Text del 29/02/2016
XAVIER RUBERT DE VENTÓS
Barcelona
Pare de família decididament reincident, ha sabut trobar temps per fer de filòsof, catedràtic, polític i diplomàtic de rellevància. Religiós i enfadat amb Déu, és un escèptic de totes les causes, en especial de les seves. Va fer l’amor i no la guerra a Berkeley, i anys després fou decisiu perquè Espanya entrés a l’OTAN. D’esquerra no marxista i il·lusionat amb la independència, la veu encara molt llunyana. Més de David que no pas de Goliat, és del Barça però li agradaria ser de l’Espanyol.
Pecats de joventut i confessions
Durant la meva adolescència van començar a atreure’m els escots de les senyores. En temps del nacionalcatolicisme, aquesta mena de pulsions et feien sentir un pecador, i tard o d’hora acabaves al confessionari. Un dia, el capellà jesuïta que em confessava em va demanar si era un acte volun-tari o involuntari. Vaig respondre que involuntari, i em digué que me n’anés en pau. Però no em vaig quedar satisfet, perquè no era veritat. I al cap d’una estona, vaig tornar a confessar-me, aquest cop dient-li que era un fet voluntari. Va ser molt indulgent amb les meves hormones, i de nou va dir-me que me n’anés en pau. Jo, però, barrinador de mena com sóc, vaig pensar que a vegades tampoc no era un acte tan voluntari, perquè no el podia evitar. I ofuscat davant la possibilitat que pensés que era un depravat, vaig tornar a confessar-me per tercera vegada amb ànim de matisar les coses. El mossèn ja no pogué més. Va obrir la porta del con-fessionari i em va engegar a combregar d’una manera tan planera i sim-pàtica, que em canvià la manera de veure els religiosos.
O futbolista vell o filòsof jove
El meu interès per la vida intel·lectual té origen en l’esport. De noi era un bon futbolista, fins al punt que em van arribar a proposar per als alevins del Futbol Club Barcelona. Tant era així, que el meu oncle, el poeta Joan Teixidor, sabedor que m’estava posant en una cruïlla existencial, em va demanar si m’estimava més fer carrera d’esportista o de filòsof. “Als trenta anys pots ser dues coses: o un futbolista vell o un filòsof jove”, va senten-ciar. La imatge de veure’m caduc als trenta anys em va convèncer, perquè la trentena no estava tan lluny. Vaig decidir dedicar-me als estudis i cur-sar primer de Medicina. Llavors no sabia que no tothom pot ser metge, i jo era dels que no en podia ser, perquè em desmaiava a la mínima impres-sió. Les classes pràctiques al quiròfan eren per a mi una anestèsia natural. En sortia sempre en llitera, igual que el pacient. Lògicament, vaig orien-tar els meus passos cap a una disciplina en què tractar amb la sang o amb les vísceres no fos un requisit.
Llicenciat en secret en Filosofia
Quan li vaig comentar al meu pare, que era advocat, la meva voluntat de ser filòsof, em va demanar que com pensava fer bullir l’olla. Jo mai no hagués relacionat la filosofia amb la cuina, però el pare era la veu de l’ex-periència i de l’autoritat, així que, si us plau per força, vaig fer la carrera de Dret. Tanmateix, no volia renunciar a la meva vocació. Paral·lelament vaig decidir matricular-me a Filosofia per lliure, gairebé en secret. Només assistia a les classes de Manuel Sacristán i José María Valverde. Vaig lli-cenciar-me a Madrid, a on havia anat atret per poder assistir a les classes de José Luis López Aranguren, l’únic professor d’Espanya que realment m’interessava. Aleshores jo ja estava polititzat, i havia ingressat al FOC (Front Obrer Català), una organització en la línia dels universitaris social-istes francesos; o, en un símil més actual, en la línia de Podemos. Això va ser possible gràcies a haver-me lliurat del servei militar al·legant taquicàrdia. Recordo un dia que a l’hospital militar em van obligar a fer flexions. M’havien dit que si al·legava taquicàrdia havia de fer els exercicis físics sense respirar, i així ho vaig fer. Òbviament, el cor se’m va disparar. Trip-ijocs com aquest van acabar funcionant, i un bon dia em van llicenciar.
