Text del 16/06/2016
EDUARD ESTER I FRANCESC ESTER
Barcelona
Amb només un any de diferència, tenen la sintonia d’uns bessons. Són un exemple que el treball braç a braç de dos germans pot fer encara més gran l’herència del pare. Tot i que la societat del segle XXI els defineix com a gestors mediambientals, ells se senten escombriaires, i ho reivindiquen amb orgull. Fa molts anys que van perdre la por a les rates. Avui, la seva màxima por és la inestabilitat que viuen els governs d’Espanya i de Catalunya.
El treball fou el que ens va fer esdevenir empresaris
No podríem dir un fet determinant que en el seu dia ens portés a ser empresaris. Diria que la vida ens hi ha anat portant, i hem anat trobant sempre dos camins, el de la dreta i el de l’esquerra. I cada vegada que això ha passat, hem seguit el que ens ha semblat millor segons la nostra intuïció i l’experiència que hem anat acumulant. Viure és decidir i, en tot cas, som la suma de les nostres decisions. A casa no érem empresaris, sinó escom briaires. I continuem sent-ho, perquè és el que ens agrada. Ser empresaris és la conseqüència lògica de fer bé la feina d’es-combriaires. (Eduard) Jo no sóc qui sóc per la meva feina, encara que sigui una part important de mi. Si haig de dir una circumstància de la vida que m’hagi marcat un abans i un després és el dia que vaig conèixer la meva dona, l’Imma, amb qui, afortunadament, encara estem junts. (Francesc) En el meu cas, igual. Tot va començar comprant un camió. I després un altre, i un altre; i un bon dia et lleves al matí i prens consciència que tens una empresa, i que el teu benestar depèn de què la facis funcionar bé. I un altre dia et tornes a llevar i veus que, a base de grans esforços, funciona. I funciona. Així van anar les coses; van passar els dies i vam dur a terme la feina sense tenir gaire temps per fer plans ni projectes.
Ecos de la guerra
De petits, a casa ens parlaven de la Guerra Civil. Aparentment, era una cosa molt llunyana. En realitat, feia quatre dies que havia acabat, i els seus ecos encara estaven ben presents. Vam tenir la gran sort de gaudir dels quatre avis, i tots ells tenien vivències per explicar-nos; i amb la suma de totes aquestes vivències, ens vam poder fer una composició de lloc del que va ser i significar aquest conflicte. Ens parlaven de l’estraperlo i de com la Guàrdia Civil el perseguia. Un dels avis era fuster, i feia perxes, que venia al mercat de Sant Antoni. A més a més, treballava de nit a La Vanguardia, cosa que ens semblava una feina molt important i misteriosa, gairebé solemne. El Timoteo va arribar a ser mobilitzat per marxar al front, però quan allí van veure que era sord i borni, el van fer tornar a casa, fet que dóna a entendre que, fins i tot en els moments més crus, encara persisteix una certa humanitat. També vam sentir anomenar molt la postguerra i les restriccions que va comportar, amb la famosa cartilla de racionament; un període difícil de la nostra història recent que la família va viure al carrer Còrsega de Barcelona, on teníem la casa.
De vacances amb un camió d’escombraries
Durant la nostra infància, a cavall entre els anys seixanta i setanta, vam fer molta vida de carrer, com s’estilava llavors entre la canalla. El carrer era un àmbit dur per a un xaval, i una autèntica escola de vida. Et feia espavilar a marxes forçades. No tenia res a veure amb la infantesa o la joventut d’avui, molt més protegida i controlada. L’arribada de l’estiu ens portava nous horitzons. Canviàvem Barcelona per Cadaqués, on llogàvem casa juntament amb els nostres oncles. També pujàvem els caps de setmana a Bigues i Riells, al Vallès, que era la nostra escapada de mitja distància. Ens movíem amb tren, amb els autocars SARFA o amb cotxe de lloguer, però també, i bàsicament, amb el camió d’es-combraries del pare, perquè l’home no tenia cotxe i veia amb tota naturalitat que la família ens moguéssim amb el camió. A nosaltres, nens com érem, en aquell moment ens feia una certa vergonya. Amb la perspectiva dels anys, en canvi, ho veiem com una vivència fantàstica que expliquem sempre que podem perquè expressa molt bé com era el món llavors.
