Text del 2002
En la formació dels joves esportistes hem de propiciar valors com el de la cooperació i l’intercanvi d’ajut mutu.
.
La cultura de masses, la qual va sorgir arran de la Revolució Industrial i, especialment, a partir dels avenços tecnològics que van tenir lloc durant tot el segle XX, ha provocat el naixement de nous referents culturals i nacionals. Aquest ha estat el cas del Futbol Club Barcelona, una agrupació esportiva constituïda el 1899 pel mític Joan Gamper i que ha esdevingut un dels símbols i referents més representatius de la nostra identitat més enllà de les nostres fronteres, en part per mor de les delicades circumstàncies polítiques i culturals que va viure l’Estat espanyol durant bona part del segle XX: “El Futbol Club Barcelona va representar per a molts ciutadans la defensa de la seva catalanitat durant els difícils anys de la dictadura franquista, i possiblement aquesta va ser la causa que aparegués el famós eslògan que resumia el sentiment de bona part de l’afició perquè el Barça era molt més que un club esportiu per als catalans. Durant aquells anys, ser soci de l’equip comportava dur a terme un acte de reivindicació davant del centralisme franquista, de la mateixa manera que també ho era ser membre de l’Òmnium Cultural o de l’Orfeó Català, institucions que aleshores van incrementar espectacularment el seu nombre de socis, molts dels quals, com en el cas de l’Orfeó Català, no tenien cap mena d’interès ni relació amb les activitats concretes que desenvolupava aquesta agrupació, sinó l’ànsia d’adherir-se a una institució cívica que implicava un rebuig tàcit a la situació de minorització cultural que patíem, i que, per la manca de democràcia, no podia ser expressada d’altra forma. En el cas concret del Futbol Club Barcelona, també van ser anys d’adhesió de determinats sectors de la població no per motius esportius, sinó per motius socials, culturals i polítics.” A més de ser present en la memòria i en el discurs de les generacions més grans, la rèmora d’aquell passat, tot i que a primera vista pugui semblar el contrari, encara es fa palesa al subconscient de molts seguidors blaugranes pertanyents a generacions posteriors, que senten que els encontres que es disputen amb el Reial Madrid tenen un valor més enllà de la rivalitat esportiva i que enfronten dues maneres de fer i sentir totalment diferents.
En qualsevol cas, l’estimació pel més emblemàtic dels clubs esportius catalans segueix arrelant entre els nostres conciutadans i també entre eminents figures de la vida política i social espanyola, com és el cas del conegut jutge Baltasar Garzón o del senyor José Luis Zapatero, actual secretari general del Partit Socialista Espanyol. Tampoc no és menys vertader, però, que aquest afecte i afició pels nostres colors acostuma a centrar-se en l’activitat futbolística de l’entitat, quan, justament, el Futbol Club Barcelona destaca “per ser un club poliesportiu que compta amb seccions professionals i no professionals. Dins de les primeres, a més de la de futbol trobem la d’handbol, hoquei sobre patins, bàsquet i futbol sala.”
El funcionament d’aquestes cinc seccions es vertebra a través de la supervisió i implicació directa del club, mentre que la Fundació Futbol Club Barcelona, iniciativa de l’expresident Sr. Agustí Montal sota la presidència del Sr. Josep Lluís Núñez, i actualment amb el vicepresident Fèlix Millet al seu capdavant, assumeix la coordinació i el manteniment de les seccions no professionals: atletisme, bàsquet, handbol, beisbol, futbol, futbol sala, hoquei sobre gel, hoquei sobre herba, hoquei sobre patins, patinatge artístic, rugbi i voleibol a les quals “s’encarrega de proveir de tot allò que hagin de menester perquè puguin practicar l’esport que han escollit aquests esportistes amateurs.”
A banda d’aquesta important aportació al vessant de l’esport més lúdic, el suport del Futbol Club Barcelona i, en particular, de la seva Fundació a les seccions no professionals és encara més gran: “Actualment, les seccions no professionals agrupen uns 3.000 joves aproximadament, des dels 9 anys i fins que s’integren, si escau i si l’esport concret disposa d’una secció professional, dins del primer equip. A més del treball formatiu en l’àmbit esportiu, la tasca que portem a terme amb aquests xicots és civicosocial, de manera que, després que cadascun dels respectius tècnics han fet una selecció dels joves més predisposats i en millors condicions per a la pràctica de l’esport, aquests s’incorporen al club amb una beca que en el cas dels alumnes procedents d’altres indrets del Principat o de la Península també inclou la manutenció i l’allotjament a les instal·lacions que l’entitat té a la Masia o a diferents pisos escampats per tota la ciutat.”
