Sr. Xavier Puiggalí i Fanbregas
Sr. Xavier Puiggalí i Fanbregas
TH, 6è VOLUM. Crisi i Perspectiva

XAVIER PUIGGALÍ I FABREGAS

Fabregas Packaging

Text del 28-11-2013

Tot i que s’inicià en el món del dret, la realitat viscuda en el seu exercici com a lletrat el portà a renunciar a l’advocacia i implicar-se en l’empresa familiar, dedicada a la fabricació de paper i cartró. En haver refundat el negoci en època de crisi, sap per experiència que l’Administració no s’ha adaptat a la nova realitat; una realitat amb una UE molt desigual i comprensiblement regida per Alemanya, en la qual seria òptim integrar-nos com a Estat independent. 

De l’exercici de l’advocacia a l’empresa familiar de productes de paper

Vaig estudiar la carrera de Dret a Barcelona en plena agitació contestatària del final del franquisme. Durant els tres darrers anys, vaig compaginar els estudis amb pràctiques en diversos despatxos d’advocats. Un cop llicenciat, vaig exercir durant un parell d’anys, però al final vaig assumir que el món de l’advocacia no m’esqueia, potser perquè, per les experiències que llavors vaig viure, hagués estat millor esdevenir fiscal que lletrat. En qualsevol cas, després d’un parell d’anys treballant en una entitat distribuïdora de tabac d’Olot, el 1979 em van reclamar a Industrias de Hijos de Antonio Fabregas, l’empresa familiar que va fundar l’any 1850 a Mataró el meu rebesavi. Dedicada en origen a fabricar capses de cartró, l’entitat va anar evolucionant cap a la fabricació de paper, sobretot dels papers estucats –productes dels quals va ser pionera a Espanya–, destacant-hi el cuixé blanc (marca HAF), els fluorescents i els nacrats, imitació pell.

Diversificar i obrir nous mercats per esdevenir competitius

L’entrada d’Espanya al mercat comú va servir per constatar que no érem competitius amb les indústries europees del sector. Llavors vam optar per diversificar i obrir nous mercats. Vam ser pioners a fabricar a Espanya papers tèrmics, que es feien servir per enviar faxos, segells de correus, etiquetes amb codi de barres, bitllets metro (Madrid, París, etc.), tiquets peatges d’autopistes, tiquets pàrquings i per als bitllets d’avió (ATB). L’obertura de mercats va ser un èxit i vam arribar a exportar a uns seixanta països d’arreu del món; de fet, em vaig encarregar personalment del mercat centreamericà i sud-americà.

Una nova aventura empresarial

El 2006, vam perdre en tres mesos més del 35% de la facturació, per canvis radicals i inesperats del sistema d’estampilles de Correus, els ATB i les conseqüències de la crisi a l’Argentina. Ens trobem a la cruïlla, d’una banda, d’haver de fer una reestructuració total i, de l’altra, un canvi d’emplaçament perquè la indústria estava situat al centre del nucli antic de Mataró. En aquells moment era una empresa amb una forta estructura, tant d’investigació com comercial, amb uns costos de trasllat inviables, i vam prendre la decisió, molt dolorosa, de tancar-la. Al desembre del mateix any vaig fundar Fabregas Packaging, S.L., a Santa Maria de Palautordera, amb la fi de fabricar capses, sobretot capses de luxe o gamma alta, principalment per als sectors de perfumeria, cosmètica i alimentació, que vam començar a abordar l’any 2008. Inicialment vam ser 28 persones de plantilla, i acabarem el 2013 amb unes quaranta, amb puntes de 65 persones amb contractes d’obra i servei segons la temporada.

Exportem el 50% de la nostra producció

La baixada forta de la demanda la vam notar el 2008, el segon any de la crisi, justament quan havia acabat de fer les inversions en la nova planta i maquinària. El del 2009 va ser un exercici molt dur, i a partir del 2010 vam iniciar una progressiva recuperació. D’aleshores ençà, hem aconseguit introduir-nos en el mercat francès –en el qual volem seguir creixent– i a Bèlgica i Portugal, i ja hem acomplert amb escreix un pla de negoci a cinc anys que preveia doblar la facturació de manera que l’exportació representés el 50% del nostre volum de negoci. Part d’aquest èxit és atribuïble als meus dos fills: Xavier, que és responsable de fabricació i s’encarrega de la part de costos i producció, i Ignasi, llicenciat en Dret i dedicat a la gestió comercial d’Espanya i d’un compte molt important que tenim a França.

Les empreses i l’Administració

Voldria explicar dues experiències que demostren el fet que la nostra Administració no actua a favor de l’activitat econòmica: d’una banda, obtenir la llicència d’activitats de l’empresa nova ens va costar tres anys i mig de gestions i, de l’altra, quan vam contractar-ne la plantilla inicial, un dels criteris que vam seguir va ser poder beneficiar-nos de les bonificacions que l’Administració oferia segons el perfil d’edat dels treballadors; bonificacions que havien de ser per sempre però que es van eliminar ben aviat. Amb això no vull dir que, des d’instàncies governamentals, mai no es prenguin mesures encertades (un exemple d’una bona decisió és la de donar facilitats a l’hora de contractar per obra i servei, opció idònia per a empreses que, com la nostra, tenen molta feina estacional), però, en general, els emprenedors veiem l’Administració com un obstacle.

