobo apassionant. I no canviaré la meva manera de ser. Seguiré sent el mateix que en política municipal, amb virtuts i defectes, amb errors i encerts.
A Madrid han entès que hem de posar música pròpia a la lletra del partit
Un dels objectius que tinc perquè el Partit Popular català ocupi l’espai que es mereix és posar-li música pròpia a la lletra del partit. No podem ser un altaveu del Govern d’Espanya, ni del PP en l’àmbit nacional. Hem de ser aquell partit que, formant part d’un gran projecte com és el del Partit Popular en l’àmbit espanyol, té la capacitat des de Catalunya de posar-li una sintonia pròpia. En el moment en què siguem capaços d’aconseguir aquesta sincronització, el PP català podrà assolir els objectius que es marqui. Per experiència al capdavant del PP de Catalunya, crec que els meus companys de la direcció de Madrid ho han entès. I això ens ha de fer obrir a l’esperança d’aconseguir-ho més aviat del previst. Sé que també em tracten de boig quan dic que el meu objectiu és situar el projecte del PP en la centralitat política i que alguns se’n riuen. Però el temps s’encarregarà de posar cadascú al seu lloc.
Els partits no poden mantenir el model dels darrers vint-i-cinc anys
Si els partits polítics no som capaços de llegir i entendre que les demandes dels catalans, i dels espanyols en general, han canviat respecte al que hi havia fins fa uns tres anys, correm el risc de ser escombrats. Això obliga el nacional, i també en l’àmbit català, a adaptar, no només els missatges, sinó les estructures de partit a la nova realitat; a ajustar-nos a un context de més participació per part dels ciutadans i dels militants. En aquests moments, el model de partit que tenim és un format que ha funcionat molt bé els darrers vint-i-cinc anys. Però ara la societat reclama intervenir, tenir més participació en les decisions de partit. Puc afirmar que els meus companys de direcció comparteixen aquest parer.
Per un nou model de finançament més just amb Catalunya
Plantejar models singulars de finançament en aquest moment no és factible, perquè les cordes s’han tensat massa i cedir a un model singular seria percebut com una concessió a les reivindicacions independentistes. Sí defenso, de manera molt clara, un nou model de finançament que sigui més just i tingui en compte els aspectes propis de la realitat de Catalunya, sense que necessàriament sigui diferent de la resta de comunitats. Però, sobretot, ha de suposar la capacitat dels catalans d’obtenir més recursos. Al seu dia, Catalunya va renunciar al model que sí acceptà el País Basc; Convergència va rebutjar l’oferta que es posà sobre la taula. Tanmateix, avui dia un model singular no s’entendria, però sí seria factible un nou model que signifiqués més recursos per a Catalunya. I el PP treballarà de manera molt clara en aquest sentit.
El Procés ha estat una gran mentida
Que el Parlament de Catalunya es dediqui a fer declaracions d’inde – pendència em sembla una presa de pèl. No només per als qui no aspirem a la independència, sinó també per als mateixos independentistes. Tant el President Puigdemont com el President Mas són molt conscients que és un projecte irrealitzable, que significaria l’exclusió immediata de qualsevol òrgan dependent de la Unió Europea. El President Puigdemont evidencia les seves contradiccions sovint; ahir mateix deia que la UE hauria de reincorporar Catalunya immediatament al seu si en cas de proclamar-se la independència, amb la qual cosa estava reconeixent que en quedaríem fora de manera automàtica. Mentrestant, en Mas admetia que, si no es pacta amb l’Estat espanyol, podríem quedar fora de l’euro. A mida que va passant el temps es posa en evidència que, tot plegat, ha estat una gran mentida i que només ha servit per distreure una part de la societat catalana dels problemes reals existents i que el Govern de torn defugís les seves responsabilitats.
No apostar pel referèndum no exclou un nou plantejament sobre el model d’Estat
Amb els recursos al Tribunal Constitucional s’ha entrat en un cicle pervers. Sóc el primer que pensa que en aquests moments caldria més política i menys sentències judicials. Però és el mateix Govern de Catalunya el que ens ha portat a aquesta situació. S’ha projectat la imatge que el Govern d’Espanya inverteix tot el dia a posar recursos al Constitucional contra Catalunya, i no és cert. El Govern d’Espanya ha presentat trenta-dos recursos a decisions de la Generalitat, mentre que el català ha recorregut cinquanta-una decisions de la Moncloa. I és aquí quan jo dic que ja està bé d’enredar la gent. Aquesta situació es podrà normalitzar en el moment en què tots plegats siguem capaços de rebaixar el suflé polític, la disputa institucional que s’ha viscut els darrers anys en aquest país, i es comenci a legislar pensant en els interessos dels catalans i no en assolir més com-petències que ara mateix no pertoquen. El Govern central cometria un greu error si acceptés sotmetre la sobirania que depèn de tots exclusi-vament a una part del territori. No em sembla procedent permetre un referèndum a una part del país per decidir sobre el tot. Això no exclou que, en un determinat moment, es pugui fer un nou plantejament general sobre quin és el model d’Estat que volem i es puguin fer ajustos, sempre que es duguin a terme dins les normes de joc. Crec que és el que acabarà passant. De fet, és el que desitjo i per al que treballaré.
No tinc ambicions polítiques estatals
Si vaig entrar en política fou atret per l’àmbit municipal, amb l’aspiració de ser Alcalde. El meu somni polític ja l’he complert, perquè ni pretenia presidir la Generalitat, ni arribar a ser Ministre o President del Govern d’Espanya. No penso en clau de política nacional. M’agrada anar pas a pas i, quan emprenc un projecte, vull culminar-lo. Ara mateix tinc un objectiu, que és situar el Partit Popular a Catalunya on em sembla que es mereix; i, si els companys em fan confiança, crec que a mitjà termini tinc molta feina a fer en aquest sentit. Intentar impulsar el PP català és un repte prou apassionant com per no ambicionar cap cartera ministerial ni aspirar a ser comissari europeu o secretari d’Estat. Penso que no seria seriós acceptar una responsabilitat per, un any després, saltar a un altre lloc. La meva disposició és mantenir el meu compromís amb el repte assumit.
