Text del 2002
Per començar, obrim una escletxa i observem la història: l’any 1975 es fundà el complex Ciutat Badia, situat entre Cerdanyola del Vallès i Barberà del Vallès, “que comptava amb 5.372 habitatges de promoció pública destinats a 20.000 habitants, en una superfície de menys d’un quilòmetre quadrat”, explica el president Andrés Llantada. Un cop construïts els pisos, el nou conjunt d’habitatges va passar a dependre administrativament de dos consistoris, Cerdanyola i Barberà del Vallès. Aquest fet provocava situacions paradoxals, “els veïns pagaven quantitats divergents per conceptes impositius idèntics, simplement perquè tributaven a dos consistoris diferents.”
L’any 1994, dinou anys després de la construcció dels habitatges protegits, el Parlament aprovava la independència del municipi. D’aleshores ençà van passar a anomenar-se definitivament Badia del Vallès. D’altra banda, la Comissió d’Habitatge de l’Associació de Veïns Badia del Vallès es creà aquest mateix any, per defensar el dret a un habitatge digne i per millorar les condicions dels pisos i de l’entorn del projecte social Ciutat Badia, un enclau situat entre Cerdanyola del Vallès i Barberà del Vallès i molt a prop de Sabadell. Aquest complex és un clar reflex de la nostra història recent i de les reminiscències i problemàtiques jurídiques –encara latents– d’una altra manera d’entendre la política i de gestionar l’Administració.
Tot i que l’Administració havia previst a Ciutat Badia la construcció massiva de blocs de pisos, “no hi havia planificat les infraestructures imprescindibles: escoles, instal·lacions esportives, ambulatoris, biblioteca, mercat, etc.”, comenta José Hidalgo, vocal d’Habitatge. Tampoc no s’havia preocupat de verificar la qualitat dels materials de construcció emprats. Per això, es van poder detectar defectes d’edificació no estructurals. No obstant això, molts dels habitants no van protestar al principi; per a ells era gairebé un somni tenir un habitatge propi i estable amb unes condicions mínimes d’habitabilitat: “Moltes persones que hi van accedir necessitaven aquests pisos perquè estaven vivint en barraques o en cases en condicions infrahumanes. Això explica que no donessin importància a les deficiències immediatament.”
En aquest sentit, cal tenir en compte que els habitatges de Ciutat Badia eren de tipus social: “L’accés estava controlat per l’Administració, la qual era l’entitat encarregada d’estudiar, avaluar, aprovar o rebutjar els expedients de sol·licitud segons la situació econòmica de cada aspirant.”
Tanmateix, a la pràctica, a més d’haver-hi algunes irregularitats administratives en la concessió dels pisos, determinats grups socials –funcionaris de correus, dels cossos de seguretat de l’Estat, etc.– tenien prioritat. “Per aquesta raó alguns pisos van ser concedits a ciutadans que podrien haver adquirit un altre tipus d’habitatge, mentre que d’altres van ser atorgats a compradors que després se’n varen desentendre.”
És a dir, van abonar la fiança inicial i van signar una escriptura de propietat, però després no van satisfer els terminis ni despeses restants “Tampoc mai no s’han responsabilitzat de cap càrrega, perquè consideren erròniament que, en no haver satisfet les quantitats restants, es va anul·lar el procés d’adquisició.”
Aquesta deficiència en el procés d’adjudicació va provocar que un 30% dels habitatges romanguessin deshabitats durant anys, fins que el boca orella i la necessitat d’un bon grapat de famílies les van portar a apropiar-se d’aquestes cases buides. “Es calcula que un 25% de la població de Badia està formada per famílies que originàriament van ocupar pisos davant la impotència de trobar-se sense un sostre on viure i de veure com l’Administració no donava resposta a les seves súpliques.”
En aquests casos, “el procés per regularitzar la situació jurídica d’aquests propietaris ‘de facto’ no està sent gens fàcil.”
Una de les mesures més significatives va ser l’apel·lació al Parlament per tal d’aconseguir l’aprovació “d’una proposició no de llei per tal que ADIGSA agilités el tràmit de legalització de la propietat real d’aquests habitatges mitjançant el pagament de les corresponents sancions, tant dels propietaris jurídics com dels reals.”
El procés és força complex perquè cal buscar els propietaris que figuren al registre, la qual cosa acostuma a ser difícil perquè o bé estan dispersos per tot l’Estat o bé ja han mort. Un cop localitzats, han de signar la renúncia per tal que es pugui redactar una nova escriptura de propietat a nom de l’ocupant. “De vegades, succeeix que el titular oficial vol retenir la titularitat de l’habitatge i aleshores es produeix la paradoxa que, abonant una quantitat ridícula, esdevé oficialment posseïdor d’un espai del qual s’havia despreocupat. A més a més, aquest fet comporta el desallotjament de les persones que han residit en aquesta casa, i que n’han tingut cura, durant més de 20 anys.”
Entre les moltes fites aconseguides per l’associació, que representa el “poble d’habitatge social més gran de Catalunya”, durant els seus 25 anys d’història destaquen les següents: “haver aconseguit progressivament tots els serveis que requeria el nombre d’habitants de Badia: serveis socials, llars de pensionistes –actualment hi viuen uns 2.000 jubilats–, espais verds, instal·lacions esportives, escoles d’educació primària i secundària i serveis de transport públic, amb una línia d’autobús que comunica Badia amb l’estació de tren de Barberà del Vallès, a 500 metres, i una altra que la comunica amb Barcelona.”
Però especialment el fet d’esdevenir “municipi independent de mans de la Generalitat l’any 1994”, després d’un període d’administració compartida entre Cerdanyola del Vallès i Barberà del Vallès. Encara avui continuen treballant per millorar les condicions dels habitatges i de l’entorn i per habilitar-los per a les noves necessitats: “Hem signat un conveni amb ADIGSA per tal de revisar i reparar els desperfectes existents a les façanes: balcons, cornises, etc. També, i més important, aquest document preveu la instal·lació d’ascensors en els blocs de pisos. Aquesta mesura permetrà que molts veïns grans puguin tornar a fer vida social.”
L’esforç de l’associació, però, ha contribuït que les seves aspiracions com a població siguin les habituals: “millorar les infraestructures i aprofitar el sòl i els habitatges disponibles per tal que els nostres descendents puguin continuar vivint a la nostra població si ho desitgen.”