Em van aplicar la Ley Nacional de Seguridad
Durant la meva vida d’estudiant m’interessava més l’activisme de repartir fulls volants i fer pintades amb brotxa –encara no hi havia aerosols– que no pas participar en llargs debats sobre si havíem de ser maoistes, trot-skistes, eurocomunistes o de la corda de Gramsci. La lluita de carrer em va crear problemes amb l’autoritat, i vaig ser detingut diverses vegades, una d’elles a Madrid, l’any 1968, per haver organitzat una manifestació a la Puerta del Sol. Em van identificar per haver-me fet massa visible, ja que mentre la policia maldava per dispersar els assistents i impedir que arribessin a concentrar-se, jo, amunt i avall amb una mobylette, insistia perquè s’agrupessin. M’aplicaren la Ley Nacional de Seguridad i em van abaixar els pantalons davant de quatre policies.
Senyoretes i bellíssimes persones
Una nit d’agitació i propaganda, ja ben entrada la matinada, em va agafar molta set. Tot estava tancat. Només hi havia un llum encès. Era una mena de bar i vaig demanar un refresc. Va ser demanar-lo i desmaiar-me, com era habitual en mi. Quan vaig recuperar els sentits, no sabia on era, em va costar un temps entrar en situació. Veia un sostre de fantasia i m’en-voltaven quatre senyoretes de bon veure i veus molt dolces que em pre-guntaven si era major d’edat. M’insistien que si no ho era, no em precipités, que tenia molta vida per davant. Aviat vaig deduir que pen-saven que era un client, perquè no era un bar sinó una casa de barrets. Jo ja havia tractat amb prostitutes als calabossos de la Via Laietana, tancades a la cel·la del costat i, contra l’opinió dels benpensants, m’havien semblat unes bellíssimes persones.
Mai no s’obliden els companys de cel·la
Els calabossos de Via Laietana es van convertir per a mi en un lloc famil-iar. Una vegada em van detenir en companyia de Ricardo Bofill, l’arqui-tecte. Compartint reixa amb nosaltres hi havia un periodista franquista que havia estat militar, de nom Martínez Tomás, molt bona persona. L’havien tancat perquè presenciant una manifestació d’estudiants, i la consegüent càrrega policial, no va poder reprimir una veu de queixa, amb tan mala sort que al costat tenia un policia de paisà. Estava desesperat perquè havia de prendre unes pastilles per al cor i no les tenia a mà. També hi havia un homosexual molt simpàtic amb qui vaig fer amistat partint-nos els entrepans que m’havia dut el pare. Era lladre de teixits, i sota de la gavardina, pel meu astorament, encara duia amagats metres i metres de l’últim botí. En Ricardo i jo érem nens més o menys de casa bona, i no temíem per les nostres vides, així que totes aquelles experiències a l’ombra ens semblaven magnífiques i imprescindibles per al nostre bagatge humà. Anys després, vaig exiliar-me a França amenaçat pels falangistes, i fins i tot un cop van entrar a casa policies amb metralleta i van aixecar els meus fills del llit. Això ja no fou gens graciós.
Un professor universitari entre l’estètica i l’ètica
Sóc catedràtic d’Estètica, ara emèrit, a la Facultat d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Em vaig presentar tres vegades a cat-edràtic de Filosofia i no vaig aconseguir la plaça perquè hi havia molts controls. En canvi, a Arquitectura, com que era una Escola Tècnica, quasi no n’hi havia. També he impartit classes als Estats Units, un hivern a Har-vard, ensenyant Filosofia, i un altre hivern a Berkeley, donant Arquitec-tura, i he estat professor a l’Institut d’Humanitats de Nova York, del qual sóc un dels fundadors. Pot semblar una pedanteria, però tècnicament em considero molt bon professor, dels millors que conec. Tinc olfacte per ensenyar. Quan un professor entra a una aula i té cent persones esperant-lo, ha de saber fer alguna cosa per captar-ne l’atenció. Si aconsegueixes fer-ho, la resta és fàcil. Fer classes és un art. Se’m reconeix especialment com a filòsof i especialista en estètica, però m’estimaria més haver contribuït a l’aprofundiment de l’estudi de l’ètica.
