Text del 17/03/2016
INÉS ARRIMADAS GARCÍA
Jerez de la Frontera (Càdiz)
Representant dels joves del segle XXI que viuen la identitat com un fet dinàmic, no estàtic, va fer de Catalunya una opció de vida i avui, gairebé sense pretendre-ho, és la cap de l’Oposició del Parlament autonòmic. Fa de la igualtat d’oportunitats l’eix de la seva acció política. Quan el Procés català es frustri, no vol que ningú se senti vençut, ni el més convençut dels independentistes. D’altra banda, ser mare és un do de la vida al qual no pensa renunciar.
Salmoral-Jerez-Barcelona
Els meus pares, els meus avis i les seves respectives famílies són de Salmo-ral, un poble de Salamanca que té uns cent cinquanta habitants. Aquest any, des de l’Ajuntament, m’han demanat que faci el pregó de les festes patronals, la qual cosa em fa molta il·lusió i és tot un honor per a mi. Per circumstàncies de la vida, els pares, després d’un periple per Madrid i Bar-celona, ciutat on va venir al món el meu germà gran, van anar a recalar a Jerez, on ja vam néixer els altres quatre fills. En aquesta població gaditana vaig viure divuit anys, és a dir, tota la meva infantesa i adolescència. Des-prés em vaig traslladar a Sevilla per fer els estudis universitaris. Acabada la carrera, vaig estar un any a Niça (França), fent una beca Erasmus. Quan vaig tornar a Espanya, vaig trobar feina en un complex industrial del Campo de Gibraltar, fins que l’any 2006 vaig fitxar per una empresa cata-lana, treballant primer a la delegació que tenia a Andalusia i més tard a la seu central de Catalunya, a Barcelona.
De Pep Guardiola al Nivell C de català
Sempre he estat molt barcelonista, molt blaugrana. També m’agraden molt les llengües. Per aquesta raó, quan a les notícies veia Pep Guardiola fent les rodes de premsa en català, i com que sortien els subtítols, el podia sentir i m’hi fixava molt. També m’havia interessat per l’himne del Barça, que ja des de ben petita podia cantar de memòria. M’agradava la sonori-tat dolça del català, que també havia escoltat quan de tant en tant anàvem a visitar uns parents que teníem a Barcelona. Aquesta suma de simpaties va fer que ja pogués dir algunes coses en català abans de traslladar-me a Catalunya. La meva entrada a l’empresa catalana abans esmentada va fer que em decidís a matricular-me als cursos oficials de català, que he anat continuant fins a traure’m el títol del Nivell C.
No sóc immigrant
Em sento catalana d’elecció, més que d’adopció, perquè vaig ser jo qui va triar Catalunya per viure i per desenvolupar el meu projecte vital. Em sento catalana perquè a Catalunya sóc a casa meva, no a una terra estra-nya. El meu cas és diferent del d’altres persones, perquè a mi no m’hi van portar els meus pares. Vaig ser jo qui va triar Catalunya per fer-hi la meva vida. Òbviament, també em sento andalusa, perquè he nascut a Andalu-sia i hi he viscut més de vint anys. No crec que hagi de deixar de ser anda-lusa per ser catalana. Quan vaig a Salamanca, també hi sento un lligam molt fort, perquè les arrels dels meus pares són allà. Tota aquesta suma d’i-dentitats em fa indefectiblement espanyola i europea. Sóc, plenament i convençudament, europeista. Quan vaig fer la beca Erasmus a Niça, on per cert m’ho vaig passar molt bé, com sol passar amb aquest magnífic programa europeu d’estudis no em sentia gens estrangera. Em sentia una europea a Europa. Em sentia a casa. Per aquesta raó no entenc que es parli d’immigrants andalusos a Catalunya. A Jerez de la Frontera mai no han considerat immigrant el meu pare salmantí. No me’n sé avenir que a Barcelona, en canvi, sí. No em puc sentir estrangera al meu propi país. Aquesta és una visió molt antiga del món, superada per la realitat. Tinc amigues que han tingut fills a altres països, o amb persones d’altres països; amigues que han viscut a molts llocs i que porten una mica de cada terra al cor. El segle XXI és això: mobilitat, suma d’identitats, riquesa.
