Sr. Castro
Sr. Castro
TH, 7è VOLUM. Biografies rellevants del nostre temps

SR. ALBERTO CASTRO I CELS

Cirurgià cardíac

Text del 08/06/2016

ALBERTO CASTRO I CELS

Barcelona

El doctor Castro ha fet més de divuit mil operacions de cor, cosa que equival a dir que ha contribuït a allargar la vida d’un nombre equivalent de persones. Format a Bordeus al costat d’una eminència com el doctor Fontan, i fill d’un dels pioners de la cirurgia cardíaca, lamenta la deshumanització provocada per l’evolució tecnològica. En canvi, ell viu la professió amb decisions rigoroses i ràpides, i actuacions valentes. La vida de cadascú és única, i per això vol tornar a veure el somriure de tots els seus pacients.

El pare va saber com fer-ho perquè estudiés Medicina

Vaig néixer el 1949 a Barcelona. El pare era cirurgià cardíac i, sens dubte, és la persona que més ha influït en la meva vida professional. Tant és així que, si vaig acabar estudiant Medicina i dedicant-me a la Cirurgia fou perquè em va «enganyar» vilment. Perquè a mi el que m’agradava de debò eren les matemàtiques i volia cursar Enginyeria. Tanmateix, ell m’acabà convencent perquè estudiés les dues carreres. Ho va fer molt astutament, perquè m’animà a començar Medicina dient-me que, dos anys després, fes Enginyeria. «Amb les dues carreres, podràs presumir davant els metges que ets enginyer; i davant dels enginyers, dient que també ets metge», recordo que em va dir. En el fons, ben mirat, la seva dèria era que jo fos cirurgià. I fou així com, el 1965, amb només setze anys, em matriculava en Medicina pensant que acabaria estudiant també Enginyeria. Amb el temps he d’admetre que m’he adonat que tenia molta raó quan deia que una cosa són els estudis i una altra, la pràctica; perquè, si bé la cirurgia m’agradava molt, la medicina convencional no m’atreia tant. La cirurgia de seguida em va captivar.

El futbol és amb el que més he gaudit a la vida

La meva infantesa transcorregué amb força normalitat entre Barcelona i Cerdanyola del Vallès. La vinculació amb el Vallès cal atribuir-la als meus avis. Ell era l’arquitecte municipal de Sant Cugat i la meva àvia tenia diverses torres a la comarca, sobretot a Cerdanyola. El futbol sempre fou el meu joc preferit. Vaig fer d’aquest esport la meva passió i crec que és amb el que més he gaudit a la vida. I, com que vaig anar a Can Colapi, a l’escola que hi ha a la cruïlla del carrer Balmes amb la Travessera de Gràcia, i vivíem tot just dos carrers per sobre, em passava el dia jugant a futbol al pati del col·legi. És una afecció que encara conservo, tot i que vaig deixar de jugar-hi quan em vaig trencar la cama en un partit que disputàvem a Àustria. Ens havíem proclamat campions juvenils de Catalunya, amb el Club Tennis Barcino, i vam fer una gira internacional. Jo tenia llavors setze anys i vaig haver d’estar hospitalitzat cinc dies. A partir d’aquella lesió, el pare m’instà a dedicar-me a estudiar. Vaig continuar jugant a futbol, tot i que ja no al mateix nivell.

Abans de sortir d’excursió, havíem de passar per l’hospital

Una de les frases del pare que em quedà gravada fou: «Si no estudies ni treballes no faràs res de bo». No sé si la va repetir gaires vegades, però el cert és que em féu reaccionar I vaig començar a estudiar de valent. I això que el pare no el veia gaire; si més no, no entre setmana. La nostra era una família clarament patriarcal. Ell arribava a darrera hora del vespre, perquè sortia tard de l’hospital. Això sí: els caps de setmana anàvem fora d’excursió. Uns dies anàvem a Roses, d’altres a la Cerdanya… Però, invariablement, abans de sortir, tant dissabte com diumenge, primer havia de passar per l’hospital a fer visita. Normalment em deixava amb les monges, però en alguna ocasió fins i tot havia entrat a quiròfan. No recordo la primera intervenció quirúrgica que vaig veure fer al pare, però no oblidaré mai una vegada en què vaig veure un malalt amb dos drenatges. Jo llavors devia tenir deu o onze anys i és una imatge que em va impressionar molt malgrat que abans ja havia assistit a alguna operació.