De la generació situada entre els anticonceptius i la sida
Tinc el privilegi històric de pertànyer a l’anomenada “generació del 68”, els joves que vam viure el despertar de la sexualitat en la dècada prodigiosa que hi va haver entre l’aparició dels anticonceptius i l’esclat de la sida. No vam haver de patir per embarassos no desitjats ni conviure amb el fatal-isme amagat rere les trobades esporàdiques. Llavors circulava la divisa de la contracultura “Feu l’amor, no la guerra”, que no era retòrica sinó abso-lutament real, com vaig tenir ocasió d’experimentar personalment durant la meva estada a Berkeley. Val a dir que sempre he estat molt escèptic amb la contracultura, sobretot pel que fa a la seva potencialitat de canviar el món. En realitat, he estat i sóc escèptic amb tot. Un cop, quan era als Estats Units, van trucar al timbre de casa uns Adventistes del Setè Dia, i els vaig dir que no s’ho prenguessin malament, però que estaven perdent el temps, perquè si jo no creia en l’Església Catòlica, que era la meva i la vertadera, menys podia creure en la d’ells, que no sabia ni d’on venia.
Deu anys a les instàncies polítiques més altes
Sento que la política em va fer perdre deu anys que podria haver dedicat a escriure. Veig el Rubert de Ventós polític com un error en la meva tra-jectòria. En canvi, he de confessar que m’ho vaig passar d’allò més bé. M’agradava participar dels jocs estranys de la política, com ara negociar amb els japonesos perquè ens expliquessin el seu sistema d’espionatge: un tema apassionant. No sempre va ser així, però no em vaig avorrir ni un sol dia durant els dos anys que vaig ser al Congrés dels Diputats ni durant els vuit que vaig ocupar un escó al Parlament Europeu. Amb Felipe González, vaig viure els temps previs a l’entrada d’Espanya a l’OTAN, tot l’interval que hi va haver entre el “No” inicial i el ja històric “De entrada, no”, que no volia dir altra cosa que la necessitat de decidir-ho amb un referèndum vinculant –una idea meva en la que no creia–. La incertesa d’aquell o tot o res va durar fins al recompte de vots, però jo sabia que, per sentit comú, acabaríem entrant a l’OTAN. Avui, els amics d’esquerres encara em retreuen el paper decisiu que vaig tenir en aquell episodi.
Els americans són falcons quan negocien
El ministre d’Exteriors llavors era Fernando Morán, qui, amb permís del meu pare, és la persona que més fort m’ha esbroncat a la vida. Ell venia de veure Gorbatxov, i s’havia assabentat que jo havia negociat d’amagat amb els americans, directament amb el Secretari d’Estat, un tema que no era precisament menor: no permetre’ns entrar a la Unió Europea si no entràvem a l’OTAN. L’esbroncada que em vaig endur va ser merescuda perquè les relacions amb els Estats Units estaven en un punt delicat d’ençà del 23-F, ja que el posicionament oficial del Secretari d’Estat anterior respecte al cop militar no havia estat una condemna explícita, sinó con-siderar-lo un afer intern, com si als Estats Units no els representés cap problema que Espanya esdevingués una dictadura militar semblant a la que s’havia consentit a Egipte. Potser no era un posicionament sincer però era la seva manera de negociar. Als americans els agrada ser durs en aque-st aspecte. Són falcons i esperen que el seu interlocutor també sigui un falcó, pressionant-lo tant com calgui per aconseguir-ho. L’esperit de John Wayne encara és ben viu.