Aquell dissabte i aquell míting
No crec gaire en el destí que ens ve donat ni en els camins marcats. El pas de la vida el van definint les circumstàncies. A vegades, tanmateix, hi ha casualitats que et marquen per sempre. Una d’aquestes casualitats em va portar a la política, que és l’activitat a la qual, ara mateix, em dedico en cos i ànima. Tot va començar quan treballava en una consultoria catalana i una companya de feina em va preguntar si la volia acompanyar el dis-sabte següent a un míting de Ciutadans, i li vaig respondre que sí. Mai de la vida no m’havia plantejat militar en un partit, i per iniciativa pròpia, jo sola, no hauria anat mai a cap acte polític. Però veure en acció Albert Rivera i la seva eloqüència –a qui ja coneixia a través dels mitjans de comunicació–, em va decidir a comprometre’m. A més, vaig conèixer molta gent honesta, preparada i valenta que volia lluitar per uns valors que jo també compartia. Si aquell dissabte m’haguessin dit que al cap de pocs anys seria la cap de l’Oposició del Parlament de Catalunya, evidentment no m’ho hauria cregut.
Pare advocat i regidor per la UCD
En qualsevol cas, sí que he tingut tota la vida un acusat sentit de lluitar per les causes justes. Sempre m’he enfrontat a les injustícies, ja des de ben petita. Però curiosament no havia pensat mai que la política pogués ser l’eina per canalitzar aquesta inquietud. De fet, m’interessava la política com m’interessava la literatura, l’art, la història o el futbol, és a dir, com a persona inquieta i curiosa, però no per saltar al terreny de joc. El meu pare és advocat, i ell havia fet una molt breu incursió en el món de la política a les primeres eleccions democràtiques, quan li van proposar anar a les llis-tes de la UCD a Jerez de la Frontera i en va ser escollit regidor. Evident-ment, estem parlant d’uns temps en què ni tan sols es cobrava per fer de regidor, perquè llavors ja tenia quatre fills i era autònom. Però ell no volia professionalitzar-se com a polític. De fet, a casa se n’ha parlat molt poc, d’aquella etapa, ja que només va ocupar el càrrec durant quatre anys. I jo vaig néixer el 1981, quan aquest període ja s’acabava. De manera que és una experiència aliena que no m’ha pogut influir. Recordo el meu pare parlant sobretot de casos, de judicis i de clients. Avui, amb setanta-nou anys, i vocacional com és, si no l’haguessin hagut d’operar d’un càncer encara estaria voltant pels jutjats.
De petita, volia ser arqueòloga
A mi el Dret sempre m’ha agradat, particularment per la seva mecànica de defensar drets i debatre diferents punts de vista, molt utilitzada també en política. Vaig estudiar Dret i Administració i Direcció d’Empreses (ADE), perquè vaig considerar que la combinació d’ambdues carreres em donava una formació molt completa, que em preparava molt bé per enfrontar la vida laboral i professional. Haig de confessar, però, que la meva passió des de nena ha estat la història, i que en els meus somnis volia ser arqueòlo-ga. Quan vaig acabar el BUP i el COU, i un cop aprovada la Selectivitat, a l’hora de triar carrera vaig posar com a primera opció Dret i ADE, i com a segona, Història, sense tenir gens clar si trauria prou nota per accedir a la meva primera elecció, ja que llavors era la primera promoció d’aquest doble grau que es cursava a la universitat pública de Sevilla. Al final, però, sí que vaig treure prou nota, i això em va fer canviar de plans. Si hagués hagut de triar entre Dret sol i Història, hauria triat Història. Però la com-binació de Dret i ADE a la universitat pública era massa temptadora, es tractava d’una oportunitat que no podia deixar passar. I per aquelles casualitats de la vida, ja no vaig esdevenir arqueòloga.
