Text del 07/03/2016
ÀNGELS GONYALONS
Barcelona
La seva història és la d’una jove inquieta que es rebel·là per fer del teatre la seva professió sense preocupar-li els estigmes que això comportava. D’una actriu que busca dalt de l’escenari la perfecció del personatge amb el mateix neguit que a la vida procura millorar com a persona. D’una artista que es deixa modelar com plastilina en mans dels directors amb criteri. D’una persona que, en fi, lluny de voler deixar empremta, només aspira a aportar felicitat al seu voltant.
El pare reunia maduresa, serenitat, bonhomia, dolçor, tendresa…
Vaig néixer a Barcelona, al si d’una família de classe mitjana, catalanista per convicció, malgrat ser fruit d’una barreja absoluta. Mentre la mare era filla d’un “roig”, l’avi patern el van haver d’amagar dels republicans. La història de la Guerra Civil estava molt present en el discurs de pares i oncles, que recordaven la fam que havien passat de petits. Sóc la gran de tres germanes. La mare em va tenir amb només vint anys, dotze mesos després d’haver-se casat amb el pare, que havia estat professor seu i que l’avantatjava en tretze anys. Abans de conèixer la mare, el pare havia estudiat al seminari i impartia Filosofia i les diferents assignatures perifèriques: Llatí, Grec i, més endavant, Llengua Catalana. Era un home excepcional; reunia maduresa, serenitat, bonhomia, dolçor, tendresa… Res a veure amb els de les meves companyes, que amb els seus progenitors mantenien una relació distant, sinó de temença. En canvi, el pare va compartir amb nosaltres moltes hores de jocs i de converses.
Fer una dona independent de la mare fou el millor regal per a ella
La mare també era professora. Ella havia viscut en un entorn molt con-dicionat per la pèrdua, de ben petita, de la seva mare. Tota la tendresa que em dedicà a mi el meu avi matern, ella l’havia vist negada, ja que el tracte que rebé del seu pare fou el d’un home molt restrictiu i, fins i tot, anihila-dor. La mare no pogué gaudir ni d’infantesa ni d’adolescència, i quan em va tenir ni havia acabat els estudis. Fou la determinació del pare que va fer d’ella una dona realitzada, ja que ell la matriculà a la universitat perquè esdevingués independent; i ho va fer pensant tant en què pogués tirar endavant si a ell li passava res com perquè no volia que la seva muller sentís algun dia que el matrimoni i la família l’havien limitat. La va ajudar molt i ell mateix s’ocupà de nosaltres. És el regal més gran que li podia fer a ma mare. Va demostrar una gran intel·ligència, propiciant, també, que la mare pogués fer amigues i gaudís de vida social.
No vaig voler estudiar perquè l’atmosfera acadèmica de la llar m’embafà
El pare i la mare demostraren una gran fal·lera per aprendre. La mare cursà Història de l’Art i, posteriorment, Filologia Catalana juntament amb el pare, que havia estudiat Filosofia. Ell, però, també estudià pel seu compte Psicologia, Anglès… Ambdós treballaven com a professors d’en-senyament privat. D’aquesta manera, vaig viure immersa en un ambient profundament acadèmic, de preparació de classes, correcció d’exàmens… I penso que aquesta atmosfera d’estudis reglats em va acabar embafant tant que em féu renunciar a fer cap carrera. Potser sí que tenia interès per aprendre, però tot allò que implicava un sistema orientat a assimilar continguts, a base de memoritzar, em generava rebuig. A l’escola m’avorria sobiranament, perquè no vaig tenir professors que m’estimu-lessin i m’ajudessin a interpretar els fets, que m’expliquessin les coses i em raonessin per què passaven. El pare sí que sabia estimular aquest afany i generar interès per descobrir el perquè de tot. Tant ell com la mare van ser els meus autèntics mestres.
