Text del 2002
Els pratencs són, per a tota la societat, un clar exemple d’esforç col·lectiu i solidaritat. A principi dels anys 70, un reduït grup de pares i mares amb fills disminuïts psíquics decidiren associar-se i afrontar una realitat humana difícil d’entendre i d’assumir aleshores, quan la subnormalitat era observada amb els ulls de la ignorància i de la por. Gràcies a la inquietud d’aquests pares i amics afectats, es va crear l’Associació d’Amics del Subnormal que, amb dificultats i sense cap ajut inicial per part de l’Administració pública, aconseguí arreplegar 800 socis: “La societat no havia entès encara que el tema de les persones amb discapacitat psíquica no afectava exclusivament els qui tenien el problema a casa, sinó que era cosa de tots. Per a la família, no era gens fàcil acudir a l’Associació, i tampoc li resultava senzill acceptar el problema del seu fill o filla”, rememora Vicenç Lluch i Beltrán, actual vicepresident de la Fundació Rubricatus, de la qual és president Antonio Pedrero Utrilla, tinent d’alcalde coordinador de l’Àrea de Serveis a la Persona de l’Ajuntament del Prat de Llobregat. D’aquella Associació van sorgir l’escola Can Rigol i també el taller Sant Isidre i amb l’Ajuntament, el Patronat Municipal de Persones amb Discapacitat: “De mica en mica anàvem tirant endavant amb moltes vicissituds, hi anàvem involucrant l’Ajuntament i la Generalitat, tot i que llavors no s’aconseguien subvencions.”
Va aprovar-se la LISMI –llei que preveia aquesta problemàtica social–, però no representava una solució suficient, malgrat que, per fi, s’obria una escletxa de progrés. “L’escola se’ns va fer petita i els nens creixien, havien de deixar-la, raó per la qual es va muntar el taller.”
M. Assumpció Subirà, presidenta de l’Associació de Pares i Mares d’Usuaris del Servei de Teràpia Ocupacional, membre de la Fundació i també mare d’un fill amb discapacitat, puntualitza que “la necessitat va obligar els pares a actuar amb decisió i empenta per tirar-ho tot endavant, però vèiem que sols no hi arribàvem. Vam aconseguir que l’Ajuntament, a través del Patronat, ens escoltés i hi prengués un compromís ferm. El que preteníem era cobrir les necessitats de les persones amb discapacitats psíquiques al llarg de tota la seva vida.”
Era el moment de constituir una Fundació, en la qual el Patronat Municipal participaria amb més del 50%. “Vam veure el cel obert”, afirma Vicenç Lluch, qui havia estat durant molts anys president de l’AMPA, de l’escola i del taller Sant Isidre. Rubricatus va ser constituïda l’any 1997 per donar resposta a unes mancances evidents: “L’entitat és jove i requereix treballar dur per tal que arribi a comptar amb la força d’un elevat nombre de socis, però no oblidem que al darrere hi ha 30 anys de sacrifici i de lluita de molts pares i mares, i persones sensibilitzades amb el tema, que no han deixat mai de donar-hi suport i de col·laborar-hi. Ens sentim molt identificats amb la definició de rubricatus, que significa ‘riu d’aigües roges’ i es refereix al Llobregat, pel seu sentit metafòric.”
El que es persegueix des d’aquesta institució sense ànim de lucre és “la integració en la societat de les persones amb discapacitat psíquica del Prat. Si bé aquest objectiu és ambiciós, també implica una gran dificultat de gestió, per la diversitat d’activitats que desenvolupem. Els diners són limitats. En l’actualitat, rebem ajudes públiques que hem de gestionar amb cura. Hem de fer veritables miracles, però creiem que aquest recolzament continuarà endavant i que les nostres activitats ens permetran assolir un equilibri pressupostari i una sostenibilitat òptima.”
Rubricatus diposita tot el seu enginy en la inserció laboral com a mitjà per integrar dignament el disminuït en la societat. Tesiprat és un centre especial de treball, creat i coordinat per la Fundació, mitjançant el qual es cobreix un ampli ventall d’actuació qualitativa i competitiva –manipulats, missatgeria, jardineria, neteja, restauració, comerç– i així, es culmina la labor de l’escola Can Rigol i del taller Sant Isidre: “Hem demostrat que som capaços de fer feines com qualsevol altra empresa; ens valem de la qualitat, el rigor i l’exigència per competir en el mercat. No volem ser tractats des del punt de vista de l’almoina, ni desitgem que ens cataloguin de manera desnaturalitzada. El servei que oferim és perfecte i l’empresa que ens contracta sap que està contribuint a l’expansió d’una institució molt especial”, assegura el director Adolf Gilabert.
El món del disminuït sempre ha encarat problemes que comporten solucions a llarg termini. A la manca de conscienciació social, al dèficit d’equipaments públics, a les desigualtats en la distribució pressupostària i geogràfica de centres, etc., s’afegeixen altres cavalls de batalla. “La nostra idea sempre ha estat atendre tot tipus de discapacitats, perquè hem patit directament la falta de centres especialitzats que atenguin adequadament aquestes persones, que evitin l’aglutinació i potenciïn els projectes de vida individuals, la seva dignitat i l’atenció específica, d’acord amb les diferents necessitats, disfuncions, graus i desigs personals”, assenyala M. Assumpció Subirà.
Les teràpies modernes, afortunadament, han allargat l’esperança de vida dels disminuïts psíquics, però han escurçat les possibilitats d’uns pares esgotats i amb edats força avançades, per poder suportar sols el pes d’una càrrega tan gran. Aconseguir per als discapacitats del Prat, i també de tot Catalunya, la cobertura de recursos i serveis que atenguin les seves necessitats durant tot el seu cicle vital és la fita primera de la Fundació. El pas següent de l’entitat és veure complert un projecte que començà amb l’Associació d’Amics del Subnormal fa més d’un quart de segle i s’arrodoniria amb la creació, amb l’Ajuntament i sota el patronatge de la Generalitat, d’una residència i un centre de dia: “Per atendre les persones amb discapacitats durant tota la vida, és necessària una institució d’aquesta mena. Quan, finalment, la residència sigui una realitat, el Prat serà un exemple gairebé únic i es veurà complert el somni d’una de les poblacions catalanes que compta amb l’índex més elevat de serveis per a disminuïts psíquics”, conclou Antonio Pedrero.