M’estimulen més les crítiques que no pas els elogis
Quan em vaig presentar a les primàries com a candidata a la presidència de la Generalitat de Catalunya, un cop Albert Rivera va decidir presentar-se com a candidat a la presidència del Govern d’Espanya, al meu voltant sentia tot tipus de comentaris d’incredulitat. En realitat, la més insegura era jo mateixa, i, fins i tot, van haver d’animar-me perquè em decidís. Els meus pares tampoc no eren gaire entusiastes, i la frase que més em van repetir aquells dies va ser: “¿Qué necesidad tienes de meterte en líos?”. Entenc la seva posició i la seva preocupació, perquè situar-se públicament en primera fila d’una opció política en la qual creus és un honor però alhora comporta, també, un seguit d’inconvenients que cal considerar. Abans els errors que els polítics podien cometre no transcendien com passa avui dia. Val a dir que això té una part positiva: les crítiques, quan no t’enfonsen, t’ajuden a millorar. En aquest sentit, m’estimula més una crítica que em faci saber el que he fet malament que no pas un elogi que em recordi el que he fet bé. Jo encara em sento la nova, no puc evitar una certa sensació d’interinitat. No fa ni tres anys que vaig fer la primera inter-venció televisiva rellevant. En contrast, hi ha diputats del Parlament, com-panys de legislatura, que fa vint-i-cinc anys que s’hi dediquen.
Un polític és tan bo com ho és el seu equip
Per a un polític és molt important envoltar-se de les persones més aptes, millors qualificades per a la seva tasca. Per aquest motiu, no tinc por que al meu equip hi hagi col·laboradors que en sàpiguen més que jo. Al con-trari, tindria por si sempre fos jo qui hagués de trobar totes les solucions. Si t’envoltes dels millors, aprens dels millors. I en l’actualitat és més fàcil detectar qui són els millors. Només cal estar atent a les eleccions primà-ries o prospectar a l’àmbit professional, empresarial, social o universitari, tots ells escenaris públics en els que els bons despunten clarament i ràpi-dament. Confiar en els millors no vol dir, però, que el polític no hagi de saber de res. Un polític al que se li encomani una gestió pressupostària, per exemple, ha d’estar preparat en economia, com a mínim. No dic que hagi de ser necessàriament economista, però sí tenir amplis coneixements
No creiem en els polítics que no han fet cap altra cosa més que escalar dins el partit
A Ciutadans creiem fermament en la meritocràcia, sobretot a mesura que augmenten les responsabilitats. Si actualment es demana el coneixement de l’anglès per fer d’escombriaire municipal –i no és cap broma–, és inad-missible que el President del Govern dels espanyols hagi d’anar a Europa amb un intèrpret. I també un contrasentit que una Administració que demana l’anglès als escalafons més bàsics del seu organigrama estigui inte-grada per alts càrrecs i quadres que no saben dir ni una paraula en aquest idioma. Nosaltres apostem per persones que hagin tingut experiència pro-fessional fora de l’àmbit polític. No creiem en el polític cunero format als partits, que no s’ha enfrontat mai al mercat laboral perquè des dels disset anys, des de les joventuts del partit, li ha estat atorgat un càrrec. Ni és el nostre model ni pensem que aquest tipus de polítics puguin aportar gran cosa a la funció pública. Com podrien deixar la política, arribat el cas, si no tenen cap altre lloc a on anar?
Quan una dona jove despunta en l’àmbit polític
A les dones joves, en política, se les segueix especialment, s’observa tot el que fan amb lupa; de vegades hi ha gent que es pregunta per què ets allà. La millor manera de callar aquest tipus de malfiances és acreditant for-mació i preparació, i sotmetre’s a un procés d’eleccions primàries al partit. Aquest és el meu cas i també el d’Albert Rivera, així com el perfil de la pràctica totalitat dels quadres de Ciutadans.
