Sra. Arnaus Puerto et alia
Sra. Arnaus Puerto et alia
PC, 12è VOLUM. Fundacions

SRA. ÀNGELS ARNAUS PUERTO, SRA. EULÀLIA ANTONÉS

FUNDACIÓ MUSICAL DIAULA

Texto del 2002

La Fundació Musical Diaula neix de la necessitat del Cen­tre Musical Diaula, una escola de música que va crear-se fa 22 anys de la mà d’Eulàlia Anto­nés, pre­si­­den­ta de la Fun­da­­ció i de M. Àn­­gels Arnaus, du­es ena­­­mo­­ra­­des de la mú­si­ca que han sa­but trans­me­tre la se­­­va pas­sió a un gran nom­bre d’alum­nes. És la ma­teixa Eulàlia qui ens ex­plica el per­què de la creació de la Fun­da­­ció: “Vam veu­re la ne­­ces­si­tat de do­nar sortida a tot un conjunt d’a­lumnes, que ja ha­vien asso­lit un bon nivell mu­­si­cal, i que po­di­en tenir la pos­sibilitat de fer mú­­sica en espais fora de l’es­cola.”

Aquesta entitat cre­a­da l’any 1997 treballa, doncs, per donar una sortida molt més àmplia de la que la ma­­­teixa escola podia oferir als seus estudiants: “En un mo­ment de­ter­mi­nat l’escola es feia petita i l’alumne necessitava exte­ri­o­ritzar la música a través d’una vida conjunta amb altres companys.”

Així, la Fundació Mu­sical Diaula porta a terme un gran nombre d’activitats: “Partint de l’or­ques­tra simfònica, que compta actualment amb una se­tantena de mem­bres, fem diversos cicles de concerts prou impor­tants per a una fun­dació mu­sical. Vam fer, per exemple, Carmina Burana al Palau de la Música o El Magnífic de John Rutter a l’Auditori. Ara, a més, estem preparant el Te Deum de Berlioz per fer-lo a Santa Maria del Mar, acompanyats de 6 cors de joves, els antics escolans de Mont­ser­rat i un grup de nenes aus­tríaques.”

I encara contínua: “Tenim tam­bé dues orquestres més jo­ves, corda-vent, i grups estables de diferent nivell: grups de saxos, de flau­tes, de corda, de clarinet, etc., i un ves­sant coral amb un cor juve­nil, un de cambra i un cor de gent adulta.”

L’important, tant per a Eulàlia Antonés com per a M. Àngels Arnaus és que “la música només és per gaudir-la i per fer-la gaudir, no n’hi ha prou d’es­coltar-la”, i aquesta és la filosofia que ja fa més de 20 anys que se­gueixen al Centre: “Teníem unes inquietuds comunes i vam voler fer una experiència nova, una idea que a casa nostra encara no existia i vàrem començar amb un grup molt reduït de nens.”

Però aquests vuit nens del primer any ja van ser 25 el segon i actualment aquestes dues em­pre­nedores dirigeixen una escola que compta amb 450 alumnes i 52 pro­fes­sors: “La nostra idea era educar musicalment, més que no pas en­senyar música. Volíem oferir als nostres estudiants unes eines que els per­metessin conèixer la música, fer-la servir, tenir uns coneixements teò­rics, però també una pràctica instrumental i poder fer-ne ús. Es trac­ta que els nois i noies puguin de seguida tocar en un conjunt, fer pe­tites audicions. Per a nosaltres el millor és fer música a partir de la música, i això vol dir ensenyar a partir de cançons, a partir d’un re­per­to­ri vocal, instrumental, però també a partir de l’audició d’obres de tots els estils. Crèiem aleshores, i ho creiem encara, que s’ha de partir de la motivació i d’un espai molt ampli, donant uns criteris musicals, pe­rò en cap moment ha de ser només això, perquè potser estàs fent un tècnic de la música, però mai un bon melòman que, a la llarga, és el que pretens si aquell alumne després no vol ser un professional.”

Del Centre Musical Diaula, i de la mateixa Fundació, n’han sorgit bons pro­fes­sionals, però també molts amateurs que gaudeixen de la música a les ho­res lliures que els deixen les seves professions: “De les 70 persones que for­men la nostra orquestra simfònica, potser només quatre o cinc vol­dran convertir-se en músics professionals, els altres estan es­tu­diant car­reres molt diferents.”

També cal tenir present que no són només in­fants i joves els qui participen en les activitats que organitza la Fundació, tam­­bé hi ha molts adults que han descobert o redescobert la música: “Ens tro­­bem amb molta gent adulta que ve al centre perquè vol iniciar-se en la música, perquè quan eren petits no ho van poder fer, i d’altres que ho havien deixat i ara senten la necessitat de tornar-hi.”

Fins i tot els pa­­res de molts alumnes han trobat en el centre un lloc on poden adquirir la cul­­tura musical que els manca: “Normalment són gent que escolten mú­si­ca, però que s’adonen que no l’entenen prou, i el dia que el seu fill els ex­plica la Pastoral, aleshores senten la inquietud d’adquirir uns co­nei­xe­ments que nosaltres els podem transmetre. En aquest sentit, hem mun­tat cursos monogràfics sobre Wagner, per exemple, o sobre d’al­tres compositors importants, perquè la música també s’ha d’en­ten­dre.”

Allò que va començar fa 22 anys amb tantes dificultats, ha anat trobant un es­pai en el món de l’ensenyament musical i la gent ha sabut apreciar la se­va visió global i cultural de la música: “Els primers anys van ser molt di­fí­cils, després hem anat rebent el suport dels alumnes, els pares i d’al­tres amants de la música, però no hem rebut mai cap ajut per part de l’Ad­ministració. La Fundació se sosté gràcies al centre d’educació mu­sical, que ens serveix per anar cobrint despeses i tirar endavant, i hem d’agrair també a un grup de gent lligada a l’escola que fa petites apor­tacions que permeten que puguem anar comprant instruments i ma­terial necessari per seguir treballant.”

La satisfacció de les seves res­pon­­sables, però, és molta: “Els primers anys la gent ens deia que volia que el seu fill fos músic o, almenys, buscaven un títol, ara ja ens vénen molts pares amb una demanda educacional, ens diuen que no volen que el fill sigui músic, però que volen que tingui uns coneixements mu­sicals amplis, i això ens fa molta il·lusió.” El que durant tants anys han sembrat, els comença a donar fruits: “La nostra filosofia s’ha con­ver­tit en la nostra targeta de presentació.”

A diferència de l’ensenyament musical que elles mateixes van rebre, Eulàlia An­tonés i M. Àngels Arnaus ofereixen als seus alumnes l’ofici de músic: “Un nen que porta deu anys tocant en una orquestra ha après un ofici, ha trepitjat molts escenaris i això li dóna una seguretat molt gran. No­s­al­tres sempre hem dit que per poder tocar vestit de frac, s’ha d’haver to­cat moltes hores amb sabatilles.”

Vàrem escoltar els concerts que va acollir la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona… Sublims! Només els falta espònsor.