Text del 2002
Des de fa alguns anys, la Fundació Montserrat Junyent i Parera porta desenvolupant tasques benèfiques i socials adreçades a gent de Vilafranca del Penedès. La seva labor s’inspira en la tasca que va dur a terme en vida Montserrat Junyent i Parera, una defensora dels drets del treballador i plenament involucrada en les accions de serveis socials i d’ajuda a la població, sobretot jove. La seva desaparició en plena joventut va portar la seva família a plantejar-se la creació d’una entitat que pogués ajudar la gent seguint l’esperit que Montserrat els va transmetre. Era una tasca complicada en la qual s’hi va involucrar tota la família.
Jordi Junyent i Parera i Isabel Gonzalo Dallerès representen la família, que integra el Patronat de la Fundació. “Després de la mort de Montserrat vam decidir que els diners recollits del tràgic accident que va patir els destinaríem a crear una fundació. Volíem fer alguna cosa per a la societat, per a la gent amb necessitats a qui la meva germana havia dedicat la seva vida. El primer pas per crear la Fundació el vam fer els germans i els cònjuges, amb la mare al capdavant”, expressa Jordi Junyent.
L’Ajuntament de Vilafranca va acceptar de col·laborar amb la Fundació i també ho va fer Càritas, amb una forta presència a la capital de l’Alt Penedès, en qualitat de patrons. Isabel Gonzalo ens comenta sobre això: “Primer es va crear la Fundació i posteriorment es va demanar a l’Ajuntament que donés el seu suport a l’entitat. A través de la seva Àrea de Serveis Socials ens podien assessorar sobre quins eren els problemes socials del moment al municipi. Nosaltres desconeixíem aquell camp i necessitàvem l’orientació del professionals. De la mateixa manera, Càritas, una de les entitats que més treballen aquest àmbit, ens va prestar una ajuda essencial.”
“El primer pas, després de crear la Fundació, va ser la compra d’un immoble al centre de la vila, a Vilafranca. Es trobava en molt mal estat. La nostra idea era rehabilitar-lo per fer-ne habitatges per a aquelles persones que els haguessin de menester, les mateixes que Montse havia ajudat en vida: dones maltractades que abandonen el seu habitatge, gent jove amb problemes, gent gran sense llar… En realitat, aquesta era una de les necessitats més grans de Vilafranca.” Un cop detectada la necessitat, s’havia de buscar l’ajut institucional per donar més consistència al projecte.
“Es va signar un conveni amb l’Ajuntament de Vilafranca segons el qual, aquest consistori, una vegada rehabilitat l’edifici, a través de l’àrea de Benestar Social, s’encarregaria durant uns anys de la seva gestió, cedint-ne el seu ús, sempre amb finalitats d’assistència social a persones beneficiàries prèvia aplicació d’uns criteris aprovats pel Departament de Serveis Socials de l’Ajuntament. L’ocupació d’aquests, en qualsevol cas, és només temporal.”
Però un dels fets més significatius d’aquest projecte de rehabilitació té a veure amb les persones que han dut a terme les obres. “Els encarregats de realitzar les obres de rehabilitació, que es van iniciar el 1996, han estat persones procedents de l’Escola Taller de Vilafranca. Aquest centre de formació està format per nois joves que han patit un fracàs escolar, que no tenen un ofici però que demostren un interès per reinserir-se a la societat. El nostre projecte permetia integrar aquest col·lectiu amb dificultats d’aprenentatge i dur a terme una tasca docent, ensenyar-los un ofici, en un moment en que hi ha un evident manca de professions bàsiques com la de pintor, paleta, soldador, fuster, electricista… L’Escola Taller depèn de l’Ajuntament de Vilafranca, amb qui vam signar un conveni de col·laboració per poder fer partícips els nois del centre, i que es va fer càrrec de la direcció de les obres que van ser dissenyades pels serveis tècnics.”
La rehabilitació de l’edifici just s’acaba de finalitzar. Hi ha sis habitatges, dos d’ells adaptats per a persones minusvàlides i, a més a més disposa d’ascensor. Jordi Junyent ens comenta: “Podria semblar que l’objectiu de la Fundació ja s’ha complert però creiem que podem continuar realitzant tasques d’ajuda a la societat. De moment, ens hem reservat els baixos de l’edifici per llogar-los i obtenir alguns diners que ens permetrien dur a terme altres accions. Com que la societat és molt canviant hem d’estar atents a les problemàtiques que sorgeixen i ajudar a les persones que més ho necessitin. En aquests moments un dels temes que més ens preocupa és el de les dones maltractades que se separen. Si bé fa uns anys era prioritària l’atenció als drogodependents i als afectats de sida, avui han sorgit altres problemes que també s’han de valorar i atendre.”
La família Junyent viu aquest projecte amb molta il·lusió, mantenint viu el record d’una persona que va lluitar per aconseguir de fer més fàcil la vida de col·lectius desprotegits i amb problemes desatesos. “Montserrat era una persona lluitadora, va ser de les impulsores del moviment obrer a Vilafranca. Va fundar l’UGT (Unió General de Treballadors) de la població a principis dels anys setanta, durant el procés democràtic, va bellugar-se en comitès d’empresa per defensar els tre-balladors. Posteriorment va treballar a l’Ajuntament de Vilafranca impulsant la creació de l’Escola Taller Francesc Lairet. Havia organitzat, en col·laboració amb Càritas, accions per acollir els immigrants que durant l’època de la verema arribaven al Penedès.”
És una fundació petita però que, dins del context sociocultural d’una ciutat important com és Vilafranca del Penedès, ha tingut un paper significatiu i, per sobre de tot exemplar. El repte inicial s’ha assolit, segurament en gran mesura, gràcies a la ferma voluntat de la mare de Montserrat, “ella ha estat l’ànima del projecte. De fet, ha pogut veure complert el somni i, tot i els seus 82 anys, encara segueix esperançada de continuar ajudant la societat tal i com ho va fer i ho seguiria fent la seva filla.”
