Text del 2002
L’associacionisme és la base perquè un país funcioni.
.
La Federació de Centres Especials de Treball de Catalunya està presidida per Pere Lladó, per a qui “l’associacionisme és la base perquè un país funcioni. El nostre país ho ha demostrat: Catalunya potser és Catalunya per les associacions.”
L’entitat que ens ocupa va néixer ara fa dotze anys amb l’objectiu de “poder mantenir un contacte amb les administracions. Tenir-hi un diàleg és molt difícil individualment; quan hi vas en grup, en canvi, t’escolten.”
D’aquesta manera, doncs, les associacions esdevenen l’instrument ideal “perquè els go-vernants coneguin els ciutadans.”
La Federació treballa amb el col·lectiu de discapacitats i agrupa tres associacions, vint-i-sis empreses (centres especials de treball) i un total de 1.600 persones, ciutadans amb “molta voluntat i ganes d’integrar-se en la societat.”
I és que “el discapacitat, malgrat les seves limitacions, vol recuperar l’estatus de què gaudia abans de la malaltia o l’accident de què va ser víctima. El col·lectiu amb què treballem és com el de qualsevol altra empresa. No som un centre caritatiu: els nostres empleats reben un salari i tenen els seus sindicats, com qualsevol treballador.”
Pere Lladó assegura que “les quatre províncies catalanes estan ben proveïdes de centres especials, si bé les àrees rurals en tenen mancança. Val a dir que, en el context europeu, els nostres centres són dels més punters, en gran part gràcies a l’actuació de la Generalitat.”
El Govern català ha estat un gran aliat de la Federació i del col·lectiu de discapacitats, com ho demostren “els recursos econòmics que ha destinat per eliminar les barreres arquitectòniques a les empreses i per adaptar les màquines als empleats amb alguna mena de deficiència.”
En aquest sentit, el president de l’entitat considera molt important que “les administracions visitin els centres especials de treball perquè els coneguin, que sàpiguen que tenen la magnitud de qualsevol altra empresa, però amb una problemàtica molt diferent. Cal que el personal tècnic de l’Administració sigui conscient de les nostres necessitats.”
Entre els centres que agrupa la Federació, n’hi ha de concertats amb la Generalitat i de privats. En general, “tot l’Estat espanyol té un nombre de centres considerable. Altres països europeus, com Alemanya, per circumstàncies històriques, ens van superar durant una època.”
A Catalunya, els centres especials de treball van néixer més tard que en altres països, si bé “vam ser els pioners a Espanya. De fet, la Confederació espanyola és obra de la nostra entitat.”
Assegura que aquesta diferència té a veure amb la mentalitat d’uns i altres: “Nosaltres lluitem perquè el discapacitat sigui autosuficient, mentre que la resta de comunitats, en general, aspira principalment a obtenir ajuts.”
La tasca de l’entitat consisteix a “assessorar els centres especials de treball, relacionar-nos amb els estaments públics –tant catalans com estatals– i integrar persones disminuïdes físiques en la societat i, particularment, en el món laboral a través del seu propi treball.”
Per ajudar aquests ciutadans, se’ls facilita “formació i assessorament i els ajudem a trobar feina en empreses ordinàries.”
Quant a la formació, aquesta se centra en aspectes bàsics com “la qualitat, els riscs laborals, el funcionament de les empreses, la informàtica, les vendes, els mètodes, etc.”
En resum, la Federació no desenvolupa únicament una tasca empresarial, sinó que també és un pont entre els centres especials de treball i el món empresarial. Aquests centres pertanyen a tots els àmbits: “N’hi ha de serveis, industrials, de subcontractació, alimentaris, de confecció, de neteja, de vending…”
En definitiva, un ventall molt ampli per satisfer les aspiracions professionals del col·lectiu amb què treballa la Federació, la qual compta amb un equip constituït per “assistentes socials, un secretari general, un psicòleg i tot un seguit de comercials.”
Per accedir als serveis de la Federació “cal disposar del certi-ficat de minusvalidesa. Posteriorment, el psicòleg entrevista el sol·licitant i intentem trobar-li un lloc de treball que s’adeqüi al seu perfil i que estigui a prop de casa seva.”
El president de la Federació anima els empresaris “a confiar en els centres especials de treball –tots certificats amb l’ISO 9002– i en el personal discapacitat, que valora molt la feina. Avui dia, segons la llei, totes les empreses de més de cinquanta treballadors estan obligades a contractar un 2% de discapacitats, cosa que la majoria d’empresaris no compleix. Les empreses també han de creure en la qualitat dels nostres productes i serveis. Necessitem tota la seva ajuda per fer país. No demanem caritat sinó justícia.”
La Federació es marca contínuament noves fites. La darrera consisteix que “cada centre sigui autosuficient i disposi de productes propis. D’aquesta manera, no ens hauríem d’enfrontar als acomiadaments que puntualment tenen lloc a les empreses amb què treballem quan redueixen la seva producció. D’altra banda, val a dir que el salari que perceben els nostres treballadors en aquestes empreses són salaris de mercat.”
No obstant això, no és fàcil introduir-se en el mercat, tot i que d’iniciativa no els en falta: “Aviat organitzarem unes fires dedicades als centres especials de treball. De fet, ja participem en una que se celebra a Andalusia. També tenim previst contactar amb les grans superfícies comercials per donar a conèixer els nostres productes.”
El representant de l’entitat subratlla que “avui dia el discapacitat té possibilitats de trobar feina com qualsevol altra persona. Tanmateix, li és més difícil accedir a una empresa ordinària. Ara bé, tinguem en compte que són molt pocs els empresaris que contracten personal fix, encara que no pateixi cap mena de disminució. El centre especial de treball, en canvi, acostuma a oferir contractes indefinits als seus empleats. Òbviament, qui estigui treballant amb nosaltres es negarà a abandonar la seva feina al centre per una altra en una empresa. És per això que oferim també l’opció del contracte laboral de tres anys de duració. Com passa amb la resta de ciutadans, hi ha discapacitats que necessiten treballar i sentir-se útils i d’altres que no”, subratlla. Els motius són molts: familiars, econòmics i de dignitat. I és que les coses han canviat molt: “Ara ja no és com abans, quan, en general, els discapacitats es conformaven a cobrar una pensió d’invalidesa.”
El que també ha canviat és la causa de les discapacitats: “Avui al nostre país la poliomielitis està totalment eradicada. Actualment hi ha discapacitats causades per accidents laborals, però la majoria són provocades pels accidents de trànsit.” Al seu parer, caldria prendre mesures serioses per reduir la sinistralitat a les carreteres espanyoles.