En començar la carrera em vaig adonar que caldria continuar endavant amb la medicina

Fou en iniciar la carrera universitària que vaig comprendre que calia continuar endavant amb la medicina, encara que m’agradessin altres ciències com ara les matemàtiques o la física. Vaig estudiar tota la carrera a l’Hospital Clínic, i vaig descobrir que m’agradava més la fisiologia que l’anatomia; i que la fisiologia és una de les diverses coses que tenen en comú la cirurgia i l’enginyeria. A la meva especialitat, la Cirurgia Cardíaca, la fisiologia hi té un protagonisme destacat: la saturació de la sang, la circulació, la pressió arterial… En canvi, l’anatomia, tan important en àrees com la traumatologia, no hi té tanta incidència. En la cirurgia cardíaca juguem amb moltes coses que no són purament mecàniques.

Vagues i confusió a l’etapa universitària

A l’etapa universitària em vaig dedicar a estudiar, però recordo que el primer o segon any hi va haver una vaga que va durar tot el curs. No és que jo m’hi impliqués gaire, però aquells fets van acabar tenint conseqüències més endavant. I és que, en arribar el quart any, vaig sol·licitar fer milícies, però em van suspendre l’examen psicotècnic, la qual cosa ja em va estranyar. L’any següent em vaig tornar a presentar a l’examen i, novament, em tombaren en el psicotècnic. Com que coneixia un tinent general de la Guàrdia Civil, li va exposar aquesta situació, que no acabàvem d’entendre. Després de consultar-ho, el militar ens va dir que havia superat l’examen però que jo estava etiquetat com a comunista. Vaig recordar m’havien telefonat un cop, no sé si la policia militar, per preguntar-me si jo pertanyia al Partit Comunista. Davant la qüestió, no vaig poder evitar trencar a riure. Vaig acabar interpretant que tot venia de la vaga de principi de carrera, en la qual no vaig intervenir; com tampoc no vaig participar activament en cap mobilització. Per tot plegat, vaig acabar complint el servei militar de manera convencional a Sant Climent Sescebes, sense més problemes.

El doctor Fontan m’advertí que seria un resident més i no rebria cap tracte de favor

En acabar la carrera vaig passar un parell d’anys treballant amb el pare com a ajudant. No em deixava fer absolutament res: mirar i aprendre. M’envià al Servei de Cirurgia General i vaig fer algun stage, sobretot a l’estiu, en comptes de gaudir de les vacances. Posteriorment, i per recomanació del pare, vaig marxar fora per continuar fent la formació. M’adreçà a dues eminències en el camp de la cirurgia. Un era el doctor John Kirklin, un cirurgià d’Alabama que estava considerat el millor del món a l’època. L’altre era el doctor François Fontan, amb qui vaig compartir tres anys a Bordeus (França), fent l’especialitat. Fou una experiència duríssima, perquè en Fontan es mostrà molt exigent amb mi. De bon principi em deixà clar que jo seria un resident més i que no rebria cap tracte de favor per ser fill del doctor Castro. Tanmateix, era un cirurgià extraordinari i vaig aprendre moltíssim al seu costat. Moltes de les tècniques que utilitzo estan basades en els coneixements que em va transmetre.