Responsabilitats diplomàtiques sovint dutes a terme d’amagat dels ambaixadors espanyols
Les meves responsabilitats diplomàtiques em van portar a visitar una trentena de països. Tot i treballar per al Regne d’Espanya, sovint havia d’actuar d’amagat de les seves ambaixades. En el cas dels americans fou així. Aleshores, l’ambaixador espanyol a Washington era un tal Mañue-co, un home que, en comptes d’estar orgullós de representar Espanya en el territori de la primera potència mundial, vivia enyorant les par-tides de dòmino que feia amb els amics de Sahagún, el seu poble natal. Ni tan sols el fet que l’ambaixada espanyola ocupés el segon edifici més sumptuós de Washington després de la Casa Blanca, havia imbuït en aquell individu un mínim sentit de la solemnitat històrica. No és estrany, doncs, que no s’assabentés de la meva missió negociadora fins passat un temps, i això que jo encapçalava una delegació integrada per més de seixanta persones. Vaig reunir-me amb l’arquebisbe de Wash-ington i vaig preparar la trobada entre els Presidents Ronald Reagan i Felipe González sense que l’ambaixador Mañueco n’estigués al cas. Però no tot van ser èxits. Per reforçar les nostres posicions davant dels amer-icans, vaig cometre l’error de portar a la capital dels Estats Units un personatge tan poc virtuós com Carlos Andrés Pérez, President de Veneçuela, ric insuportable i home poc recomanable; un error que repetiria amb Napoleón Duarte, President d’El Salvador, que tampoc no passarà a la història com un prohom.
Fent més catalanisme que els catalanistes
No estic al cas de si ha hagut novetats els darrers anys però, si ningú no em corregeix la dada, tinc l’honor de ser l’única persona que ha fet un dis-curs en català al Parlament Europeu. Com era d’esperar, em van advertir que no constaria en acta, però no va ser així, perquè el guardo imprès a partir del Boletín Oficial del Estado. El discurs pretenia influir perquè el català fos oficial a la cambra europea, una causa que avui dia, malaurada-ment, encara continua vigent. El Regne d’Espanya, castellanocèntric, sempre s’ha posicionat contra aquesta oficialitat, i els meus coreligionaris socialistes no eren en això cap excepció. Però, per sorpresa meva, el dis-curs també fou mal rebut per CiU, que considerà que l’oficialitat del català era molt difícil d’assolir, i que només havíem d’aspirar al seu reconeixement. Jo crec que el matís dels convergents, en el fons, responia al fet que els sabia greu que jo, socialista, hagués anat més enllà que ells.
La importància de tractar tothom amb cortesia
Pràcticament tots els socialistes espanyols, companys meus al Parlament Europeu, eren hostils a les reivindicacions catalanistes que jo, de tant en tant, portava a l’ordre del dia. I amb “hostils”, estic fent servir un terme amable. Dic pràcticament tots, i no pas tots, perquè hi havia un bon home de Jerez de la Frontera, vinculat a la UGT i amb aspecte d’obrerista, que sis-temàticament votava a favor de totes les propostes catalanistes, com ara que TV3 pogués ser vista al País Valencià. Encuriosit davant una excentricitat que hauria de ser una normalitat, li vaig demanar al bon home perquè tenia aquesta sintonia amb la nostra causa, i em va respondre que la fília per la catalanitat li venia de jove. Acostumat al tracte servil i altiu dels señoritos del cortijo de Jaén on treballava, un dia va anar a Sabadell a visitar un parent que havia trobat feina en una fàbrica. Per sorpresa seva, el parent va presentar-li l’amo de l’empresa, cosa impensable a Andalusia. I no només això; aquell amo, un industrial català, va ser amable i respectuós, i el va tractar de vostè, una deferència envers ell que, en tota la seva vida, ningú abans no havia tingut. En reciprocitat, es va fer simpatitzant dels catalans.
No hi ha política sense servilisme
La militància política té alguns aspectes desagradables. Les relacions humanes dintre d’un partit són d’un servilisme superior al de les relacions comercials. Una vegada, al Congrés dels Diputats, hi havia un parlamen-tari amic meu que estava parlant amb una altra persona. Jo no veia qui era l’interlocutor, perquè m’ho impedia una cortina, però vaig deduir que es tractava d’algú important perquè jo mai no havia vist aquell amic fent uns gestos i uns posats tan servils. Intrigat, em vaig avançar una mica per saber qui era el beneficiari d’aquella pèrdua de dignitat i, òbviament, era el Pres-ident del Govern, Felipe González. No puc amagar que l’escena em va dol-dre, però seria molt ingenu pensar que es pot fer alta política sense caure, de tant en tant, en aquest tipus de situacions. I tots podem ser-ne protag-onistes, no ens pensem que nosaltres som millors o diferents. Aquestes dinàmiques no desapareixeran mai, perquè van amb la condició humana.
