Text del 2002
El cavall ha format part de la vida de l’home des d’èpoques primerenques, com a animal de càrrega i de transport. Tot i així, els humans no hem aconseguit tenir-hi una relació equitativa, sinó que més aviat aquesta espècie ens considera “depredadors”, és a dir, animals que els podem atacar, matar i alimentar-nos-en. Pedro Jaramillo, gerent del Centre Hípic Girona ens explica el perquè: “Intimidem els cavalls pel fet que els mirem de front i perquè les nostres orelles tenen una posició vertical –d’atac– quan hi parlem.”
En canvi, la noblesa d’aquests mamífers es demostra amb l’evidència que “el cavall és l’únic animal que sempre et mostra el seu tarannà i els seus sentiments.”
La impulsora i creadora del Centre Hípic Girona, Manu Germano, ha estat lligada des de la infantesa al món dels cavalls: “Sóc egípcia, concretament d’Alexandria, i em vaig criar al bell mig del desert. Quan, juntament amb la meva família, em vaig traslladar a Barcelona vaig perdre la relació amb el medi, però anys després vaig desitjar tornar a viure enmig de la natura i tenir un contacte més sovintejat amb els cavalls.”
Aquest retrobament amb la natura i amb els cavalls havia de ser respectuós amb aquests animals. Per aquest motiu es va decantar per obrir una escola d’equitació seguint el model de la doma clàssica, però fent servir “sistemes naturals en què no s’inclouen instruments de càstig físic ni cap tècnica que pugui violentar l’animal. Es tracta de treure el millor del cavall, de respectar-ne les especificitats i de no exigir-los més del que poden donar perquè els cavalls, com les persones, tenen dies millors i pitjors.”
Aquest sistema d’aprenentatge pot ser utilitzat amb exemplars de totes les races i emprar-se per reconduir animals que hagin estat domesticats seguint els mètodes més tradicionals i que presentin trastorns de conducta: “Som molt generosos amb els cavalls perquè ells ho són amb nosaltres. Quan tractem un poltre amb una actitud agressiva hem d’entendre les seves motivacions i estimar-lo.”
La seva experiència els duu a afirmar que “els cavalls amb comportaments violents són rehabilitables.”
Fins i tot, “poden arribar a ser muntats per nens després de la recuperació.”
El Centre Hípic Girona ha enfocat la seva tasca en dos vessants. El primer és la difusió d’aquesta afició entre les generacions més joves. Per aconseguir aquest objectiu, no només organitza classes i activitats hípiques, sinó també activitats que fan colla entre els diferents membres del centre i que enforteixen la responsabilitat i estimació cap als cavalls: “Partint del fet que un centre de les nostres dimensions no podia pas assumir la compra de cavalls destinats exclusivament a les competicions, vam apostar per l’adquisició de poltres, els quals necessiten ser alimentats i tractats adequadament. Aquesta és una de les tasques dels joves integrants del centre, la qual, des del punt de vista personal, és molt important perquè els fa responsables del creixement i evolució del cavall –una evolució que és paral·lela a la seva mateixa. A més a més, també s’han de fer càrrec durant el cap de setmana d’algunes de les tasques de neteja i manteniment de les quadres.”
Seguint aquestes directrius ja han aconseguit presentar alguns exemplars a proves d’equitació, sense oblidar mai, però, que la competició ha de ser per a l’humà i el cavall una font de distracció i no pas de pressió: “A l’hora d’encarar qualsevol exercici, els nens tenen present que surten a la pista a pintar el seu quadre, de manera que qualsevol esborrall és justificable i l’exercici, millorable amb la pràctica.” Com que els joves genets treballen en equip desenvolupen capacitats autocrítiques, autocorrectives i de cooperació amb la resta del grup.
Aquesta primera proposta del centre s’inscriu dins la doma anglesa, “a pesar de seguir un procediment diferent per aconseguir el mateix objectiu: la perfecció formal.”
En aquest sentit, el centre és membre de la British Horse Society, una entitat que no només es proposa finalitats esportives, sinó la conservació d’un model “de disciplina, de correcció en el comportament, en el vestit i en les instal·lacions, de competicions i de tracte humà en el món de l’hípica.” Al mateix temps, també és un club federat, per la qual cosa organitza dues competicions anuals.
El segon vessant és el de l’equitació terapèutica o equinoteràpia. Aquesta tècnica es va començar a aplicar “a soldats amputats durant la Primera Guerra Mundial per tal de rehabilitar-los anímicament.”
A partir de 1965, aquesta tècnica va començar a aplicar-se de forma sistemàtica a països com França, Dinamarca o Suïssa. Aquesta possibilitat terapèutica és “una tècnica que utilitza el cavall com a mitjà per al tractament de persones amb discapacitats físiques, psíquiques i sensorials. Es basa en l’aprofitament dels moviments tridimensionals del cavall per tal d’estimular el moviment de la musculatura i de les articulacions de les persones tractades. Per altra banda, el contacte amb l’animal comporta beneficis cognitius i comunicatius.”
Aquest tractament pot ser aplicat a persones afectades per les següents lesions o afeccions: amputacions, autisme, dificultats d’aprenentatge, discapacitats auditives o visuals, distròfia muscular, esclerosi múltiple, hiperactivitat, lesions o paràlisi cerebrals, síndrome de Down, problemes de concentració, persones amb un retard mental o amb malalties mentals, etc. Per afegitó, l’equinoteràpia és molt útil en la recuperació de problemes conductuals, d’inadaptació i marginació social. Per desgràcia, el tractament no està finançat pel sistema de sanitat públic, i el seu cost ha de ser assumit per l’afectat; un cost que mai no és real perquè “als nombrosos professionals que hi participen els mou principalment la vocació. L’èxit de la nostra institució es deu a la seva cohesió i identificació amb el centre.”
Per aquesta raó, Manu Germano i Pedro Jaramillo voldrien aprofitar aquestes línies per deixar constància “del nostre agraïment per la seva tasca quotidiana.”