Esdevenir actriu: un acte de rebel·lia
Sóc una persona sense estudis reconeguts, però fa anys em vaig adonar que un títol no és garantia de gaire si no tens el teu propi criteri personal. Vaig voler seguir un altre camí, una professió que fou un acte de rebel·lia, perquè a casa no volien que fes teatre. I és que s’associava a un seguit d’elements pejoratius. Cal pensar que érem a finals dels anys setanta, principis dels vuitanta, en plena època de l’anomenat “destape”, després d’una etapa franquista caracteritzada per la repressió i l’obscurantisme, i que ens estàvem obrint a un món incert. En aquells moments, si et preguntaven per la professió que exercies era amb la boca petita que et definies com a actriu, perquè aquest ofici tenia unes connotacions tremendes. Ni estava ben vist ni hi havia cap reconeixement oficial que pogués avalar que gaudies d’aquella condició. I identificar-te com a actriu semblava que et condemnava a ser una persona superficial.
Tant la mare com el pare tenien una visió catastrofista d’on em volia ficar
Tinc la teoria que els fills grans som els conillets d’índies de la família, sobretot perquè veig la diferència amb la meva germana petita, amb la qual em porto sis anys. Ella va gaudir d’uns pares serens, amb menys pors. En canvi, jo recordo que a la meva mare li vaig provocar moltes angoixes. Marxar de casa també significà un acte de rebel·lia, amb el disgust que tot això va comportar a la nostra llar. Tant la mare com el pare tenien una visió catastrofista d’on em volia ficar, en una edat tendra com era la meva. I, en efecte, vaig tenir problemes i vaig patir. Perquè era molt jove, atès que vaig començar als disset anys. Sort d’Esteve Polls i la seva dona, Montserrat Salvador, que m’acolliren a tota hora a casa seva. Vaig poder assistir gratuïtament a les classes de vers de l’Esteve. Els pares, malgrat no compartir els meus desitjos, m’estimaven immensament i eren molt educats. Prova d’això és que, en acabar el curs, els feren un present.
La descoberta dels grans dramaturgs m’estimulà a llegir més i més teatre
Crec que el desig de ser actriu l’alimentava des de petita, tot i no ser-ne prou conscient ni plantejar-me que, d’aquesta faceta, en podia arribar a fer la meva professió. Hi hagué un moment de la meva vida que considero crucial. Fou quan la meva germana mitjana em va fer adonar que jo no tenia colla. Certament, la majoria de noies tenien el seu grup d’amics i jo, ni de petita ni d’adolescent, no n’havia tingut cap. Allò m’afectà, perquè vaig arribar a pensar que era una persona amb poca capacitat social. A més, era un moment en què em sentia molt desorientada, perquè havia repetit curs i estava poc motivada per seguir els estudis reglats. Tanmateix, vaig tenir la capacitat de reaccionar i, amb setze anys, vaig crear un grup d’afeccionats al Centre Parroquial del Roser, al barri del Fort Pinc. Hi havia una companyia amateur a la qual els vaig demanar que ens assessoressin. Allà hi havia Ricard Regulant, que fou la meva parella durant uns anys, i amb el qual vaig anar nodrint aquella estima pel teatre. Guiada per ell, vaig descobrir Bisen, Txèkhov, Brecht…; o els anglosaxons, dels quals em captivaren especialment Oscar Wilde, J. B. Priestley, John Osborne, Bernard Shaw, Arthur Miller, Tennessee Williams o Sam Shepard. Com més teatre llegia, més m’agradava.
De la mà de Paco Morán amb Irene Gutiérrez Caba
La meva formació d’actriu l’atribueixo bàsicament a l’anomenat “meri – toriatge”: una pràctica equivalent a la que faria un becari en una altra activitat i que consistia a entrar en una companyia per assumir un paper molt discret. Vaig tenir la sort de treballar, de la mà de Paco Morán, amb tota una dama que es deia Irene Gutiérrez Caba. Per a mi fou una coartada perfecta, perquè em permetia demostrar als pares que era possible ser una senyora que compatibilitzés la vida convencional amb la professió d’actriu. Els feia veure que era factible adquirir prestigi a través d’aquest ofici, que era una activitat seriosa i no bohèmia, com ells només s’entestaven a creure. Sempre que coincidia amb ella, procurava situar-me entre bastidors per veure si se’m podia empeltar quelcom d’aquella actriu admirable; pensava que era la manera d’imbuir a la meva professió una certa solidesa. Perquè potser el meu mèrit professional rau precisament a haver estat molt receptiva i atenta. No m’agrada dir que sóc autodidacta, perquè considero que sona pretensiós. A més, jo no he après de mi mateixa: he escoltat molt, he mirat molt, he observat molt… I ho segueixo fent, perquè tinc una gran necessitat de seguir formant-me i de continuar descobrint.