Una de les grans traves per regenerar la política estatal són els polítics que no han fet altra cosa a la vida que escalar dins el partit
Un dels aspectes que entrebanca més la regeneració de la política són els polítics que no han fet altra cosa a la vida que escalar dins del partit. Es fan militants de les joventuts i estan deu o dotze anys prenent posicions dins de la graella de sortida, parlant amb qui han de parlar, guanyant-se les simpaties de qui se les han de guanyar i fent el que calgui –en el sen-tit més ampli de l’expressió– per a qui ho hagin de fer. Un exemple per-fecte d’aquest tipus de trajectòries vitals que no s’han enfrontat mai amb el mercat laboral, ni amb la dimensió mercantil de l’economia, és l’actual Presidenta de la Junta de Andalucía, Susana Díaz. Prova del seu bagatge limitat i escleròtic és la incomprensió absoluta que demostra davant les justes reclamacions catalanes.
Sovint és tan horrible la condició humana, que Déu forçosament també ha de ser-ho
En filosofia, si sóc alguna cosa és kantià. I Kant tenia assumit que hi ha preguntes que no ens deixarem mai de fer, perquè hi ha respostes que mai no podrem saber. Si hi ha un ens que ha creat l’univers, que ha creat des de les sargantanes als homes, però un ens que alhora permet que a una mare se li mori un fill, jo, un ens així, no el vull conèixer. És un enemic. I sóc eminentment religiós. Però sovint és tan horrible la condició humana, que l’ens totpoderós que la permet forçosament també ho ha de ser. Aquest ens, per què permet els cacics? Un cacic és pitjor que un explotador, que un extractor de plusvàlua. Un cacic exerceix el seu poder fent favors que sap que mai no li podran ser tornats. Un cacic assegura l’aliment dels seus dominats, i aquesta és la pitjor forma de domini.
Tenir la humanitat eternament perdonada és també una forma de domini
Nietzsche és tingut per misogin i detractor del feminisme per algunes sen-tències seves que han estat magnificades i malenteses. En realitat, en molts aspectes, era profundament feminista. Considerava que les dones eren més bones psicòlogues que els homes perquè han tingut més la necessitat històrica d’anticipar els conflictes. I davant l’ús de la força de l’home, res millor que l’ús de la psique. En canvi, amb la figura de Crist, el filòsof ale-many no és tan generós, i s’acarnissa amb ell quan li atribueix el paper de venjança eterna d’un poble, el jueu, que en no poder venjar-se amb guer-res de tots els mals que li han fet, es venja des de la superioritat moral del fill de Déu clavat a la creu proclamant: “Perdoneu-los, perquè no saben el que es fan”. Tenir la humanitat eternament perdonada és també una forma de poder i domini.
Molt lluny del model finlandès d’ensenyament
Finlàndia és la referència educativa de mig Europa, però aquesta mateixa mig Europa no està disposada a valorar els professors ni a concedir-los el prestigi social que tenen allí. Cursar Magisteri a Finlàndia és tan difícil com cursar Enginyeria Industrial. Hi ha una selecció molt estricta, perquè s’hi juguen el nivell cultural del país, base de tota prosperitat estructural. A Espanya i a Catalunya –i em sap greu dir-ho– hi ha molts professors pèssims. Un exemple el tenim en l’ensenyament de llengües. Jo, als pro-fessors d’idiomes, sempre els demano si parlen l’idioma amb el que es guanyen la vida, i sovint em trobo amb respostes com ara “no el parlo, però si és per ensenyar-lo…”. Desesperant. Una vegada, ja amb picardia, vaig fer la següent pregunta a tota una aula: “Hi ha algú que parli francès?”. I el professor va alçar la mà i va dir je. No cal afegir-hi res més.
