Text del 01/06/2016
ARTUR MAS I GAVARRÓ
Barcelona
Nét de fabricants per partida doble, havia de ser un home d’empresa i economia fins que la política el va temptar per dur-lo a les pàgines de la història. Per esdevenir President de la Generalitat ha hagut de superar més d’una conjura, com sol passar als veritables homes d’Estat. Durant anys partidari de l’autogovern de Catalunya dins d’Espanya, avui és un independentista convençut per la via de la reflexió. Sobre el futur del Procés que ha ajudat a impulsar, fa seva la frase de Churchill: «Si hi ha voluntat, hi ha camí».
Un bocí de pa del dia
Com tantes famílies, la meva també té vivències de les penúries de la Guerra Civil. Recordo que el meu pare m’havia explicat que, de petit, anava a rebre l’àvia a l’estació de tren per veure si havia aconseguit pa del dia a Vilassar. No és que arribessin a passar gana, però de penes, en van patir moltes. Per la seva banda, per a la meva mare la guerra va transcórrer a un mas de Reus. Allí tenien aviram i animals, i amb la cooperació i l’intercanvi amb altres pagesos, van aguantar com van poder. A la meva família, en general, van ser afortunats perquè no van viure cap cas d’exili o de persecució política, bàsicament perquè es dedicaven més al treball que no pas a les idees. Tampoc no van ser expropiats, perquè no tenien grans propietats.
No oblidar el passat no significa utilitzar-lo per atiar desavinences
La memòria històrica, com el seu nom indica, està per no ser oblidada, sinó s’anomenaria «desmemòria». Oblidar els fets més tràgics i sagnants de la història de la humanitat seria perdre l’oportunitat d’aprendre dels nostres errors, perquè desgraciadament la tendència a ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra és una constant de les persones que es repeteix a totes les cultures i a tots els temps. La gestió de la memòria històrica, però, ha de ser molt acurada, perquè sempre hi ha algú que se’n vol aprofitar, que la vol utilitzar com a instrument de revenja i odi permanents; sempre hi ha algú interessat que les ferides no es tanquin.
Aquells estius a Vilassar de Mar
Vaig tenir una infància molt normal en el millor sentit de la paraula. Tinc un germà amb el qual ens portem onze mesos i mig. No érem bessons, però gairebé, i sempre anàvem junts a tot arreu. Als sis anys, vaig començar l’escola, i ja de ben petit vaig ser un estudiant aplicat. Tots els estius els passava a Vilassar de Mar, el poble de la meva família paterna (el meu besavi era fill d’allà). Eren mesos divertits i mandrosos, de mar i platja. Em passava el juliol, l’agost i el setembre banyant-me, anant en bicicleta i fent amistats; unes relacions que en molts casos han durat tota la vida. En aquella època, Vilassar de Mar era encara un poble petit i tranquil, ple d’encants; avui també ho és, però llavors encara ho era més. A casa, ni érem pobres ni tampoc no teníem grans coses materials, però és cert que els tres mesos d’estiu ens ho passàvem molt bé i carregàvem les piles per al setembre i el retorn a l’escola i a la feina.
Gran influència dels avis i de les seves fàbriques dins la meva vida
Vaig perdre el primer avi quan tenia vuit anys, just després de fer la primera comunió. Tinc el record d’haver-lo vist mort al seu llit, perquè els pares m’hi van obligar. Va ser la primera persona que veia morta fora de la televisió, i em va impactar molt. El segon avi el vaig perdre amb divuit anys. Ja estava més fet. Les àvies les vaig gaudir més anys. L’última va morir quan jo ja tenia més de quaranta anys. Fins ben entrada a l’edat adulta, prop de la vintena, cada dissabte anàvem a casa dels avis de Barcelona –eren de Vilassar i Mataró, però vivien a la Ciutat Comtal– , i cada diumenge, a casa dels avis de Sabadell. Aquesta era la nostra tournée invariable dels caps de setmana. I això era així gairebé tot l’any, llevat de l’estiu, que el passàvem sencer a Vilassar. Tot plegat va fer que els avis i tot el seu món tinguessin una gran influència en mi, en concret els negocis familiars, la fàbrica metal·lúrgica (d’aparells d’elevació, muntacàrregues i ascensors) del Poblenou dels uns, i la fàbrica llanera de Sabadell dels altres. Hi anava molt sovint, i m’interessava per cóm funcionava tot. Els avis no ens consentien, com fem ara amb els néts. Ens inculcaven el valor de l’esforç i el sacrifici. Amb això no vull dir que l’educació que vaig rebre a casa o a la família fos rígida. De cap manera. Però sí que ens regia un cert ordre, i tothom era molt conscient de les seves responsabilitats.