Dotze funcions setmanals, amb dues sessions diàries a excepció dels dilluns
A vegades penso que estic en el món del teatre de miracle, perquè tenint en compte que quan vaig fer Mar i cel, amb només vint-i-quatre anys, no sabia cantar… El “meritoriatge” havia estat un gran aprenentatge per a mi, però jo no havia fet classes de cant. Recordo que, quan vaig entrar a la companyia de Paco Morán, a la primera funció em vaig quedar afònica, perquè la sala tenia un aforament de mil persones. Em dedicava al teatre, sí, però sense haver conreat cap tipus de tècnica. Fèiem dotze funcions setmanals, amb dues sessions diàries a excepció dels dilluns. I les sessions no podien suspendre’s sota cap concepte. Així que vaig haver de superar aquella circumstància i projectar la veu com vaig poder, mirant de no fer-me mal. Segurament no sóc el millor exemple a seguir.
Com deia Glenn Close: “Sóc una actriu que, a més, canta i balla”
Com a actriu, intento abastar el màxim de gèneres teatrals i no faig diferències entre ells. Penso que si fas teatre i et dediques a l’actuació has de ser capaç d’interpretar el que sigui: vers, prosa, musical, drama, comèdia… Fer diferències no és coherent, perquè tot parteix duna essència comuna. Tanmateix, trobo que el teatre musical no gaudeix del mateix prestigi que la resta de gèneres. La raó és que, per al musical, se sol recórrer a gent que canta molt bé, independentment de la seva qualitat interpretativa i de la seva capacitat per transmetre les emocions del personatge al qual ha de donar vida. I un cantant, si no imbueix a les cançons vivència, sentiment, no pot arribar al públic. Pot entonar les peces de manera perfecta, però cal que aquesta interpretació sigui viscuda i convincent. En el meu cas, a Mar i cel la meva actuació no es valorava perquè cantés molt bé, sinó perquè aconseguia traslladar al públic les sensacions del meu personatge, la Blanca. Per tot això, no m’agrada l’etiqueta d’actriu de musical. M’identifico molt amb una cita de Glenn Close: “Sóc una actriu que, a més, canta i balla”.
Vam crear l’escola Memory per poder oferir una formació multidisciplinària
Precisament perquè vaig adonar-me d’aquestes mancances, fa vint-i-dos anys vam crear l’escola Memory, orientada als professionals, especialment als que dominaven una disciplina específica, perquè poguessin aprendre les altres i ser capaços de fer front a qualsevol repte sobre l’escenari. Així, el ballarí pot defensar-se amb la paraula de la mateixa manera que l’actor treure el millor partit a l’hora de cantar. Entre petits i grans, per l’escola hi deuen haver passat mig miler d’alumnes cada any si comptem els cursos d’estiu. És un centre on impartim les diferents disciplines, i constitueix un orgull que els mateixos exalumnes hagin muntat més tard les seves escoles pròpies.
Poques coses m’agraden més que un director amb criteri em modeli com plastilina
L’actor necessita formar-se. I després tenir la sort de comptar amb bones direccions. El director és la persona que t’ha d’ajudar a creure en tu, la que et dóna seguretat i et guia, sense aniquilar-te. En aquest món, però, n’hi ha molts que s’autoanomenen directors i que no ho són. Jo ja porto trenta-cinc anys de carrera i tinc criteri, perquè he superat les etapes de la por, quan em crivellaven sense compassió. Igual que faig els meus deures com a actriu, exigeixo al director que vingui amb els seus deures fets. Ell és qui ha de tenir la visió global de la funció i qui ha d’imposar-ne el criteri. Els personatges els construïm els actors, i ell ha de coordinar-los perquè l’obra sigui coherent. I si dic això no és perquè sigui una persona conflictiva amb els directors, perquè en realitat sóc molt obedient i maldo perquè em dirigeixin. Poques coses m’agraden més que un director amb criteri; sóc plastilina que es deixa modelar perquè emergeixi un personatge inesperat. Perquè aquest és l’objectiu: que quan puges a l’escenari el públic no et vegi a tu, sinó a un personatge, i que se’l cregui. Cada dia suposa una nova oportunitat per continuar perfilant aquell paper que estàs construint: polint arestes, evitant que sigui un estereotip, aplicant-li un aspecte vital com són els matisos. M’agrada tant modelar el personatge i perfeccionar-lo… Potser per això gaudeixo molt més assajant que fent la funció.