En aquesta vida difícilment podem estar sempre a l’altura d’allò que prediquem
Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, marxista per doble via, per vincle familiar i per ideologia, va escriure un llibre titulat Dret a la peresa. La tesi del llibre es podria resumir en dues idees: el marxisme com a victòria definitiva del treball sobre el diner i el dret universal a fer la migdiada cada dia, proposta molt agosarada per al moment. Lafargue era mestís, fill d’un matrimoni franco-cubà, circumstància que Marx va tenir en compte quan en una carta li va escriure: “Distingit senyor, comprenc que una persona que ve d’ambients tropicals pugui tenir necessitats biològiques distintes a les de les persones civilitzades, però pensi que la meva filla és una seny-oreta”. Fent el paper de pare, a Marx li va sortir el burgès que portava dins. Això demostra que en aquesta vida difícilment podem estar sempre a l’al-tura d’allò que prediquem.
Quan una societat demostra un excés de volubilitat és un símptoma de decadència
Espanya és un país molt esnob. Els meus pares es van conèixer a Sant Martí d’Empúries, un poblet molt petit a tocar de les famoses ruïnes grecoromanes. Allà tenim una caseta, i pel mig del jardí passa una mural-la que va ordenar construir el mateix Cèsar. La majoria dels nostres veïns de tota la vida han estat francesos, amb els quals, després de tants anys, hem fet lògicament amistat. Recordo que durant la Transició, quan se cel-ebrava missa a la magnífica església de Sant Martí, hi assistien tots els francesos amb la cara ben alta. En canvi, els espanyols no hi posaven els peus. Ni un de sol. De la nit al dia, havíem passat de ser la reserva espiri-tual de Occidente a ser uns esnobs descreguts sense cap mena de fe. Les societats han de demostrar més consistència. Massa volubilitat és un símp-toma de decadència.
Cal tenir causes però no creure-se-les gaire
Des dels anys vuitanta he escrit tres llibres sobre la independència de Catalunya o la causa catalana, un tema que m’agrada abordar, sobretot, des del vessant de la identitat. La identitat pot ser racial, territorial o administrativa. Jo crec que convé tenir-ne moltes. Als nens petits, quan els deixen de donar el pit, els comencen a donar sopetes. Però hi ha nens que no saben fer el canvi, i ho volen tot, la teta i la sopa. A vegades, els cata-lans semblem com aquests nens. Jo estic a favor de la independència, però no perquè els catalans siguem els millors. Sempre sospeso el valor de totes les opcions que prenc a la vida i m’imposo l’obligació de no creure’m gaire ni les meves pròpies causes.
Voler la independència és més que voler voler-la
Jo vull la independència de Catalunya però em temo que bona part dels catalans que participen en el Procés i en les seves grans manifestacions, inclosos alguns dels seus líders polítics, el que volen és voler voler-la. I perdó pel joc de paraules. Si es veu inevitable una independència unilat-eral perquè a l’altra banda no hi ha interlocutors disposats al pacte, el que no es pot fer és una roda de premsa anunciant-ne les intencions, perquè llavors sona a maximalisme, i al de pitjor tipus, que és el que tothom sap que no es durà a terme. Tampoc no és consistent anunciar que es des-obeirà la llei. Jo sóc molt espanyolista, però opto per la independència perquè no crec en el que penso: crec més en el que em passa. Tinc il·lusió de veure un Estat català, però, en tot cas, serà més una vivència dels meus fills. Ara ho veig poc probable. He explicat a bastament la meva visió del tema en tres llibres: Teoria de la sensibilitat nacionalista, Identitats i Catalunya: de la identitat a la independència. La tesi principal d’aquest últim és que la identitat ja ens la manufacturarem nosaltres, que allò que ens falta és l’eina, l’aspecte tècnic de la independència.
Catalunya independent el 2035
Aquí tenim mar i muntanya, pastors i sirenes. Tindrem, tard o d’hora, el Corredor Mediterrani. Estem situats en un eix estratègic. El nostre és un país a escala humana, amb vuit milions de persones i un turisme d’abast mundial que no es cansa dels nostres atractius. Ara mateix, fa una tem-peratura esplèndida. Mentrestant, a Madrid encara estan tremolant de fred. Madrid, al nostre costat, és poca cosa més que la autoridad compe-tente, un eficaç exèrcit d’advocats de l’Estat que ha mantingut viva la seva idea d’Espanya a base d’intimidacions legals. Ortega y Gasset ja va posar el crit d’alerta: “Se nos van las colonias, y ahora se nos va a ir Cataluña”. Jo havia previst la independència de Catalunya per d’aquí a sis anys, però si haig de fer un pronòstic més realista, la situo cap al 2035. Arribarà, no tant pels nostres encerts, perquè no sabem ser resolutius, sinó quan els Estats Units, la Unió Europea i la comunitat internacional en general vegin que el nou escenari serà millor per a tothom, també per a ells.