Tot ajudant el pare, vam perdre la por a les rates
El pare va ser el primer escombriaire de la família. Ho fou per iniciativa pròpia. Interessat en el món del transport, es va comprar un camió i va trobar feina treballant tres dies a la setmana en la recollida de productes químics per a una drogueria. Però el seu desig era optimitzar-lo encara més, treure-li tot el profit possible. Llavors, va pensar que els dos dies que li quedaven lliures, i si calia també algun dissabte, els podria dedicar a recollir deixalles industrials al polígon de La Llagosta (paper, fusta, embalatges), un dels primers polígons industrials que es van fer a Catalunya. Era una feina que els altres transportistes no volien fer, per això hi va veure una bona oportunitat. I dit i fet. Es va posar en contacte amb les empreses i va arribar-hi a un acord. Així és com va néixer Transports Ester, amb l’ajuda en primera línia, amb un paper molt actiu, de la nostra mare, Clementina Fernández. Nosaltres, encara uns nens, hi vam posar el nostre granet de sorra acompanyant i ajudant el pare. A vegades, quan buidàvem els bidons, ens sortia una rata grossa com un conill, i d’aquesta manera va ser com els vam perdre la por. Les rates rai, que només són uns animalons que es busquen la vida. Ja voldríem que totes les pors del nostre negoci fossin les rates.
Abans de la dècada dels vuitanta, no hi havia normativa sobre abocaments a Espanya
El pare no feia reciclatge. En aquella època, aquest concepte era molt diferent del dels nostres dies. El reciclador era, per entendre’ns, el drapaire. Cal tenir en compte que bona part de la nostra vida empresarial l’hem fet durant uns temps en què quasi tots els municipis tenien abocadors incontrolats, i amb una absència total de normativa sobre residus. A cinquanta metres del que avui és TV3, hi havia l’abocador de la Fontsanta, un dels primers abocadors legals de Catalunya; també a l’actual Port Olímpic hi havia un abocador, el del Somorrostro. Fins i tot, existia una guía de tierras que donava l’Ajuntament de Barcelona, on s’indicaven llocs fora del terme de la ciutat per anar a abocar amb total impunitat, per exemple a El Prat, i sovint ens pagaven per abocar-hi la runa, perquè era una manera de tapar forats que s’havien fet. Estem parlant d’abans dels ajuntaments democràtics, és clar. Els que vam viure aquells anys recordem que Catalunya, sobretot l’entorn metropolità, era un desastre des del punt de vista mediambiental. Els rius eren clavegueres a cel obert. Als anys vuitanta les coses ja van començar a canviar, fins arribar al present, quan cal no badar si es vol estar al dia de les normatives.
D’escombriaires a gestors de residus
Som nascuts l’any 1962 i 1963, amb el desarrollismo, i tots dos ens vam posar a treballar de jovenets, entre els catorze i els setze anys, com encara era habitual llavors. (Francesc) Jo vaig començar a treballar en una bodega, repartint begudes a domicili dues hores al dia. Però estàvem cridats a ser escombriaires, i ens hi vam posar amb molt d’orgull. Sempre hi hagut algú que ens ha mirat per damunt de l’espatlla, algú que ha considerat que la nostra feina no era respectable. Però no hem fet mai cap cas, i els nous temps ens han acabat donant la raó, perquè hi hagut una revolució del pensament i ara els escombriaires de deixalles industrials som considerats empresaris de la gestió de residus. Tot i que és un sinònim aparentment més digne, a nosaltres ens agrada dir-nos escombriaires. Reivindiquem la paraula amb orgull. I aquest orgull el tenim perquè la nostra ha estat i és una empresa familiar, i ens han influït igual el pare i la mare. La mare es dedicava a fer les tasques administratives i el pare s’ocupava més de les tasques quotidianes, bàsicament les de recollida amb els camions. Els fills hem anat aprenent dia a dia, a base de fer hores i d’anar amunt i avall encarant els problemes que han anat sorgint. Ens hem equivocat molt, però gràcies al nostre esforç, i amb totes les hores del món per endavant, al final ho acabes aprenent pràcticament tot. Sempre sembla que el món s’acabarà, que les noves generacions no sabran continuar-lo, però la història ens demostra el contrari: malgrat tot, la prosperitat s’obre camí i el món no s’atura.