Vaig tenir l’oportunitat d’aprendre l’anomenada «Operació de Fontan» al costat del seu inventor

El doctor Fontan era un home d’una ambició immensa des del punt de vista professional i amb una dedicació absoluta a la cirurgia. La seva autoexigència ens la traslladava a tots els qui treballàvem amb ell. Vaig fer el cor fort, sabent que havia d’invertir tres anys a Bordeus per poder tornar a Barcelona ben format. I, certament, vaig aprofitar molt bé aquells tres anys. Fou sens dubte una gran oportunitat poder gaudir d’un mestre com el doctor Fontan; i, a més, de servir en un hospital d’elit que acabàvem d’estrenar i que era l’enveja de tot Europa. Al centre hi havia més de tres-cents llits destinats a patologies del cor i s’hi feien un nombre d’intervencions altíssim: més de tres mil a l’any. Era un centre de referència pel qual passava gent d’arreu del món: Estats Units, França, Alemanya… Allí vaig aprendre l’anomenada «Operació de Fontan», una intervenció especial per a patologies congènites de ventricle únic. Vaig veure més d’un centenar d’operacions d’aquest tipus. Jo era el responsable del postoperatori, cosa que resultà una experiència molt dura. Però la vaig saber aprofitar i va acabar marcant la meva vida professional.

«Com que falta un ajudant, demà ajudaràs tu»

Abans de marxar a Bordeus, el pare m’havia donat un consell: «Has de ser el primer que arriba a l’hospital i el darrer a marxar-ne». Fou una recomanació molt interessant, perquè quan el doctor Fontan em rebé em digué que estaria sis mesos sense entrar a quiròfan. Aquell advertiment em sobtà i em costà d’encaixar; per a mi resultava descoratjador. No obstant això, no em vaig rendir i, al cap de tres setmanes, vaig copsar que no li passava desapercebut el fet que jo arribés el primer i fos l’últim a marxar. Per acabar-ho d’adobar, un dia van venir vuit o deu metges enginyers que es veien incapaços de fer funcionar la màquina d’assistència circulatòria. Després que jo aconseguís donar-los la solució, l’endemà el doctor Fontan em cridà al despatx. «Com que falta un ajudant, demà ajudaràs tu», em comunicà. I fou així com vaig passar a ajudar-lo a quiròfan. Tot i que també fou una experiència dura, per a mi resultà molt gratificant.

La mort sobtada de la meva germana em trastocà els plans professionals

Quan vaig marxar a Bordeus feia sis mesos que m’havia casat. Fou un xic complicat convèncer la meva dona, perquè ella volia anar a París. Tanmateix, un cop acabada l’etapa a Bordeus, la meva muller no volia abandonar la ciutat. En aquell moment, vam estar a punt d’anar tres anys als Estats Units, perquè el meu cap m’havia aconseguit una plaça a Alabama. Fins i tot em vaig arribar a entrevistar a Londres amb el doctor Kirklin, que m’havia estat presentat pel doctor Fontan, i vaig estar dinant amb ell. Però un fet inesperat canvià els plans. Una de les meves tres germanes va morir en un accident. Va ser un cop molt dur per als meus pares, atès que només tenia vint-i-cinc anys. El pare fou qui ho encaixà més malament; i les meves germanes em van fer veure que si jo marxava a Alabama podia resultar contraproduent per a ell. En cas contrari, hi hauria anat, malgrat la reticència de la meva esposa. Hi he donat moltes voltes a aquell succés. Entre altres coses perquè la meva germana estava fent un stage a Tours i va tenir l’accident just el cap de setmana que jo havia d’anar-la a veure. Aquell cap de setmana, però, em van canviar la guàrdia…

En cirurgia cardíaca és molt important l’equip

En tornar de Bordeus, vaig començar a treballar a l’Hospital de la Creu Roja. Posteriorment he exercit a altres hospitals com ara l’Aliança, el Central, el Sagrat Cor, la Sagrada Família, la Teknon… Inicialment, jo havia estat el segon ajudant del pare. Al seu costat ell no em tenia en consideració més que per aprendre, però en tornar de Bordeus no va voler que compartíssim intervencions. És comprensible, atès que devia entendre que jo ja podia liderar un equip mèdic. En cirurgia cardíaca és molt important l’equip. En la gran cirurgia, la cirurgia a cor obert, de circulació extracorpòria, l’equip el componen un anestesista, el cirurgià, un o dos ajudants, l’instrumentista i la perfusionista, persona encarregada de controlar la màquina de circulació extracorpòria. Aquesta màquina fa les funcions del cor i dels pulmons en el transcurs de la intervenció. Durant l’operació, el cor roman aturat, els pulmons no ventilen i la sang s’oxigena a través d’una membrana; i una màquina s’encarrega d’impulsar la sang per tot el cos a excepció d’aquests dos òrgans.