Quan colpeja una crisi és quan més comèdia es demana
El teatre és un reflex de la societat i del temps que li toca viure. Prova d’això és que actualment, en època de crisi, és quan més comèdia es demana, però quan la majoria de la societat viu una etapa de bonança és quan més força demostra per suportar el teatre de denúncia. La meva carrera artística ha estat més vinculada a l’entreteniment que no pas al teatre compromès o a fer pedagogia. No perquè ho hagi decidit així, sinó perquè la vida m’hi ha portat. L’època en què vaig gaudir de més popularitat coincidí amb una etapa en què havíem viscut una crisi, no tan acusada com aquesta, però també llavors la societat tenia necessitat d’aquell gènere; era el que proporcionava més felicitat. Crec que la frescor, la innocència i la vitalitat que jo desprenia en aquell moment encaixava amb el tipus d’espectacles que el públic demanava als anys noranta.
Atès que l’actor reflecteix la societat, cal que s’enriqueixi de tot el que l’envolta
Mentre feia Mar i cel no vaig ser conscient de l’èxit professional obtingut. De l’estima guanyada del públic me’n vaig adonar més tard, amb Memory. El personatge de la Blanca l’havia fet per pura intuïció, em vaig identificar plenament amb ella i vaig viure intensament el seu paper. Quan ets jove i vols construir una carrera, vius la professió d’una manera diferent de quan et vas fent gran. T’hi aboques al cent per cent. Ara tinc més centres d’interès. Penso que un actor és un reflex de la societat i cal que s’enriqueixi de tot allò que l’envolta: la família, els veïns, els amics… Em preocupa la visió d’alguns actors, la vida dels quals consisteix només en la feina i que, fins i tot, arriben a sentenciar que la vida d’actor rau exclusivament en això. Per a mi, aquest plantejament delata que és algú que no ha sabut construir res més al seu voltant.
Reconeixement diferit
Crec que fins i tot resultà saludable no ser conscient del resultat assolit per Mar i cel. Jo gaudia amb les funcions, però quan s’acabaven me’n tornava cap a casa i no vivia el glamur de l’èxit com alguns potser podien pensar. Ha estat a força de tantes reposicions de l’obra que he anat copsant el reconeixement obtingut per aquella Blanca que vaig representar al seu moment. M’omple d’orgull que l’Ana Sanmartín, que fa dos anys va representar aquest paper a Mar i cel, em vingués a dir que jo era el seu referent. Em féu adonar que aquelles funcions van marcar una època, que aquell espectacle amb els anys havia esdevingut mític. També em resulta plaent que nens petits em reconeguin perquè els seus pares els han posat el vídeo del musical, el del 1988!
Engolits per la feina
A la dècada dels noranta vaig pencar moltíssim. No entenc com vaig permetre’m treballar d’aquella manera i vaig consentir que la resta de l’equip també s’abandonés a aquella voràgine de feina. Suposo que calia aprofitar el moment i que vaig estar envoltada de gent més ambiciosa que jo, perquè, pel que fa a assolir fama, mai no n’he tingut, d’ambició. Però tots érem al punt de mira i ens vam deixar arrossegar. La meva vida consistia a anar de la sala d’assaig a l’escenari i viceversa. Gaudia del moment, però em trobava massa immersa en aquell món i només vivia per al públic i les representacions, la qual cosa em provocà mancances íntimes. No tenia temps per a res més. Quan me’n vaig adonar, ja havia complert trenta-cinc anys i començava amb les angoixes. Tots ens vam veure sotmesos en aquest circuit que ens engolia. Sortosament, vaig tenir força per sortir-me’n.
