Text del 2002
Intentem elaborar un discurs teòric que, partint de la pràctica laboral, guiï la formació dels nous educadors socials.
La diplomatura d’educador social va ser creada a l’Estat espanyol l’any 1991. No obstant això, els seus orígens es remunten a començament del segle xx: “Els primers antecedents europeus els trobaríem en els zeladors dels orfenats, que s’encarregaven d’atendre els nens interns.”
La vocació cooperativa dels integrants d’aquest col·lectiu va ser també primerenca, tal com ho demostra el fet que “després de la Segona Guerra Mundial, ja es constituïssin les primeres associacions internacionals.”
En el cas, però, de Catalunya, el reconeixement d’aquesta activitat tan vocacional i lligada a l’altruisme no va arribar fins a l’inici de la democràcia, i es concretà en la tasca de col·lectius diferents: “Els animadors socioculturals, l’educació de persones adultes i –segurament la tasca més coneguda per la població– l’educació especialitzada en segments específics, com el de la infància, l’adolescència, les persones discapacitades i els malalts mentals. L’any 1984 es creà la primera Associació Professional d’Educadors Especialitzats i paral·lelament es constituí la d’Animadors Socioculturals, totes dues amb una finalitat convergent: la creació d’una formació universitària específica i d’una institució que aixoplugués, donés suport i regulés el treball dels professionals d’aquests dos àmbits.”
Dels camps d’especialització assenyalats més amunt per Rafael López, impulsor i president del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya, que es va crear el 1996, el que més identifica la ciutadania amb la tasca quotidiana d’aquests professionals –tot i que el seu catàleg recull 57 serveis diferents–, és “l’educació en espais no formals”, per la qual cosa la seva base de treball és la mateixa que la dels mestres, malgrat que, teòricament, la seva finalitat és distinta: “El fet que la formació reglada estigui reclamant l’actuació d’educadors socials en les aules per tractar els casos més problemàtics, evidencia que s’han sobrecarregat les funcions dels centres escolars ordinaris. El seu objectiu primordial hauria de ser la transmissió de coneixements, mentre que correspondria als pares la transferència de normes i valors ètics i cívics. En la nostra societat, però, aquesta divisió de les tasques formatives s’ha perdut, i els pares no disposen de les estratègies adequades per educar els seus fills. Estan desconcertats i, a més a més, els desborden els problemes i les pressions –laborals, socials, personals– quotidians. Per això, pretenen que l’escola eduqui de forma integral, intel·lectualment i humanament, els seus fills. A més, aquest fenomen s’incrementa en l’adolescència, en el moment crític i d’inflexió en la formació dels individus. Aquesta saturació de tasques educatives provoca que els docents se sentin desbordats i abocats a una situació de crispació, que s’agreuja pel fet, al contrari que en el nostre cas, de no haver rebut ni desenvolupat estratègies per no veure’s afectats per aquests conflictes.”
La creació del Col·legi cinc anys després d’instaurar la titulació universitària –la qual, d’altra banda, és una de les més demanades del país i s’imparteix en set centres d’educació superior del territori català– demostra la motivació i capacitat d’actuació del llavors heterogeni grup de persones que desenvolupaven aquesta funció: “Començàrem a treballar en el mes de maig de 1994 i la llei de creació del Col·legi s’aprovà el novembre de 1996, gràcies al consens de tots els professionals del sector, dels grups parlamentaris i de les universitats catalanes.”
Gran part de la celeritat d’aquest procés deriva d’uns fonaments de funcionament que el Col·legi ha heretat: “Ens regim per cinc principis ideològics: en primer lloc, la transparència, visible en la gestió econòmica, en les línies de treball, etc.; en segon lloc, pluralitat, és a dir, la idea que el Col·legi ha de representar equitativament els dos sexes, totes les sensibilitats, els sindicats i les diferents especialitzacions i formes de treball –des de l’Administració, mitjançant les empreses d’interès social, l’empresa amb interessos mercantils o com a autònom– de la professió. En tercer lloc, l’intent d’implicar en la vida col·legial tots els integrants de la professió. En quart, la participació activa en la millora del benestar social amb la denúncia i proposta de solucions i mesures alternatives per arranjar les deficiències i els problemes relacionats amb el nostre sector. Finalment, intentem elaborar un discurs teòric que, partint de la pràctica laboral, guiï la formació dels nous educadors socials,” conclou Rafael López.
Un cop es va poder engegar el Col·legi, es va obrir una fase de “divuit mesos” durant la qual es va homologar a efectes professionals l’experiència pràctica en el camp de l’educació social: “L’acreditació d’entre tres i cinc anys d’experiència més una especialitat universitària, o de deu anys de treball en el camp de l’educació social, van permetre l’entrada en el Col·legi de molts professionals en actiu sense la titulació universitària. Tancat aquest període, només els diplomats poden integrar-se en el Col·legi. El cert, però, és que encara avui, el 70% dels professionals de l’àrea no tenen estudis en educació social, i que d’aquests, un 70% cursaren diplomatures i llicenciatures de tipus social per tal de suplir el buit que aleshores existia en el camp de l’educació social. Es tractava de persones amb una vocació assistencial i que havien col·laborat com a voluntaris en esplais o en ONG. Avui en dia, encara es compleix aquest perfil en les noves promocions de diplomats.”
Des del Col·legi no es persegueix l’ampliació de l’actual pla d’estudis, perquè són conscients que en la seva activitat la pràctica és molt més important que no pas la teoria, i perquè difícilment l’estructura universitària assoliria el grau de dinamisme escaient per adaptar-se amb la rapidesa convenient als canvis i les necessitats socials existents. En canvi, es propugna una idèntica formació de base per a les titulacions de tipus social que els permeti cooperar més estretament. En aquest sentit, el Col·legi organitza activitats de formació, especialització i divulgació en col·laboració amb altres col·legis i associacions professionals sobre qüestions que preocupen el col·lectiu, el futur del qual passa per l’especialització “o bé en la dinamització d’activitats socioculturals o bé en la formació dels grups socials més necessitats.”
