Text del 2006
Existeix un gran desconeixement de la tasca dels laboratoris farmacèutics al nostre país.
El doctor Ramon Canela és un magnífic i il·lustratiu exemple dels professionals de la farmàcia catalans de la segona meitat del segle xx que han dedicat el seu exercici professional al sector de la farmàcia industrial combinant-lo amb la recerca i la docència universitària, de manera que han contribuït a la millora de la qualitat de vida dels ciutadans catalans.
De fet, el doctor Canela va començar a desenvolupar-se com a docent universitari tot just després de llicenciar-se en farmàcia: “Quan estudiava tercer de farmàcia vaig esdevenir alumne intern del departament de parasitologia, ja que em sentia molt atret per aquesta branca de la farmàcia amb algunes afinitats amb la biologia. Per aquesta raó vaig decantar-me per realitzar una tesi doctoral sobre una temàtica d’aquesta àrea, concretament sota el títol d’Influència del Tween 80 i del Tween 61 sobre l’activitat antihelmíntica de dos oxiüricides. Durant aquest temps vaig compaginar la investigació amb la docència, i he de dir que van ser uns anys molt feliços des de la perspectiva professional perquè participava en un projecte engrescador i vaig poder obtenir fruits professionals i des del punt de vista de la recerca. Al contrari del que creu de vegades l’opinió pública, considero que el nivell de recerca universitària en farmàcia a l’Estat espanyol, la qual cosa és en certa mesura paral·lela al nivell de formació universitària pregraduada, és equiparable a la mitjana d’altres països. Aquesta excel·lència, és cert, no rau en els equipaments ni en els coneixements tecnològics, sinó en la formació estrictament científica i en la capacitat dels nostres investigadors per aprendre i adaptar-se a les noves situacions.”
En l’actualitat, el doctor Canela continua treballant com a professor titular de Salut Pública de la Universitat de Barcelona: “Únicament hi va haver un parèntesi de dos anys, durant els quals vaig exercir com a sotsdirector general de control farmacèutic del Ministeri de Sanitat espanyol i vaig haver d’aparcar obligatòriament la meva passió per la docència, atès que vaig haver de fixar la meva residència a Madrid.”
Aquesta vessant no només li ha permès l’honor de poder formar les noves generacions de farmacèutics del nostre país, sinó que també li ha reportat moltes satisfaccions des del punt vista personal, a conseqüència de la seva capacitat d’empatitzar amb els alumnes: “Com a docent he tingut la sort d’impartir una matèria que és una bona eina de treball per al desenvolupament de l’activitat professional d’un farmacèutic. El més difícil, però, és que els alumnes s’adonin de la necessitat i conveniència de conèixer i dominar uns conceptes que els seran escaients a mitjà termini, però no pas immediatament.” De forma complementària i com a resultat de la seva implicació en la recerca farmacèutica, al llarg d’aquests anys ha publicat quaranta-sis treballs relacionats amb la microbiologia, la higiene i la salut pública.
A banda d’una dilatada experiència professional en el sector públic, el doctor Canela ha portat a terme una àmplia i interessant tasca en el sector privat, concretament dins d’un dels anomenats gegants de la indústria farmacèutica, els laboratoris Ferrer: “La tasca que durant més temps he desenvolupat als laboratoris Ferrer ha estat el control de qualitat dels medicaments elaborats en aquesta indústria. Hem de tenir present que el control de qualitat es basa en l’anàlisi de mostres preses durant el procés d’elaboració dels fàrmacs per tal de garantir-ne l’excel·lència de l’elaboració. Per aquesta raó no s’ha de confondre amb la garantia de qualitat, que podem definir com el conjunt de processos preventius que tenen també com a finalitat l’excel·lència dels productes fabricats. Aquesta vessant ha esdevingut cada vegada més important, en part perquè l’automatització de la producció de medicaments comporta que les rectificacions siguin cada cop més difícils.”
Quan el doctor Canela exercia la tasca de control de qualitat, “el nostre equip estava format per uns vint-i-cinc tècnics que havien de tenir cura dels processos productius realitzats per unes cent persones. És a dir, per cada quatre treballadors hi havia un professional que vetllava per l’eficiència de la seva feina.”
Després del parèntesi que va comportar la seva etapa com a sotsdirector general, el doctor Canela es va tornar a incorporar com a membre del departament de garantia de qualitat i posteriorment al de registres. El seu pas pels laboratoris Ferrer ha permès que s’adonés “de l’excel·lent nivell de treball existent en tots els àmbits, i també en el de la recerca. El gran problema, però, és que la recerca demana resultats més o menys immediats perquè exigeix una gran inversió econòmica.”
Des del seu punt de vista, “existeix un gran desconeixement de la tasca dels laboratoris farmacèutics al nostre país. De vegades se’ls utilitza com a cap de turc, quan la realitat és que desenvolupen una bona tasca sanitària i, d’altra banda, no se’ls pot considerar com una ONG, perquè són entitats amb ànim de lucre com qualsevol altra empresa.”
Per la raó anterior, té una opinió ambivalent respecte dels medicaments genèrics: “D’una banda, són una bona mesura per tal d’abaratir el cost dels fàrmacs i universalitzar-los veritablement. D’altra, però, hem de tenir en compte les despeses de fabricació existents en tot medicament i els naturals marges de benefici que volen mantenir els laboratoris. Per aquesta raó, és lògic pensar que els preus no es poden reduir per sota d’un determinat límit perquè en cas contrari podria existir el perill d’una reducció en la qualitat dels medicaments. I, en aquest sentit, cal un estricte control per part de les administracions perquè no es produeixin abusos. Finalment, és convenient que els ciutadans fem un exercici d’autocrítica i relativitzem els preus des productes sanitaris i els posem en relació amb els preus d’altres articles i serveis, possiblement no tan importants des del punt de vista de la salut pública.”
El doctor Canela no només se sent satisfet de la seva perllongada i vasta trajectòria professional fruit “de la renúncia a molts caps de setmana per tal de formar-me i ampliar els meus coneixements per esdevenir un professional polivalent en el món de la farmàcia”, sinó també de la seva vida personal.
Està casat amb la bibliotecària i arxivista Carme Anglès: “La meva esposa va tenir el goig de treballar com a bibliotecària a l’Institut Infanta Isabel; de fet crec que era l’únic centre d’ensenyament secundari públic que disposava de bibliotecari titulat. Posteriorment es va incorporar com a arxivista a la Generalitat de Catalunya, càrrec que desenvolupa en l’actualitat.” És pare d’una filla, Marta Canela, que va preferir decantar-se per la branca de les lletres per exercir professionalment, concretament com a advocada. També vol opositar i s’ha inclinat per desenvolupar la seva activitat professional des de la funció pública.