Una de les pitjors coses en medicina és un cirurgià covard

El paper de tots els qui formem part de l’equip és providencial: l’anestesista, la perfusionista… Un error seu pot arribar a costar la vida del pacient; i del cirurgià, no cal ni dir-ho. El cirurgià pateix per tot, perquè malgrat que diposita la confiança en un equip de persones responsables, és qui coordina i dirigeix tota la intervenció. Quan entrem a quiròfan som conscients que l’operació pot acabar malament per al malalt. El pitjor que pot passar és que mori; i cal fer tot el possible per evitar-ho. Aquesta premissa et protegeix, perquè una de les pitjors coses en medicina és un cirurgià covard. El cirurgià està obligat a lluitar fins al final pel malalt, no pot defugir la seva responsabilitat. Cal tenir valentia per afrontar el problema i prendre sempre la millor decisió per al pacient. S’ha de pensar si té més possibilitats de sortir endavant amb l’operació que sense ella. Fins i tot si es tracta d’un malalt que presenta molt risc. És un principi que he seguit tota la vida.

Abans es criticava operar algú de més de setanta anys, i avui dia intervenim malalts de prop de noranta

Hi ha molts malalts que resulta ingrat operar-los perquè suposa un risc acusat o bé el benefici no sembla tan evident. Tot i això, sempre cal posar-se al lloc del pacient i pensar què és el millor per a ell. L’experiència hi juga un paper fonamental, perquè quan ja has superat moltes intervencions et sents molt més segur de tot el que fas i ets conscient que si la intervenció no surt satisfactòriament no és perquè no hagis fet bé les coses. Això et dóna serenitat, confiança, tranquil·litat… En el fons, som uns tècnics que ens dediquem a fer unes reparacions molt concretes. Ens conformem si duem a terme la nostra feina amb eficiència, però els cirurgians sabem que no tenim la solució a tots els problemes. Perquè, per exemple, es pot produir una endocarditis, una infecció de la vàlvula que requereix un tractament mèdic antibiòtic. Si el malalt pot aguantar, esperem a canviar-li la vàlvula quan la infecció ha remès; però si hi ha una destrucció de la vàlvula, ens veiem obligats a substituir-la. Pots fer una intervenció gairebé perfecta, però si l’antibiòtic no arriba als teixits infectats, l’operació pot acabar malament. La biologia també hi intervé i condiciona la nostra feina.

Tot i que la tecnologia ha evolucionat moltíssim, la cirurgia cardíaca no ha canviat gaire tècnicament

La tecnologia ha evolucionat moltíssim en el món de la cardiologia, en detriment dels cirurgians, perquè sorgeixen contínuament tècniques alternatives. Al contrari, la cirurgia cardíaca en si mateixa no ha canviat gaire i les tècniques que s’utilitzen són molt semblants a les de fa trenta anys. Ha canviat algun aspecte, com ara la protecció del cor mentre fem la reparació o que el tipus de vàlvules són més perfectes; però els bypass o els empelts coronaris són pràcticament els mateixos. És cert, però, que sí que es mira d’implementar en la cirurgia cardíaca tècniques mínimament invasives, com ara l’angioplàstia, que permet solucionar una obstrucció a una artèria coronària sense haver d’obrir i fer un bypass. Es tracta de tècniques alternatives que ens estalvien molta feina perquè són incruentes.

Quan tothom et coneix, no és que siguis molt important, sinó que ets molt gran

En cirurgia cardíaca, el cinquanta per cent de les morts que es produeixen són inesperades. Cal dir que la mortalitat és reduïda; i si aquesta no baixa gaire és perquè cada dia fem intervencions de més complexitat i dificultat a gent que no tenen tècniques alternatives. Ara mateix intervenim persones que anys enrere no hauríem gosat operar. A principis dels anys vuitanta, ens van criticar per haver operat una persona de setanta-dos anys. En canvi, la setmana que ve faré una intervenció a una dona que en té vuitanta-cinc. I n’operem de més grans. D’operacions de cor, comptant la implantació de marcapassos, en porto divuit mil. No és estrany que sovint em trobi pel carrer gent que he intervingut. Això lliga molt amb una altra de les lliçons iròniques del meu pare, que em va ensenyar que, quan tothom et coneix, no és que siguis molt important, sinó que ets molt gran…