Maneres tan poderoses com els arguments
Iniciat ja un procés que difícilment tindrà retorn a la casella de sortida, és evident que tota solució passa per una negociació amb el Regne d’Es-panya. Això obliga els polítics catalans a fer gala d’unes maneres tan poderoses com els seus arguments. Durant els mesos precedents, les maneres dels polítics catalans no han estat gaire exemplars. No estic enfa-dat amb ells, perquè estar enfadat amb Déu fa que ja no t’enfadis amb els àmbits inferiors. Però hi ha una cosa que no haurien de perdre de vista: Catalunya té 1.000 anys d’història, és veritat, però en la conjuntura actual, i davant del repte plantejat, és un adolescent polític. Quan un ado-lescent vol demanar-li alguna cosa important al seu pare, ha de tenir prou intel·ligència per abordar-lo en un moment òptim, positiu. Si el pare està amoïnat o cansat, la petició del fill té totes les de fracassar. Ara mateix el Regne d’Espanya està tocat en tots els sentits, i qualsevol reacció a les nos-tres peticions serà a la defensiva. O pitjor encara, a l’ofensiva. Per tant, filem prim amb les nostres maneres.
Una nova identitat nacional basada en l’espai, no en el temps
El meu amic Régis Debray, que va lluitar al costat del Che Guevara, fins fa poc era el típic republicà jacobí que es malfiava de les identitats. L’úni-ca identitat admissible era la República. Recentment, però, s’ha adonat que havia de justificar l’existència de França. Quin sentit té avui França, si com a artefacte polític ja no funciona, si ja no és útil als seus ciutadans? Quin sentit té com a Estat-nació, si ha anat perdent atribucions en favor de les instàncies superiors europees? I la resposta que ha trobat és que el nou sentit de la identitat de França és que ofereix un espai on viure, on ser. Ja no importa tant el temps, qui ets i d’on véns, sinó l’espai, on vius, on ets.
M’agradaria ser de l’Espanyol per la meva inclinació a estar de part dels més febles
El Barça és el club que he seguit tota la vida. M’agrada molt el futbol i el joc dels blaugrana fa anys que és el millor i més bonic del món. Tan-mateix, voldria ser seguidor de l’Espanyol, que fa un joc més aviat trist. Per què? Per una raó moral. Un dia, ja fa més de deu anys, en un Barça-Espanyol, em vaig alegrar espontàniament quan els blanc-i-blaus van fer un gol. Els meus acompanyants, culers com jo, no van entendre la meva reacció, inesperada també per a mi. I si per culpa d’aquell gol, el Barça perdia? Més tard, cavil·lant, vaig entendre aquella alegria. No puc evitar estar amb David quan s’enfronta a Goliat, i aquell gol satisfeia la meva set moral d’estar amb els pobres davant dels rics, d’estar amb els petits davant dels grans.
Essencialment, un pare
Les criatures m’agraden més que la filosofia, l’estètica o l’arquitectura, sobretot mentre són petites. Tinc fills d’edats compreses entre els dinou i els cinquanta-un, així que es pot dir que m’he passat mitja vida pujant canalla. Són, de llarg, la millor inversió de la meva vida. Quan em mori, ho faré en pau amb mi i amb el món. Només per haver-los tingut a ells, haurà valgut la pena viure. Des del primer dia de vida del meu pri-mogènit, he tingut clar que la meva dimensió essencial és la de pare. Secundàriament, sóc tota la resta de coses. Cap passió, cap vocació ni cap de les facetes professionals que he desenvolupat no m’han fet perdre ni un minut que pogués dedicar als meus fills. Som ells i jo, i després hi ha la resta del món.
