Text del 05-02-2014

Segona generació d’una empresa de productes d’automoció amb més de mig segle d’història, l’entitat ha crescut seguint els valors del seu fundador de qualitat i internacionalització. Potser per això, el seu màxim responsable actual té clar que, si el jovent no troba aquí oportunitats, ha de sortir a l’exterior; eventualment, quan tornin podran ser els artífexs de la recuperació d’una indústria autòctona avui desmantellada per culpa de la cultura de l’enriquiment fàcil. 

Grup empresarial d’automoció plenament familiar

Doga és una empresa familiar creada l’any 1958 pel meu pare, Antoni Garcia Domingo, que en un principi volia fabricar un camió de joguina. Tanmateix, la seva iniciativa el va acabar orientant cap al món de l’automoció, un sector en el qual la nostra companyia s’ha anat desenvolupant durant més de mig segle. Avui dia, podem parlar d’un grup empresarial format per catorze empreses, amb plantes a Abrera, Martorell, Esparreguera, Navarra, la Xina i Itàlia, amb participació en una factoria de Polònia i amb filials pròpies als Estats Units, França i el Brasil. Actualment, comparteixo la propietat a parts iguals amb les meves quatre germanes: som la segona generació d’un projecte familiar en què ja participen cinc membres de la tercera. La direcció general recau en mi, que, tot i haver cursat estudis empresarials, em considero un autodidacte.

Homenatge a Antoni Garcia Domingo

El nostre pare, un gran emprenedor, sempre tingué molt clar que calia internacionalitzar-se: el 1965 Doga ja venia productes a Europa. Era un visionari, amb una capacitat creativa extraordinària, tot i no tenir formació tècnica; una persona molt coherent amb els seus principis i valors; molt treballador i rigorós amb la feina ben feta, amb uns referents molt potents de la indústria alemanya, que el portaven a defensar uns alts estàndards de qualitat dels nostres productes.

Exportem el 95% de la nostra producció

Gràcies a aquestes premisses, la nostra companyia avui dia ven a més de 1.200 clients de referència en seixanta països, entre els quals també tenim clients del món del recanvi, un àmbit que suposa el 5% de la nostra xifra de negoci. El 95% de la producció de la nostra planta d’Abrera s’exporta. A Catalunya, el nostre equip el configuren uns 400 professionals, als quals hem de sumar prop de 130 a la resta d’Espanya i entre 200 i 250 més arreu del món.

Cada empresa ha de saber a què aspira i adaptar la seva mida a aquesta realitat

Les empreses del món de l’automoció estem condemnades a créixer i a globalitzar-nos; en cas contrari, correm el risc de quedar fora del mercat. Els nostres clients volen sentir-se recolzats allà on es troben establerts, perquè sovint als països on s’implanten (Rússia, l’Índia o la Xina, per exemple) no hi troben proveïdors com nosaltres. Però no totes les empreses han de ser grans. Hi ha moltes entitats que, amb una seu local i fent les coses ben fetes, en tenen prou per acomplir els objectius que s’han establert. Cada empresa ha de saber a què aspira i adaptar la seva mida a aquesta realitat. Créixer per créixer no té sentit; s’ha de créixer per reforçar la companyia i per generar valor.

Neteja parabrises estrella

Som líders mundials en determinats segments de mercat. Dissenyem, desenvolupem i fabriquem productes i tecnologies per a tot el món. El neteja parabrises es manté com el nostre producte estrella malgrat que, en el futur, els cotxes no necessitaran conductor i aquests aparells desapareixeran; també fabriquem motors elèctrics de corrent continu per a aplicacions industrials i automoció, dipòsits plàstics per a automoció, electroventiladors i aixeca vidres, etc. Som conscients que les tecnologies i les necessitats canvien, que cal que les empreses ens adaptem ràpidament a l’evolució del mercat.

Sobretot, dedicats al sector dels grans vehicles

Disposem d’un ampli departament de recerca i desenvolupament, amb una cinquantena de tècnics, la qual cosa exigeix una inversió important. En alguns casos, els projectes es proposen als clients i es desenvolupen conjuntament amb ells; i en d’altres és el client qui ens proposa determinats desenvolupaments. Quan comencem un projecte, s’estableix una relació estreta i permanent entre els nostres enginyers i els de l’empresa client. Estem molt especialitzats en sèries petites i mitjanes. Només tenim una línia de producte per a turismes, que és l’estampació; la majoria de línies (neteja parabrises, aixeca vidres, motors, sistemes de ventilació, dipòsits…) estan destinades a camions, vehicles industrials, agrícoles, autobusos, cotxes esportius de series petites, etc.

Finançant el desenvolupament

Els nostres projectes tenen un termini de maduració molt llarg: sovint un vehicle no surt al mercat fins al cap de tres o quatre anys de començar-ne el desenvolupament. Tot això implica un cost important, perquè hem de fer de banquers dels fabricants de vehicles. A vegades el fabricant assumeix una part del cost, però mai no s’arriba a facturar tot el cost global del projecte.