Cap cirurgià queda amb la consciència tranquil·la quan les coses no surten bé

Quan trobes un pacient que vas operar vint anys enrere et produeix una gran satisfacció. Tot i això, aquest èxit no compensa gens ni mica la reacció amb la qual has d’encarar la família d’un difunt que no ha superat la intervenció. Perquè amb tu mateix no quedes mai del tot conforme. Sempre penses que hauries pogut fer alguna altra cosa; o et retreus si calia operar-lo. Tot i ser poc freqüent, hi ha morts no relacionades amb la mateixa cirurgia: una hemorràgia cerebral, per exemple. Recordo fa dos anys que un pacient morí vuit dies més tard per un embolisme cerebral massiu. Són coses alienes a la teva responsabilitat, perquè no té res a veure amb l’operació. Però cap cirurgià queda amb la consciència tranquil·la quan les coses no surten bé en una operació. I l’èxit per a nosaltres és una obligació inexcusable.

Potser estem assistint a un procés de deshumanització

De perfils de pacient n’hi ha molts. I també han evolucionat en la manera d’afrontar la seva malaltia o una possible intervenció. Anys enrere, quan li explicaves a un pacient que s’havia d’operar et preguntava quines possibilitats tenia de sortir-se’n. Avui dia no t’ho pregunta ningú; ni tan sols s’interessen pel percentatge de supervivència. Com a molt et demanen si estaran bé a l’estiu per viatjar a un lloc determinat o per fer una activitat molt concreta. O et pregunten les coses més inversemblants. Gaudeixen d’aquesta confiança i ningú no es planteja que la intervenció pugui anar malament. Això suposa una exigència molt gran per als cirurgians. Abans ho afrontaven amb un cert respecte. Recordo que, quan vaig arribar a França, em sobtà que a la sala d’espera de la UCI no hi hagués ningú, perquè aquí quan operaves algú la família s’hi passava les vint-i-quatre hores del dia a la sala. Devien ser més evolucionats que nosaltres, perquè avui dia tampoc no veus pràcticament ningú a les sales d’aquí. M’he trobat en la situació d’acabar l’operació i demanar que baixés el marit de la pacient per explicar-li com havia anat la intervenció i que em diguessin que s’havia quedat a Eivissa cuidant els gossos. Això abans era impensable. Potser estem assistint a una deshumanització de la societat. I això no és bo.

Avui dia molts metges funcionen per ordinador

Aquesta deshumanització també la detecto en la mateixa pràctica mèdica. Ho comporta la seva evolució i tecnificació, l’impacte de la qual deixa la figura del metge com a menys rellevant. Hi ha una pregunta que no m’agrada gens que em facin, i que l’he escoltada més d’un cop: «Què diuen les màquines, doctor?”. Abans, un metge havia d’utilitzar tota la seva ciència per diagnosticar. El professor Arandes percudia l’aurícula esquerra per veure si estava dilatada o no, i avui dia amb una ecografia o un TAC obtens totes les dades i amb un gran detall. Això deteriora la imatge i importància dels metges. Cal dir que la màquina informa, però que a vegades s’equivoca i simplement fa una interpretació. En l’actualitat moltes vegades els metges funcionen per ordinador i hi consulten els protocols. Un cop em vaig trobar un doctor bloquejat perquè el protocol deia que, si la tensió arterial del pacient estava per sobre de quinze, calia administrar-li una medicina, i que si es trobava per sota, havia de donar-li una altra. I el pacient estava a quinze. Li vaig recomanar irònicament que li donés ambdues… És una situació que contrasta amb una altra anècdota, quan vam estar reunits un equip de vuit o deu cardiòlegs discutint si a una personalitat rellevant, que patia una afecció coronària, li havíem d’administrar un mil·ligram més d’aspirina o no. Després d’haver invertit hora i mitja de debat per arribar a una conclusió i de prescriure-li la dosi que vam considerar que pertocava, l’endemà el vam sorprendre per televisió fumant-se un puro.