Una de les millors virtuts d’un bon líder
L’Albert no té por de la competència. Està molt segur d’ell mateix i de les seves capacitats. Estic molt satisfeta de treballar al seu costat. No hi ha res pitjor que treballar amb responsables mediocres, i òbviament aquest no és el cas. Al contrari. Per això pot ser molt generós: perquè no té por de ser desbancat. Sempre diu que té la sensació de ser un head-hunter, i aquesta és, sens dubte, una de les millors virtuts d’un bon líder.
Cal recuperar la il·lusió i la capacitat de diàleg
La gent que com el meu pare va viure la Transició veu uns certs paral·lelis-mes amb la situació actual. Un dels factors que més relaciona els dos con-textos sociopolítics és el de la il·lusió. Ara sembla que la gent jove, durant dècades allunyada de la política, torna a il·lusionar-se per participar-hi. És una magnífica notícia. La Transició va tenir molt de mèrit. La transició actual, si és que la volem anomenar així, no resisteix la comparació. El fet que personatges tan diferents i distants ideològicament com Manuel Fraga i Santiago Carrillo haguessin de seure a una taula per arribar a acords sí que fou una fita històrica. Evidentment, no és el mateix que hagin d’arribar a acords Pedro Sánchez i Albert Rivera, molt més pròxims entre si des del punt de vista ideològic i biogràfic. No té excusa, doncs, que en el dia d’avui no puguem arribar a una entesa per formar govern. Jo tinc amics i familiars de totes les ideologies i de tots els partits. En un context de pau, vuitanta anys després de la Guerra Civil, el caïnisme i les faccions irreconciliables ja no tenen justificació. La convivència que sor-tosament s’expressa al carrer és la prova que la manca d’entesa en altes ins-tàncies polítiques no respon a la realitat, sinó a ficcions creades per diferents interessos.
Quanta més competència, més dinamisme
A les noves generacions de votants, més crítiques, els agraden punts pro-gramàtics de partits diferents. Els polítics hem d’acostumar-nos a enten-dre que el ciutadà que coneixíem, el votant incondicional que “comprava” programes polítics sencers, amb el relleu generacional deixarà d’existir. Un ciutadà que estigui al 100% d’acord amb tot allò que diu el seu partit i no estigui d’acord amb res del que diuen els altres partits és un ciutadà que potser ha deixat de pensar. Jo, que vinc del món de l’empresa, i és un món que m’agrada i amb el qual sovint faig comparacions, veig amb esperança que s’hagi trencat l’oligopoli polític representat per PP i PSOE que exis-tia a Espanya. Durant molts anys no han tingut competència, ni entre ells ni pels seus flancs; i la ciutadania només podia votar o a l’un o a l’altre, la qual cosa els assegurava massa el vot, fessin el que fessin. Era el vot per l’e-fecte “mal menor”. L’aparició de noves opcions, la possibilitat de poder triar, ha dinamitzat un escenari polític que semblava caduc.
La “nova política” també és constructiva
Se’ns adjudica formar part de la “nova política”. No és una categoria que ens desagradi. Però volem ser la part constructiva, respectuosa i realista d’aquesta “nova política”, més que ser-ne la cara amable. En contraposi-ció als partits més antisistema, ens reclamem partidaris de la política res-pectuosa. No ens agrada dir que sempre tenim raó, però sí presumir que podem arribar a acords. I fem tot el possible perquè la “nova política” no s’interpreti només com una esmena a la totalitat. Tampoc se’ns sentirà mai insultar els votants d’altres formacions, perquè, per a nosaltres, tots els votants són respectables. Mai no insinuarem que els votants d’una forma-ció són els responsables del cas Bárcenas, ni els de CDC del cas Pujol, ni els del PSOE del cas dels ERO, només perquè aquella formació tingui algun càrrec corrupte. Votar PP no és votar Bárcenas, i votar CDC no és votar Pujol. Aquest tipus de política destructiva, que malauradament es practica molt, em fa vergonya. La “nova política” no és destrucció: és construcció.