1999, un any de grans pèrdues personals
Hi hagué un moment en la vida en què vaig pensar que era massa jove perquè se m’hagués mort tanta gent. Perquè de cop vaig perdre moltes persones properes; persones que havia estimat molt, com Jordi Doncos, que tant em cuidà durant els musicals en què vam coincidir; o Carles Sabater, amb qui compartíem moltes complicitats i afinitats, i que era massa jove per deixar-nos. Aquell any, el 1999, se’m va morir tanta gent… Tot allò em vaig sumir en una gran tristor, com m’havia passat amb la mort de la tieta Beni, que per a mi havia estat quelcom més, fins al punt que jo solia dir que tenia tres pares. Amb ella també hi havia molta complicitat, i el que més greu em va saber fou que no va poder veure mai l’estrena de Mar i cel.
Si no parem atenció a la història, no avancem i cometem els mateixos errors
Sóc una persona en constant recerca de l’equilibri. En aquest sentit, considero que la nostra societat no manté cap sana harmonia entre els que van escriure el passat, el nostre present i les noves generacions. A diferència dels anglosaxons, aquí es mostra molt poc respecte per als qui ens han precedit. És obvi que cal escoltar la gent jove, perquè el talent, l’enginy i la genialitat no tenen edat. Però és necessari equilibrar l’ímpetu juvenil amb l’experiència dels “vells de la tribu”. Si no escoltem les vivències dels grans ni sabem història, no avançarem, perquè acabarem caient en els mateixos errors. No podem renegar dels nostres ancestres i desestimar-los, perquè d’ells en podem aprendre molt. Som el resultat de tot el que ens ha precedit. I això no ho dic ara que m’he fet gran, sinó que ja ho reivindicava quan tenia vint anys.
L’únic llegat que m’interessa és haver pogut aportar felicitat al meu voltant
Penso que la meva principal aportació a aquesta societat és haver fet feliç al públic des dels escenaris, conscient que això per a alguna gent és molt valuós mentre que per a una altra és una nimietat. Resulta plaent i agradable que et reconeguin la tasca, però l’afalagament m’irrita, perquè tinc la sensació de ser tractada d’estúpida. Tanmateix, en tot moment he procurat fer el que m’agradava sense buscar l’èxit. Crec que no pots viure pendent de si la teva feina deixa empremta o és reconeguda. L’única empremta que m’interessa és haver pogut aportar coses positives al meu entorn. També, si he estat capaç de traçar una pauta de conducta perquè la meva filla sigui millor, tal com el meu pare va fer amb mi, procurant perfeccionar l’espècie de generació en generació i transmetent aquest mateix valor. Sóc conscient que hi ha moltíssima gent millor que jo. Ara mateix, em provoquen una gran admiració les persones que es troben a Idomeni o a Lesbos, treballant amb els refugiats; joves que, amb cinc-cents euros que han aconseguit estalviar, han viatjat fins allà per ajudar éssers humans que ho han perdut pràcticament tot, que fins fa poc tenien una professió, una casa, una vida, i que s’han vist obligats a llançar-se al mar amb les seves criatures per fugir d’una situació terrible.
Inverteixo molt temps a reflexionar per entendre l’ànima humana
L’ànima humana sempre m’ha inquietat i m’ha fet reflexionar molt. És quelcom heretat del meu pare: saber per què fem les coses, per què actuem de la manera com ho fem. Inverteixo molt temps a pensar per què a vegades ens deixem vèncer per els impulsos miserables que tots amaguem a dins. És una lluita constant, un conflicte existencial que només persegueix un objectiu: créixer i ser millor. La filosofia m’acompanya de manera permanent, a la recerca d’entendre l’esperit de la humanitat, tant el propi com l’aliè. No em rendeixo i vull esbrinar el que no entenc i acceptar que visqui al meu costat. Perquè considero que la tolerància ens permet acceptar i respectar tot allò que és diferent a un mateix. Sóc una barreja absoluta, i això m’ha convertit en una persona que mira de ser molt respectuosa amb totes les ideologies, creences i maneres de pensar. Qualsevol cosa que ajudi a viure i a morir a les persones, com ara les religions, em mereix tot el respecte.
