Text del 2003
Oferim als nostres metges les millors condicions per aconseguir el reconeixement científic: experiència, actualització de coneixements, diversificació tecnològica, possibilitat de publicar treballs…
Hi ha hagut persones de ciència el geni de les quals ha bastit la medicina del nostre país i l’ha projectada arreu del món amb una llum pròpia. Persones sàvies com el doctor Barraquer o el doctor Puigvert han constituït per si soles una institució i la seva iniciativa genial perdura encara en els centres que crearen. La Fundació Puigvert és un referent en la medicina mundial i conserva el prestigi del seu fundador, qui va assenyalar el seu objecte: “desenvolupar les especialitats d’urologia (cirurgia del tracte urinari), de nefrologia (la clínica del ronyó) i d’andrologia (patologies de l’aparell reproductor masculí). En el món occidental la Fundació és el centre monogràfic més gran dels que s’ocupen d’aquestes especialitats i també un dels més prestigiosos”, explica la directora general de la Fundació, la senyora Esperança Martí.
Un exemple d’aquest prestigi ha estat la darrera edició del curs d’urologia, “que és ja la cinquantena i que va iniciar el doctor Puigvert l’any 1943. El curs ha tingut més de 700 inscrits de 37 països i ha estat organitzat per l’actual director del Servei d’Urologia, el Dr. Villavicencio, qui ha desenvolupat tota la carrera professional a la Fundació, des que hi cursà l’especialització.”
La Fundació Puigvert és un model d’excel·lència en la gestió sanitària a Catalunya. Esperança Martí té una reconeguda i llarga experiència en aquest àmbit: “De 1975 a 1976 vaig dirigir l’Hospital de Sant Pau i la Fundació alhora, ja que llavors l’Hospital requerí el meu ajut. La Fundació, on es desenvolupen unes especialitats de les quals l’Hospital no s’ocupa, forma, amb l’Hospital de Sant Pau, un conjunt hospitalari, terciari i universitari. Gràcies a la col·laboració existent, ambdues institucions i els seus malalts tenen avantatges, com poder treballar en grups multidisciplinaris: uròlegs, oncòlegs i radioterapèutes, per assistir els casos de càncer; andròlegs i ginecòlegs, per tractar les parelles infèrtils; treball en comú de molts professionals per al trasplantament renal…”
La Fundació té la peculiaritat que ofereix als metges dos àmbits d’actuació, el públic i el privat. “En l’àmbit públic –on els metges treballen per compte de la Fundació–, els hi oferim les millors condicions per aconseguir el reconeixement científic: experiència, actualització de coneixements, diversificació tecnològica, possibilitat de publicar… En l’àmbit privat –on treballen per compte propi–, els oferim, quan pel seu nivell professional ja no necessiten supervisió, l’assoliment econòmic i social. El nostre quadre mèdic és tancat, cosa que ens diferencia de la majoria dels centres privats de lliure mercat, que en ser oberts, accepten qualsevol metge que els aporti una cartera de clients.”
Un centre monogràfic tan gran disposa òbviament de grans recursos (una plantilla de 640 persones), però sap optimitzar-los en aspectes que per a Esperança Martí són bàsics per donar una bona atenció sanitària. Un aspecte important són les hores de funcionament de les dependències i dels equips, “per exemple, els quiròfans, que funcionen catorze hores al dia des de sempre, el que fa que, tenint quatre sales d’operacions, aconseguim un rendiment equivalent al de sis.”
Un altre aspecte clau de la bona gestió sanitària són les llistes d’espera: “les organitzem –i vam ser dels primers a fer-ho–, d’acord amb la gravetat del malalt i no pas per ordre de sol·licitud. Seguim un ordre de prioritat en l’admissió, que encapçala el càncer. Es dona preferència al tumor de testicle i al suprarenal. Seguidament, són prioritzats el càncer de ronyó, el de bufeta de l’orina i el de pròstata, per aquest ordre.”
L’experiència és molt alta i fruit d’una activitat assistencial molt elevada: “Tractem el 54% del càncer urològic a la sanitat pública catalana.”
La diversitat tecnològica de què disposa la Fundació és un avantatge, ja que “permet oferir als malalts el tractament més adient a cada cas. Per exemple, en el càncer de pròstata podem realitzar tots els tractaments disponibles avui en dia: teràpia medicamentosa, cirurgia conservadora o radical, crioteràpia (congelació de les cèl·lules canceroses), o braquiteràpia (introducció de llavors radioactives que anul·len les cèl·lules canceroses).”
Naturalment, a banda del càncer, a la Fundació es tracten altres malalties: “les tumoracions benignes de la pròstata, la litiasi urinària –uns 3.000 casos l’any–, la incontinència de l’orina, les malformacions congènites de la infantesa, la insuficiència renal…”
En trasplantaments renals, la Fundació també és capdavantera: “L’any 2003 vam realitzar 35 trasplantaments de donant viu, el nombre més alt d’Espanya. S’utilitza la laparoscòpia robotitzada, una tècnica mínimament invasiva, que permet al donant abandonar l’hospital a les 48 hores.”
La Fundació vetlla també per la recerca, “de la qual volem fer una important línia de producte. Es fan molts assajos clínics i tenim contractes amb empreses privades per fer recerca bàsica.”
Esperança Martí –qui per la seva trajectòria professional, és un referent a la sanitat catalana–, destaca una mancança sanitària en el nostre país: el finançament. “A Catalunya ens falten diners per pagar la sanitat que estem fent”, i en subratlla alguns motius:
D’una banda, “el país rep un finançament que està per sota del que necessita, sobretot en relació amb d’altres regions europees amb un nivell cultural, social i de riquesa semblant al nostre. Comparant les diferents rendes sanitàries (resultat de dividir el Producte Interior Brut del pais per la seva població), s’observen grans desequilibris.”
De l’altra, les competències: “el govern central s’ha reservat unes competències que li permeten decidir, sense consultar les Comunitats que són les que gestionen ara la sanitat, què s’inclou a la cartera de serveis, sense pensar en l’increment de recursos necessari.”
Assenyala que el model sanitari català “és diferent del de la resta de l’Estat per la participació majoritària dels hospitals concertats, els quals són tan efectius com els de titularitat pública, però, gràcies a llur titularitat jurídica, poden ser més eficients. Són aquests hospitals els que, junt amb la Conselleria de Sanitat, assumeixen els dèficits que, any darrera any, es produeixen a la sanitat catalana.”
Per això els insuficients recursos econòmics donen més de si “i el sistema sanitari no s’ha colapsat encara….”
Esperança Martí reconeix que “tenim una molt bona sanitat des d’un punt de vista tècnic, però ha de millorar en l’atenció.”
Creu que una dificultat és “el model funcionarial, en què la valoració d’una feina que va més enllà de ser un simple lloc de treball, es fa més difícil.”
Malgrat les mancances del sistema, la Fundació Puigvert s’esforça en ser un centre d’excel·lència que prestigia internacionalment la sanitat catalana.