Estudi, treball i diversió, per aquest ordre
Potser per aquesta raó les coses a casa funcionaven i sortien rodades. D’adolescent em vaig divertir molt, com sempre acostumen a fer-ho la majoria dels adolescents, si bé no puc dir que sobrepassés gaires límits ni fes gaires bogeries. En realitat, val a dir que mai no vaig supeditar la responsabilitat a la diversió. Vaig estudiar, vaig treballar i em vaig divertir, però sempre per aquest ordre. En aquest sentit, segurament sóc un exemple perfecte de la meva educació, molt marcada pel tarannà propi de la cultura catalana.
Família dedicada a l’empresa i a l’economia
No vaig rebre mai cap orientació per dedicar-me a l’activitat política. Més aviat, el contrari. Ni la família, ni l’escola, –ni tan sols la universitat–, em van influir en aquest sentit. L’ambient que jo havia respirat a casa, tant per part dels avis com per part dels pares, era el de l’empresa i l’economia, i em vaig formar pensant que m’hi dedicaria. I de fet, m’hi vaig dedicar durant uns vuit o deu anys. En paral·lel, però, vaig anar desenvolupant la meva visió del món i del seu funcionament, això que solem anomenar política. Vaig començar a tenir consciència que volia aportar quelcom a la meva societat a mitjan anys seixanta, una dècada d’expansió econòmica, en què la gent es començava a guanyar bé la vida. I uns temps, també, de forta immigració espanyola cap a Catalunya. La guerra feia un quart de segle que ja havia acabat, però totes les vivències del conflicte bèl·lic, així com les de la postguerra que va seguir-lo durant gairebé quinze anys, encara estaven ben presents en la memòria familiar.
De la disciplina al caos
Vaig estudiar Ciències Econòmiques i Empresarials a la Universitat de Barcelona per orientació del meu pare. Jo venia del Liceu Francès i de l’Aula, i em volia dedicar al món de l’empresa, així que el més normal hauria estat acabar a ESADE, on m’esperaven amb els braços oberts. Però el pare pensava que em convenien uns anys d’ensenyament públic, en un ambient universitari menys rígid i disciplinat que el d’aquesta escola de negocis, perquè jo ja venia d’uns anys a instituts prou rígides. Quan cursava segon d’Econòmiques i Empresarials, vaig començar alhora la carrera de Dret, de la qual, finalment, només en vaig fer dos cursos sencers. Per situar-nos, estem parlant dels anys setanta, després de la mort de Franco, amb una universitat «alçada en armes» i amb continues suspen-sions de classes. Jo venia de centres en què, si no arribava a l’hora, em castigaven; i llavors em vaig trobar amb una realitat caòtica radicalment diferent, a on, fins i tot quan arribàvem a l’hora, molt sovint no hi havia classe.
Quan era «mileurista»
Vaig acabar la carrera el 1979, amb 21 anys, coincidint amb els moments més crítics de l’anomenada Segona Crisi del Petroli. Per tant, les perspectives laborals i salarials no eren gaire falagueres. Tot i així, sabia que trobar una feina era qüestió de setmanes, i que aviat podria esdevenir el que avui anomenaríem un «mileurista», és a dir, un jove que guanyaria justet però que podria començar a tirar endavant. Lògicament, les meves primeres feines van tenir una retribució molt modesta. I no mirava mai el rellotge. Si no feia vuit hores i n’havia de fer deu, doncs les feia. A més a més, les dues fàbriques familiars treballaven també els dissabtes, com llavors encara era usual, i si necessitaven un cop de mà, hi anava. Això del cap de setmana de dos dies és una conquesta relativament nova. Tanma-teix, encara trobava temps per a la lectura, que ha estat un dels meus hàbits favorits des de sempre, a banda d’una gran font de coneixement comple-mentari a l’acadèmic.
«Si hi ha voluntat, hi ha camí»
Per ser empresari cal ser creatiu i saber assumir un seguit de riscos. Jo no sé si sóc creatiu, ho confesso; diria que no gaire. Però sí que em considero una persona que sap arriscar-se. Els problemes de la feina, tot i que em poden haver atabalat, no m’han espantat mai, perquè sempre he pensat que, per a qualsevol obstacle o contrarietat, puc trobar-hi una solució. Tampoc no m’ha espantat mai equivocar-me. De la meva etapa política, he après que et critiquen igual si fas com si no fas; i tant per tant, val més fer. Millor o pitjor. «If there is the will, there is the way»: «Si hi ha voluntat, hi ha camí», que deia Winston Churchill; una frase que sempre ha presidit les meves accions, sobretot durant aquests últims anys del Procés. De fet, més que no pas els problemes de la feina, m’han descol·locat aquells problemes que no estava a les meves mans resoldre, com ara els de salut, que et trobes tard o d’hora i que has de solucionar sense cap coneixement.