Cedir és el principi bàsic de tota socialització
La política espanyola ha perdut l’esperit de diàleg. Per tradició dels dar-rers quaranta anys, no tenir majoria absoluta és encara vist com un dèfi-cit democràtic, un prejudici completament erroni. Només hi ha hagut pactes amb els nacionalismes. El diàleg, cedir posicions, és inherent a la vida, i també ho hauria de ser a l’escenari polític. Cada dia cedim davant de la parella, davant dels pares, dels germans, dels fills, dels companys de feina, i per coses tan senzilles com què fer per dinar o a on anem el cap de setmana. Llavors, com no hem de cedir per poder assolir acords en coses molt més importants? El món funciona a base de diàleg i cessions. Com va dir Adolfo Suárez: “Hay que hacer normal en las instituciones lo que es normal en la calle”, és a dir, la política i les institucions han de ser un reflex de la societat.
Per la igualtat d’oportunitats i el suport al talent
Catalunya és una terra molt dinàmica. No només és emprenedora en l’àmbit econòmic, sinó també en el social, en l’associacionisme i en tot tipus d’iniciatives i debats. És una dimensió de la seva identitat que sem-pre he admirat profundament. És una terra on, en general i de manera transversal, es té molt assumida la igualtat d’oportunitats, que per a mi és un dels conceptes troncals de l’acció política. Crear les condicions perquè tothom pugui arribar tan lluny com mereixi i com s’esforci ha de ser una de les prioritats d’aquells que ens dediquem a la gestió de la cosa pública. Un dels dèficits que tenim a Espanya és que malbaratem molt de talent. El talent no tria on neix; neix on neix, sovint en famílies amb pocs recur-sos econòmics, en famílies desestructurades o de zones poc comunicades. Espanya no s’ha dotat encara d’una xarxa que canalitzi de manera eficaç el talent perdut pels racons de la nostra geografia física i social. Això és un dèficit en matèria de justícia social i també un malbaratament de futurs actius econòmics. Em dol dir que encara estem molt lluny de la igualtat d’oportunitats, que no s’hauria de confondre amb la igualtat de resultats, un concepte amb el que, en canvi, no combrego. Sóc partidària de la meritocràcia i de la cultura de l’esforç, però sempre a partir de la igualtat d’oportunitats.
El món polític és més masclista que el món empresarial
Sóc una dona molt compromesa amb la lluita per la igualtat real entre homes i dones, que per desgràcia encara veig molt llunyana. Sorprenent-ment, he trobat un punt més de masclisme en el món polític que no pas en el món empresarial, tot i que malauradament segueix havent-hi a tot arreu. Com a dona, continues trobant-te aquell punt de malfiança sobre les teves capacitats, i et veus obligada a demostrar, en molts casos treba-llant i formant-te més que els homes, que el lloc on estàs te l’has guanyat a pols, que no te l’han donat per quota. D’altra banda, les dones encara hem d’anar molt en compte de quedar-nos embarassades segons el moment professional que vivim. El mercat laboral no ha sabut resoldre la qüestió de la maternitat. Mentre els homes i les dones són joves, la taxa d’ocupació d’uns i altres està molt equilibrada. Però quan les dones es fan mares, o tenen edat per ser-ne, augmenta exponencialment el desequili-bri. La maternitat afecta les carreres professionals de moltíssimes dones, i, massa sovint, la que voldria tenir tres fills n’acaba tenint només dos o un. Jo no penso renunciar a la maternitat, però amb aquest context, que no ajuda gens a tenir fills, no és estrany que tinguem una de les taxes de nata-litat més baixes d’Europa i del món.