L’exemple modern més paradigmàtic d’aquesta incorporació primerenca i del creixement esportiu i personal dins del club el tenim, sens dubte, en la “figura de Pep Guardiola, format a la Masia, que va passar per les successives categories i divisions fins a arribar al primer equip de futbol.”
Això no obstant, aquesta progressió esportiva, que pot començar amb la inscripció voluntària i el seguiment dels cursos en les escoles dels respectius esports dels 6 als 9 anys, no sempre es produeix. Per aquest motiu, per al Futbol Club Barcelona i la seva Fundació és especialment important proveir d’una sortida professional els joves que estan sota la seva tutela: “D’una banda, en el cas dels esports de masses com el futbol, som conscients que només una petita part d’aquests joves arribaran a poder integrar-se en el primer equip o a ser jugadors destacats en aquest esport perquè el temps sempre actua com un embut que només va seleccionant els millors. De fet, nosaltres ens sentiríem més que satisfets si cada temporada un jugador provinent de la pedrera despuntés i arribés al primer equip de la disciplina. I en aquest sentit, hem de valorar tant l’esforç de tots aquests joves per superar-se i progressar, com la tasca dels tècnics de les diferents seccions i categories. A final de cada temporada han de seleccionar els esportistes que continuaran vinculats al club i aquells que no podran seguir formant part de les nostres seccions. És un moment especialment delicat perquè l’esportista acostuma a estar molt il·lusionat i a creure molt en les seves possibilitats, i no és gens fàcil convèncer-lo del contrari. D’una altra, en el cas dels esports minoritaris, l’escassa remuneració econòmica que rebran aquests esportistes obliga a fer-los considerar l’esport com un hobby i a tenir una especial cura de la seva educació i formació professional. Per aquesta raó, en tots dos casos, és especialment important oferir-los una bona formació no reglada paral·lela en idiomes, informàtica i altres habilitats. I, mentrestant, també se’ls esperona perquè continuïn amb la seva preparació acadèmica ordinària.”
En el primer cas, la política de la Fundació és delegar en escoles de formació amb una trajectòria i prestigi consolidats la preparació d’aquests joves. En el segon, els responsables pertinents mantenen un diàleg constant amb els centres educatius perquè “els joves esportistes puguin compatibilitzar de la millor manera possible la vida acadèmica i l’esportiva.”
Aquesta formació esportiva i professional es complementa amb el vessant ètic, ja que l’educació en valors és un dels punts prioritaris per als responsables tant de la Fundació com del Club: “És evident que en l’esport d’alta competició el més important és sempre guanyar, perquè el que compta, al final, són sempre els resultats. No obstant això, en la formació dels joves esportistes hem de propiciar altres valors com el de la cooperació i l’intercanvi d’ajut mutu que, per altra banda, es poden observar sovint entre els esportistes d’elit.”
I si hi ha una organització poliesportiva que pugui fer aquesta afirmació amb rigor, sens dubte és el Futbol Club Barcelona, ja que “som el club esportiu del món que més representació ha tingut als darrers Jocs Olímpics de Sidney.”
Aquest tarannà compromès amb les causes socials es va fer especialment palès l’any 2001 amb la creació d’un nou equip de bàsquet: “L’antic equip de bàsquet en cadira de rodes Guttmann, que havia estat creat el 1967 i que milita en la divisió d’honor, ha passat a formar part dels equips blaugranes mitjançant un conveni amb la Fundació Institut Guttmann i el suport econòmic de la mútua Asepeyo”, i també en la seva implicació en actes d’elevat contingut social, com la celebració del partit de futbol Drogas, No a l’estadi del Camp Nou, dins de les actuacions que desenvolupa l’Associació Projecte Home.
