Text del 2002
Si a una persona li agrada el tango i ho prova ja ha begut oli; això és com una droga.
Mai l’home i la dona havien estat tant confrontats i alhora tant units com en el tango, un ball íntim i sensual que atreu adeptes de tot el món. Cada any centenars d’incondicionals de les milongues viatgen des de racons geogràfics distants fins al bressol d’aquesta dansa, la mítica Buenos Aires, per aprendre, perfeccionar i continuar perllongant la seva existència lluny de les fronteres que la van veure néixer. Sorgida de la fusió d’un ampli ventall de nacionalitats i cultures instal·lades a finals del segle XIX en la terra de les grans promeses, el continent americà, concretament en la ciutat bonaerense, continua sent avui dia un dels balls de parella més populars. Des de 1998, s’ha instal·lat a Sabadell una petita pàtria del bandoneó arrabalero: L’escola Tu i Jo Tango promociona i difon l’aprenentatge d’una dansa que defuig dels tecnicismes i les grandiloqüències, i que reclama més que mai un espai per a la sensibilitat. Els professors de ball de saló Àngel González i Margarida Solà també van quedar atrapats per l’embruix del tango i res millor per sanar del seu encanteri que deixar-se emportar i no resistir-se. “Fa déu anys vam veure ballar a uns ballarins argentins i ens va agradar molt. Ens vam començar a moure per aprendre-ho. Vam trobar uns professors de Barcelona que havien rebut classes a Buenos Aires i ens vam iniciar amb ells.”
Els viatges a la capital argentina i les classes magistrals amb experts de reconegut prestigi han completat una formació que no va trigar a donar fruïts. “Juntament amb altres parelles, que encara continuen amb nosaltres, com el Joaquim i la Júlia, el Manel i la Maria, el Franc i l’Àngels o el Rafa i la Rosa, vam acabar fundant l’Escola, que és oberta a tot aquell que té interès a entrar dins d’aquest món”, expliquen.
Defineixen el tango com una manera de viure, de sentir i de concebre apassionadament l’existència i el món: “És una música popular però no folklòrica, no és una dansa típica dels antics pobladors de la Pampa sinó que sorgeix de la immigració i de l’aportació cultural de portuguesos, espanyols, italians, argentins, centreeuropeus i molts africans provinents de Cuba”, afegeixen, abans de definir el seu estil a la pista com “suau, recollit i elegant, sense estridències; propi dels bons milongueros.”
De fet, ells també han contribuït a recuperar l’essència originària d’aquest ball, l’autèntic Tango argentí, allunyat de l’anomenat Tango europeu, “que és aquell que ha predominat aquí i encara es manté. El tango va arribar a Europa al primer terç del segle passat. En aquella època, hi havia una societat molt puritana, reglada i classista. El tango va agradar, però no estava ben vist pel seu origen, de baixa classe social. Per aquest motiu, es va voler diferenciar de l’estil originari i va acabar perdent l’essència, es va fer asèptic. Aquell cos a cos es va distanciar, va esdevenir estirat, clàssic. El Tango europeu es balla sense mirar a la parella, anant molt en línia.”
Per sort, fa uns trenta anys es va començar a mirar enrere: “Ara es balla igual aquí que en ple barri de La Boca.”
Tot i que hi ha passos consagrats i codificats, que han anat evolucionant amb el temps (a l’igual que la música, que al principi no era cantada o en la qual prioritzava la flauta i el violí com a instruments, mentre que ara predomina el protagonisme del bandoneó; una variant de l’acordió), la improvisació continua jugant un paper preponderant: “Quan balles amb algú no has de pensar en allò que vols fer o faràs ni per on començaràs o acabaràs. Simplement balles i la parella et segueix”, apunten, tot assenyalant que cada ballarí estableix un vincle únic i irrepetible amb el seu company: “Tot i que la base i la forma és la mateixa, després no s’assembla gens la manera de dansar d’uns i d’altres. Cada parella transmet una sensació diferent. N’hi ha que són més fredes, malgrat que facin més filigranes.”
Tots dos professors alerten que el tango enganxa: “Si a una persona li agrada i ho prova, ja ha begut oli, això és com una droga.”
Per a desprendre’s de la síndrome de l’abstinència res millor que organitzar activitats tot l’any, això sí, res de competicions: “Sempre posem el mateix exemple: en un concurs de pintura, el premi qui se l’emportaria: Picasso o Rembrandt? No té res a veure, són estils diferents, perquè cadascú ho expressa a la seva manera, i a unes persones els hi agradarà més un o l’altre. Ballar sí, competir mai.”
A les classes periòdiques, s’afegeix una nodrida agenda d’actes: “Fem audicions, concerts, danses populars, passes de pel·lícules, festes, sopars… No hi ha un mes que no fem alguna cosa.”
Una de les activitats més destacades és la Setmana del Tango, celebrada anualment, i que enguany ha comptat amb el cantant argentí Fernando Ríos Palacio, resident a Barcelona des de fa ja trenta anys, com a figura homenatjada. “Obrim la Setmana amb un ball al Parc de Catalunya de Sabadell. Hi assisteixen uns quatre-cents espectadors i ballen les deu o quinze parelles que formen part de l’escola.”
El Bar Espanyol de la ciutat també acull cada diumenge una milonga organitzada per l’entitat. “Són unes classes una mica informals. No t’has d’inscriure ni pagar res, amb l’entrada a la sala ja oferim una hora d’aprenentatge pràctic.”
Metges, advocats, enginyers, paletes, comerciants, cambrers… Tothom pot sentir-se atret per aquest ball, independentment del seu currículum o origen social. Ara bé, hi ha un ingredient indeslligable i imprescindible en tot bon milonguero: “La sensibilitat. Hi ha gent que mai no transmetrà res encara que li agradi. Una persona sensible s’acomodarà molt millor i aprendrà més ràpid. Qui realment té aquesta sensibilitat acaba polint els moviments. Això, precisament, és el més difícil.”
Margarida Solà i Àngel González reconeixen que tot i que l’afició es manté, l’índex d’apassionats pel tango continua sent discret, potser perquè requereix de molta constància per aprendre’l bé. “Ens agradaria que el tango no es perdés, que anés creixent. La nostra il·lusió és poder augmentar el nombre de parelles. Si ara som unes quinze, desitgem que l’any vinent puguem doblar el nombre.”
Seria una bona xifra, un gra més de sorra en la subsistència de la màgia de la dansa en parella; una dansa suggeridora que anteposa la intimitat i el diàleg enfront l’individualisme contemporani. Àngel i Margarida recorden una dada curiosa i poc coneguda: Una de les teories de la procedència de Carlos Gardel afirma que l’avi del famós cantant havia nascut a Sabadell. Es deia Juan Escayola Casagemas i va emigrar a l’Uruguay on es va casar amb Bonifácia Medina. D’aquesta unió va sorgir un fill, el militar i imponent Carlos Escayola Medina, que va engendrar, amb una filla il·legítima, un altre descendent bastard. Per apaivagar l’escàndol el nen va ser traslladat a l’Argentina i educat per una altra dona d’origen francès, Berta Gardés. Aquest marrec, d’arrels sabadellenques, esdevingué l’artista mític. Una curiosa i oportuna coincidència.