Un partit català que no pot decebre
El resultat de Ciutadans a les eleccions autonòmiques va ser fantàstic. No pas per a mi, encara que també, sinó, sobretot, perquè s’ha superat la vella imat-ge que alguns volien imposar que Ciutadans no era una formació catalana. Com pot ser considerat anticatalà un partit nascut a Catalunya i amb tanta força i presència al Principat? De fet, avui el principal partit d’origen català a Espanya és Ciutadans. Som una organització nascuda a Catalunya i funda-da per catalans. Hi ha molta gent a Catalunya i a Espanya que ha tornat a confiar en la política gràcies a nosaltres. A Catalunya hem aconseguit un seg-ment de vot molt transversal, molt difícil de caricaturitzar i simplificar per part dels nostres rivals. No podem decebre tota aquesta gent, perquè si ho fem probablement no tornarà a participar en política mai més. Hem de ser molt curosos. Sabem la importància del que tenim entre mans i no ens tre-molarà el pols per fer allò que hem de fer si ens equivoquem.
Permissivitat zero amb la corrupció
La corrupció és un fenomen altament preocupant. Cal combatre-la amb totes les forces perquè deixi de ser sistèmica, com sembla que ara ho és, però alhora hem de ser conscients que mai no la podrem eliminar del tot. No podem prometre el que no es pot aconseguir. Seria populisme. Actu-alment, Ciutadans té mil cinc-cents càrrecs electes a tot Espanya. Per molts filtres interns que el partit tingui, per molts sistemes de control que habilitem, és impossible posar la mà al foc per tots aquests mil cinc-cents elegits, cadascun amb la seva biografia i el seu tarannà. Però sí que ens podem comprometre a dir que qualsevol dels nostres càrrecs electes, del més important al menys important, se l’apartarà immediatament de l’or-ganització quan sigui imputat per delictes de corrupció política relacio-nats amb el seu càrrec.
És imprescindible actuar davant qualsevol irregularitat
Tenim un codi ètic molt escrupolós que situa el llindar de permissivitat en la imputació per corrupció política, tot i reconeixent que una imputació no és una sentència, circumstància que, com a jurista que sóc, òbviament, no desconec. Però ens estimem més pecar per excés que no pas per defec-te, com fan altres partits. Preferim fer plegar algú injustament que no pas que continuï en el càrrec sota sospites. I no només per casos de corrupció. Vam expulsar una regidora de Sevilla que volia que l’Ajuntament li pagu-és de l’erari públic uns vols particulars als Estats Units. No va arribar a cometre delicte, però amb la seva sola verbalització, vam tenir prou per ser taxatius. L’opinió pública mereix respecte. Els partits no han de ser jutjats pel nombre de casos de corrupció que tenen sinó per la resposta que donen a aquests casos com a organització i per les mesures legislatives que proposin per combatre aquesta xacra, com ara eliminar els aforaments o fer una nova llei de finançament dels partits.
Una ficció que malbarata els recursos, les il·lusions i el temps de tots els ciutadans
El que em preocupa més de l’anomenat Procés sobiranista és que s’estigui venent quelcom que és irrealitzable. S’està enganyant els catalans, i sobre-tot els catalans independentistes, molta gent de bona fe que s’ha cregut que d’aquí a quinze mesos serem independents, serem més rics, serem més feliços, serem igual d’amics amb la resta d’Espanya, continuarem a la Unió Europea i no sé quantes promeses més que viurem en una mena d’Arcàdia idíl·lica. Això també ens està afectant a la gran majoria de cata-lans que no volem que se segueixin gastant temps i diners a nodrir aques-ta ficció. Després, quan tot es descobreixi, quan la realitat posi les coses al seu lloc, qui se’n farà càrrec, de la frustració col·lectiva generada?
Tenim un projecte global per a tot Espanya
No crec que la nostra contraoferta al Procés hagi de limitar-se només a Catalunya. Tenim un projecte de reformar tot Espanya. La millor alter-nativa al separatisme és una Espanya que funcioni, amb una Educació i una Sanitat de qualitat, amb la Justícia despolititzada, amb igualtat d’o-portunitats i feina digna, amb una Administració pública al servei de la gent i no al servei dels partits polítics, etc. Des de Ciutadans treballem en un projecte global per a Espanya que, lògicament, inclou Catalunya; per-què el problemes dels catalans són els mateixos que els problemes de la resta de ciutadans del país. A Catalunya, com a la resta d’Espanya, per més que alguns vulguin fer-nos creure el contrari, hi ha atur, corrupció, pre-carietat, desigualtat i baixa qualitat educativa.