Una empresa és la suma de moltes fidelitats
La clau del nostre èxit com a empresa és l’equip humà que hem aconseguit aplegar. Hem arribat al punt que tots els treballadors que formen la nostra plantilla són gent de vàlua que s’han anat formant a base d’experiència. S’han adaptat a l’empresa, i l’empresa s’ha adaptat a ells, fins i tot en els moments més durs de la crisi. No ens importa la seva raça ni la religió o les creences que puguin tenir. Només demanem que la confiança dipositada en ells sigui corresposta amb la feina ben feta. Som molt conscients, també, que darrere d’un treballador hi ha la prosperitat d’una família. Que darrere d’aquell treballador que, pel motiu que sigui, no està al cent per cent, generalment hi ha una família amb les seves necessitats i els seus problemes. Per nosaltres, la fidelitat mútua entre empresa i treballador és un dels valors principals. De la mateix manera, ens agrada que els nostres clients ens siguin fidels, i ens agrada ser fidels als proveïdors. Amb alguns hi treballem des de fa trenta o quaranta anys, com ara els que ens proveeixen de pneumàtics o contenidors. No ens agrada canviar, som més partidaris de crear llaços i complicitats de llarg recorregut, i per aquesta raó creiem que qualsevol desacord que sorgeixi es pot –i s’ha– d’arreglar parlant.
Model de negoci multisectorial
A casa gestionem tot tipus de residus. Recollim, tractem i reciclem tot allò que és possible reciclar; i el que no és possible, ho eliminem. Els nostres clients són de tots els sectors, tant empreses com autònoms. Una de les nostres claus de supervivència és la innovació constant. Això ens ha fet anar sempre per davant de la competència, que innova seguint la nostra empremta. Per exemple, vam ser pioners a muntar a Barcelona una planta de reciclatge de residus de la construcció. Vam agafar una nau de cinc mil metres quadrats i vam comprar una màquina que separa els materials entre prims i gruixuts i que, a través d’uns imants i uns garbells, els envia al triturador per tornar-los a donar un aprofitament, normalment per omplir rases, fer recobriments o anivellar terrenys.
L’economia mai no deixarà de generar residus
Hi ha material nostre sota les vies de l’AVE. És la nostra modesta contribució al desenvolupament ferroviari del país. El client el paga molt barat, alguna vegada fins i tot a cost zero, però per a nosaltres la gran satisfacció és tornar-li a donar un ús gràcies a una màquina separadora i trituradora que fa més de vint-i-cinc metres de llarg; una màquina que al seu dia va ser una inversió important i en la que, amb el pas dels anys, hem hagut d’invertir més per anar-la modernitzant. Tot vol diners. L’espai de la nau tampoc no pot tenir menys metres quadrats dels que ara ocupa, perquè la nostra flota de vehicles necessita amplitud. És un model de negoci que té les seves exigències, però que un cop les assumeixes, difícilment et fallarà. Sempre es diu que les funeràries són el negoci més segur, i probablement és veritat, perquè tots, del primer a l’últim, al final acabarem sent-ne clients. Però, si hi ha alguna cosa tan segura com la mort, és la generació contínua de residus.
Arribada del camió portacontenidors
Cada vegada hi ha més pobresa i més indigència, i això fa que hi hagi un exèrcit de gent remenant els contenidors. És una circumstància que hem notat bastant. I com a conseqüència d’això, pràcticament ja no ens arriben ni coure ni plom. Però aquesta és una contrarietat que ni podem ni volem combatre, perquè tothom té dret a buscar-se la vida; i tal com estan les coses podríem dir que una certa permissivitat en aquest assumpte és la nostra quota de solidaritat amb els més desfavorits. No podem badar ni instal·lar-nos en el funcionament rutinari. Cons – tantment ens estem adaptant. Vam haver d’invertir en contenidors i sacs perquè les empreses del polígon de La Llagosta, un bon dia van co – mençar a modernitzar el sistema de recollida tot instal·lant contenidors, amb la qual cosa prescindiren dels serveis del pare. Fins llavors, havien funcionat amb bidons de dos-cents litres oberts per dalt, que eren els que el pare buidava al camió, i que cobrava per unitat. La manera que el pare va trobar de superar aquest repte, així com a la competència, va ser incorporant també camions portacontenidors que eren difícils de trobar perquè només es fabricaven a Vic i a Madrid. Vam ser la cinquena em – presa de Barcelona a fer aquest pas cabdal, i aquesta rapidesa i capacitat de reacció ens van ajudar a posicionar-nos molt bé al mercat. Anys després, de les quatre empreses que se’ns van avançar, ja no en resta cap. Transports Ester som els més antics.