Mai no m’havia proposat ser President de Catalunya
No sé ben bé què van veure en mi els que em van triar per entrar en política i desenvolupar l’alta responsabilitat d’esdevenir el relleu d’algú amb tant carisma i prestigi com Jordi Pujol, que llavors era una personalitat gairebé omnipresent. Vull creure que van entendre que jo era algú a qui no li espantava la feina, amb un cert equilibri, amb capacitat d’arribar a acords amb gent molt diferent i amb més tirada per la pau que no pas per la guerra. Però aquestes presumptes qualitats meves són pura especulació. Puc dir, tanmateix, que si vaig acceptar el repte fou per una ambició personal en positiu. Mai no m’havia proposat ser President de Catalunya, però trobar-me en disposició de ser-ho resultà un honor i un abelliment als quals difícilment em podia resistir.
Experiència de vuit anys a diverses conselleries
Al President Pujol va costar-li molt prendre la decisió de «retirar-se», com ell en va dir. Havia guanyat sis eleccions seguides i havia governat durant vint-i-tres anys, i això només s’aconsegueix quan la gent et vota, i et torna a votar, i et torna a votar. Per tal de substituir-lo, volia algú amb caràcter i experiència. Jo no era un desconegut per a ell, perquè ja havia treballat durant vuit anys com a Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Conseller d’Economia i Conseller de Presidència. M’havia vist prendre decisions i enfrontar-me a dificultats. I sabia que jo no era una persona dòcil. Li vaig inspirar confiança. Vaig arribar a conèixer-lo estretament. Amb mi sempre va ser una persona correcta i respectuosa, que em va tractar amb gran deferència i respecte. Mai no em vaig sentir cohibit per ell, ni amb les ales tallades, ni obertament qüestionat. Circulava per alguns cercles la idea que jo era un President de transició, a l’espera d’un President «de veritat». Qui ho feia córrer, era perquè no em coneixia, ni coneixia el meu caràcter. I encara coneixia menys el President Pujol, que sabia que jo no era una persona que es deixés anul·lar ni controlar. No he tingut mai vocació de titella. Sempre he gaudit d’autonomia personal i he decidit per mi mateix.
A ningú no li agrada que un èxit es converteixi en un fracàs
No amagaré que haver estat el candidat victoriós dues eleccions seguides i no poder ser President per un acord tripartit de l’Oposició va ser un cop molt dur. A ningú no li agrada que un èxit es converteixi en un fracàs. Em va costar molt guanyar les primeres eleccions contra Pasqual Maragall, l’Alcalde de les Olimpíades, que era l’altre gran tòtem de la política catalana juntament amb Jordi Pujol. Vaig superar-lo per un marge molt estret de vots, però finalment el van fer a ell President. Quatre anys després, vaig tornar a guanyar les eleccions, i un segon tripartit va fer una altra vegada tot el possible perquè jo no fos President, de manera que José Montilla acabà ocupant el càrrec.
Independentista per reflexió
Qui cregui que vaig impulsar el Procés com a resposta al poc cas que se m’havia fet a Madrid, o pel fracàs del segon Estatut, té una visió errònia dels esdeveniments. No va ser cap acte de venjança personal, sinó fruit de la convicció, meditada i sentida, que o bé fèiem quelcom diferent, o bé ens estavellàvem directament contra les roques com a país. Sense pacte fiscal, sense concert econòmic, sense possibilitat d’administrar els nostres diners i amb un Estatut cada vegada més retallat, Catalunya es quedava sense espai, sense projecte i sense futur propi; estava condemnada a esdevenir una autonomia cada vegada més residual. Si a aquest escenari li afegim la manifestació d’un milió i mig de persones de l’onze de setembre del 2012, jo crec que és molt fàcil comprendre per què vaig decidir fer el cop de timó d’iniciar el procés de transició nacional cap a la independència. Convocar eleccions anticipades va ser la manera més lògica i racional de donar versemblança i visibilitat al canvi. Qui vulgui entendre-ho com un cop de puny sobre la taula, que ho faci; però en realitat va ser el resultat d’una profunda reflexió personal. No és que jo em faci independentista de la nit al dia. Com molta altra gent, com molts altres catalans, com Jordi Pujol, CiU o el PSC, jo durant anys havia intentat construir la Nació catalana dintre del marc de l’Estat espanyol. Val a dir que Esquerra Republicana de Catalunya sí que parlava d’independència abans, però tanmateix no predicava amb els fets, perquè va fer President de Catalunya José Montilla, que sempre ha estat clarament contrari a la creació d’un Estat català independent.
