Text del 2002
La nostra raó de ser és difondre el problema i sacsejar les consciències.
.
Hi ha situacions socials tan greus que fan sorgir de la societat civil aquella persona decidida, constant i amb esperit de lluita per fer moure les institucions responsables i engegar les iniciatives necessàries, en benefici dels més desfavorits de la societat. A Barcelona ciutat l’OMS parlava d’unes 20.000 persones disminuïdes psíquiques l’any 1959. Josi Llorens va veure com la seva vida canviava radicalment quan el seu fill Joan va entrar a formar part d’aquest col.lectiu. Era el primer dels seus quatre fills, nascut el 1951: “És molt dur assumir que un dels teus fills pateix una anomalia per una errada o negligència mèdica. A aquest fet s’hi afegia la manca total d’infraestructures i serveis per a aquestes persones, que quedaven arraconades i excloses de la societat. Calia la unió que dóna la força per despertar la consciència de la societat i dels governants, que aleshores la tenien totalment adormida, per plantar cara a l’adversitat.”
En aquest sentit, la senyora Llorens no pot silenciar que “aquells anys van estar marcats per les seqüeles i la batzegada d’una guerra civil salvatge. De fet, encara avui les arrosseguem.”
A banda dels sentiments de frustració de veure com un sistema de govern antidemocràtic i anticatalà s’instaurava, va haver de patir la desídia que hi havia pels disminuïts i, anys després, ja en el període de transició política (1978), va viure la mort del seu tercer fill, Jordi, lícit lluitador antifranquista, en circumstàncies misterioses: “Francesc i Àlex, els meus altres dos fills, sempre s’han involucrat en cos i ànima per ajudar el seu germà i per la integració de les persones com ell a la societat (actualment s’hi dediquen professionalment). De fet, Francesc és el President de l’ACELL i d’Special Olympics, i Director Gerent del Grup Cooperatiu TEB. Des de la seva posició sempre ha intentat dignificar i socialitzar tots els aspectes de les persones amb retard mental, tant en el vessant laboral com en l’esport, estimulant la seva evolució personal, vital i social.”
En aquelles circumstàncies, a la dècada de 1960, quan no existia cap mena de base d’actuació, el matrimoni Martínez de Foix i Llorens, creà la primera associació de pares amb fills disminuïts de Barcelona, associació que després crearà la cooperativa Taller Escola Barcelona (per iniciativa del pare, Josep Martínez de Foix, que la presidí de 1974 a 1982). I el 1999 va néixer ja la Fundació tutelar privada: TEB/Fundació. Actualment, la Fundació utilitza en benefici dels seus tutelats la xarxa de serveis que dirigeix i administra la Cooperativa TEB, dotada d’un equip professional i tècnic eficient i ben preparat que permet als seus usuaris (500 persones) guanyar-se la vida amb el sou mínim interprofessional en sis tallers, i beneficiar-se de programes individuals; de vacances; de serveis mèdics; activitats esportives, culturals i d’atenció especialitzada en llars-residències en set pisos urbans (40 persones ateses). En conjunt, una cadena de prestacions que permeten la integració sociolaboral, i asseguren un alt nivell de qualitat de vida als tutelats: “Aquesta experiència ha estat molt positiva perquè hem pogut comprovar que esdevenien independents econòmicament, fins el punt que a final d’any molts han aconseguit fer alguns estalvis dels seus ingressos.”
Amb el valor afegit que la Fundació sap què fan i on són els seus tutelats: “Hem creat el que anomenem llars-residències, i aquesta és una de les nostres prioritats, perquè els pares es van fent grans i una de les seves preocupacions és què passarà el dia que faltin. La participació de les autoritats polítiques ha estat molt destacada. En concret, ens referim a l’alcalde de Castellar del Vallès, el senyor Corominas, que va cedir terrenys del polígon industrial per a la construcció d’un Centre (TEB/Castellar) en el qual treballen 100 usuaris del seu municipi i rodalies.”
La constitució oficial de la Fundació l’any 1990, que va comptar amb dos vicepresidents de la categoria dels senyors Agustí de Semir i Rodolf Guerra, té per objectiu fer-se càrrec de tots aquells adults amb mancances sense familiars directes i de fer de tutors. S’organitzen conferències bianuals a càrrec de professionals i tècnics perquè ajudin a les famílies a procedir amb el tràmit d’incapacitació dels seus fills per aconseguir-ne la protecció legal i jurídica –en el futur en benefici de l’interessat–, i amb el retorn de la pàtria potestat als pares. Són més de 150 les sentències d’incapacitació aconseguides. La segona edició del llibre “T’ho devia, Joan – Història breu dels Disminuïts Psíquics a Catalunya”, l’import del qual va destinat a TEB/Fundació, fa una extensa exposició d’aquest tema. Escrit per Josi Llorens, recull les iniciatives dutes a terme i diversos documents històrics. En un fragment diu: “Davant la mort és quan tots som iguals de veritat. I tots podem ser solidaris per a un món millor: fent donació en vida dels òrgans vitals a través de fundacions específiques. És així com ens dirigim a la societat: fent un crit d’atenció per atreure a favor nostre la solidaritat ciutadana. La Fundació TEB ho fa pels nostres tutelats disminuïts psíquics però alhora manifesta la seva corresponsabilitat iniciant l’acció d’activar la generositat, convidant a tothom a donar als altres. Donar i rebre a canvi de res, senzillament pel corrent de sensibilitat humana que ens uneix.”
I afegeix: “La nostra raó de ser i el compromís que hem adquirit és no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança per arribar a la plenitud de drets d’aquestes persones.”
La plena arribada de la democràcia i de les llibertats va significar una entesa molt més gran amb les institucions de govern: “La sensibilitat del govern català envers aquestes qüestions sempre ha estat l’encertada, especialment pel que fa al sector dels disminuïts, cosa que no passava amb les autoritats anteriors de l’Estat espanyol. La veritat és que ni traduint ens enteníem, a Madrid. El nostre creixement important va començar el 1980.”
TEB/Fundació és un exemple més de l’esperit de lluita i millora que la societat civil ha impulsat paral·lelament a les institucions catalanes com a suport per garantir els senyals d’identitat propis i de progrés: “En fer balanç ens adonem del llarg camí que encara ens queda per recórrer, però, alhora, el trajecte ja fet ens dóna força i motius per afrontar els nous reptes amb energia. Aquesta anàlisi també ens permet veure el gran avanç a les comarques de Catalunya en els últims 15 anys, precisament quan sembla que la ciutat de Barcelona viu el fenomen a la inversa per inèrcia municipal.”
Per la seva tasca han obtingut diversos reconeixements oficials: a la Cooperativa i Centres TEB se li va atorgar el 1994 la Creu de St. Jordi i, a títol personal, la Sra. Llorens va rebre el 1999 la Medalla de Plata a la Solidaritat Civil, i el 2000 la Medalla Francesc Macià.