Entre els «grisos» i els «marrons»
Quan ens vam incorporar al sector del camió-contenidor, les empreses ja existents identificaven els seus contenidors per colors (blau, groc, verd…). A nosaltres, ja només ens va quedar l’opció d’identificar-los amb els colors gris o marró. Al principi, el pare va pensar en el gris: «Ester, los Containers Grises», però eren temps dels grisos, la policia armada repressora del franquisme, i es va adonar que era un nom comercialment poc apropiat. I vam passar a ser els «Containers Marro-nes». Ironies de la vida van fer que, anys després, amb la Transició i l’arribada de la democràcia, els grisos canviessin el seu uniforme per modernitzar el cos de policia i es transformessin en els marrons. Fos com fos, la imatge de la policia ens perseguia. Per complicar encara més la tria de color, també es va popularitzar en l’argot oral la paraula marrón per designar un problema gros. Coses que passen i que ara ja són història i anecdotari, però que en el seu moment ens van portar alguns maldecaps.
Del sac als residus industrials
El sac, que s’ha popularitzat tant i que avui dia podem veure a tot arreu, és ideal per a residus d’obres menors. A diferència del contenidor, al qual cal reservar un espai i transportar-lo, el sac es pot comprar i dur sota el braç. Tot i aquesta lleugeresa, un sac pot encabir fins a mil quilos. També vam incorporar el comandament a distància en el procés de càrrega. Un cop vam tenir el sector dels residus de la construcció totalment apamat, ens vam dedicar a muntar la divisió dedicada als residus industrials, integrada bàsicament per una flota de vehicles i una planta de reciclatge que revalora tot el que es pot revalorar, des del paper fins al ferro passant per la fusta, el cartró, el vidre, el plàstic o la roba. És la nostra contribució per minimitzar encara més l’impacte ambiental al nostre país.
Transformació dels residus en subproductes i exportació a la Xina
Al principi, ens oposàvem a exportar aquests residus revalorats, però empesos per la competència –que en aquest tema reconeixem que se’ns ha avançat–, hem començat a exportar, principalment a la Xina. El resultat ja no és un residu, sinó un producte, o més ben dit, un subproducte. Tot i així, encara exportem molt tímidament. Per llançar-nos definitivament a l’exportació, caldria que adquiríssim una màquina d’embalar, ja que l’enviament a granel no és operatiu. I aquí és on entra el càlcul, perquè una màquina d’embalatge significa una inversió considerable. Però, amb exportació o sense, el nostre camp d’operacions no s’esgota. Al contrari. Quan semblava que ens limi-taríem només als residus de la construcció i de la indústria, que ja era un ventall prou ampli de possibilitats, es va obrir l’àrea dels residus anomenats especials, que normalment comporten una certa perillositat i són altament contaminants. És el cas de l’amiant, la uralita o les piles. Són residus molt regulats per llei, que demanen estar-hi molt a sobre. Però no per aquest fet deixarem de trobar-los interessants.
Mil vuit-cents contenidors i sis mil sacs operatius
Sense la informatització de l’empresa no tenim idea de com funcio – naríem. D’alguna manera, també ens vam avançar en això a les altres empreses del sector. Cal tenir en compte que tenim de l’ordre d’uns mil vuit-cents contenidors i uns tres mil sacs al carrer. És un cabal d’informació que, sense la informatització de la nostra entitat, seria gairebé impossible d’abastar. I tot això, igual que els pressupostos generals de l’Estat, cap en una ínfima part d’un llapis de memòria. També estem especialment satisfets d’una aplicació de creació pròpia que ens permet geolocalitzar in situ un sac carregat i enviar-ne les coordenades de la ubicació a l’oficina, per tal que el departament de logística en procedeixi a la recollida. Pot semblar una aplicació molt òbvia, però les obvietats no existeixen fins que algú les veu i les posa en pràctica. Se’ns va ocórrer, i vam tenir la sort de trobar un informàtic que la va entendre a la perfecció.