Per un sistema de bonificacions esglaonades

No podem esperar que una empresa acabada de néixer no pagui cap tipus de tribut a la Seguretat Social, perquè s’entén que l’Administració ha de recaptar, però sí que s’hauria de mirar d’establir algun sistema de bonificacions esglaonades, que podrien ser del 75% el primer any, del 65% el segon any, i així progressivament. El fet que ara no hi hagi bonificacions ni ajuts per part de l’Administració, sumat a la total absència de risc per part de la banca a l’hora d’atorgar suport financer, conformen un pèssim escenari per a la creació d’empreses, malgrat ser tan necessària per a la reactivació econòmica que el país ha d’afrontar.

Malgrat els missatges contraris, la crisi a Espanya no s’ha acabat

Veig molt complicada la situació present d’Espanya. Els successius governs han amagat informació per tal de no crear alarma social, i avui seguim estant desinformats. La crisi a Espanya no s’ha acabat: cada dia tanquen pimes i l’atur augmenta. D’altra banda, és molt difícil que arribem a pagar el deute ingent que hem contret, i dubto que ni tan sols puguem pagar-ne els interessos; és lamentable que haguem de llegar als nostres néts, a les generacions que ens seguiran, una càrrega com aquesta. Esperem, doncs, que s’imposi la sensatesa i hi hagi algun tipus de quitança. 

Una Unió Europea amb velocitats diferents

La unitat d’Europa és un procés molt complicat. Als Estats Units, malgrat les diferències regionals, hi ha una sola llengua i cultura; a Europa, en canvi, en tenim gairebé una trentena. D’altra banda, és evident que a la Unió Europea hi ha dues velocitats, però els límits entre l’una i l’altra no estan gaire definits; França, per exemple, fins ara hauria estat a la primera velocitat, però darrerament ho està passant bastant malament, i no seria estrany que acabés a la segona velocitat. En realitat, potser més que dues velocitats n’hi ha tres, perquè els països de l’est d’Europa que s’han integrat els darrers anys a la UE difícilment es poden agrupar amb els de la segona velocitat. Malauradament, Espanya segueix generant poca confiança en els països centreeuropeus, però, si de debò volem construir un projecte europeu comú, uns i altres hem de compartir decisions.

Sota la lupa alemanya

Durant aquests darrers anys de crisi, Alemanya ha vetllat principalment pels seus interessos, perquè la seva banca ha concedit molts crèdits als països del sud d’Europa, i ara, com és normal, pressiona perquè li retornin els préstecs. Així, s’entén la tutela que Alemanya està exercint sobre Espanya, que ens estigui observant amb lupa, perquè el Banc d’Espanya, per la seva mala gestió, ha quedat desautoritzat davant del món: la seva negligent actuació amb les caixes d’estalvi, amb uns consells d’administració, formats per gent poc preparada de l’àmbit polític, és molt difícil de justificar i explicar.

L’economia mundial funciona per vasos comunicants

L’economia mundial funciona per vasos comunicants. Ara és el moment de transfusió dels països del primer món als anomenats països emergents, però en realitat tot és el mateix circuit de riquesa i es va distribuint geogràficament de manera diferent. L’Àfrica tindrà en el futur un paper molt important, i en aquest sentit la Xina s’ha anticipat a la resta de potències econòmiques mundials i s’ha afanyat a assegurar-se la matèria primera del continent necessària per al seu propi creixement.

El dret a decidir és inalienable

Com a advocat de formació, crec que el dret a decidir és inalienable, sobretot en el cas de comunitats amb una identitat tan marcada com la catalana; un dret que és nostre, que no cal que se’ns concedeixi. Una altra cosa són els impediments que ens posaran, que seran molts. Castella, que és qui té més pes específic dins d’Espanya, veu Catalunya com una terra conquerida, i com a tal se’ns reté, sobretot, per pagar. La nostra obligació és canviar aquesta situació a còpia de lluita democràtica, política i institucional, i a còpia de constància: l’arma que hem d’utilitzar els pobles pacífics per aconseguir els nostres objectius.

Hom no pot declarar-se en contra del procés secessionista només per por

Afirmar que l’empresariat català ha apostat a favor del procés sobiranista, com fa el President Mas, és inexacte. La realitat és que hi ha de tot, que molts empresaris catalans tenen por que tota aquesta situació propiciï pèrdues massives de clients a la resta d’Espanya. Per mi, tanmateix, aquesta por no té sentit. De vegades cal assumir riscos, i el que és evident és que la situació actual d’escanyament fiscal de Catalunya no es pot suportar més. Qui confiï en la qualitat i no en els prejudicis, seguirà fent negocis amb Catalunya.