Text del 2006
He aconseguit introduir, implantar i desenvolupar a la universitat la farmàcia clínica.
Diplomat en sanitat l’any 1977, farmacèutic especialista en farmàcia hospitalària, especialista en farmàcia industrial i galènica, especialista en anàlisi i control de medicaments i drogues, acadèmic de l’Academia Nacional de Farmacia y Bioquímica de Argentina i Académico Correspondiente de la Real Academia de Farmacia, Instituto de España, el doctor Eduardo L. Mariño presenta un sòlid currículum professional que acompanya de nombroses publicacions i càrrecs. Tots aquests mèrits, sumats a una tesi doctoral que pogué concretar-se en aportacions pràctiques, li atorguen la màxima categoria dins la pràctica i la docència de la seva professió. “Vaig escollir estudiar farmàcia per la seva amplitud i diversitat.” Amb aquest plantejament començà els estudis a la Universitat de Salamanca. “A finals dels vuitanta a la universitat hi va haver un canvi del qual, almenys en part, ens sentim pares. En vaig ser un intens actor i molts el desitjàvem.”
En la sanitat s’han viscut transformacions profundes, i la farmàcia hi ha tingut, segons el doctor Mariño, un paper fonamental. “L’any 1982 vaig estar a Los Angeles i el títol universitari, a partir d’un nivell, no era el més important, el que comptava més era el que sabies. La posició del farmacèutic ha de ser clara: és un expert en el medicament, no només com a producte final sinó també en la manera com s’utilitza. En els anys setanta i vuitanta, teníem al capdavant de la farmàcia clínica, dins la farmàcia hospitalària, el doctor Bonal, un innovador, en part responsable que jo m’inclinés per aquests canvis en el món farmacèutic i que em dediqués a l’àmbit més assistencial en la meva activitat acadèmica. El canvi professional que va impulsar fou la punta de llança del que avui és la farmàcia assistencial.”
La relació professional entre la medicina i la farmàcia requereix intercanvi de coneixements. “El farmacèutic d’hospital i el de la farmàcia de carrer presenten diferències importants: per treballar a l’hospital calen quatre anys de formació especialitzada. Però existeix una desvinculació entre el centres formatius i els hospitals. Quan vaig arribar a Barcelona el 1988, vaig proposar de crear una estructura dins del departament per facilitar que farmacèutics d’hospital, oficina de farmàcia, atenció primària i indústria farmacèutica vinguessin a la universitat i participessin en la formació. De la mateixa manera, també pretenia que el personal de la universitat tingués accés als hospitals i altres institucions i pogués actualitzar la seva formació amb la realitat de la pràctica diària. La primera part s’ha aconseguit, la segona no.”
El doctor posa de manifest el conflicte entre el tipus de formació i la manera com s’ha de dur a terme. La diferència formativa entre professionals del mateix àmbit també el preocupa, com la que es pugui detectar entre els farmacèutics comunitaris i els hospitalaris. “El farmacèutic comunitari té, com altres professions, un component purament mercantil; el seu negoci ha de funcionar per poder fer altres activitats diferents de la dispensació. La gent més jove ho viu diferent, fins i tot a la facultat han canviat moltes coses. Nosaltres volem que l’alumne marxi de la facultat, i que ho faci temporalment per tornar, volem algun tipus de responsabilitat en la seva formació continuada. La recerca en la farmàcia comunitària té dificultats per trobar recursos i quan la investigació no s’avalua deixa de tenir sentit. O hi ha interès per part de tothom (col·legis, administració, universitat) o serà difícil tirar-ho endavant. La recerca és d’importància capital per a nosaltres. Amb quaranta-sis anys d’edat jo comptava ja amb quatre sexennis de recerca.”
La indústria farmacèutica té força dins la societat catalana i requereix professionals ben preparats. “No ens podem permetre que els professionals surtin al carrer amb vint-i-vuit o trenta anys, quan a més després hauran de tornar a estudiar. A Catalunya hi ha un problema: no hi ha atur, tots els professionals que finalitzen els estudis troben feina amb facilitat. Nosaltres intentem fer una preparació de postgrau, però amb l’oferta de salaris que hi ha a Barcelona per als professionals no es pot competir i la gent acaba marxant.”
El doctor afirma que espera que en un futur no sigui necessari marxar als Estats Units per aconseguir una formació d’alt nivell. “Molts retornen malament i tard i la formació pot no adequar-se a la que aquí es necessita. Si observem en què es van formar als anys noranta els que van marxar, hem de posar en dubte si ha estat possible aplicar-ho. A Catalunya, tot i que també creiem que viatjar i conèixer altres sistemes és molt important, s’estan realitzant coses molt interessants per facilitar el retorn dels que van marxar.”
A Catalunya, tot i la indústria potent que hi té cabuda, no hi ha una clara vocació investigadora capaç de destinar grans pressupostos a la recerca. Tot i així, ha aparegut un interès incipient. “L’aportació pública a la investigació ha millorat, cosa que no succeeix de forma tan clara en l’àmbit privat.”
La càtedra de farmàcia galènica, l’especialitat del doctor Mariño, abraça un ampli ventall de passos, des del disseny del medicament fins a la seva utilització. “Fins als anys setanta el nostre treball anava des que s’aïlla el principi actiu fins que s’obté el comprimit o el producte. Avui no ens podem quedar amb el medicament, hem d’anar més enllà: què passa quan s’utilitza, què passa quan no s’utilitza, què succeeix si s’utilitza malament, què és l’atenció farmacèutica, etc. Potser per la meva formació, més assistencial que industrial, quan vaig arribar aquí vaig veure que la part industrial estava molt consolidada. Jo tenia un projecte acadèmic professional i a Salamanca no el podia dur a terme, per això vaig venir a Barcelona; volia crear dins els plans d’estudis la part de farmàcia clínica enfocada a la part professional i encarada a la terapèutica. És important planificar de cara a l’exercici professional.”
Per fer de farmacèutic cal estar titulat, i en el cas dels hospitals cal ser especialista en farmàcia hospitalària. Avui a la Facultat de farmàcia de Barcelona, l’única de tot Catalunya, hi ha una estructura departamental, amb àrees de coneixement concretes i unitats. En el departament del doctor hi ha quatre càtedres: ell ocupa la de farmàcia galènica i la resta les ocupen el doctor José Domènech (biofarmàcia i farmacocinètica), la doctora Cecilia Fernández Lastra (farmàcia clínica i farmacoteràpia) i el doctor Juan Esteva (història de la farmàcia). Per al doctor Mariño la globalització que avui vivim té dos aspectes fonamentals: “L’avantatge és la globalització de la informació i el fet de poder trobar postures comunes amb d’altres professionals. La part negativa és ignorar allò que és minoritari.”
Mirant la feina feta, el doctor se sent satisfet, afirma haver demostrat que el seu projecte era viable i desitjable. “Només em queda comprovar que els altres se’l facin seu, que l’assumeixin. He aconseguit introduir, implantar i desenvolupar a la universitat la farmàcia clínica.”