Convindria agilitar les autoritzacions oficials de la nostra activitat
La nostra és una activitat que necessita constantment, tant en l’àmbit local com autonòmic, d’autoritzacions, les quals haurien de ser molt més clares i àgils, perquè ens hem trobat amb casos de vuit mesos d’espera només per comunicar-nos una forma de procedir. L’entrebanc de l’agilitat, en comptes d’estar en vies de solució, s’està convertint en estructural, atès que les administracions corresponents tendeixen a reduir cada cop més el personal, amb les conseqüències negatives que aquesta circumstància té en la qualitat de la prestació del servei.
Fem només allò que sabem fer
Sovint ens han demanat associar-nos a altres tipus de negoci, no necessàriament relacionats amb els residus, però tenim molt clar que nosaltres hem de fer el que sabem fer. En un altre sector ens sentiríem com uns convidats de pedra. Aquesta és la realitat. És veritat que els negocis són els negocis, i que en línies generals tots funcionen igual, però una empresa pròspera és la suma de molts petits detalls; i els detalls s’han de conèixer. Si hem d’invertir, ens estimem més reinvertir en el model que ens funciona i que coneixem que no pas en altres aventures. Som una entitat familiar i ens sentim molt còmodes junts i sense haver de compartir decisions amb terceres persones, per molt extraordinàries que siguin i per molt temptadors que puguin semblar els seus projectes. No és una qüestió de desconfiança, sinó d’operativitat i eficàcia. Entre nosaltres hem aconseguit un cert equilibri i una certa harmonia, i hem trobat el terme mitjà entre la prudència i el risc, que al món dels negocis és la virtut que diferencia l’èxit del fracàs. Som dos germans molt units, gairebé bessons, i això té els seus pros i els seus contres. I ja ens està bé que sigui així.
El millor element per tirar endavant una empresa
El futur del nostre model de negoci no es pot predir. És un tipus de feina que demana treballar molt. Totes ho demanen, és cert, però la nostra encara més. Cadascun de nosaltres s’ha anat especialitzant en el que més li agrada. L’un porta l’organització, l’altre les tasques comercials i els números. Ens complementem. De discussions, sempre en sorgiran, això està clar. I discussions sovint acalorades. Dir el contrari seria no dir-ho tot. Però tots dos compartim l’opinió que una família unida, que s’estima, és el millor material humà per tirar endavant una empresa. També és tan o més important, el fet que ens agradi allò que fem. És impossible que una activitat que no et plau i que facis a la força et dugui a l’èxit. De fet, no en coneixem cap cas. No menys bàsica és la contribució de les nostres parelles, no directament a les activitats de l’empresa, però sí en el funcionament general de les nostres vides; perquè en una família, tot està interrelacionat.
Confiança plena en la nova generació
Ara puja una altra generació familiar darrere nostre, sis fills en total, quatre de l’un i dos de l’altre, i la nostra esperança és que aconsegueixin arribar a la mateixa sintonia que hem arribat nosaltres, que aprenguin a separar els àmbits personal i afectiu de l’empresarial. Confiem molt en el José Luis i el Rubén, que amb vint-i-nou i trenta anys respectivament són bons germans i ja fa una colla d’anys que ens ajuden. Els nostres fills treballen molt, però vivim uns temps cada vegada més sofisticats, en els que no n’hi ha prou amb treballar molt. Al segle XXI, dos i dos no fan necessàriament quatre, i cal parar-se a pensar cap a on s’està anant i prendre constantment decisions estratègiques, cosa que ja és més complicada. Per sort, tant el José Luis com el Rubén han après l’ofici des de baix de tot, fent tots els papers de l’auca, perquè d’aquesta manera saben que hi ha cops que no s’obtenen les expectatives esperades. Ambdós s’avenen molt, la qual cosa promet una entesa de llarga durada semblant a la nostra. Fins i tot, en versió millorada.
