Text del 2002
Cau la nit i un so contundent de tabals congela l’alè. Una munió de diables, amb cua, banyuts i vestits amb colors llampants, irromp sobtadament al carrer. Aclamats pels seus seguidors, alcen amenaçadors unes forques on han enganxat unes carretilles i les encenen, tot dibuixant a l’aire cercles d’espurnes que empaiten sense pietat la concurrència. La festa del foc torna a renéixer dels inferns. Els diables regnen als carrers i ens recorden que la tradició catalana més transgressora ha aconseguit desfer-se de les cendres. L’oblit ja és història: la celebració és més viva que mai. En poc més de vint anys, la dotzena de colles existents als anys 80, s’ha multiplicat fins a arribar a un total de 150 grups. Els Diables de Terrassa han contribuït a aquesta renaixença. L’any 1981, tot aprofitant la sinergia favorable del Congrés de Cultura Catalana que va ajudar a revifar les nostres tradicions, un grup d’amics decidiren que ja era hora que la ciutat tingués una colla de diables pròpia. “Molts aspectes de la nostra cultura havien estat adormits. Crear un grup de diables era una manera més de recuperar-los”, explica Antoni Puntí, un dels més veterans del grup.
Francesc Montoya, un altre membre que també ha passat per tots els càrrecs de l’entitat –enguany presidida per Mireia Gabaldà, cap de colla– ho corrobora: “El teixit cultural català ha tornat a reviure. Els diables eren part de la nostra identitat.”
El bateig de foc va tenir lloc el mateix any 1981, en la primera edició del Raval Infernal, ara tot un clàssic nocturn aclamat a la Festa Major. El grup va donar el seu primer pas amb l’assessorament dels Diables de Vilanova, l’ajut de l’Ajuntament de Terrassa i la col·laboració del Suri –el conegut pintor terrassenc F. Soriguera, qui va dissenyar els vestits, pintant-los amb el groc llampant que els caracteritza, a canvi només de poder ser diable per una nit. L’entitat ha complert 22 anys de vida amb una motivació que no ha abaixat la guàrdia: la passió per tirar foc és present des del primer dia i es perllonga generació rere generació: “Tenim cua d’espera entre nois encara massa joves per ser diables”, apunten.
Tot i que hi ha 40 deixebles de l’infern més fidels, presents a tots els actes, l’entitat congrega una seixantena de persones: “Hi ha gent que no hi és sempre sinó que va i ve, tant joves de 17 anys com persones més grans, de 60 anys, per exemple”, explica la cap de colla.
Malgrat aquesta fluctuació, hi ha una certesa: “Qui ha estat diable, mai no ho deixa”, apunta Francesc Montoya
La seva constància els ha permès posicionar-se en els primers llocs de l’avantguarda: “Estem entre els quinze grups de diables més innovadors”, confirmen, tot precisant que s’ha de distingir entre dues tendències: les entitats més tradicionals, que normalment són centenàries i moltes se situen a les comarques de Tarragona, i aquelles que han adaptat la seva simbologia als nous temps. “Per exemple, nosaltres hem eliminat el personatge de l’arcàngel sant Miquel, que al final del ball vencia els diables i els feia retornar a l’infern. Avui dia, moltes colles també l’han fet desaparèixer. Ara ja no ens guanya ningú!”, bromegen.
Existeixen, però, altres figures imprescindibles en qualsevol correfoc: Lucifer, el gran Senyor de les tenebres i les forces del mal; la Diablessa, la seva esposa, que atreu amb femineïtat les ànimes més agosarades cap a les brases de l’infern; La Pájara, ocell de mal averany, servent de Lucifer; La Guarra, l’amant del gran Senyor, sensual, fogosa i pertorbadora de les ànimes més pures; el Bruixot, que amb la seva màgia guia els diables oferint-los el foc; els Diablets, criatures sorolloses que amb les seves espurnes condemnen els assistents al foc més ardent; els Piskuners, éssers malvats que treuen foc pels queixals, i els Tabalers, que aporten el ritme de la percussió, “que estimulen la fal·lera ballaruga de diables i febles mortals, i recullen al seu pas nous adeptes enlluernats per la màgia de la festa”, adverteixen.
Tot i que el correfoc és l’espectacle per excel·lència, les cercaviles i la pirotècnia “constitueixen altres formes de manifestació popular en les quals expressem la nostra polivalència i versatilitat creativa.”
Un altre element tradicional que ha perdurat són els anomenats Versots, originaris de les antigues actes sacramentals del segle xiv, que en el segle xix van esdevenir escrits satírics. “Cada any els variem en funció de l’actualitat social. Es llegeixen durant la crema del Carnestoltes.”
Des de l’inici, la colla va saber que havia de treure’s les castanyes del foc. “El regidor de cultura d’aquell moment ens ho va deixar molt clar: havíem d’intentar sobreviure per nosaltres mateixos, no podíem dependre de les subvencions”, recorda Francesc Montoya.
El consell ha estat encertat, “perquè ens ha fet espavilar. Si vius dels ajuts municipals, acabes fent només representacions puntuals. Nosaltres intentem actuar també fora de Terrassa. Ja hem anat a França, Andorra, Múrcia i el País Basc.”
Les hores dedicades a aquesta afició són incomptables: “A molts ens agradaria convertir-la en una professió, però mai no ha estat possible”, confirmen els més veterans.
Un correfoc, que pot durar aproximadament una hora, representa una despesa important en pirotècnia. “Podem cremar des de 500 carretilles, que són els petards que s’enganxen a la forca i fan espurnes, fins a 4.000. Al Raval Infernal, on participen set colles, en gasten 12.000.”
El cost fluctua entre els 42 euros dels actes més senzills i els 3.000 euros de les festes de gran volada. Davant aquesta quantitat de pólvora, les mesures de seguretat són imprescindibles. A més de signar un contracte amb el respectiu ajuntament, que marca el protocol preventiu bàsic que ha de seguir el consistori, i de rebre la col·laboració de la Policia Municipal, els propis diables s’encarreguen que la diversió no esdevingui un drama. Quatre participants del correfoc vetllen en punts estratègics perquè es mantingui la seguretat: “La nostra organització és fèrria. Per exemple, el diable sempre surt per la dreta, torna per l’esquerra, i té un punt movible, fixat per una altra persona, a partir del qual pot encendre el foc.”
Aquesta estructura, tan ben delimitada, ha de ser invisible per a un públic que només ha de percebre disbauxa. El risc més alt el pateix el personatge encarregat d’encendre la pólvora, perquè es calcula que de cada 10.000 carretilles, una és defectuosa. Una probabilitat que va estar a punt de fer perdre un ull tant a Antoni Puntí com a Francesc Montoya. “Per això és tan important portar sempre un bon equip, com són les ulleres i els guants”, asseveren.
Les reunions anuals de colles congreguen un elevat nombre de persones. L’última, celebrada a Vila-seca, va reunir quasi l’infern sencer: 3.500 diables van donar constància que la tradició ja està arrelada. “Sentim que formem part d’un col·lectiu que representa una mica el contrapunt, la transgressió.”
La festa venç el traspàs generacional; només cal sentir un comentari per adonar-se’n: “Al meu fill, quan va néixer, ja li vam regalar un vestidet de diable i una forqueta”, rebel·la Francesc Montoya.