Menys exhibició i més creativitat
La crisi que hem viscut ha estat molt dura. Però sóc una persona optimista i penso que és en tocar fons quan sorgeixen l’enginy i els nous recursos. Estic esperant els fruits d’aquesta crisi, perquè estic convençuda que la joventut sabrà reaccionar i donar alternatives a aquesta forma de vida en què ens havíem instal·lat. En el meu cas, després de trenta-tres anys seguits fent teatre, el 2011 s’estroncà l’anar enllaçant funcions de manera continuada. L’increment de l’IVA fins al 21% fou una destral que ho arrasà tot. De cop i volta, vaig romandre dos anys aturada sense ni un sol projecte. Per sort, ho havia vist a venir i vaig decidir estudiar Anglès, que era una assignatura pendent. També, vaig decidir prendre’m la situació amb calma, i començar a inventar, a dirigir, a fer altres activitats. Aquesta situació anava lligada a una necessitat de creativitat, no tant d’exhibició. Sóc una persona inquieta i, malgrat que als darrers anys no he treballat gaire en projectes que donessin un mínim rèdit econòmic, sí que m’he mantingut activa ni que hagi estat d’una manera alternativa.
Ser número dos resulta molt instructiu
Cal dir que les darreres obres abans de la crisi havien durat perquè estaven suportades per subvencions i xarxes establertes. Era una pràctica tramposa, perquè els muntatges no subsistien per mèrit propi. Jo era plenament conscient que allò era, pel cap baix, qüestionable moralment, raó per la qual vaig arribar a desestimar alguna proposta. En canvi, sí que estic molt satisfeta d’haver pogut interpretar la monja de Sister Act. Sobretot perquè, després d’una trajectòria de ser la “noia de la pel·lícula”, la guapa, la simpàtica, la que captivava el públic… he interpretat una dona que era la segona de bord, la que, embolicada en un hàbit, assenyala la noia de la pel·lícula, i que ha de defensar-se amb les pures eines de l’actriu. És un paper que m’ha reconciliat amb mi mateixa i que m’ha omplert molt. Ser número dos resulta molt instructiu. M’ha servit per conèixer millor la meva ànima. Aquesta experiència ha estat un descans i una lliçó. A més, he tingut molta sort, perquè la Mireia Mambo, que feia de protagonista, és una noia molt professional i encantadora, amb qui m’he entès molt bé, tant dins com fora de l’escenari.
Tenir una filla m’ha obert una porteta a la immortalitat
La meva filla és més esportista i atleta que no pas artista. Tinc la sensació que no serà actriu. En qualsevol cas, li correspon a ella decidir què vol fer. El que m’importa és que sigui feliç. Li posem al seu abast totes les eines que podem, però volem que actuï lliurement. Vaig fer una excepció amb la música, perquè ella volia abandonar els estudis de violí. Vaig insistir perquè continués, ja que a vegades hi ha coses que no vénen de gust però que, a força de constància, t’acaben reportant satisfaccions i beneficis. I crec que la música és important per a l’equilibri mental. Com a experiència, el fet de tenir una filla m’ha obert una porteta a l’autèntica immortalitat. Ara que la tinc penso que amb ella ja no moriré. No la contemplo com una rèplica, però sí com una continuïtat. Sé que, quan jo ja no hi sigui, una part de mi viurà en ella. Si sempre m’ha preocupat ser una millor persona i tenir una filla m’ha aguditzat aquest sentiment.