Ben aviat, disposarem d’un nou Govern a l’Estat
La crisi econòmica que ha marcat els darrers anys no s’ha fet sola: ha tingut uns artífexs i uns interessos al darrere. Això és una realitat indiscutible. Però també ho és que la millor manera de reaccionar davant d’una adversitat així és entendre-la com una oportunitat. I la història la fan els que saben aprofitar les oportunitats. L’any 2015 semblava que ja estàvem sortint de la crisi. Després d’uns quants anys difícils, es podien detectar els primers símptomes d’una certa alegria econòmica. Ja s’endevinava la famosa llum al final del túnel. Llavors van venir les eleccions, i amb elles van tornar la prudència, el càlcul i les especulacions. Veure-les venir. Afortunadament, tot s’acaba posant a lloc, i igual que Catalunya ha sabut formar un Govern després de repetir eleccions, Espanya també ho sabrà fer. L’estabilitat pot trigar més o menys, però s’acaba imposant. I les empreses, lògicament, ho agraïm. Dirigir un país no és gaire diferent a dirigir una gran companyia. Per això és important que els polítics, abans de governar, hagin tingut altes responsabilitats en el sector privat. La literatura política està molt bé, i és necessària, però els pressupostos són faves comptades, i això no es pot perdre mai de vista.
Votar és la millor manera de resoldre qualsevol conflicte
Del procés sobiranista de Catalunya preferim mantenir-nos-en al marge, perquè no som polítics, malgrat que, evidentment, és un tema que seguim, perquè no deixa d’estar d’actualitat i encara té corda per estona. Ha arribat a un punt que ja és un problema estructural, no conjuntural, i no desapareixerà de l’agenda. El que és indiscutible és que, si hi ha molta massa crítica que vol votar a favor de la inde – pendència, o decidir simplement quina relació manté amb l’Estat espanyol, algun dia s’haurà de votar. Són ànsies col·lectives que, ben canalitzades, no hi ha manera de contenir, i com a mostra, les mani-festacions multitudinàries que s’han fet. Un tema com aquest, tan important, no es pot fer veure que no existeix, perquè posa en qüestió la qualitat democràtica de l’Estat en el que vivim. Hem de prendre exemple del Regne Unit, que no ha tingut por de sotmetre a votació el Brexit, que té un abast mundial de molt més calat. A banda d’aquesta consideració, no tenim una opinió definida sobre el procés.
No hi ha opinió sense interessos
Seguim les notícies, com ha de ser, perquè una altra cosa seria viure isolats, però sempre sota la consideració que no hi ha notícies neutres i pures, és a dir, que totes responen a algun tipus de manipulació, i que tots els grups mediàtics tenen les seves fílies i fòbies, així com els seus interessos. Cada punt i cada coma, cada titular tenen un amo. Un cop es té clar això i se sap destriar el gra de la palla, és evident que estar informat de l’actualitat política és un dels deures de tot empresari. Pel que fa a la corrupció, el més trist és que, sense una xacra tan gene ralitzada i estructural com la que patim, la despesa social no s’hauria vist tan dràsticament minvada, perquè estem parlant de molts i molts zeros. I això tenint en compte els casos coneguts, que només deuen ser la punta de l’iceberg. Mai no sabrem del cert la magnitud real d’aquesta tragèdia, la qual, d’altra banda, com tantes altres, és inherent a la condi ció humana.
La tercera generació en formació
El món laboral cada vegada demana més titulacions, i els fills que pugen ja estan ben encaminats, tot i que no necessàriament cap a la tradició laboral familiar. Estan estudiant disseny i moda o desenvolupament de videojocs; i els més petits, que tenen respectivament deu i dotze anys, arribat el dia estudiaran allò que els agradi o el que vulguin. Ens agradaria que el pare pogués veure com es forgen les noves generacions d’Ester, i com els nostres dos fills grans ja estan al capdavant de l’empresa, perquè cada generació segueix el camí que li pertoca, però l’home va morir fa dos anys, el 8 d’octubre de l’any 2014. Ell, que sempre deia: «Qui de jove no treballa, de vell dorm a la palla», segur que n’estaria molt orgullós. La mare, que afortunadament encara gaudeix de bona salut, veu créixer els néts per tots dos.