Ara als pacients els preocupa més les cicatrius que els quedaran que sobreviure a la intervenció

La medicina no és una ciència exacta. El factor humà és imprescindible. La tecnologia permet avui dia operar un pacient a Barcelona encara que el cirurgià sigui a Califòrnia. Però això deshumanitza molt. Val a dir que el comportament humà també és molt complex, perquè, sovint, quan surts del quiròfan et besen la mà i, deu dies després, són capaços d’esbroncar-te simplement perquè els dónes l’alta mitja hora tard. Per tot això, els cirurgians hem de buscar les recompenses en nosaltres mateixos i no esperar l’agraïment de pacients o familiars. L’important realment és estar satisfet de la feina realitzada més enllà del que pensi el malalt. És una feina en què veiem de tot. Abans els pacients  s’interessaven pel percentatge de possibilitats d’èxit. Ara estan més preocupats per les cicatrius que els quedaran com a seqüela que per si viuran o no. És una evidència més del procés de deshumanització que esmentava abans. Però et trobes també amb reaccions inesperades, com ara fa poc, en què una dona m’ha demanat que l’operi d’una estenosi aòrtica molt tancada. La senyora em va dir que si es podia operar a l’endemà, millor. M’ha resultat estrany, perquè la pacient no està gaire malament, però, com que acabava de perdre un fill, això m’ha fet pensar que potser buscava morir a l’operació per retrobar-se amb ell.

Si no fos pel caire vocacional de la professió, a vegades llançaries la tovallola

He hagut d’afrontar algunes reclamacions. Els cirurgians hem d’acceptar-ho com a part de la nostra professió, perquè et trobes amb gent que busca treure profit d’una situació determinada o, simplement, persones que no han quedat contentes. Quan els resultats no són els esperats, ningú no queda content, començant per nosaltres mateixos. Tanmateix, penso que he tingut sort i no m’ha correspost viure gaires problemes. La nostra és una professió vocacional, a la qual et vas adaptant progressivament a mida que vas adquirint experiència. Al llarg de la teva trajectòria afrontaràs moments millors i altres de pitjors que caldrà assumir. Si no fos per aquest caire vocacional, a vegades acabaries llançant la tovallola. Sortosament, cada dia són menys els problemes. Entre altres raons perquè es van perfeccionant els materials de circulació extracorpòria o les vàlvules. Quan surt al mercat un nou producte, el fabricant ens sol demanar la nostra opinió, tot i que prèviament ha estat molt contrastat per la repercussió que pot tenir si no funciona degudament. Això no evita que, en ocasions, hi hagi alguna desgràcia, malgrat que el risc cada cop és menor.

Es fan progressos amb les cèl·lules mare, però trigaran a ser una realitat

En el futur algunes tècniques progressaran; com ara la TAVI (Implant Valvular Aòrtic Transcatèter), una de les alternatives a la cirurgia més important i que consisteix a implantar una vàlvula a través de l’artèria femoral o ilíaca. Requereix una petita incisió per introduir-la i de moment només es practica a pacients amb patologies imparables mitjançant cirurgia convencional, perquè les vàlvules són molt cares i cal perfeccionar la tècnica. Passa si fa no fa el mateix amb les mitrals, que reclamen una cirurgia mínimament invasiva però que plantegen un problema econòmic i presenten inconvenients. També evolucionaran en el futur. Pel que fa al Sintron, si bé hi ha anticoagulants que poden substituir-lo en situacions com per exemple arítmies, ara per ara és obligat quan intervenen vàlvules mecàniques. Quant a les cèl·lules mare, se’n fan progressos i, d’aquí uns anys, acabaran sent una realitat. Però això encara trigarem a veure-ho.

