Sra. Isabel Gonzalo Dellerès
Sra. Isabel Gonzalo Dellerès
PC, 12è VOLUM. Fundacions

SRA. ISABEL GONZALO DELLERÈS I SR. JORDI JUNYENT PARERA

FUNDACIÓ MONTSERRAT JUNYENT I PARERA

Text del 2002

Des de fa alguns anys, la Fun­­­dació Montserrat Junyent i Pa­­rera porta desenvolupant tas­ques benèfiques i socials adre­­çades a gent de Vila­fran­ca del Penedès. La seva la­bor s’ins­pi­ra en la tasca que va dur a ter­me en vida Mont­ser­rat Junyent i Parera, una de­fen­sora dels drets del tre­ba­llador i ple­na­ment in­vo­lu­cra­da en les accions de ser­­veis socials i d’ajuda a la po­­blació, sobretot jove. La se­va de­sa­pa­rició en plena joven­tut va por­tar la seva família a plan­­­te­jar-se la creació d’una en­ti­tat que pogués ajudar la gent se­guint l’esperit que Mont­­se­rrat els va transmetre. Era una tas­ca complicada en la qual s’hi va involucrar tota la família.

Jordi Junyent i Parera i Isabel Gonzalo Dallerès representen la família, que integra el Patronat de la Fundació. “Després de la mort de Mont­serrat vam decidir que els diners recollits del tràgic accident que va pa­tir els destinaríem a crear una fundació. Volíem fer alguna cosa per a la so­ci­e­tat, per a la gent amb necessitats a qui la meva ger­ma­na havia de­di­cat la seva vida. El primer pas per crear la Fundació el vam fer els germans i els cònjuges, amb la mare al capdavant”, ex­pres­sa Jordi Junyent.

L’Ajuntament de Vilafranca va acceptar de col·laborar amb la Fundació i tam­­bé ho va fer Càritas, amb una forta presència a la capital de l’Alt Pe­nedès, en qualitat de patrons. Isabel Gonzalo ens comenta sobre això: “Pri­mer es va crear la Fundació i posteriorment es va demanar a l’Ajun­tament que donés el seu suport a l’entitat. A través de la seva Àrea de Serveis Socials ens podien assessorar sobre quins eren els pro­blemes socials del moment al municipi. Nosaltres desconeixíem aquell camp i necessitàvem l’orientació del professionals. De la ma­teixa manera, Càritas, una de les entitats que més treballen aquest àm­bit, ens va prestar una ajuda essencial.”

“El primer pas, després de crear la Fundació, va ser la compra d’un im­­moble al centre de la vila, a Vilafranca. Es trobava en molt mal es­tat. La nostra idea era rehabilitar-lo per fer-ne habitatges per a aquelles per­so­nes que els haguessin de menester, les mateixes que Montse hav­ia ajudat en vida: dones maltractades que aban­donen el seu ha­bi­tat­ge, gent jove amb problemes, gent gran sense llar… En rea­litat, aquesta era una de les necessitats més grans de Vilafranca.” Un cop de­tec­ta­da la necessitat, s’havia de buscar l’ajut institucional per donar més con­sis­tència al projecte.

“Es va signar un conveni amb l’Ajuntament de Vilafranca segons el qual, aquest consistori, una vegada rehabilitat l’edifici, a través de l’àrea de Be­­­nestar Social, s’encarregaria durant uns anys de la seva gestió, ce­dint-ne el seu ús, sempre amb finalitats d’assistència so­cial a per­so­nes beneficiàries prèvia aplicació d’uns criteris apro­vats pel De­par­tament de Serveis Socials de l’Ajuntament. L’ocupació d’a­quests, en qualsevol cas, és només temporal.”

Però un dels fets més significatius d’aquest projecte de rehabilitació té a veure amb les persones que han dut a terme les obres. “Els en­car­re­gats de realitzar les obres de rehabilitació, que es van iniciar el 1996, han estat persones procedents de l’Escola Taller de Vila­fran­ca. Aquest centre de formació està format per nois joves que han pa­tit un fracàs escolar, que no tenen un ofici però que demostren un in­terès per reinserir-se a la societat. El nostre projecte permetia in­tegrar aquest col·lectiu amb dificultats d’aprenentatge i dur a ter­me una tasca docent, ensenyar-los un ofici, en un moment en que hi ha un evident manca de professions bàsiques com la de pintor, pa­le­ta, soldador, fuster, electricista… L’Escola Taller depèn de l’Ajun­ta­ment de Vilafranca, amb qui vam signar un conveni de col·la­bo­ra­ció per poder fer partícips els nois del centre, i que es va fer càrrec de la di­rec­ció de les obres que van ser dissenyades pels ser­veis tècnics.”

La rehabilitació de l’edifici just s’acaba de finalitzar. Hi ha sis habi­tat­ges, dos d’ells adaptats per a persones minusvàlides i, a més a més dis­po­sa d’as­­­censor. Jordi Junyent ens comenta: “Podria semblar que l’ob­jec­tiu de la Fundació ja s’ha complert però creiem que podem continuar re­­a­­­litzant tasques d’ajuda a la societat. De moment, ens hem re­ser­vat els baixos de l’edifici per llogar-los i obtenir alguns diners que ens per­metrien dur a terme altres accions. Com que la societat és molt can­viant hem d’estar atents a les problemàtiques que sor­geixen i aju­dar a les persones que més ho necessitin. En aquests mo­ments un dels temes que més ens preocupa és el de les dones mal­trac­ta­des que se separen. Si bé fa uns anys era prioritària l’aten­ció als dro­go­de­pendents i als afectats de sida, avui han sorgit altres pro­ble­mes que també s’han de valorar i atendre.”

La família Junyent viu aquest projecte amb molta il·lusió, mantenint viu el re­cord d’una persona que va lluitar per aconseguir de fer més fàcil la vida de col·lectius des­pro­tegits i amb problemes desatesos. “Montserrat era una persona llui­­tadora, va ser de les impulsores del moviment obrer a Vilafranca. Va fun­dar l’UGT (Unió General de Treballadors) de la població a prin­­ci­pis dels anys setanta, durant el procés demo­cràtic, va be­llug­ar-se en comitès d’empresa per defensar els tre-balla­­dors. Poste­rior­ment va treballar a l’Ajuntament de Vilafranca impulsant la crea­ció de l’Es­co­la Taller Francesc Lairet. Havia orga­nit­zat, en col·la­bo­ra­ció amb Cà­ritas, accions per acollir els immi­grants que durant l’è­po­ca de la ve­rema arribaven al Penedès.”

És una fundació petita però que, dins del context sociocultural d’una ciutat important com és Vilafranca del Penedès, ha tingut un paper sig­nificatiu i, per sobre de tot exemplar. El repte ini­cial s’ha assolit, se­gu­rament en gran mesura, gràcies a la ferma voluntat de la ma­re de Montserrat, “ella ha estat l’ànima del projecte. De fet, ha po­gut veure complert el somni i, tot i els seus 82 anys, encara segueix es­pe­rançada de continuar ajudant la societat tal i com ho va fer i ho seguiria fent la seva filla.”