Un enginy molt útil que cal valorar en la seva justa mesura

L’automòbil és un dels grans motors de la societat, juntament amb l’habitatge. Em sembla desproporcionat, però, magnificar un enginy que la majoria aspira a canviar en un termini d’entre quatre i sis anys i que reuneix tot un munt d’accessoris superflus orientats sobretot a satisfer l’ego. És molt lloable que s’hi incorporin sofisticacions per millorar-ne la conducció; però, a vegades, hom busca en els cotxes el luxe, simplement per lluir, per aparentar, en comptes de coses molt més importants com la seguretat. És el reflex de la pèrdua de valors a la qual hem assistit des dels anys 90, en què ha prevalgut la cultura del diner fàcil i el curt termini.

Indústria volàtil

Hi ha una fornada d’empresaris yuppies, amb uns valors equivocats, que ha derivat en el model actual de país, basat en l’especulació borsària i immobiliària. Això ha comportat l’abandonament de la nostra indústria; l’hem deixat perdre, perquè un dia ens la vam vendre. Hi va haver uns anys en què l’empresari volia capitalitzar ràpidament el que havia aixecat a canvi del primer xec que se li presentava des de l’estranger. El resultat és que, actualment, hi ha molt poca indústria local i molta estrangera, controlada per grans companyies. És una indústria altament volàtil, perquè es basa en la competitivitat de la mà d’obra barata: som sucursals de multinacionals que, si troben millors condicions en un altre indret, no trigaran a marxar-hi. N’és bona prova el sector de l’automòbil, on no hi ha ni una sola marca que realment sigui autòctona.

Ajudar, no protegir

Les polítiques econòmiques de l’Estat no han ajudat la indústria; no dic protegit, perquè sóc contrari al proteccionisme. Però el Govern hauria d’haver fomentat un entorn procliu al creixement industrial, lluny d’interessos partidistes, i d’haver promogut polítiques favorables per al conjunt del país. La gestió de la crisi ha estat nefasta i la reforma laboral s’ha revelat estèril. Avui tothom és conscient que si els salaris no són competitius estem condemnats a noves deslocalitzacions.

No només aprendre del passat, sinó saber construir el futur

No sols hem de saber aprendre del passat, sinó que cal plantejar-se hipòtesis de futur i anticipar-nos al que pot arribar a succeir; hem de ser visionaris. L’etern problema de la política és que estem constantment sotmesos al vaivé electoral, sense que hi hagi uns principis d’actuació clars i definits. Caldria ser més crítics i exigents amb els partits als quals confiem el nostre vot.

El jovent ha de mirar més enllà de les nostres fronteres

Ens enfrontem a una època molt complicada, amb unes noves generacions que estan reclamant oportunitats. Els joves consideren que tenen dret a treballar, perquè se suposa que la formació que se’ls ha impartit havia de garantir-ne el futur, per això sap greu veure com no hi ha opcions per als joves. Malgrat aquesta realitat, penso que cal que el jovent es globalitzi, que imagini com a escenari possible d’actuació el món sencer. Si un jove estudia Psicologia i al seu país no hi ha necessitat de psicòlegs, caldrà, doncs, que consideri la possibilitat d’exercir la carrera en un altre punt del planeta. Si bé la realitat és dura, i suposa que el talent marxi de casa nostra eventualment, cal tenir confiança i pensar que, possiblement, el dia de demà tot aquest talent tornarà.

Recuperació progressiva

Sóc del parer que la recuperació serà molt lenta, i que no serà generada per un increment de l’oferta i la demana, sinó per la normalització del consum. No assistirem, doncs, a cap canvi espectacular (tret d’alguna companyia que aconsegueixi evolucions singulars). Les empreses i el mercat es desenvoluparan en paral·lel, creixent pas a pas, una mica com fem nosaltres: anem creixent a base de petits nous projectes que anem guanyant, la qual cosa propicia la creació de llocs de treball que, consegüentment, genera seguretat als nostres professionals. Això fa que, com a consumidors, guanyin confiança i que, finalment, estimulin l’economia.

La incògnita del dia després

Amb el plantejament secessionista correm un gran risc, perquè ningú no parla de l’endemà de la independència; ningú no ens explica com serà la Catalunya independent: quin model de país tindrem, de quines capacitats disposarà, quina serà la nostra riquesa, quin el nostre nivell de llibertat… Em considero un català de soca-rel; crec en un federalisme de veritat i en una Catalunya potent i culturalment forta. Per principis, no sóc independentista, però amb el tracte abusiu rebut els darrers anys per part del Govern de Madrid, comprenc que cada cop hi hagi més simpaties separatistes.