Que ningú no se senti vençut
Confesso que m’agradaria trobar alguna fórmula per tornar a seduir els dos milions de catalans que ja han desconnectat del projecte comú espa-nyol, que no hi confien, que no se’n senten partícips. No m’agradarà gens quan arribi el més que anunciat final frustrant del Procés i sigui viscut per tota aquesta gent com una desfeta o un fracàs. No és bo que ningú se senti obligat a quedar-se dintre d’Espanya, perquè no és bo tenir una part important de la ciutadania que se senti vençuda. Estem parlant de com-patriotes. No podem voler, per tant, doblegar-los. Es tracta que se sentin seduïts per quedar-se a Espanya, perquè també hi trobin aquesta voluntat que tenen de viure millor, que al final és veritablement allò que tothom persegueix. Com aconseguir recuperar tota aquesta gent, tots aquests compatriotes? Doncs reformant Espanya i convertint-la de nou en un projecte atractiu, tant per al conjunt dels seus ciutadans com per als inver-sors estrangers.
Una entusiasta del longlife learning
No tinc ambicions personals en política. Sóc una entusiasta del longlife learning, de la formació continuada al llarg de la vida. He estudiat idio-mes (català, francès, anglès) i faig constantment cursos del que convin-gui, especialment en el camp tècnic. També considero les meves etapes professionals com a part d’aquesta formació continuada. Personalment, entenc que a la vida hem de tenir una feina, uns quants hobbies i un espai per al creixement intel·lectual i formatiu. Es tracta d’anar sempre més enllà i superar-te a tu mateix, tinguis la responsabilitat política o professional que tinguis.
Quants projectes vitals de tota una generació estan a l’espera per culpa de l’atur?
Si hi ha algun tema pel qual, algun dia, m’agradaria ser recordada com a política eficient, és el de la lluita contra l’atur. Crear ocupació i oferir oportunitats laborals de qualitat als nostres joves és una urgència social, perquè hi ha molta gent de la meva edat, passats ja els trenta anys, que es veu obligada a viure amb els pares perquè guanya set-cents euros al mes, un salari irrisori que fa impossible tenir una llar pròpia i poder formar una família. Quants projectes vitals d’aquesta generació estan a l’espera d’una bona notícia laboral? Si a això li afegim que molts d’aquests joves també tenen germans més grans i pares a l’atur, desapareix fins i tot la possibili-tat de l’ajut familiar. Aquest panorama que estic descrivint és la realitat de moltes famílies que fa només uns anys es consideraven classe mitjana. Per això és tan important concebre un model econòmic que doni oportuni-tats a la gent i que aquesta pugui esforçar-se per demostrar el seu talent, perquè en aquesta vida tothom en té algun, de talent. Si els polítics acon-seguíssim fer aquest servei al país, estic segura que la ciutadania tornaria a confiar en nosaltres i a sentir-nos els seus representants, i deixaria de pen-sar que només mirem pels nostres propis interessos… Només això ja seria una fita històrica.
Esdevenir mare per damunt de tot
Ja tinc trenta-cinc anys, i una de les poques certeses sobre el meu futur que posseeixo és la voluntat de ser mare. He estat endarrerint la materni-tat un temps, però no penso renunciar a aquest regal de la vida. Pel que fa a la meva tasca pública, quan d’aquí a uns anys miri enrere i pugui fer bagatge del que he fet i deixat de fer en el meu pas per la política, m’a-gradaria ser recordada com una dona honesta que va lluitar per allò que creu, que va aportar una manera de fer diferent i que va lluitar contra determinats clixés instal·lats injustament. Això em donaria molta satisfac-ció. En el terreny professional, estic en excedència de la meva empresa. Si demà haig de deixar la política, puc tornar a treballar com abans i fer una altra cosa amb la qual sóc tan feliç com ho sóc avui.