Però, tot i la ingent tasca en l’àmbit esportiu que s’està desenvolupant des de la Fundació, les seves activitats superen i van molt més enllà de la promoció de l’esport entre les generacions més joves i de la creació d’una pedrera: “La temporada 1988-1989 es va inaugurar el Casal d’Avis dins de les nostres instal·lacions. Es tracta d’un espai on les generacions més grans de barcelonistes poden reunir-se per conversar, jugar al dòmino, etc., i el manteniment del qual corre a càrrec de la Fundació. Per altra banda, el nostre suport i coordinació també s’inclou en l’Associació de Veterans, el Centre de Documentació –que aplega tota la informació que el club disposa sobre si mateix i que és un referent ineludible per a qualsevol persona interessada a rastrejar la història de l’entitat– i la promoció de múltiples activitats culturals, com ara l’organització i supervisió d’actes de caire social com són els congressos i les trobades de penyes, les exposicions artístiques que preparem cada dos mesos en les nostres instal·lacions –concretament en l’espai d’art Miquel Pujol, annex al Museu– i que tenen com a única condició que l’artista faci donació d’alguna de les peces exposades al club per sufragar les despeses que ocasiona la seva mostra, les conferències d’integrants destacats del club en diversos indrets de Catalunya i especialment en els casals d’avis, l’edició de llibres, les representacions dramàtiques i musicals –com les més de 150 actuacions que se celebren a la llotja presidencial del Camp Nou abans del començament dels partits de futbol–, etc. A més a més, l’any 2000, concretament el 29 de novembre, aniversari de la data d’inauguració de l’entitat, van concedir-se per primer cop els premis de la Fundació, en aquesta ocasió als quatre expresidents vius de la institució i al president de l’Agrupació d’Exjugadors.”
I tampoc no s’ha d’oblidar que el Museu Futbol Club Barcelona President Núñez, que recull i mostra als seus visitants la rica història de la institució i les seves fites esportives i socials i que és el museu més visitat de Catalunya “amb un milió dos-cents mil visitants i escaig, depèn també de la Fundació, que s’ocupa de tenir-ne cura i d’ampliar contínuament els fons existents i exposats, gràcies, en molts de casos, a la col·laboració dels propis socis i seguidors que donen objectes personals perquè passin a formar part de la història col·lectiva del club.”
L’única condició per dur a terme totes aquestes iniciatives és que “es puguin autofinançar completament. Els pressupostos i les despeses actuals que es mouen en el món del futbol i de l’esport en general determinen que el club tingui la seva pròpia activitat econòmica i per això, a l’hora d’organitzar qualsevol activitat, el pas previ per a la Fundació és buscar la col·laboració d’empreses que hi donin suport.”
El protagonisme i la importància que aquest club esportiu té en la societat catalana ha possibilitat que compti amb la col·laboració de més de cent empreses que subvencionen específicament cadascuna de les iniciatives que la Fundació organitza. Per agrair-los aquest fort impuls que concedeixen als objectius de l’entitat, els seus dirigents s’estan plantejant la possibilitat “de desenvolupar activitats de màrqueting promocional que comportin un benefici mutu per a aquestes empreses. D’aquesta manera podrem compensar-los en part l’esforç que fan per la Fundació.”
La força i la iniciativa d’aquesta Fundació es comprèn fàcilment en conèixer els noms dels seus patrons. Aquesta llista està formada pels 21 membres de la Junta directiva, pels expresidents del Club i per personalitats destacadíssimes de la vida cultural i social catalana. Són les següents: Josep Maria Álvarez, secretari general d’UGT a Catalunya; Ferran Ariño, exdirectiu i candidat a les eleccions per a la presidència del club el 1978; Carles Barnils, editor de la revista Barça durant els anys 1962-1965 i fundador i editor de la firma RB; Arcadi Calzada, president de Caixa Girona; el tenor Josep Carreras; el poeta Miquel Martí Pol; Fèlix Millet, president de l’Orfeó Català, també és vicepresident primer de la Fundació; el prestigiós advocat i exparlamentari Miquel Roca; Joan Rossell, president del Foment del Treball; Joan Manuel Soler, empresari d’automoció; el pintor Antoni Tàpies, creador del cartell del centenari; Martí Vergés, exjugador del club i president de l’Agrupació d’Exjugadors i Raimon Bergós, que n’és el secretari, i actua com a director gerent el senyor Joan Lacueva. “Aquesta heterogènia barreja de noms ens dóna una idea de la capacitat de convocatòria i de les repercussions que continua tenint el barcelonisme en la nostra societat.” I és que hi ha sentiments que, afortunadament, mai no canvien i més encara si tenen una fundació al darrere que fa club.