La medicina pública podria absorbir el servei de la privada

Sempre he treballat a la medicina privada, tot i que algun dels hospitals on he exercit gaudien de concert amb el Servei Públic de Salut. La sanitat pública possiblement podria absorbir el servei de la medicina privada, atès que aquesta només representa el vint-i-cinc per cent de la població catalana. Ignoro si en aquests moments de dificultats econòmiques per a les arques públiques seria assumible. Des del punt de vista polític, alguns defensen la medicina privada com a descàrrega del servei sanitari públic; però n’hi ha d’altres que reclamen destinar tots els recursos a la pública. El model d’aquest país és diferent del que vaig conèixer a França, on la salut privada estava molt suportada per l’Estat, cobrint-ne el vuitanta per cent, mentre que les mútues només s’ocupaven del vint per cent del pacient particular. Afortunadament, avui dia gaudim d’una sanitat excel·lent, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya. Està ben considerada a Europa. El problema rau a saber aprofitar bé els recursos, cosa que mai no s’aconsegueix prou bé. Tothom mira de treure el millor profit dels recursos propis, però quan es juga amb els diners dels altres no s’és tan primmirat. El més important és que la medicina, pública o privada, sigui de bona qualitat. Ara bé, la privada econòmicament és molt més sostenible que la pública encara que és imprescindible un control de qualitat rigorós.

Cardiologia integral i unitats funcionals

Avui dia existeixen moltes subespecialitats dins la cardiologia (electrofisiologia, hemodinàmica, imatge cardíaca, cardiologia pediàtrica, etc.). D’altra banda, la cardiologia està estretament interrelacionada amb altres especialitats (neurologia, medicina interna, endiconologia, pneumologia, angiologia….). L’objectiu al nostre centre de cardiologia BCN CARDIO-MEDIX és la integració de les superespecialitats cardiològiques amb altres especialitats afins, tot desenvolupant unitats funcionals de gran interès assistencial (Unitat de Arítmies, Cardiologia Deportiva, Cardiosport, Unitat d’Hipertensió, Unitat de Rehabilitació Cardíaca, Unitat de Risc Cardiovascular, Fisiosport…), que ens han permès superar els 1.200 procediments mensuals a la nostra clínica.

Sovint és difícil compaginar medicina i família

Freqüentment, la professió mèdica lliberal, la pressió assistencial i les urgències condicionen la vida de molts plans familiars. En aquest respecte haig d’agrair a la meva dona la seva paciència, el seu suport i la seva ajuda permanent al llarg de la meva vida professional. Al meu fill no li he pogut dedicar, probablement, el temps que hauria volgut. «No vull portar la teva vida», em va dir un dia de molt petit, deixant-me clar que no intentés arrossegar-lo al terreny de la medicina. Ho vaig comprendre, i alhora vaig sentir com si m’hagués tret un pes de sobre, no sé ben bé per què; potser perquè la medicina ha canviat molt i s’està quedant enrere l’època gloriosa de la cirurgia cardíaca convencional. Sense excessiu interès per les ciències, tot al contrari que per les lletres, la literatura, la cultura i les humanitats, en aquest àmbit destaquen les qualitats del meu fill: intel·ligència intuïtiva i emocional, perspicàcia i una memòria inusual. Al banda de les discrepàncies obligades per motius generacionals, gaudim d’una relació excel·lent i de complicitat en moltes idees i opinions, cosa que suposa per a mi una gran satisfacció. M’agradaria arribar a ser tan important per a ell com els meus pares ho foren per a mi. El meu pare era una persona molt humana, a qui li agradava molt llegir, sobretot història. Fou un pioner de la cirurgia cardíaca, juntament amb els doctors Josep Paravisini o Puig i Massana o Caralps. Va marxar a Suècia a fer l’especialitat quan tot just començava la cirurgia cardíaca. Va fer pulmó, les primeres operacions de cor… I, en tornar a Barcelona, començà amb la cirurgia cardíaca. Jo he viscut la part bona d’aquesta cirurgia, quan ja estava desenvolupada. Abans es passaven moltes hores en el quiròfan, amb problemes de tota mena, com els de coagulació, es feien dues intervencions a la setmana com a molt, el pacient dormia al quiròfan per si sagnava… Eren temps complicats i amb uns resultats molt diferents als actuals. El preu dels pioners…