Text del 2004
L’Alzheimer és una patologia que arrabassa l’individu per enverinar tot el seu entorn personal.
Els avenços científics han aportat nombroses opcions farmacològiques per a diverses patologies neurològiques. També les teràpies han avançat fruit dels estudis realitzats en l’àmbit de la neurologia i les neurociències. Però encara són moltes les malalties neurològiques sense una solució definitiva i amb un futur incert. L’Alzheimer, una malaltia del cervell identificada fa poc menys de cent anys i encara sense un tractament definitiu, n’és un clar exemple. La doctora Mercè Boada és neuròloga i una de les principals autoritats en l’estudi d’una de les malalties amb més incidència entre la gent gran. Avui desenvolupa una brillant tasca assistencial, docent i de recerca que representa una gran aportació per millorar la qualitat de vida tant dels malalts afectats de demència i com dels seus familiars.
Des de petita va viure en un entorn familiar amb molta unió que va vetllar pel seu son i pels seus somnis. Ella tenia clar que volia entrar a la universitat i desenvolupar una tasca professional. “Tinc un record molt especial dels meus oncles, la Conxita i en Florenci, dos mestres que van encetar la rehabilitació de nois endarrerits a Barcelona. Vaig passar tot el batxillerat dinant amb aquests nois i noies encantadors. La gent amb minusvalua és per mi tan normal com els que són plantats de cap a peus. Després, a la universitat, vaig descobrir la medicina i un nou concepte de la vida. Sóc d’una generació, la del 1968, que va viure moments polítics i socials que van trasbalsar la nostra manera de veure i viure la vida. El 1969 em vaig casar amb el meu primer marit, el psiquiatre Ferran Salsas. Tenia vint-i-un anys i poc després va arribar el meu únic fill, l’Edgar, amb qui he compartit el llarg riu de la meva vida i amb qui espero arribar al mar.”
En acabar la residència a l’Hospital de la Vall d’Hebron va començar a treballar en una clínica de malalts crònics: “Va ser un dels primers centres sociosanitaris de Barcelona on es tenia cura de malalts que havien estat donats d’alta amb seqüeles d’accident vascular cerebral i necessitaven recuperar-se. Era una estranya dicotomia, ja que pels neuròlegs de l’hospital aquella persona estava curada i es donava d’alta i, per nosaltres, iniciava una dura etapa de recuperació.”
Després d’especialitzar-se en neurologia i treballar a l’Hospital G. U. Vall d’Hebron com a metgessa especialista, es va endinsar en el camp dels tumors malignes cerebrals, pel qual va obtenir unes beques per viatjar als EUA. “Tinc una àvia que de petita m’ensenyava un dòlar i em deia que me’l guardava per si un dia havia d’anar a fer la volta el món. Me’l vaig emportar, però sabent que aviat tornaria; era marxar per aprendre i això, com va dir el pare, era un gran èxit. L’estada a Houston va representar entrar plenament dins el món de la neurologia.”
El cervell és un òrgan encara massa desconegut. Dues disciplines mèdiques, psiquiatria i neurologia, s’encarreguen d’estudiar-lo des de perspectives diferents. “Els neuròlegs estudien l’òrgan somàtic estructural i la capacitat intel·lectiva de l’individu. Els psiquiatres són els bons coneixedors de l’ànima i de l’estat psicoafectiu, la conducta i la relació amb l’entorn. No obstant aquestes diferències, hom encara prefereix anar al neuròleg perquè li diagnostiqui una depressió o una altra malaltia psiquiàtrica abans que dirigir-se al psiquiatre, per una qüestió cultural.” En tot cas, el treball conjunt d’ambdues disciplines és fonamental, per entendre el cervell i l’home.
Després d’una primera etapa professional dedicada al tractament dels tumors cerebrals malignes, es va obrir una nova porta en descobrir una patologia desconeguda i desatesa, l’Alzheimer. “La demència és una malaltia crònica, de llarga evolució; progressiva i molt variada. La meva especialitat m’ha fet conèixer el sentit de les malalties cròniques i que viure amb la discapacitat i la dependència és duríssim. L’Alzheimer m’ha permès desenvolupar una important tasca de recerca en el món de les demències i la psicoestimulació cognitiva al costat d’en Lluís Tárraga, el meu marit, psicoterapeuta. El nostre projecte va néixer de com aplicar l’estimulació precoç i motriu de nois endarrerits a la gent gran amb Alzheimer.”
En Lluís i la Mercè, l’any 1990, van posar en marxa Alzheimer Centre Educacional, que més endavant es va ampliar a Fundació ACE, entitat privada sense afany de lucre i amb voluntat pública que dóna dos tipus de servei a través d’una unitat de diagnòstic i un centre de dia terapèutic. “En l’àrea d’atenció directa atenem unes cent persones diàriament, en diferents règims: tot el dia, a temps parcial, etc. Totes participen en un programa de psicoestimulació integral amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida, mantenir les facultats mentals i respectar els rols personals.”
Queda molt de terreny per recórrer per trobar el tractament que curi aquesta patologia. “Hi ha fàrmacs pal·liatius, simptomàtics, que resolen una part de la malaltia, no per això desestimables. La recerca en aquest camp està oberta, i en un futur no massa llunyà és possible que trobem fàrmacs que actuïn directament sobre la formació i el dipòsit anòmal de betamiloide i que ens permetin començar a parlar de curació i prevenció. Catalunya s’ha plantejat des de fa més de vint anys el futur dels malalts d’Alzheimer i va ser pionera en dissenyar un model d’atenció global amb recursos per diagnosticar la malaltia i per ajudar a resoldre tota la problemàtica de l’entorn Alzheimer. En són pocs, però en tenim, de professionals ben qualificats i que coneixen molt bé el món de les demències. L’Alzheimer és una patologia que arrabassa l’individu i que enverina tot el seu entorn familiar. El metge que tracta demències aprèn a ser un director d’orquestra. Qualsevol membre de la família pot ser un bon solista, però una bona simfonia no es fa amb solistes sinó que cada instrument té un perquè, un temps i una importància.” Aquesta visió de conjunt, de la totalitat de la persona i l’entorn, és l’enfocament del tractament de les demències que Mercè Boada i Lluís Tárraga han desenvolupat a la Fundació ACE, junt amb tot l’equip de professionals que hi treballen.
La Dra. Mercè Boada també forma part del Consorci Europeu per a la Malaltia de l’Alzheimer i manté relació permanent amb un grup de la Universitat de Pittsburgh, amb el qual organitza conferències i treballs de recerca. A l’Hospital Vall d’Hebron té la responsabilitat de l’àmbit de les demències del servei de neurologia. “Hi ha coses que repetiria a la vida sense pensar-m’hi: tenir la família que tinc, haver-me casat tan jove, tenir un fill ja gran i molt proper, haver-me casat amb en Lluís, que m’ha ofert un món nou, haver treballat per l’Alzheimer i exercir la medicina perquè m’ha permès gaudir d’una professió de servei a la societat.”
Es defineix com una maratoniana nata: “la nostra és una cursa llarga en què sé que no guanyaré mai, però sempre hi jugo de nou i la meva aposta amb la meva gent i amb els familiars és que es calcin bé i corrin amb mi per arribar tots plegats fins on puguem, i aquesta és la nostra fita.”