Em trobo en una etapa en la qual no vull protagonismes ni els necessito
La discreció del personatge que interpreto a Sister Act m’ha donat pau i tranquil·litat. Si pogués canviar alguna cosa del meu passat i de la meva trajectòria, seria seguir una carrera més discreta. Crec que hauria estat més feliç. El que envolta la meva professió sembla molt bonic i afalagador, però alhora és força estressant. No obstant això, les coses han vingut d’aquesta manera i les accepto. I admeto que encara hi ha coses que m’agradaria fer. Tinc pendent, per exemple, un gran vessant de la interpretació com és el dramàtic, així com representar obres de clàssics grecs o de Shakespeare. Tanmateix, no m’hi obsessiono i, si no s’acaba de materialitzar mai, em conformaré pensant que faig molt bé la comèdia, un gènere que no resulta gens fàcil perquè cal tenir molt sentit del tempo per clavar-lo. Amb el temps, a més, he anat millorant; ara tinc la serenitat suficient per controlar “la bèstia”. Em trobo en una etapa en la qual no vull protagonismes ni els necessito; prefereixo treballar immersa en un equip que assumir un paper que m’aparti de la discreció.
He sentit por dalt de l’escenari
En la meva llarga etapa al teatre, hi ha hagut moments en què he sentit por dalt de l’escenari. Quan treballes amb gent extraordinària al costat, tems no estar a l’altura. Recordo haver fet Blues en la nit, on comptàvem amb Monica Green, una cantant extraordinària. En haver de cantar després d’ella, em sentia petita i vaig haver de sobreposar-me per poder satisfer el públic i omplir l’espai. O una altra vegada en què feia una obra en vers en la qual, a continuació, emergia Emma Vilarasau amb el seu monòleg bri-llant. En aquests moments tenia la impressió que em conduïen a l’escorxador, perquè pensava que no ho feia prou bé, i sentia pànic. La por és un sentiment que has de saber controlar, perquè si bé es tracta d’una alarma instintiva per estar alerta i sobreviure, tanmateix pot ser anihiladora i esdevenir una malaltia.
Un sistema viciat que engoleix fins i tot els mateixos polítics
En ocasions, em sotmeto a l’exercici de despullar mentalment els polítics; intento pensar en ells com a persones amb el seu cor i la seva ànima. Tanmateix, em costa entendre a què es veuen abocats, a vegades, per adoptar segons quines decisions. Vull suposar que la majoria es troben entre l’espasa i la paret i es veuen empesos a dir o a fer determinades coses a contracor. Com a ciutadana que en moments puntuals ha acudit a demanar que es desencallessin temes concrets, en petits municipis, m’he adonat que entre ells es produeix un mercadeig. Aquest és el sistema que actualment fa moure la política: som pura mercaderia en mans dels interessos dels partits. D’aquesta manera, els polítics acaben sent engolits per la mateixa maquinària de la qual formen part, que els obliga a empassar-se determinats escrúpols o bé a abandonar-la. Sanejar aquest sistema no resultarà gens fàcil. I caldrà fer-ho des de baix, començant per l’individu i les petites comunitats.
Incapaços d’adonar-nos de la involució de la nostra societat
Si els polítics apostessin per la cultura d’una manera més ferma i decidida, els ciutadans no seríem tan manipulables. Però això, en general, no els interessa fer-ho. Malauradament, són els factors econòmics els que acaben imposant-se, no només en la cultura, sinó en tot. Qualsevol procés industrial acaba marginant l’artesania, fins i tot ho podem veure en el menjar. Ens adonarem que hem enverinat la Terra el dia que comprovem que els diners no són comestibles. Hem volgut córrer tant, la societat ha fet una progressió geomètrica tan desmesurada, que hem perdut el nord i hem deixat de veure que en alguns aspectes hem assistit a una involució. Vam creure que havíem avançat molt i que havíem arribat molt lluny; i, en canvi, ens trobem al mateix lloc. En el nostre cas, vivíem en un país acomplexat que, de cop i volta, esdevingué un país maquillat; un país de tradició picaresca, on el trampós no només és tolerat sinó, inclús, admirat, i on s’elogia la persona que obté beneficis a costa d’enganyar els altres quan, de fet, és una pràctica absolutament execrable; no és estrany, per tant, que tinguem una ciutadania que aplaudeix les trampes i que no té prou valentia per mirar-se al mirall i adonar-se d’allò en què ens estem convertint. Som massa febles per voler admetre que hem caminat en cercle per no avançar gens.
