Text del 2006
El camí cap a la plena humanització implica socialitzar el coneixement.
.
El gran projecte professional i vital d’Eudald Carbonell és entendre l’evolució humana en els darrers 2,5 milions d’anys, un repte que va des del pleistocè fins a l’actualitat. Els seus estudis en el camp de l’arqueologia antropològica sobre l’evolució són ja un referent dins del saber científic mundial: “Sense conèixer el passat és molt difícil intentar canviar i transformar la nostra naturalesa en el futur. Després de 30 anys de recerca, el que em preocupa és que, sense saber què vol fer la nostra espècie en el futur, avui no tingui sentit estudiar-ne el passat. Així, faig recerca per desenvolupar una consciència crítica i la integració de la diversitat. Estudiant l’evolució i els homínids que ens han precedit, tindrem mecanismes per comprendre i donar consistència a aquests pensaments.”
Eudald Carbonell és director de l’IPHES Institut Català de Paleoecologia humana i evolució social, catedràtic de prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari de la mateixa universitat. Les seves fites científiques més destacades són la creació d’un mètode d’anàlisi de la tecnologia prehistòrica anomenat sistema lògic-analític i el coneixement del poblament antic de la península Ibèrica. Això el va conduir a desenvolupar un programa d’investigació multidisciplinària a la Sierra de Atapuerca (Burgos), on reposen les restes que poden explicar el gran enigma de l’evolució humana. Ha publicat més de 250 articles científics i de divulgació i és autor i editor de més d’una vintena de llibres sobre prehistòria.
La seva professió va sorgir per afició. “Als quatre anys vaig començar a recollir fòssils. M’apassionava la naturalesa i a poc a poc vaig anar interessant-me pels minerals i l’arqueologia.”
Va cursar estudis superiors a Girona, Barcelona i París. És doctor en Geologia del Quaternari per la Universitat Pierre et Marie Curie (1986) i en Història per la Universitat de Barcelona (1988). Ha estat becari del Consejo Superior de Investigaciones Científicas a la Universidad Complutense i al Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid, i a l’Institut de Paléontologie Humaine de París. “Sóc partidari de la cultura de l’esforç, a la competència no s’hi arriba mai sense un esforç darrere.”
I és que com més coneguem l’homo sapiens, “més se’n podran potenciar les característiques intrínseques per transformar-nos en una espècie més socialitzada, en què es comparteixi l’avenç. Aquest camí cap a la plena humanització implica socialitzar el coneixement. Els problemes actuals de la nostra societat de falta de consciència i d’humanització han existit al llarg del procés evolutiu des de fa 2,5 milions d’anys, quan arrenca la vida humana. Cada generació i cada cultura dóna respostes diferents a les grans preguntes de la humanitat. Entendre l’evolució és entendre’ns a nosaltres mateixos. Intento explicar què és l’evolució com a fet i com la teoria de l’evolució aplicada a la nostra vida pot millorar l’espècie. El meu interès de promoure l’evolucionisme és científic però també ideològic i social. És important divulgar el saber, i la ciència actua com a vehicle per al coneixement i el pensament humà.”
La ciència s’expressa amb uns mètodes, unes tècniques socials. “La socialització de les ciències és la base del nostre progrés conscient i de la nostra evolució. L’espècie humana ha millorat molt, constitueix un èxit evolutiu extraordinari. Actualment, el 60% de la població mundial sap llegir i escriure, mentre que al segle xix només en sabia un de cada deu mil. Al llarg del segle xx s’ha produït un creixement importantíssim, tant des del punt de vista cultural com des de l’intel·lectual. El present segle s’enfronta a la possible socialització del saber, i estic convençut que si som conscients que la ciència ha de ser participada, coneguda i discutida per tothom, com passa amb altres qüestions socials, l’espècie millorarà molt ràpidament. No és una utopia.”
El procés d’integració de la diversitat és per al doctor Carbonell la solució per evitar que la humanitat es col·lapsi. “Hem de comprendre molt bé el concepte d’espècie i el pas d’uns primats a uns éssers evolucionats i conscients. Aquesta és la base per entendre que només quan tota l’espècie humana estigui connectada, i ja comença a estar-ho, quan se socialitzin les energies, l’economia i el coneixement, i els mitjans tècnics hi són, podrem pensar en la plena humanització de l’Homo sapiens.”
Eudald Carbonell porta més de 25 anys treballant a l’Abric Romaní de Capellades (Anoia), un dels primers jaciments neandertals que es van excavar a Catalunya fa 100 anys. I des del 1978 realitza bona part dels seus treballs a Atapuerca, a la serra burgalesa coneguda mundialment. “El 1976, en un congrés a Morella, vaig conèixer el professor Emiliano Aguirre i el professor Arsuaga. Portaven una mandíbula humana en una caixa, la més antiga trobada a Espanya, i els vaig dir que seria feliç si algun dia pogués treballar a Atapuerca. Em van explicar que buscaven arqueòlegs joves per treballar al jaciment. El 1978 el Ministerio de Educación y Ciencia em va aprovar un projecte que pretenia estudiar la tecnologia i la metodologia de l’excavació, que és el que he estat dirigint durant tots aquests anys.”
En l’actualitat, Eudald Carbonell és codirector de les excavacions d’Atapuerca junt amb Arsuaga i Bermúdez de Castro. Avui, les set excavacions són de gran complexitat i envergadura i involucren més de 100 especialistes entre els quals hi ha 40 doctors, llicenciats i alguns estudiants. El gran programa d’investigació, amb projectes sobre l’evolució antropològica, el canvi climàtic, l’etologia animal, l’evolució tecnològica, etc., és nodrit pels fòssils que troben cada any -aproximadament 30 o 40 mil macrofòssils i centenars de milers de microfòssils-. “És com una factoria científica amb una organització sistemàtica de la recerca i el coneixement a partir d’estructures de treball conscients. A vegades apliquem les teories de l’evolució a la nostra pròpia organització, uns models que permeten alts nivells de competència i poca competitivitat entre nosaltres.”
La recerca necessita inversions, no subvencions: “la subvenció està lligada a conceptes antics. en una espècie crítica i autoconscient, el concepte de ciència ha de ser obert i no lligat a estructures gregàries amb poca competència de pensament i acció. Cal apostar més per la recerca, garantia per poder fer contribucions importants a la ciència bàsica. La investigació forma part de la humanització. Aquests són els conceptes que, quan els dirigents polítics i socials els posen a la pràctica, estructuren el coneixement i fan millorar les societats.”
Les seves inquietuds científiques fan que dediqui gran part del seu temps al treball de camp, això sense deixar de banda un interès creixent pel pensament. “Cal convertir el coneixement en pensament social. Aquesta és una aposta magnífica de l’espècie per evitar el seu col·lapse.”