Evolució del catalanisme de l’autogovern a l’Estat propi
No entenc que se’m retregui que no sigui un independentista de tota la vida, perquè entre els agents polítics actuals del Procés, els indepen – dentistes de tota la vida, de veritat, de fets i no de paraules, es poden comptar amb els dits de la mà. Sóc independentista de fa poc, d’acord, però m’hi he posat amb totes les conseqüències, fins al punt d’afrontar una querella per la via penal per haver posat les urnes en favor d’aquest gran ideal. Amb el segle XXI, el catalanisme ha fet un gran canvi, perquè durant cent anys no ha estat un moviment independentista. Hi ha hagut independentistes, és clar, però el gruix del catalanisme, allò que ha buscat des de finals del segle xix i durant tot el segle XX ha estat desenvolupar democràticament l’autogovern d’una Catalunya rica i plena dintre de l’Estat espanyol. Aquest ha estat l’escenari geopolític sobre el qual han treballat la Lliga, ERC, el PSC, el PSUC, Iniciativa per Catalunya i el 90% de les forces del catalanisme. L’Artur Mas no independentista forma part d’aquest escenari, que és un escenari que s’acaba amb la sentència de l’Estatut de juny del 2010, que marca un abans i un després històric dels nostres interessos com a país. Passar de construir l’autogovern dins d’Espanya a construir el nostre Estat propi és la conseqüència lògica de tot plegat. I l’Artur Mas independentista també. Gràcies a aquelles persones no havíem estat independentistes mai i que ara ho som, l’independentisme ha sortit de la marginalitat, perquè no hem d’oblidar que, fins fa molt poc, la majoria dels ciutadans li girava l’esquena a l’hora de votar.
Em van difamar i ningú no ha dimitit: aquesta és la qualitat de la democràcia al Regne d’Espanya
Que algú que representava socialment el que jo represento prengués l’opció independentista feia trontollar els esquemes del Govern espanyol, acostumat a combatre independentistes radicals al carrer però no independentistes d’ordre a les institucions. Jo, per a l’Estat espanyol, representava –i encaro ho represento– aquest perill. Això explica la campanya per difamar-me que van ordir amb el pretext d’un compte fantasma a nom meu a Suïssa, traient de context un tema del meu pare. El moment triat per esbombar-la, en vigílies d’unes eleccions que havíem plantejat com a plebiscitàries, evidentment no va ser causal. Van obtenir el resultat pretès, perquè em van fer perdre molts vots. Tot i així, vaig treure’n suficients per continuar sent un problema per a ells. Tot aquest afer ja està fet, ja forma part de la història, però explica molt bé de quina qualitat és la democràcia a l’Estat i quin fair play podem esperar del Regne d’Espanya com a institució. Intentar enfonsar i difamar un polític escollit demo-cràticament a les urnes des dels organismes de l’Estat, amb falsos informes policials inclosos, és perfectament possible sense que ningú hagi de dimitir i tothom se’n desentengui, des del policia que va posar la seva signatura fins al President del Govern central, passant pel Ministre d’Interior de torn. Per això serveix la memòria històrica: per extreure’n aquest tipus de lliçons. Aprofito per dir que mai no he tingut diners, no ja fora d’Espanya, sinó fora de Catalunya.
No pretenc altra cosa que ajudar
S’ha especulat molt sobre quin és el meu sentit actual dins la política catalana, i es continuarà especulant mentre mantingui una vida política activa. Realment, però, jo no tinc altra ambició que ajudar tant com pugui el President Puigdemont en l’empresa comuna que compartim. De cap manera pretenc tornar a la Presidència de la Generalitat. Aquest ja no és el meu paper, i encara menys el meu desig. És una etapa que ja he cobert, que ja he viscut. Me’n vaig apartar voluntàriament perquè el projecte inde-pendentista tingués continuïtat, atès el fet que per a alguns dels seus actors imprescindibles semblava que jo era un problema. Això no vol dir que m’ho miri des de fora o me’n desentengui. Faré tot el possible perquè Catalunya se’n surti bé del gran projecte que té entre mans. I si, per desgràcia aquest projecte es complica en excés, faré tot allò que estigui a les meves mans per tancar-lo amb la major de les esperances col·lectives.
Recordar els morts i tenir cura dels vius
Les morts prematures han estat una constant massa habitual al meu entorn familiar. Sóc conscient que hi ha famílies que de ben segur n’han patit més. Però això no treu que la nostra hagi estat colpida per aquest tipus de desgràcies amb més intensitat que no pas la mitjana. Ho dic perquè, a casa, érem quatre germans, dos nois i dues noies, i les dues noies, més joves que els nois, van morir respectivament amb 45 i 56 anys, com qui diu a la flor de la vida. Va ser molt dur; i encara ho és més si penso com ho va patir la meva mare, perquè és molt pitjor perdre un fill que un germà. I dos fills, ja no sé ni imaginar-m’ho. Aquesta mena de dissorts, afortunadament, no les pateix tothom. En tot cas, cal recordar sempre els morts i tenir cura dels vius: en això consisteix bàsicament la vida.
